02 Novembre 2020
Escalada AL MONTBLANC AMB EL MEU PARE
El mes de març i amb la temporada d’hivern arribant a la fi (teníem els esquís al sostre del cotxe i la caravana preparada per fer una de les últimes sortides de skimo) ens van confinar. Un moment difícil...
En Nasser de ben petit ha tingut molt clar que li agrada l’alpinisme i escalar. Als 11 anys ja se’l qualificà de gran promesa en el món de l’escalada. A diferència del que podríem pensar, no es va iniciar seguint els passos dels seus pares, tot i que ja feien muntanya i escalada, fou ell qui, amb 6 anys els va empènyer a entrar més a fons en aquest món. Els pares tenien una llibreria amb una bona secció dedicada a la muntanya i un dia el nen es va quedar fascinat en veure les fotos “d’aquells senyors penjats a les parets”.
Des d’aleshores, la família d’en Nasser aprofita qualsevol ocasió per escapar-se a la muntanya, pares i germana, ja sigui a esquiar, escalar o fer alguna excursió.
Amb l’Albert, el seu pare, comparteix molt intensament la passió per escalar i aquest estiu van fer junts el cim del Montblanc.
Aquí ens expliquen com els va anar:
El mes de març i amb la temporada d’hivern arribant a la fi (teníem els esquís al sostre del cotxe i la caravana preparada per fer una de les últimes sortides de skimo) ens van confinar. Un moment difícil per tots que estem acostumats a viure tant com podem a les muntanyes, escalant, caminant o esquiant. Se’ns va fer estrany veure’ns de sobte entre quatre parets sense poder gaudir d’allò que ens apassiona, però enlloc d’estar-nos parats, ens vam posar uns horaris per estudiar, llegir, veure sèries i sobretot, entrenar. Amb dues multi preses, una màquina d’“escalar” i les escales de la comunitat, vam dedicar moltes hores a mantenir-nos en forma, fet que ens obsessiona als escaladors i als que ens agrada pujar muntanyes.
Un dia va arribar la pregunta del meu pare: “Si podem anar als Alps aquest estiu, quin 4000 t’agradaria fer?” No m’ho vaig pensar, feia mesos que ho sabia: “El Montblanc” Al meu pare li va costar respondre, però al cap d’una estona em va dir: “Val, i per quina via ho vols fer?
Havíem d’entrenar des de casa ja que estàvem confinats, després sortiríem per Catalunya Central, la nostra regió sanitària, i més endavant pels Pirineus i Aran, i vam planificar els entrenaments.
Sol, perquè des de que vam sortir, el vent va fer acte de presència i la sensació tèrmica era desagradable, sobretot a la cara, que era l’únic que ens quedava al descobert.
Vam seguir pujant però el ritme ja no era el mateix, una mirada al rellotge ens digué que érem a 4.400m i, sense aclimatar, el cos ja començava a dir prou. Te’n dones compte de seguida, mal de cap i dificultat per respirar. Arriba un moment en que cada pas és un esforç.
A poc a poc, però a les 6h estàvem al cim. 4.808m, el punt més alt dels Alps. Totes les hores d’entrenament a casa i totes les activitats als nostres Pirineus havien donat els seus fruits (sempre la sort està present en aquestes activitats).
El descens vam decidir fer-lo per la part francesa i així aprofitàvem per veure i conèixer les dues cares de la muntanya. El cert és que ens va decebre una mica. Tota la bellesa que vam contemplar en la part italiana, aquí es desdibuixava per la quantitat de gent, per la monotonia del paisatge i per la ruta en sí. Això sí, vam conèixer la famosa “bolera”, aquesta gran canal que has de creuar i que contínuament escup petites (a vegades no tant) allaus de roca convertint-nos a nosaltres en bitlles. Després de “la bolera” poca cosa més que seguir baixant, agafar un tren ple a vessar de muntanyencs i turistes, un telefèric i un bus fins a Chamonix, on vam arribar aproximadament a les 12h. Podem dir que vam pujar i baixar el Montblanc en 24h.
Seguidament, un bus que travessa el túnel del Montblanc-Monte Bianco ens deixaria a Courmayer, per a després seguir fins el càmping on estàvem acampats.
Nasser, parla’ns una mica de tot el què has fet, competicions, cims, etc.
Vaig començar a competir amb 8 anys al campionat i copa catalana d’escalada i de seguida vaig fer podis i guanyar algunes proves. Després al passar a sub15 va ser dur perquè la diferència d’edat es nota molt i em costava fins i tot entrar a les finals. Després vaig començar a competir a nivell estatal i el primer any va ser un desastre, teníem 12 anys i competíem amb escaladors de 16. L’any passat van crear la categoria sub14 i vaig acabar 8 a nivell estatal de 34 competidors.
Cada vegada la competició es més dura perquè anem creixent i molts escaladors dediquen molt de temps a prepar les competicions.
He fet molts cims, amb esquís a l´hivern o escalant a l’estiu. A destacar el Cerví als Alps que em va costar 3 intents. Dos d’ells molt durs, el tercer ho vaig aconseguir.
Als Pirineus l’Aneto, la Pica, Besiberris i petites joies que no arriben els 3000m o estan el costat d’altres més elevats i que no tenen tant de renom. Però recordo el Russell (3.200m) que el vam fer per la via el Gran Diedro i vam tenir que exprimir el màxim les nostres forces, perquè es va regirar el temps i vam passar força fred. Ho recordo com una activitat molt bona.
Respecte el grau, no m’importa gaire. De fet he decidit no donar-li importància. Ara mateix, el grau significa massa per a molts escaladors i escaladores i es perden altres aspectes més divertits e interessants, com pot ser escalar a molts llocs diferents, conèixer petits racons, sentir la natura. Moltes vegades quan fem esportiva no portem ni les ressenyes. Simplement mirem vies que ens agradin, algunes vegades et pots emportar alguna sorpresa agradable. Crec que no serveix massa dir he fet un 8a a Margalef o Siurana però no fer un 6c en granit a Cavallers. Ara mateix amb la meva edat vull passar-ho bé, sense deixar d´anar apretant, però sense pressió.
Quin és el teu pròxim objectiu, quin projecte us agradaria fer amb el teu pare?
Ara mateix aprofitar abans de la temporada d’hivern per escalar via llarga a llocs com Montrebei, Àger, Osca, Pedraforca, Canalda, etc… (intentem no repetir massa) o descobrir d’altres llocs. A nivell d’escalada esportiva continuant assolint de manera constant el grau. A nivell d’esquí seguir progressant, fer canals més llargues combinant coses senzilles de terreny mixt i intentar que em portin a conèixer més estacions.
De cara l’any vinent tornar els Alps a la primavera. I desprès a l’estiu ja veurem. Els Pirineus la cara nord del Vignemale es un objectiu això segur.
Entrenes molt ? Què fas durant la setmana?
Em llevo dora per anar a l’institut i a les tres arribo a casa. Entreno tres dies: dilluns i dijous al Pati Vertical tot sol, amb una planificació individualitzada. Dimecres amb el meu entrenador Carles Redorta, a Vic. Els dimecres els comparteixo amb el meu company d’escalada Lluc Rotllant. Els dilluns entreno força, campus i exercicis per guanyar resistència i més potència. Els dimecres en canvi és més corregir i millorar la tècnica d’escalada
Competeixes actualment?
Sí (quan es pugui), però la meva idea en el futur no es seguir escalant en competició, m’agrada més escalar a roca perquè es pau, bon ambient i diversió, en canvi competint estas en un espai tancat esperant a que et toqui, per després caure a la tercera xapa i anar-te’n a casa sense escalar. Em sento que es un dia perdut on hagués pogut anar a escalar a roca amb els meus companys o la família.
Què t’agrada més escalar?
Qualsevol paret gran. Sens dubte el que més m´agrada es la muntanya. Algun dia m’agradaria fer algun Big Wall.
Com és la relació amb el teu pare i company de cordada?
Vaig amb el meu pare perquè és amb l’únic que puc fer coses “difícils”. Estic content d’anar amb ell, sempre ha sigut el meu company de corda. Quan jo sigui gran i el meu pare no pugui seguir-me estic convençut que no serà el mateix perquè amb ell ens cridem, riem i ens ho passem tant bé que penses que no vols que s’acabi mai.
Article publicat a l'ARAESPORT n.17
Des d’aleshores, la família d’en Nasser aprofita qualsevol ocasió per escapar-se a la muntanya, pares i germana, ja sigui a esquiar, escalar o fer alguna excursió.
Amb l’Albert, el seu pare, comparteix molt intensament la passió per escalar i aquest estiu van fer junts el cim del Montblanc.
Aquí ens expliquen com els va anar:
El mes de març i amb la temporada d’hivern arribant a la fi (teníem els esquís al sostre del cotxe i la caravana preparada per fer una de les últimes sortides de skimo) ens van confinar. Un moment difícil per tots que estem acostumats a viure tant com podem a les muntanyes, escalant, caminant o esquiant. Se’ns va fer estrany veure’ns de sobte entre quatre parets sense poder gaudir d’allò que ens apassiona, però enlloc d’estar-nos parats, ens vam posar uns horaris per estudiar, llegir, veure sèries i sobretot, entrenar. Amb dues multi preses, una màquina d’“escalar” i les escales de la comunitat, vam dedicar moltes hores a mantenir-nos en forma, fet que ens obsessiona als escaladors i als que ens agrada pujar muntanyes.
Un dia va arribar la pregunta del meu pare: “Si podem anar als Alps aquest estiu, quin 4000 t’agradaria fer?” No m’ho vaig pensar, feia mesos que ho sabia: “El Montblanc” Al meu pare li va costar respondre, però al cap d’una estona em va dir: “Val, i per quina via ho vols fer?
Havíem d’entrenar des de casa ja que estàvem confinats, després sortiríem per Catalunya Central, la nostra regió sanitària, i més endavant pels Pirineus i Aran, i vam planificar els entrenaments.
Sol, perquè des de que vam sortir, el vent va fer acte de presència i la sensació tèrmica era desagradable, sobretot a la cara, que era l’únic que ens quedava al descobert.
Vam seguir pujant però el ritme ja no era el mateix, una mirada al rellotge ens digué que érem a 4.400m i, sense aclimatar, el cos ja començava a dir prou. Te’n dones compte de seguida, mal de cap i dificultat per respirar. Arriba un moment en que cada pas és un esforç.
A poc a poc, però a les 6h estàvem al cim. 4.808m, el punt més alt dels Alps. Totes les hores d’entrenament a casa i totes les activitats als nostres Pirineus havien donat els seus fruits (sempre la sort està present en aquestes activitats).
El descens vam decidir fer-lo per la part francesa i així aprofitàvem per veure i conèixer les dues cares de la muntanya. El cert és que ens va decebre una mica. Tota la bellesa que vam contemplar en la part italiana, aquí es desdibuixava per la quantitat de gent, per la monotonia del paisatge i per la ruta en sí. Això sí, vam conèixer la famosa “bolera”, aquesta gran canal que has de creuar i que contínuament escup petites (a vegades no tant) allaus de roca convertint-nos a nosaltres en bitlles. Després de “la bolera” poca cosa més que seguir baixant, agafar un tren ple a vessar de muntanyencs i turistes, un telefèric i un bus fins a Chamonix, on vam arribar aproximadament a les 12h. Podem dir que vam pujar i baixar el Montblanc en 24h.
Seguidament, un bus que travessa el túnel del Montblanc-Monte Bianco ens deixaria a Courmayer, per a després seguir fins el càmping on estàvem acampats.
Nasser, parla’ns una mica de tot el què has fet, competicions, cims, etc.
Vaig començar a competir amb 8 anys al campionat i copa catalana d’escalada i de seguida vaig fer podis i guanyar algunes proves. Després al passar a sub15 va ser dur perquè la diferència d’edat es nota molt i em costava fins i tot entrar a les finals. Després vaig començar a competir a nivell estatal i el primer any va ser un desastre, teníem 12 anys i competíem amb escaladors de 16. L’any passat van crear la categoria sub14 i vaig acabar 8 a nivell estatal de 34 competidors.
Cada vegada la competició es més dura perquè anem creixent i molts escaladors dediquen molt de temps a prepar les competicions.
He fet molts cims, amb esquís a l´hivern o escalant a l’estiu. A destacar el Cerví als Alps que em va costar 3 intents. Dos d’ells molt durs, el tercer ho vaig aconseguir.
Als Pirineus l’Aneto, la Pica, Besiberris i petites joies que no arriben els 3000m o estan el costat d’altres més elevats i que no tenen tant de renom. Però recordo el Russell (3.200m) que el vam fer per la via el Gran Diedro i vam tenir que exprimir el màxim les nostres forces, perquè es va regirar el temps i vam passar força fred. Ho recordo com una activitat molt bona.
Respecte el grau, no m’importa gaire. De fet he decidit no donar-li importància. Ara mateix, el grau significa massa per a molts escaladors i escaladores i es perden altres aspectes més divertits e interessants, com pot ser escalar a molts llocs diferents, conèixer petits racons, sentir la natura. Moltes vegades quan fem esportiva no portem ni les ressenyes. Simplement mirem vies que ens agradin, algunes vegades et pots emportar alguna sorpresa agradable. Crec que no serveix massa dir he fet un 8a a Margalef o Siurana però no fer un 6c en granit a Cavallers. Ara mateix amb la meva edat vull passar-ho bé, sense deixar d´anar apretant, però sense pressió.
Quin és el teu pròxim objectiu, quin projecte us agradaria fer amb el teu pare?
Ara mateix aprofitar abans de la temporada d’hivern per escalar via llarga a llocs com Montrebei, Àger, Osca, Pedraforca, Canalda, etc… (intentem no repetir massa) o descobrir d’altres llocs. A nivell d’escalada esportiva continuant assolint de manera constant el grau. A nivell d’esquí seguir progressant, fer canals més llargues combinant coses senzilles de terreny mixt i intentar que em portin a conèixer més estacions.
De cara l’any vinent tornar els Alps a la primavera. I desprès a l’estiu ja veurem. Els Pirineus la cara nord del Vignemale es un objectiu això segur.
Entrenes molt ? Què fas durant la setmana?
Em llevo dora per anar a l’institut i a les tres arribo a casa. Entreno tres dies: dilluns i dijous al Pati Vertical tot sol, amb una planificació individualitzada. Dimecres amb el meu entrenador Carles Redorta, a Vic. Els dimecres els comparteixo amb el meu company d’escalada Lluc Rotllant. Els dilluns entreno força, campus i exercicis per guanyar resistència i més potència. Els dimecres en canvi és més corregir i millorar la tècnica d’escalada
Competeixes actualment?
Sí (quan es pugui), però la meva idea en el futur no es seguir escalant en competició, m’agrada més escalar a roca perquè es pau, bon ambient i diversió, en canvi competint estas en un espai tancat esperant a que et toqui, per després caure a la tercera xapa i anar-te’n a casa sense escalar. Em sento que es un dia perdut on hagués pogut anar a escalar a roca amb els meus companys o la família.
Què t’agrada més escalar?
Qualsevol paret gran. Sens dubte el que més m´agrada es la muntanya. Algun dia m’agradaria fer algun Big Wall.
Com és la relació amb el teu pare i company de cordada?
Vaig amb el meu pare perquè és amb l’únic que puc fer coses “difícils”. Estic content d’anar amb ell, sempre ha sigut el meu company de corda. Quan jo sigui gran i el meu pare no pugui seguir-me estic convençut que no serà el mateix perquè amb ell ens cridem, riem i ens ho passem tant bé que penses que no vols que s’acabi mai.
Article publicat a l'ARAESPORT n.17
Escriu el teu comentari
Altres continguts - 06 Novembre 2024
MARC FONT CARRERAS D’entrenador improvisat en pandèmia a referent en tecnificació amb Step Front
Excursions - 06 Novembre 2024