ANDER MIRAMBELL

L’Ander volia jugar a l’Espanyol i ser olímpic. Amb l’Espanyol va jugar amb el juvenil a Peralada mentre estava de pretemporada, i quant a ser olímpic, ja ha participat en tres olimpíades: Vancuver 2010, Sochi 2014 i Pyeongchang 2018.
Ara, als 36 anys prepara els seus quarts jocs, a Beijing 2022.

La seva vida ha girat sempre entorn a l’esport “cada esport té el seu encant i la seva màgia. La questió és entendre’n la filosofia...tots aporten coses ineterssants”, diu. Abans de l’Skeleton havia jugat a futbol sala, a vòlei platja, a futbol i també havia sigut atleta. Va competir en proves de decatló i heptatló en campionats d’Espanya i en alguna comptetició internacional, i el 2005, va guanyar el Campionat de Catalunya sub23 d’heptatló i va ser 2n en categoria absoluta. Però no es veia olímpic en aquelles disciplines.

Un dia de l’any 2005 se li va ficar al cap llençar-se en trineu per un tobogan de gel a 140Km/h, és a dir, que seria pilot d’Skeleton. I així ho va fer, en un país on no existeix ni un sol circuit on practicar-lo ni ningú que hagi sigut practicant d’aquest esport. En el seu llibre “Rompiendo el hielo”, explica les peripècies que va viure fins a arribar als primers jocs olímpics (lectura molt recomanable!).

Aquest esport consisteix en tirar-se cap per avall sobre l’esquelet d’un trineu, per un tub de gel d’uns 1.300 metres de llarg, una caiguda d’uns 98 metres d’alçada i uns 15 revolts, amb el cap a pocs centímetres del gel, mentre es dirigeix l’artefacte amb un gir de coll i el moviment dels peus. Abans de col·locar-se (llançar-se-se) sobre el trineu, s’han de córrer uns 10 metres a tota velocitat.
En el Krazel, gir de 360º que es fa servir en els circuits per reduïr la velocitat abans dels metres finals, s’arriba a patir fins a 5G (La força G és una mesura intuitiva de l’acceleració, una acceleració de 1G es considera igual a la gravetat estandard (9,80665 metres per segon al quadrat). En fer aquest últim revolt el cap queda contra el gel com si li hagués caigut un pes de 50Kg al damunt.

Efectivament, Ander Mirambel ha obert camí en una especialitat inèdita a l’Estat espanyol, i s’ha proposat deixar successors.

La seva última temporada no ha sigut la millor pel que fa a resultats i lesions, un any que, a més, ha sigut emocionalment molt dur. Malgrat tot, l’Ander ha aconseguit gestionar-ho i ha crescut com a persona i com a esportista. El treball fet de segur que es reflectirà en la nova temporada 2019/20 i encara més amb el canvi de normativa, ja que els pilots competiran amb més igualtat de condicions.
L’entrevistem en un estudi del centre de Manresa, l’últim dia de juliol...

Ara Esport (A.E.)
Ander Mirambell (A.M.)

A.E. Parla’m de l’Operació Skeleton…

A.M. Quan vaig participar en els primers jocs olímpics no hi havia cap estructura. Si em passés alguna cosa el dia de demà o no pogués continuar competint per qualsevol motiu, o perdia la motivació i ho deixava, em sabria molt de greu que no continués ningú la meva trajectòria. Perquè han sigut moltes nits d’hospital, molts esforços, diners invertits…Quan vaig acabar l’últim cicle olímpic, vaig mirar enrera i no hi havia res. Aleshores vaig parlar amb la federació per demanar-los que creessin una estructura. Perquè jo no sé si arribaré al següent cicle olímpic, si seré competitiu, si el meu cos aguantarà, perquè una de les condicions que em poso és ser competitiu, no vull arrossegar-me. Davant d’aquest panorama, la Federació em va demanar de crear el projecte Càsting Operación Skeleton, on es van presentar 110 candidatures, de les quals en vem seleccionar els 11 millors currículums. Amb aquests candidats vam anar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat i vam fer dues tirades, una a Innsbruck i l’altra a St. Moritz. De tots plegats ens vam quedar amb la Clàudia Camacho, de Molins; la Paula Raúl, de Manresa i l’Adrian Rodríguez, de Castro Urdiales. Són valents i amb potencial per poder anar als Jocs Olímpics. Després veurem si s’adapten al gel, si s’hi troben còmodes, si passen por, si s’adapten al trineu, si entenen el què és baixar a 140Km/h. Ara al Bernat Buscà i a mi ens han demanat que presentem un projecte per continuar renovant aquesta gent, per si no funcionen. És com l’”obra mestra” del cicle de vida d’un esportista. Sempre he dit que un esportista neix, creix, es fa gran i mor esportivament i quan mors, què fas? Deixes una herència. Morir esportivament sense deixar una herència em sabria molt de greu. I aquesta és una mica una de les il·lusions que tinc; no sé si serem 2, 3 o 4 persones als pròxims jocs olímpics o només en serem una o cap, però sí que vull posar tota l’energia que tinc a deixar el camí marcat i fet perquè la gent en pugui gaudir. Si em preguntes què et fa més il·lusió, una medalla d’or o deixar una herència, jo crec que fer història en l’esport no és només guanyar tú sinò deixar un pòsit per als que han de venir.

A.E. Les medalles no són el més important?

A.M. L’Skeleton no és un esport que et permeti viure dels resultats, no té l’impacte que té en altres països. Jo pensava que guanyant la Copa Amèrica i anant a tres jocs olímpics sortirien més patrocinadors i no ha sigut així. Les medalles són la bomba al moment i tens l’impacte mediàtic però quan passen els anys només els periodistes esportius saben qui ha guanyat medalles i en quins anys. En canvi si preguntes què és l’Skeletonn i et poden respondre que és aquell esport que baixen en trineu pel gel i que ara hi ha 3 pilots més, un de Manresa, l’altre de Molins, etc. és una altra forma de marcar el camí, de concloure el projecte.

A.E. Tot és possible. En el teu llibre expliques situacions gairabé surrealistes, com quan et vas trobar tancat el circuit alemany de Winterberg. Vas aconseguir que et deixesin entrenar a canvi de donar classes a l’armada britànica.

A.M.Sí és aquell punt de “locura y cordura” del qual parlo en el llibre. Has de saber anar al límit, el “no” existeix però has de buscar-te l’excusa o la fórmula perfecta per aconseguir el “si”.
Quan estava començant em vaig trobar amb aquesta situació, necessitava entrenar-me i els vaig oferir els meus coneixaments a canvi que em deixessin utilitzar les insta·lacions. Va acabar essent una gran experiència.

A.E. Objectiu temporada 2019/2020?

A.M. Hi ha el mundial a Altenber 2020, els jocs olímpics són el 2022; és a dir, que anem bé de temps. Aquest any hem de veure com enfoquem la temporada. Estic acabant de recuperar-me de la lesió al maluc i no sé si estaré al 100% o no, però faré algunes carreres menys de copa del món per poder fer d’entrenador i director esportiu amb als 3 nous pilots.
La qüestió serà fer bones curses tenint en compte les poques que fem. Gaudir i gestionar l’esforç per a les pròximes 3 temporades.

A.E. Des de la temporada passada tens la Marina Riva i l’Scott McBride d’entrenadors de gel.

A.M. Si, i el Bernat Buscà de preparador físic. L’Scott i la Marina d’entrenadors de gel, a part del Toni Mirambell que també té el títol d’entrenador de la ISBF. Hi ha una cosa que em va impactar: la Marina acabava de ser mare i em va venir i em va dir, Ander jo acabo de ser mare, segur que vols que et vingui d’entrenadora? Jo crec que una dona encara que estigui embarassada o acabi de ser mare, sí pot complir la feina; perquè no? És a dir, venia amb el nadó a la pista i quan li havia de donar la llet li donava. Això s’ha de normalitzar! Són una parella molt maca, i professionals, m’entenen i jo els entenc a ells. Són molt bons com entrenadors. Si els objectius es compleixen i ets professional m’és igual que vinguis a l’entrenament amb un o dos bebès o amb tota la família. La qúestió és: aquest és el pressupost, aquests són els objectius, com ens organitzem, et sembla bé? Perfecte. Seguim endavant. Va anar així.
He tingut entrenadors molt durs, altres de la vella escola, gent més oberta, més flexible. És part de l’aprenentatge també.

A.E. A l’inici et va acompanyar en Ueli Geissbühier.

A.M. De fet ara he parlat amb ell i m’acompanyarà aquesta temporada en alguna cursa, sí, perquè no tenim pressupost per agafar un entrenador tota la temporada i ell encantat d’acompanyar-me, està quasi jubilat i bé, la relació és diferent; abans ell em marcava molt el ritme i ara li marco jo i xoquem una mica perquè no hi està acostumat.

A.E. Què fa un entrenador de gel?

A.M. Ha de conèixer els circuits, ha de saber llegir les condicions del gel, ha de saber recomanar-te què faria ell i sobretot quan ets al revolt a -27 ha de veure les trajectòries i què fan els millors. Si tu, en aquell parcial has perdut temps, ell t’ha de passar per ràdio: “escolta que els anglesos fan això” o bé “els de Letònia entren per aquí, prova-ho”. Hi ha d’haver molta interacció, molta comunicació i feeling.

A.E. Com estàs entrenant la pretemporada?

A.M. La pretemporada, a l’agost, es dura, pero content perquè és quan més temps estic a Manresa. Vaig cada dia al CAR o al Vela, ara estem fent el treball mental, visual i també físic...Vaig molt en bici, aquí a l’entorn de Manresa i ha moltes rutes, el Marc, del Grup365 em dóna un cop de mà amb la btt, perquè jo en sóc una mica novell. Poder agafar la bici i desconectar gaudint de la velocitat d’una altre manera és un plaer. Però treballem altres detalls com la petjada amb el Marc d’Orto7, Carbon Propulsion perquè la petja és clau a l’hora d’aplicar la força cap a un sentit.
M’agradaria dir que el projecte olímpic té base a Manresa. El fet de comprar el pa al forn d’en Josep o anar al mercat i comprar peix fresc em permet preparar amb qualitat la base de la temporada d’hivern. Petits detalls com aquests, marquen la diferència.

A.E Temporada amb canvi de normativa

A.M. Sí, els trineus pesaran més i això vol dir que augmentarem més la velocitat. Hi ha revolts que estan construïts per anar a una velocitat i si l’augmentem el perill augmenta. S’hauran de canviar circuits. El sostre ara ja no és de fusta, és de plàstic, ja que amb el de fusta quan passaven els bobsleigh, topaven i es podien quedar enganxats. Els sostres de plàstic fan rebotar els bobs i els escup cap a dintre de la pista. Pot néixer un nou esport.

A.E. En el mateix circuit passen les altres modalitats?

A.M. Sí, les Luge, que van estirats de panxa enlaire i amb els amb els peus per davant; l’Skeleton; el Bobsleigh de dos o de quatre, i ha d’entrar la nova modalitat olímpica: el Monobob que és només per a noies i es va en trineu de bobsleigh però per a una sola persona.

A.E. Per què vas recórrer a la hipnosi?

A.M. Va ser un projecte amb el Luís Pardo, que és mentalista. El vaig conèixer en el món de la màgia, al programa de TVE Pura Magia. Però és una persona que ha treballat en diferents projectes d’hipnosis. Conec molts casos en què la hipnosi ha ajudat, com per exemple a gent molt propera, que van deixar de fumar amb hipnosi o persones amb al·lèrgia a l’anestèsia, que amb hipnòsi els poden adormir per treballar les dents. També hi ha diferents esportistes, com ara en Tiger Woods, que al llarg de la història han treballat amb la hipnosi.

Va ser una de les eines que vaig voler provar. Cada any intento incorporar algun treball mental i a través de la hipnosis hem treballat el tema del dolor i també l’instint. L’objectiu de l’hipnosi és “entrar dins teu” i treballar l’instint. Si t’enfrontes a un lleó, hi ha gent que es quedarà parada, hi ha gent que sortirà corrents, i això tu no ho pots entrenar, perquè són decisions de mil·lisegons. Quan sóc en el proces d’hipnosi, s’intenta recrear un circuit i prendre decisions al moment. Les sessions que he fet m’han semblat molt interessants i és una eina que a mi m’ha ajudat, no et canvia la vida però entres en un món on ets capaç de trobar-te a tu mateix i tens l’oportunitat de treballar altres aspectes mentals que potser al dia dia no tens aquesta capaçitat. Es pot accedir a la part teva més profunda, l’inconcient.

A.E. Entrenes els ulls?

A.M. Vaig anar amb un especialista a Àustria, ja fa anys, que es dedicava a entrenar porters d’hoquei sobre gel i altres professionals. En les sessions et feia exercicis per entrenar els ulls. Què vol dir entrenar els ulls? Els ulls són un múscul; potser en un minut ets capaç de llegir 30 paraules i després d’entrenar-los en podràs llegir 50. Si entrenes l’ull, quan baixes, pots veure més estimuls i tens més informació per decidir. I aquest era una mica l’objectiu. El que no podem canviar és el nervi òptic, és a dir, la capacitat de transmissió de la informació del ull al cervell. Però en canvi sí que pots entrenar que l’ull obtingui molta més informació per tenir més possibilitats de decidir.

A.E. Quan estas baixant, però,veus alguna cosa?

A.M. Ho veus tot. És com si veiessis un Power Point, a la vida real és com una película. Si ara parlo amb tu, et miro els ulls, et vas movent, veig com es mou la samarreta…Quan vas en trineu no tens aquesta conciència de pel·lícula sinó que és com si fossin fotos, passades a la màxima velocitat, però tot i així hi veus i ets concient i vas decidint. És veritat que en alguns revolts, que pateixes més de 5G i el teu casc està en contacte amb el gel no veus res i t’has de guiar pel que sents.

A.E. Podries descriure què sents quan baixes, a què seria comparable?

A.M. No es pot descriure. Tinc el títol de submarinista, he saltat amb paracaigudes, he anat a una velocitat entre 250-270km/h en un cotxe, però no hi ha res que pugui explicar aquesta sensació, l’adrenalina, i que tot depèn de tu. És brutal.

A.E. Com et trobes de la lesió al maluc?

A.M. En aquests moments és la lesió que arrossego com a conseqüència de tots aquests anys corrent i arrossegant el trineu, que pesa 30Kg, sempre pel mateix cantó. És normal que quan poses el cos al límit, sorgeixin lesions d’aquest tipus. El problema és quan tens mala sort i caus amb bici i et trenques la clavícula o corrent et trenques els creuats, aquestes lesions sí que són les més dures, però jo crec que la gran lesió o els grans reptes són els mentals, els físics són temps, paciència, passar per quiròfan o el que calgui, però les dinàmiques mentals, l’última de les quals, la mort de la meva mare fa un any amb tot el procés del càncer i acompanyar la quimioteràpia. Tot aquest desgast mental és molt més dur que una lesió. Estem sortint del túnel i amb ganes de pujar al trineu.

A.E. Quins projectes “extra-Skeleton” t’ocupen actualment?

A.M. Treballo per la Lliga de Futbol Professional, hi porto diferents projectes entre els quals hi ha LaLigaSports, que és un projecte en el qual ajudem a l’esport espanyol amb l’1% dels drets de televisió, que són bastants milions d’euros i que van a totes les federacions espanyoles. Els ajudem, a part d’econòmicament en altres aspectes, i jo faig molt d’enllaç amb els esportistes. Busquem que el futbol sigui una mica el germà gran de l’esport espanyol i continuï ajudant. Aquesta és la meva feina, a part, també dins del món del futbol estic com a embaixador del RCD Espanyol, que ja són molts anys, quasi 33 anys de soci i faig una mica d’embaixador en diferents actes i coses que necessitin. Faig xerrades i conferències per a empreses multinacionals. En l’àmbit dels mitjans de comunicació, ara vinc de col·laborar amb un petit programa que sortirà el setembre sobre videojocs. També participo en un programa del Toni Marín els dilluns a Onda Zero. Vaig fent projectes puntuals, ara estem amb un amb la Federació Internacional. Amb la Federació Espanyola estic com a director esportiu amb el tema de l’Skeleton...i altres projectes personals, com ara portar les xarxes socials. La nova pàgina web s’estrenarà ben aviat. També hem gravat un programa sobre esports amb molt pocs participants que en breu sortirà a la TV. Encara no puc desvelar gaire cosa, és un programa que faig de presentador i és una immersió divertida en esports que la gent ni s’imagina que existeixen.

A.E. El teu germà t’ha fet costat durant l’aventura…

A.M. El meu germà és una de les sorts que he tingut durant aquesta experiència, perquè quan vaig començar el 2005, qui ens havia de dir que algun dia podríem anar al jocs olímpics tots dos junts! Ho vam aconseguir el 2014. Es va treure la llicència d’entranador d’Skeleton. Em meu germà és doctor en miocrobiologia i treballa per a una empresa estrangera, però quan fa vacances és per ajudar-me com a entrenador. Així doncs, és un luxe tenir-lo al costat, perquè, a part de i compartir els jocs olímpics amb ell, a la copa Amèrica del 2016 vam guanyar països molt grans. Poder estar junts i celebrar-ho plegats va ser una de les experiències més maques.

A.E. La importància de la família..

A.M. L’educació esportiva no és només la que et dona l’entrenador, l’escola o el centre on t’estàs sinó que moltes vegades és el que t’ensenyen a casa perquè ho puguis aplicar a fora.

A.E. El teu avi també era esportista.

A.M. Sí, havia jugat l’Olimpíada del Treballador amb l’equip de bàsquet, amb l’equip del RCD Espanyol de rugbi...A casa sempre ha agradat l’esport. Sí que és veritat que els meus pares no han sigut esportistes actius però els ha agradat esquiar, la muntanya i fer activitat de forma habitual, tot i que no tant exigent com la meva.

A.E. L’esport sempre ha format part dela teva vida, abans de l’Skeleton què vas fer?

A.M. A l’escola vaig jugar a futbol sala, deprés vaig jugar amb el CE Manresa quan era cadet. Quan vaig anar a viure a Barcelona em vaig passar a l’atletisme i quan vaig tornar a Manresa, vaig tornar amb l’atletisme i el Centre d’esports Manresa.

A.E. Digue’m uns quants esports que hagis practicat

A.M. Esports que he fet amb cotinuitat són: futbol sala, futbol, atletisme (varies disciplines), vòlei platja, submarinisme i puntualment paddle surf, surf, golf, pàdel i BTT.
M’agrada molt viure l’esport. No hi ha un esport millor o pitjor que un altre, sinó que cada esport té el seu encant i la seva màgia. Pots aprendre molt a nivell mental del golf o del surf. En esports d’equip que has d’interactuar, com el futbol o el bàsquest les relacions interpersonals són clau per obtenir el rendiment òptim de l’equip. Molts triatletes treballen i porten una família i a sobre troben hores per poder entrenar; aquesta passió és el motor que els mou.Per què jo no puc copiar aquesta passió? Quan em pregunten quin és el meu ídol esportiu, responc que no en tinc cap. M’agraden les històries d’aquells esportistes que es busquen la vida per practicar el seu esport i aconsegueixen els seus reptes, sigui acabar la marató per sota les 3 hores o acabar una ironmann o sobreviure, com per exemple, un club de vòlei platja a Manresa que competeix amb altres Clubs de Catalunya que estan al costat del mar…O l’equip de beisbol, o el de rugbi mateix, que aquest any han fet una bona temporada.

A.E. Quin esport o esports creus que haurien de ser olímpics?

A.M. Es difícil respondre, aquesta pregunta. Cada esport té un motiu per ser olímpic. S’ha d’analitzar esport per esport i trobar el que és bo i el que no ho és tant per saber-ho. Jo ampliaria la llista i un cop entrés un esport no hauria de deixar de ser olímpic, com el beisbol, que va entrar i en va sortir, per exemple.

A.E. Una pel·lícula?
A.M. Depèn del que tingui ganes de veure.. “El guerrero pacifico” es una película que recomano a qualsevol que vulgui conèixer l’arrel de l’esport, la gestió de l’ego.

A.E. Un llibre?
A.M. N’hi ha molts...ara estic llegint Cómo hacer que te pasen cosas buenas

A.E. Una cançó/grup?
A.M. Oasis, Champagne Supernova, The Masterplan o Wonderwall.

A.E. Un costum o una mania?
A.M. No tinc cap mania, tinc rutines per no oblidar-me de les coses. Tinc el costum d’enviar postals per correu tradicional, cada temporada n’envio unes 50.


Gràcies Ander i molta sort!
Manresa, 31 de juliol