Tancar
14 Gener 2020
Entrevista

ARACELI SEGARRA ROCA

Shirtas és un projecte artístic que vaig començar fa uns anys i el nom prové d’una vall perduda de l’Himalaya, que és la Vall de Shirtas. Les Shirtas tenen una filosofia al darrere que a la gent li costa d’entendre, però precisament per a

ARACELI SEGARRA ROCA
Es va iniciar en els esports de muntanya amb un curs d’espeleologia, més tard amb l’esquí de travessia, l’escalada en roca i l’escalada en gel.
Als 26 anys es va convertir en la primera dona de l’estat en aconseguir el cim de l’Everest mentre rodava un documental en format IMAX, després d’haver format part del rescat de la major tragèdia de la història de l’Everest, on un total de 13 persones van perdre la vida, l’any 1996.

Ha treballat en diferents mitjans de comunicació, publicat una sèrie de contes il·lustrats, impartit conferències per tot el món i realitzat més de 30 expedicions alpinístiques, algunes d’elles obrint rutes noves.
Va escriure el llibre: “Ni tan alt, Ni tan difícil”, dirigit al món empresarial, esportiu i de creixement personal, que ha estat traduït a l’Italià i el Català i va per la tercera edició, amb més de 25.000 exemplars venuts.
Ha estat quatre anys col·laborant en el programa “Arucitys” amb Alfons Arús a 8TV.
Ha publicat 7 Cims, una sèrie de contes Il·lustrats que ja ha estat traduïda al Xinès.

En tots aquests anys, Araceli ha compaginat el muntanyisme amb activitats de model, conferenciant, escriptora i il·lustradora.

Ens trobem amb ella un 9 de desembre al peu del Cadí...

Araesport A.E
Araceli Segarra A.S

A.E.- Què fas actualment, a nivell esportiu i laboral?

A.S.- Intento mantenir un equilibri entre treballar i practicar tot l’esport que puc, m’haig d’organitzar perquè, com que sóc freelance, treballo quan puc o quan em donen feina i llavors, al voltant d’això, faig tots els viatges i tot l’entrenament que el temps lliure em permet. La meva feina laboral es basa en donar conferències dins de l’àmbit empresarial i alguna de tant en tant per a centres excursionistes, clubs esportius i escoles. També faig feines dins del món de la comunicació, en ràdio o en televisió, presentant o col·laborant en alguns programes on es parli de natura, esports o viatges, sempre temes relacionats amb les eines que normalment faig anar. Ja fora del que seria l’àmbit laboral, perquè no m’ajuden a pagar les factures, dedico certa energia a il·lustrar i crear una serie de contes infantils, que són Els Viatges de la Tina. També faig altres coses artístiques, però no són ben bé de feina.

A.E.- Es pot fer un paral·lelisme entre el que vius a la muntanya i el que es troba tota persona al llarg de la vida?

A.S.- Això és precisament el que faig quan dono una conferència o la temàtica del llibre que vaig escriure “Ni tant alt ni tant difícil”. Jo considero que les persones ens comportem exactament de la mateixa manera estiguem en l’àmbit que estiguem, ja sigui a la muntanya, a l’oficina, en un sopar d’amics, en un viatge o en família. Ens comportem de la mateixa manera alhora de relacionar-nos amb els altres, de tenir projectes, de tenir pors, d’encaixar els canvis…Jo el que faig és utilitzar els coneixements que he adquirit a la muntanya, que després m’he dedicat a estudiar i analitzar, i buscar com donar-los la volta i explicar-los des del punt de vista del dia a dia. És curiós que jo no he descobert conceptes nous sinó que senzillament el que faig és explicar-los des d’un altre punt de vista. L’interessant és com a vegades prestem atenció quan algú ens explica quelcom que ja sabem però que ens ho mostra des d’una altre perspectiva i a més amb un exemple. Intento explicar que hi ha estratègies per superar moments difícils, per afrontar situacions que generen dubtes, que generen pors, analitzo també situacions on les coses han sortit bé i intento veure per què han sortit bé, ja que és interessant intentar mantenir les coses que funcionen.

araceli_segarra_araesport_4--294208.jpg

A.E.- Què has après a la muntanya o a la roca? Quines lliçons de vida et donen?

A.S.- Aprens moltes coses, i sempre depenent de quin tipus de projecte fas, les vivències van condicionades pel lloc, quan he anat a escalar al Canadà, han sigut unes experiències, a l’Iran n’he rebut unes altres, a l’Índia unes altres, als Alps el mateix. És a dir, els aprenentatges o lliçons de vida van molt condicionades per la cultura del país i el tipus de projecte. Aprens a tenir paciència, a comunicar-te millor, a escoltar als altres, a empatitzar…. però de totes les lliçons de vida que he après, amb la que sempre em quedo és que som molt afortunats pel simple fet d’existir, per estar vius. Sovint ens perdem pensant i preocupant-nos per coses que realment no són prou importants i deixem de viure el moment i que, a més, ho fem jutjant. Potser una de les filosofies més interessants del mindfullnes, del viure el present, és que ho hem de fer sense jutjar, en el moment que comencem a jutjar-ho tot, als altres, als objectes, a les coses que ens passen i les coses que tenim, deixem d’apreciar-les i de viure-les. Aprenguem a apreciar aquesta existència que és tant efímera i tant fràgil i que dura tant poc!

A.E.- Què és el fracàs per tu?

A.S.- És una etiqueta, una paraula artificial que algú un dia va creure que hi havia la necessitat de crear. Jo ho valoraria més des del punt de vista dels sentiments o de les sensacions. Jo puc tenir sensació de por o de gana, és una sensació real, en canvi, la sensació de fracàs es artificial, creada. El que per mi seria un concepte que s’atansaria a aquesta paraula de “fracàs” és la sensació de decepció.

A.E.- Què és el que més t’ha costat aconseguir, se’t ha resistit algun projecte?

A.S.- Els projectes que més em costen, i n’hi han alguns que encara estic lluitant-los perquè no els he aconseguit i he rebut mil bategades, és traduir Les Tines en altres idiomes i intentar que em publiquin algun tema literari. Aquesta és la vessant que més m’agrada desenvolupar més enllà de l’alpinística i realment és la que més em costa, però bé, jo segueixo i encara em queden uns quants anys de vida per continuar posant-t’hi les banyes!

araceli_segarra_araesport_3--2125568.jpg

A.E.- Com es superen les pors?

A.S.- Depèn de quin tipus de pors, hi ha pors que no les vull superar perquè son l’alarma que em mantenen en vida, per exemple, la que sento davant la neu inestable o quan la roca esta una mica descomposta. Aquestes són les pors que em mantenen en alerta per anar amb més de compte, necessàries quan escalo o per abandonar una muntanya perquè és perillosa (pors objectives). En canvi, les pors subjectives, no serveixen de res i no et mantenen en vida sinó tot el contrari, ja que limiten el nostre progrés i la única manera de superar-les és racionalitzar-les, analitzar per què les tenim i envoltar-te de persones que et puguin recolzar. Analitzar i anar fent petites passes que et donaran la confiança per veure que realment es poden superar les diferents situacions.

A.E.- Qui ha sigut el teu referent?

A.S.- M´agradaria fer una distinció entre que és un referent i una persona que admires. Per mi un referent és aquella persona que marca una línia o fa una activitat que a tu t’agradaria seguir o que encaixa amb el que tu sents o com t’agrada proposar-te els objectius, en aquest sentit, alpinistes molt compromesos i amb activitats molt punteres que surten de la línia del comú: Lynn Hill, Walter Bonatti, Jeff Lowe, Alison Hargreaves o Erhard Loretan per citar-ne alguns; un altre cosa són persones que admires, que és quelcom que va més enllà, amb qui comparteixes valors i principis...

A.E.- Què és un alpinista d’elit?

A.S.- Aquesta és una pregunta difícil i llarga de contestar perquè malauradament molts mitjans de comunicació creen confusió a l’etiquetar a qualsevol persona que puja una muntanya d’alpinista i no és ben bé així des del meu punt de vista. Un alpinista és aquella persona que fa una activitat alpina (Alps) perquè les vies que escala són vies verticals, amb una exigència tècnica, on per força ha d’estar escalant en roca i gel, fent una barreja d’aquestes dues activitats alhora, on ha d’anar encordat i la dificultat tècnica és considerablement elevada. Jo això ho distingeixo del que és anar a fer muntanyes de 8.000m amb les cordes fixes, la traça oberta i els campaments muntats. Això és una altra cosa, però per mi, no és alpinisme. A més, l’alpinisme d’elit incorpora un factor fonamental que és el compromís. El compromís comporta que la via sigui difícil, que sigui difícil la retirada, que estiguis en un lloc aïllat o on no hi hagi informació. Alguns d’aquests factors ha de ser un dels ingredients per crear aquest compromís. Escalar un 8.000 on hi ha 30 persones davant teu no comporta un compromís, pot ser una activitat molt lloable per a un mateix, però no per exposar-te als mitjans de comunicació com a un gran alpinista. Podrà ser un gran esportista, però no un alpinista.

A.E.- Què valores més de les persones?

A.S.- Que tinguin valors i principis, m’agraden les persones sinceres i honestes que no facin distincions de gènere, que siguin generoses, nobles i empàtiques. El que valoro d’una persona no són les seves habilitats; encara que sigui algú que tingui els catorze vuit-mil, si no es una persona amb valors i principis no m’interessarà per a res.

A.E.- En què gaudeixes més, escalant, fent un vuit-mil, en l’espeleologia, dibuixant?

A.S.- A mi m’agrada la continuació i la sinergia de tots, una cosa alimenta l’altre, jo practico esports a la natura de diferents tipus, aquests esports i cada projecte que faig impliquen una preparació, una part de somiar, de planificar, de crear-lo, desenvolupar-lo i dur-lo a terme. Això al seu temps alimenta les conferències que dono i també es transmet a la vessant més artística que porto dins, il·lustrant i escrivint. M’agrada molt l’equilibri que he aconseguit i on una part alimenta l’altra.

araceli_segarra_araesport_2--3109799.jpg
A.E.- Quin són els teus pròxims reptes a curt, mig i llarg termini?

A.S.- A curt termini, me’n vaig demà! Per tant, quan aquesta entrevista es publiqui, ja hauré tornat. Ens n’anem al Chat a fer un viatge d’exploració d’obertura de noves vies, encara desconeixem molt el territori i la zona perquè és força aïllat, no hi ha informació i això en part es la gràcia. A mig termini tinc intenció de mirar de pujar el meu nivell d’escalada esportiva, a veure si aconsegueixo fer un altre 8a. Això requereix molta constància i com que a mi m’agrada provar-ho tot, escalar, anar en bici, fer esquí de muntanya, escalar en gel anar a córrer, etc., doncs se’m fa complicat arribar-hi, t’has de centrar molt i tenir una rutina més exigent, però bé, ho intentaré. A llarg termini estic centrada amb el tema literari a veure si puc tirar endavant el projecte que t’he comentat abans.

A.E.- Com et prepares físicament aquests reptes, fas algun entrenament específic de força, resistència, en alçada?

A.S.- Bé, bàsicament jo em passo el dia entrenant i preparant-me o com jo dic, gaudint de la natura. Sempre estem escalant en roca, fent bicicleta, esquí de muntanya, fent alpinisme...El nostre dia a dia depèn de les condicions meteorològiques, però jo no deixo d’entrenar mai, no faig parades. Aleshores, quan tens un projecte que tira més cap a resistència o cap a tècnica l’únic que faig és potenciar una mica més aquell aspecte. I, a no ser que sigui alguna cosa com el que et deia d’intentar fer un 8a, que aleshores si que cal un entrenador i anar una mica més al rocòdrom, bàsicament sempre estem bastant a punt així, de natural (riu). Bé també s’ha de dir que visc al Pirineu, fet que ajuda una mica.

A.E.- Segueixes algun tipus de dieta, ets vegana, vegetariana?

A.S.- Segueixo la dieta equilibrada, mengem de tot, molt poc processat, una mica de carn, una mica de peix, una mica de verdura.. Quan has d’anar a un lloc, com ara que anirem al Chat, mengem el que hi ha. Essent una mica coherent ja n’hi ha prou per anar ben alimentat.

A.E.- La muntanya hi entén de gènere?

A.S.- Aquesta és una qüestió que sempre m’ha fet molta gràcia perquè, quan vaig tornar de l’Everest fa molts anys, els periodistes i no tots ells eren homes sinó que també les dones, em preguntaven que, si pel fet de ser dona, m’havia costat més pujar l’Everest. Ho trobava d’un absurd! i la pregunta, la trobava tant incoherent! Jo els contestava sempre el mateix: vosaltres us penseu que la muntanya canvia de pendent pel fet que l’estigui pujant un home o una dona? Per mi la natura és l’exemple més real de que no es marquen distincions, de que no hi ha diferències. També poso un exemple real, de quan hi va haver la tragèdia, en el rescat, quan estas prestant ajuda a una persona en una situació molt dramàtica, aquella persona creus que fa una distinció de qui l’està ajudant? Les situacions extremes i la natura realment deixen en evidència que no hi ha diferències entre dones i homes.

A.E.- La muntanya fa treure el millor i el pitjor de les persones?

A.S.- No hi ha dubte que les situacions exigents fan manifestar el tarannà de cadascú. Tenim diferents tarannàs, alguns són naturals, altres no sabem que els tenim i altres són els que amaguem, és a dir, hi ha persones que fingeixen el que són i hi ha persones que no saben el què són. I és en les situacions exigents, quan passes moltes estones sense menjar, sense dormir o que has estat en tensió per diferents raons, que acaben destapant-se les capes amb les que ens hem anat cobrint, algunes intencionadament, d’altres perquè la cultura o l’educació ens les han imposat. Els moments d’exigència poden mostrar realment com funciona cadascú i a vegades t’emportes sorpreses, algunes per a bé i altres per a mal.

araceli_segarra_araesport_6--6864953.jpg

A.E.- Quin és el primer pensament que et ve al cap quan fas el cim?

A.S.- Normalment com que el tipus de vies d’escalada que faig són bastant tècniques i bastant verticals i quan arribes al cim només tens la meitat del camí fet, encara et queda el descens i sovint són complicats perquè no sempre baixes per on has pujat, has de buscar els ràpels, i hi ha certa tensió, jo quan estic a dalt, intento anar per feina, buscar ràpidament com baixar, que no es faci de nit i que no ens equivoquem. Em concentro molt en la baixada. Però si la baixada ja és per un lloc senzill, que no implica molt compromís ni molta dificultat, doncs directament penso en què em menjaré quan sigui a baix!

A.E.- Com finances les expedicions, tens algun esponsor?

A.S.- Doncs no, no tinc esponsors, els projectes i les expedicions que faig les pago jo, treballo i inverteixo els meus diners en això. No busco esponsorització tampoc. Ni privada ni pública. Pública perquè trobo que no s’ha de fer, els diners públics han d’anar dedicats a temes socials i no a pagar les excursions ni els viatges a ningú, tot i que s’està fent en algunes situacions i jo no ho trobo correcte. A nivell privat, cadascú que busqui a on vulgui i l’empresa privada decideix, jo no m’hi fico. Però jo personalment no estic a gust amb la idea de tornar i haver d’exagerar, dramatitzar i inflar un projecte perquè un mitjà de comunicació me’l compri, així que estic molt a gust fent petits projectes, potser no puc fer grans expedicions a llocs que m’agradaria anar però, com et deia abans la satisfacció ve donada per l’esforç que poses a les coses i hi ha grans activitats que es poden fer al costat de casa, no cal anar a l’altre punta de món perquè el teu projecte sigui considerat més valuós.

A.E.- Pròxim projecte laboral? (tv, editorial, conferències, etc..)

A.S.- Tinc certes conferències emparaulades per l’any que ve, a nivell televisiu i de mitjans de comunicació no tinc res previst, però aquestes coses sovint arriben en dos o tres mesos vista. No tinc més enllà de tres mesos planejats en la meva vida, m’agrada molt viure amb aquesta incertesa, de fet trobo que és el que li dóna emoció a la vida i gaudeixo de no saber què faré més enllà de tres mesos. Sí que en el tema literari estic treballant en un projecte més llag, però vaig fent.

araceli_segarra_araesport_7--1768101.jpg
A.E.- Ens pots parlar una mica de les Shirtas?

A.S.- Shirtas és un projecte artístic que vaig començar fa uns anys i el nom prové d’una vall perduda de l’Himalaya, que és la Vall de Shirtas. Les Shirtas tenen una filosofia al darrere que a la gent li costa d’entendre, però precisament per això, estic decidida a continuar per aquesta línia. Són unes joies que només en faig 2 o 3 de cada una i cada peça és única, no les puc fer igual, ni les vull fer iguals. Per mi, repetir un projecte és avorrit i a més, hi ha la raó filosòfica al darrere, un cop he creat aquella joia, qui l’hagi comprat tindrà una peça única, però qui l’hagi deixat escapar, no la podrà demanar. No funciona com una botiga en la que es creen 1.000, 2.000 o 3.000 peces. El concepte filosòfic és el fet d’aprofitar el moment tal i com es dóna, perquè el moment no es tornarà a repetir, n’hi haurà un altre de diferent. Això vol dir que pots tornar a entrar a la botiga on-line i d’aquí sis mesos potser hi haurà la joia que a tu t’agrada o que t’encaixa, però ho has d’aprofitar i comprar-la en aquell moment perquè ni repetiré la que vas veure fa sis mesos ni la que estas veient ara. Si no l’agafes en aquell moment, no tornarà a existir. És com en la vida, el fet de viure el present aprofitant el què tenim, sense demanar i anar als llocs esperant alguna cosa, perquè la vida et pot defraudar si sempre esperes alguna cosa molt tancada o molt concreta. Disfrutar de la vida tal i com passa, viure amb incerteses pot ser molt més divertit.

A.E.- Per acabar, a quina muntanya no deixaries de tornar-hi?

A.S.- A totes les que tinc aquí al Pirineu.. Els Encantats, el Pedra, Cambra d’Ase...A qualsevol del pati de casa!

A.E.- Una anècdota divertida?

A.S.- Doncs l’altre dia que vaig anar a fer la Vertical d’Alp, un cop a dalt hi havien uns nanos que jo vaig entendre que em deien: Ens fem una foto? I el que van dir és: Ens fas una foto? El cas es que jo m’anava a posar per fer-me una foto amb ells quan em van donar la càmera perquè jo els la fes. I sort que no s’en van adonar però la cara de gilipolles que em va quedar encara la porto ara!


A.E.- Una pel·lícula?

A.S.- Una de francesa, molt deivertida que es diu “La Família de Bélier”.

A.E.- Un llibre?

A.S.- N’hi ha molts que m’agraden però me’n recordo d’un que vaig llegir quan vaig fer un viatge a l’Africa que es diu “De parte de la Princesa Muerta”.

A.E.- Una cançó o grup?

A.S.- Un disc que últimament escolto bastant és “Bon Iver”.

A.E.- Un costum o mania?

A.S.- Arrenglerar els vasos dins de la prestatgeria per colors.


Entrevista realitzada pel Pirineu, el 9 desembre del 2019.

Moltes gràcies per l’estona compartida Araceli!

Escriu el teu comentari

Comentari