Tancar
13 Gener 2021
Ciclisme BTT

CAT 700 Cursa de bikepacking i autosuficiència

Des del Pirineu fins el Delta de l’Ebre. La ruta té una distància de 680 km amb un brutal desnivell positiu de 17.000 m. Els organitzadors de la Cat700 la resumeixen amb tres paraules: llarga distància, bikepacking i autosuficiència.

CAT 700 Cursa de bikepacking i autosuficiència
La Cat700 és una cursa de bikepacking que travessa Catalunya de nord a sud, amb autosuficiència, on els participants no poden ser assistits en cap moment. Des del Pirineu fins el Delta de l’Ebre. La ruta té una distància de 680 km amb un brutal desnivell positiu de 17.000 m.
Els organitzadors de la Cat700 la resumeixen amb tres paraules: llarga distància, bikepacking i autosuficiència. Hi ha un total 110 hores per recórrer els 680km i els 17.000 m de desnivell. El resultat no depèn només de l’estat físic sinó de la fortalesa mental i d’una bona estratègia en cursa.

Les manresanes Laura i Marta Navarro, les quals tenen una llarga experiència sobre la bicicleta, mai havien fet una prova de les característiques de la Cat700. La Laura és fisioterapeuta del Centre de Salut MIC i la Marta, la trobareu al capdavant de La Manresana 1930.

Les germanes Navarro han participat en diferents curses de btt, com la Titan Desert, la Volta Ibiza, la Mediterrània Èpic, la Volcat, l’Andalucía Bike Race, etc. Totes elles són curses per etapes, i excepte la Titan Desert que sí que necessites navegar amb GPS la resta són curses senyalitzades, amb avituallaments i amb una arribada i sortida cada dia. Últimament també han participat en curses de gravel com la Traka200 que es podria assimilar més a la cat700 ja que és una cursa sense senyalitzar on s’utilitza un track per realitzar el recorregut, però a diferència de la CAT700 sí que reps assistència (hi ha avituallaments).


Què destacaríeu de la CAT700?

Si haguéssim de posar nota tant al recorregut com a l’organització ens quedaríem molt molt a prop de l’excel·lent. El track és impecable, vam baixar dels Pirineus fins al Delta trepitjant el mínim l’asfalt, per carreteres, camins i pistes increïbles descobrint Catalunya d’una manera diferent i sobre rodes, una combinació absolutament perfecte.
Destacaríem l’ambient humà, la generositat i l’actitud positiva tant dels organitzadors com dels participants.

En un principi la CAT700 no entrava en els nostres plans del 2020. Les proves que teníem pensades es van anar cancel·lant totes per la pandèmia i la única que es mantenia amb possibilitats era la Volta Ibiza a mitjans d’octubre, però finalment també va ser cancel·lada.
El mes de setembre, per sort i perquè les restriccions ho van permetre vam anar a Girona a córrer una cursa de gravel, la Traka200 i allà un bon amic ens va animar perquè anéssim a córrer la CAT700, no ens ho vam pensar ni un segon i el dia següent ja estàvem inscrites.
I quina sort que ho vam fer!

Com vau viure els diferents dies, dificultat del recorregut, algun problema tècnic a destacar?

El dia 9 d’octubre vam sortir des de La Manresana 1930 direcció la Vall d’Aran. Després de gairebé quatre hores de viatge, a mitja tarda, vam arribar al lloc de sortida, el poble de Les. Allà ens vam ajuntar tots els participants per passar el control de material obligatori, un tràmit per part dels organitzadors que cal fer per assegurar-se que els participants vagin amb el material adequat per garantir la seguretat durant tot el recorregut. Un cop els organitzadors van donar el control per bo, va arribar el moment d’anar a sopar, i quin sopar! Ens vam cruspir una olla aranesa que ens va donar tota l’energia que necessitàvem per iniciar la duresa dels primers quilòmetres i la resta del recorregut. Tot seguit vam anar a descansar amb els nervis d’un principiant tenint en compte el que ens esperava el dia següent, la sortida d’una gran prova que creuaria el nostre país de nord a sud.

Dia 1
Les-Rialp
150km 3.600m

Sona el despertador, acabem de preparar-ho tot, només falten els últims detalls, esmorzem i anem cap al punt de partida. Recollim el xip que dóna l’organització per poder seguir-nos i ens col·loquem a la línia de sortida. Degut el pronòstic de mal temps l’organització decideix canviar el primer tram del recorregut per evitar la primera pujada que s’enfila al Coll de Verradós, a 2000m d’altitud. Hi ha molt risc de trobar neu. És un matí plujós i amb boira, la veritat és que les condicions no són les ideals, però sense pensar-ho gaire, encenem els llums, ens posem el paravent i comencem a pedalar.
Sortint de Les passem per Vielha i allà ja agafem el camí original que ens porta a Pla de Beret. Recorrem la pista des de Pla de Beret fins el refugi de Montgarri i seguidament una llarga baixada travessant les Valls d’Àneu fins arribar a Esterri d’Àneu.
La nostra sorpresa fou al cap d’unes hores de pedalar i passar fred, quan vam arribar a Esterri d’Àneu i va sortir el sol!!! Vam poder parar a dinar i agafar forces, energia i l’alegria suficient gràcies als raigs de sol a la cara per així poder encarar el tram final fins a Rialp, on ens vam marcar que dormiríem el primer dia. Però encara ens quedava superar la llarga pujada a Espot i el coll del triador, és impressionant, i et fa sentir minúscul quan ets dalt, amb aquella immensitat que et regala el paisatge. I un cop coronat ens vam abrigar amb tota la roba que portàvem a sobre i vam gaudir de planejar per aquelles valls i de la baixada fins a Rialp.

Dia 2
Rialp-Ponts
158 km 4.212m

Com que vàrem arribar abans del previst a Rialp, vam tenir tems d’organitzar-nos bé i anar a dormir molt d’hora, perquè la nostra intenció era intentar arribar a Tàrrega.
Sona el despertador, esmorzem a l’habitació i arrenquem, encara és de nit! Un error en la navegació ens fa perdre temps en la sortida del poble, després de fer un “borron i cuenta nueva”, encarem la pujada a Porta Ainé fins Sant Joan de l’Erm. El vent és glaçat i un cop a dalt passem fred, molt fred, ens abriguem i comencem a planejar i baixar per unes pistes i paisatges brutals fins arribar al Port del Cantó, allà ens fa l’efecte que estem a tocar d’Organyà, però la nostre intuïció falla i se’ns fa més llarg del que esperàvem, tant que arribem que són les 16.00h a Organyà, amb una gana extrema, però animades. El recorregut tot i la duresa ha valgut pena.
Dinant una bona botifarra i un plat de macarrons, compartim taula amb altres corredors i ens fan analitzar bé la nostra decisió d’arribar a Tàrrega, tots ells tenien pensat parar a dormir a Ponts. El tram d’Organyà a Ponts esta batejat per antics corredors i pels mateixos de l’organització com a “Mordor” (80 km durs on no hi ha res de res pel camí) és per això que finalment, i per si de cas, reservem hotel a Ponts amb el handicap que hi hem d’arribar abans de les 22h perquè els propietaris marxen i no tornen fins les 6h.
Arrenquem amb la panxa plena i amb bona temperatura, ho sabem perquè estàvem avisades de que vindrien uns quilometres durs i sense possibilitat d’avituallar-nos, se’ns fa llarg però a les 21.50h arribem a Ponts. Cansades però animades de complir un dia més l’objectiu.

Dia 3
Ponts – Mòra d’Ebre
170 km 3000m

Un dia més sona el despertador ben d’hora i tot i haver parat a Ponts en comptes de Tàrrega no canvia el nostre objectiu pel tercer dia, dormir a Mora d’Ebre.
Arrenquem de nit com cada dia i pedalem per aquells plans i pistes un bon munt de quilòmetres, pràcticament fins arribar l’Espluga de Francolí, on va començar la part amb desnivell de l’etapa, que, tot i ser dura, ja no era el Pirineu. Pugem fins a Prades per unes pistes i camins preciosos, just a cinc quilòmetres d’arribar a Prades tenim una petita averia a la bici de la Laura, que finalment podem acabar solucionant, però ens fa perdre molt temps. Tot i així decidim que, sigui l’hora que sigui, dormirem a Mora d’Ebre, i així ho vam fer, a les 24h vam arribar. La parella de l’hostal on havíem de dormir ens esperava, però al poble no hi havia res obert, el sopar es complica i la gana era descomunal, a més a més ens havíem acabat tot el que portàvem a sobre quan vam parar a arreglar la bici. Només trobem unes màquines expenedores i sopem a base de galetes Príncipe i Cacaolat i poca cosa més. Però el pitjor és que volem sortir d’hora i no tenim res millor que això per esmorzar l’endemà.

Dia 4
Móra d’Ebre – La Sènia
130 km 2900m

Tot i estar ja bastant cansades tornem arrencar ben d’hora amb la il·lusió d’arribar, encara que sigui passada la mitja nit a meta!
La sortida ens sorprèn, van ser 30 quilòmetres de terreny dur i amb desnivell per arribar fins a Corbera d’Ebre, el primer poble que vam trobar per poder parar i esmorzar, ja que sortíem amb dejú, només comptàvem amb alguna barreta i dàtils que encara ens quedaven.
Un cop allà esmorzem com si no hi hagués un demà i comprem provisions de menjar com si tinguéssim que pedalar encara 10 dies més, tenim clar que el que ens va passar el dia anterior no ens podia tornar a passar.
Arrenquem tenint per davant, a priori, quilometres assequibles i planers de via verda fins arribar a peu del Ports. I dic a priori perquè el vent, el cansament i la monotonia de pedalar per la via verda ens fa que siguin quilòmetres llargs de passar.
Vam arribar a Beseit sobre l’horari previst, res feia preveure que no dormiríem a l’Ampolla.
Ens vam trobar a la Mònica Aguilera de l’organització, per a canviar l’Spot de la Marta perquè els indicava mala senyal. Ens avisa que els Ports es fan llargs, que agafem molta aigua i menjar i li comentem la nostre intenció d’arribar a l’Ampolla, però al veure la cara que hi posa, ens adonem que serà complicat, i ens diu “l’objectiu és molt optimista, potser massa i tot”
Sortim de Beseit, amb algun dubte, però seguim pensant que podrem arribar a berenar a la Sènia i seguir fins l’hora que fos, per arribar a meta.
Però comença el que per nosaltres és el més dur físicament i mentalment de tota la Cat700, un territori, el dels Ports, desconegut per nosaltres amb una duresa que ni molt menys ens imaginàvem, terreny trencat i auster, vam pujar i baixar no sabem ni quantes vegades, eren pujades no massa llargues però molt dures i un cop semblava que ja estaves a dalt tornaves a perdre desnivell per després tornar a pujar. El que ens pensàvem, arribar a la Sènia amb tres hores en vam estar més de cinc. Passades les 22h arribàvem a la Sènia. Físicament i mentalment foses, ens miràvem i no ens dèiem res, suposo que les dues esperàvem aviam qui era la primera en dir “avui dormim aquí, arribar a meta ho deixem per demà”.
Paguem massa car el cansament i la mala alimentació de la nit anterior, més la duresa del terreny. Volem sopar i seguir, però se’ns fa impossible. Ara mirat des de la distància, sembla que potser sí que haguéssim pogut fer un esforç més, però la veritat es que estàvem realment foses, feines vam tenir per arribar a l’hostal.
Eren les deu de la nit, vam entrar al primer restaurant que vam trobar i l’únic que estava obert, vam demanar menjar com per a un regiment i vam buscar hotel per passar la nit. En un primer moment no en trobàvem i fins i tot la propietària del restaurant ens va oferir dormir a casa seva. Finalment però, vam aconseguir localitzar el propietari de l’hostal del poble perquè ens obrís. La veritat és que, en un primer moment l’home estava de molt mal humor, però quan ens va veure les cares, tot va canviar.

Dia 5
La sènia- L’ampolla
70 km 400m

Ens quedem els últim quilòmetres per arribar a meta, en tenim tantes ganes que ni ens plantegem si estem cansades, si ens fan mal les lumbars, les cervicals o les cames.
Quan sona el despertador, i com hem fet cada dia, arrenquem que encara és negre nit. Ens llevem amb molta gana i inflades com dos globus, el nostre cos ja ens començava avisar de l’esforç que portàvem a sobre. Decidim parar-nos a esmorzar a Ulldecona, reposar les últimes forces que ens queden i gaudir dels últims quilòmetres de l’aventura.
D’aquell dia recordo el moment en que vam veure el mar per primera vegada, va ser màgic, d’aquells moments que et corre una processó per dins i que la combinació d’emocions és tant gran que no saps ben bé què et passa, estàs content, tens ganes de plorar o de cridar, et pugen les pulsacions i les cames et flaquegen. Tot aquest còctel es va tornar a repetir quan, a uns metres de distància, després de fer els últims quilòmetres per sobre la sorra fina del Delta de l’Ebre, vam veure la línia de meta.
I així va acabar la nostra aventura, possiblement una de les nostres aventures amb majúscula que hem viscut sobre la bici. Ara, quan ja han passat uns mesos, encara valorem més la nostra aventura i tenim unes ganes boges de tornar a viure una experiència com aquesta, que de ben segur repetirem.

Quines bicicletes vau portar?

Anàvem amb les nostres bicicletes tot terreny, una Liv Pique Doble.
Vam valorar l’opció de fer-la amb gravel, alguns participants la fan amb aquest tipus de bici, però companys i amics que ja l’havien fet en edicions anteriors ens van aconsellar que la féssim amb Btt i la veritat que per nosaltres va ser una bona elecció.

Alguna anècdota?

Moltes!!! Però potser per destacar-ne alguna, el segon dia al sortir de Rialp ens vam perdre, 40’ pedalant pels voltants de Rialp, vam aparèixer davant l’hotel on havíem dormit. Mentalment va ser dur, vam haver d’entrar a un bar fer un cafè per fer un resset, agafar forces i seguir.

El tercer dia al matí ben d’hora, quan encara era fosc, al passar pel costat d’una masia un gos ens va voler atacar i vam passar uns instants de por. Tot i així vam reaccionar ràpid. Li vaig dir a la Marta: “ Dóna-li menjar, els dàtils que portem!” Li vam llençar els dàtils un tros enllà i el gos al distreure’s, vam poder passar.

L’anècdota de l’últim dia va ser que al despertar-nos, de cop i volta la Marta em va mirar i va començar a cridar: “Ai ai ai! que et passa a la cara!?” Em vaig espantar i tot seguit em vaig aixecar ràpid del llit per mirar-me al mirall. Mare meva, tenia la cara tant tan inflada que semblava una granota, talment com si alguna cosa m’hagués fet al·lèrgia. El nostre cos ja estava el límit i la retenció de líquids era important i es feia notar.

Què destacaríeu del format d’autosuficiència?

Vam viure una gran experiència, d’aquelles que no oblidarem mai. Experiències que queden per sempre a la nostra retina i que en el moment que superes la fatiga física i mental ja estàs pensant en la pròxima.
El format de les curses d’autosuficiència són una combinació explosiva, de les que enganxen. Hi ha molts factors que fan que sigui així, des de l’estratègia que seguiràs durant la cursa, com calcular el material necessari i imprescindible, sense excedir-nos en el pes. L’exercici de saber adaptar-te durant la prova, ser flexible, marcar-te objectius realistes, però a la vegada ser capaç de poder rectificar sobre la marxa. També de saber gaudir d’una bona nit en un hotel amb una dutxa d’aigua calenta i un bon plat calent, com acceptar de dormir al lloc menys pensat i menjar quelcom d’una màquina expenedora.


Moltes gràcies per explicar-nos la vostra experiència, noies!

Article publicat a l'Araesport n.18

Escriu el teu comentari

Comentari