Tancar
17 Setembre 2019
Trail / Ultratrail / Running

DEAN KARNAZES

ULTRA MARATHON MAN Dean Karnazes, de 56 anys, va néixer a Inglewood, Califòrnia, fill d’una família d’origen grec. De ben petit ja es divertia anant corrent fins a l’escola i, encara que un dels seus principals motius fos el de no voler carr

DEAN KARNAZES
Dies de córrer
Quan per fi va recuperar la cobertura del mòbil, en Dean, instal·lat al capdamunt d’un turó des d’on podia divisar les espurnes rutilants de la ciutat, va trucar a la seva companyia de pizzes a domicili preferida:
“Round Table Pizza, digui’m!!”, se sentí una veu d’una sonoritat rutinària.
“Vull una pizza i la necessito, JA!!”, digué en Dean amb to nerviós.
“D’acord, d’acord! Calma, col·lega. En breu tindràs la millor pizza que hagis tastat mai. De què serà?”, digué la veu des de l’altra banda de la línia amb esperit conciliador.
“Hawaiana. Amb doble de tot!”, contestà en Dean impacient.
“ Apuntat! Quina mida?”
“Per quantes persones és la gran?” Va preguntar dubitatiu en Dean.
“ Per 5. Quants sou?”
“ Jo sol. Perfecte!!”
“Carai, això sí que és tenir gana, nanu!!” Va exclamar sorprès des de l’altra banda de la línia la veu del telèfon. “Alguna cosa més?”
“Teniu postres?”
“Avui tenim un pastís de formatge amb cireres boníssim. Te’n poso un tros?”
“No! Posa-me’l sencer, necessito combustible!”
“ Uauu!! Això serà èpic, col·lega. Està bé! A on t’ho portem?”
En Dean va alçar la vista i entre la filera de fanals distingí la línia serpentejant de l’autopista 116 direcció Sud. “Ens trobem a la intersecció de la 116 amb l’Arnold Drive?”, digué.
“A l’autopista?? D’acord! De quin color és el teu cotxe?”, va preguntar la veu encuriosida.
“No porto cotxe. Em reconeixereu per ser l’única persona a quilòmetres a la rodona que va corrent”
“Estàs corrent?? Que bo, tio!! Val, val. Allà estarem! Què et sembla d’aquí a uns 25 minuts? Arribaràs?” Li va dir la veu sentint-se còmplice d’alguna cosa important.
“Em moro de gana, col·lega. No m’ho perdria per res del món”.
10 minuts abans de les 3 de la matinada, el mateix noi que l’havia atès per telèfon retornava a la central amb una nova història per explicar als companys del torn entrant de l’endemà i això que en Dean no s’havia atrevit a explicar-li que el seu destí encara quedava molt lluny d’allà, a 241km d’on es trobaven. Tan per un com per l’altre allò, en aquell moment, hauria estat difícilment imaginable.

Dean Karnazes, de 56 anys, va néixer a Inglewood, Califòrnia, fill d’una família d’origen grec. De ben petit ja es divertia anant corrent fins a l’escola i, encara que un dels seus principals motius fos el de no voler carregar a sa mare amb més feina que la que aquesta ja assumia, mica en mica va anar ampliant els seus itineraris fins a fer-los cada vegada més llargs a la recerca de nous territoris per explorar. Unes descobertes i una sensació de llibertat que l’escola mai va poder oferir-li. Sent un jove aventurer i precoç, el petit Karnazes als 11 anys ja havia creuat el Gran Canó del Colorado i havia pujat a la muntanya més alta dels Estats Units continentals, el Mount Whitney de 4.421 metres. Un exemple d’això tindria lloc en el seu 12è aniversari quan en Dean va agafar la bici i, sense avisar, es va plantar a casa dels seus avis, que vivien a 64km de distancia, simplement per poder celebrar-ho amb ells. Després de demanar-ne les indicacions a tots aquells amb qui s’anava creuant, finalment va arribar-hi al cap de 10 hores havent-se gastat tots els diners que suposadament havien de servir pel seu regal d’aniversari en refrescos que s’havia anat comprant en les benzineres que s’havia trobat pel camí. En arribar a casa els seus avis, els quals no en tenien notícies des de feia hores, aquests el reberen entre alleugerits i impressionats per la proesa que acabava de realitzar. No hi havia dubte que en Dean els havia inspirat a tots ells. Fou durant els seus anys d’institut quan coneixeria dos dels entrenadors que, amb les seves antagòniques metodologies d’entrenament, marcarien la ment del jove Karnazes. El primer, dominat per la fortitud espartana de l’exèrcit, tenia la màxima que “Si surt fàcil, és que no t’hi has esforçat prou. Se suposa que ha de fer un mal de collons”, frase que Karnazes s’aplicaria moltes vegades en la seva pertinaç recerca de l’impossible. Mentre l’altre, en canvi, que amb el seu carisma havia aconseguit crear un ambient despreocupat i de companyonia entre els membres de l’equip de cros de l’institut, un dia va demanar a Karnazes si volia ajudar a l’equip senior a guanyar el campionat nacional malgrat ell era encara junior. Nerviós com estava, en Dean va demanar-li consell abans de sortir, obtenint com a resposta un lacònic: “Surt i corre amb el cor” que marcarien el resultat final d’aquella cursa i la resta de la seva vida. Als 15 anys, però, mancat de la bona química que havia mantingut amb els seus anteriors entrenadors i malgrat haver competit satisfactòriament en varies curses, en Dean va deixar de córrer. Ell aleshores no podia saber-ho però haurien de passar 15 anys abans no tornés a calçar-se unes vambes. Seria durant la celebració del seu 30è aniversari. Aquell dia, o millor dit, aquella nit, la seva vida canviaria per sempre.

El despertar
Durant la seva adolescència i coincidint amb l’abandonament de l’atletisme, en Dean va descobrir l’alcohol i les festes. Fou una època en què l’únic que ocupava el seu temps i les seves energies eren el surf i les ganes de fer gresca. Un matí, però, després d’una nit especialment mogudeta, la pitjor notícia trucava a la porta de casa seva: la Pary, la seva germana petita, havia mort la nit abans en un accident de cotxe. Era la vigília del seu divuitè aniversari i, en paraules del mateix Dean el shock va ser demolidor: “El buit que va deixar en la meva pròpia vida va ser insuportable”. Foren uns anys difícils per a tota la família i, malgrat haver estat sempre molt units, durant molt temps van viure les celebracions familiars més com un dol compartit que no pas amb l’alegria dels retrobaments. Amb els anys en Dean va acabar la carrera i, encara que no va tornar a córrer, va aconseguir destacar amb el windsurf aconseguint inclús alguns patrocinadors amb els quals va poder sufragar-se part dels seus estudis. Després van venir l’especialització i la llicenciatura fins que finalment va aconseguir entrar en el departament de marqueting d’una gran empresa i l’antic anhel de córrer per les muntanyes es transformà en una gana voraç d’ascendir en els esglaons corporatius. Mentrestant, però, enmig de totes aquelles reunions, informes, balanços, viatges i cada vegada més pressió sobre les espatlles, en Dean va començar a sentir un buit interior i la consciència que alguna cosa mancava a la seva vida.
En la nit del seu 30è aniversari, en Dean va agafar una bona turca amb alguns dels seus col·legues en una de les discoteques de moda de la ciutat, com de costum. No sap si va ser aquella primera glopada d’aire fresc en sortir del local o l’espectacle del cel estrellat estenent-se com una pantalla panoràmica damunt del seu cap, però el cert és que alguna cosa va semblar anticipar-li quelcom inesperat i en Dean, en un d’aquells rars moments d’inspiració en què la vida et dona la oportunitat d’alterar el cicle normal de les coses, s’aturà passats els primers graons que el conduïen a la confortabilitat de la llar i, fent mitja volta, es dirigí fins al garatge a on amagades entre caixes de cartró hi havia unes velles vambes que guardava per netejar el jardí. Es tragué els pantalons quedant-se amb els boxers que duia posats, una samarreta i els mitjons d’executiu doblegats fins a l’alçada dels turmells, es cordà les vambes i agafà un bitllet de 20 plegant-lo cerimoniosament. En sortir de casa, envià un petó a la seva dona que dormia plàcidament al primer pis i començà a córrer. Feia 15 anys que no havia corregut practicament res però d’alguna manera en Dean sabia que la seva vida depenia d’aquell precís moment. Fidel a la seva voluntat, pas a pas, km a km, va deixar que els seus records i les seves emocions corressin amb ell. Després de 24 km, però, les cames li cremaven i el dolor d’una butllofa que se li havia rebentat al dit gros del peu l’estava matant. Va parar al costat d’un restaurant de menjar ràpid i es va demanar l’equivalent al menjar per a 4 persones a través de la finestreta del Drive-In. Mastegant com podia un taco rere un altre, en Dean va anar deixant enrere el paisatge urbà de la ciutat i s’anà endinsant primer entre les sinuoses elevacions i després enmig de les abruptes elevacions del terreny que, com sentinelles adormits, s’estenien fins a la mateixa línia de la costa. Fou una nit llarga, reveladora com una epifania, i el dolor, que l’acompanyaria durant les setmanes següents, aquest cop sí que “havia fet un mal de collons”. Quan finalment trucà a la seva dona per explicar-li a on era, havien passat 7 hores i havia corregut durant 48km.
“Tot corredor, té el seu despertar. Aquell va ser el meu”, diria en Dean. Ell simplement havia sentit la crida i va seguir la llum. La majoria de corredors aprenen a conviure amb la seva devoció, s’hi adapten. Ell no va poder i es va tornar un fanàtic.

Karnazes va trigar setmanes abans no va estar recuperat dels seus 48 km de baptisme. L’experiència havia estat tant satisfactòria, però, que des d’aleshores no va poder deixar de sortir a córrer 4 nits per setmana un cop finalitzada la seva jornada laboral. El seu cos va semblar transformar-se i les seves energies van augmentar, millorant la seva capacitat d’atenció i el seu estat d’ànim. Era inevitable que amb aquests canvis en Dean busqués la manera d’augmentar-ne la dosi. Així va aparèixer la Western States, la degana de les curses d’ultra resistència del món i tot un univers es va obrir davant dels ulls d’en Dean.

dean_karnazes_blog_3--6726338.jpg

La Western States
Fins a l’any 1974, la Western States, abans anomenada Tevis Cup, havia estat una cursa de cavalls de 160 km de distancia amb un desnivell acumulat d’11.580 m que creuava les muntanyes dels estats de l’Oest americà amb un temps de tall de 24h. Diu la llegenda que Gordy Ainsleigh, que duia més d’un any entrenant-se amb el seu cavall per enfrontar-s’hi, just abans de la competició, va perdre el seu corcer per culpa d’una lesió que el va deixar coix. Desanimat però mai disposat a rendir-se, Ainsleigh va afirmar que participaria igualment a la cursa, això sí, sense el seu cavall i cobrint tota la distancia a peu. A la línia de sortida ell era l’únic “animal” sobre dues potes. Davant la sorpresa de tothom, Ainsleigh no només va acabar la cursa sinó que ho va fer amb un temps de 23 hores i 42 minuts, sobrepassant a alguns dels altres participants quadrúpedes. Acabava de néixer la primera cursa d’ultra resistència del món.

Quan en Dean va sentir a parlar de la Western States, un dels requisits per a participar-hi era el d’haver completat amb anterioritat una cursa de 8o km. Així doncs, fermament decidit a prendre-hi part, en Dean va augmentar les seves sortides de 8 km 4 dies a la setmana a 16 km 6 dies a la setmana, i va canviar radicalment la seva alimentació eliminant el menjar ràpid, els refrescos, els greixos saturats i el sucre refinat. Amb aquestes innovacions, al cap de sis mesos en Dean ja era capaç de córrer una marató qualsevol dia de la setmana i, els caps de setmana, en corria una el dissabte abans d’esmorzar i una altra el diumenge al matí. Solia aixecar-se abans de l’alba per sortir a córrer abans d’anar a treballar i sempre viatjava amb les vambes al darrera el maleter del cotxe o dins de la maleta si viatjava. I mai, mai, desaprofitava l’oportunitat de sortir a trotar una estona encara que fos només per a 30 o 45 minuts.

Quan finalment va arribar el dia de participar a la cursa classificatòria per a la Western States, així va descriure Karnazes la seva arribada a meta: “Després de 70 km, el meu cos anava amb el pilot automàtic i jo, simplement, em deixava portar. Va ser una experiència quasi extra corporal en la qual vaig ser capaç de seguir arrossegant-me fins als darrers km de cursa flirtejant entre el dolor i l’èxtasi. Dir que després de 8 hores i 27 minuts i d’haver corregut durant 80 km em sentia victoriós hauria estat excessiu. Carregat amb la medalla de finisher al coll em vaig dirigir ranquejant fins al cotxe i, engolit pel seient, em vaig abandonar al dolor insuportable de les rampes en cada cm del meu cos. Estava fet una merda però aniria a la Western States”.

Durant més d’un any, en Dean va intentar amagar a molts dels seus companys de feina i, evidentment, als seus jefes, la seva dèria pel running per por que el seu compromís, cada vegada més extrem, pogués afectar la seva imatge professional. Per ell córrer no només era una manera d’evadir-se sinó un alliberament i, en certa manera, una teràpia. “No puc recordar cap vegada que em sentís pitjor després d’anar a córrer que abans de fer-ho”, afirmaria. Però també era la senzillesa del córrer el què l’impel·lia a sortir a córrer cada dia, la constatació que havia experimentat en pròpia pell que l’acumulació d’objectes o de diners no produïen la felicitat sinó que era precisament la no dependència d’ells, i córrer era tan senzill com calçar-se unes vambes i sortir a fora.

Llac Tahoe, 30 de juny de 2003
A la línia de sortida, enmig d’un silenci dens com la molla d’un pa de poble, un home enfilat sobre una pedra amb un Rifle a la mà i dues cames gruixudes com el tronc d’un arbre centenari arengava als 379 corredors que allà s’havien donat cita: “Molts de vosaltres no arribareu a la línia de meta. Aplaudeixo els vostres esforços i la vostra determinació, i encara que no acabeu aquesta cursa, tornareu essent herois per haver tingut el valor d’intentar-ho. Per aquells de vosaltres que ho aconseguiu, creuareu aquesta línia de meta essent diferents del què éreu abans de començar. Haureu canviat per sempre després de l’experiència. Aprendreu més sobre vosaltres mateixos al dia següent del què ja sabíeu després de tota una vida”.
Per uns instants, la detonació va semblar com si es quedés suspesa en l’aire, surant com gotes d’aigua al voltant d’una pedra just abans de capbussar-se. Era un silenci eixut, premonitori d’alguna cosa atàvica i transformadora, i com la remor d’una onada que poc a poc es va acostant a la costa amb aquella cridòria de trencadissa final, un crit primitiu i salvatge es va anar obrint pas com un udol: “A la càrregaaaa!!!!!”

Gordy Ainsleigh, de peu al capdamunt d’aquella roca que bé podia haver estat un pedestal des d’on el cap suprem d’alguna secta de fanàtics adoctrinés als seus seguidors, havia encertat amb la seva profecia: ja res va tornar a ser igual per a en Dean Karnazes. La Western, lògicament havia estat dura. Molt dura, potser. Amb caigudes, rampes, butllofes, dolors intestinals, etc. I amb la pitjor seqüela de totes en forma de ceguesa temporal anomenada nictalopía o ceguesa nocturna, provocada per una baixada de tensió o bé per l’exposició a la llum brillant durant tot el dia, i que el va acompanyar els darrers 50km de cursa. I malgrat tot en Dean no va donar-se mai per vençut i finalment va aconseguir acabar aquell repte majúscul que poc temps abans li havia semblat inabastable. “Tot va adquirir un nou significat, diria en Dean temps després, el meu comportament es va tornar més descurat, com si les coses importants de la vida s’haguessin tornat més clares. La meva perspectiva es va fer més extensa: els meus defectes menys significatius. Tractava als demés amb una major compassió, una tolerancia augmentada, una humilitat més gran.”


La Badwater
Encara masegat i adolorit en cada fibra del seu cos però eufòric, en Karnazes va començar a apuntar a nous objectius. Ara que per fi havia començat a moure’s no tenia cap intenció d’aturar-se i va decidir pujar un graó més en l’escala de la capacitat de resistència humana. Badwater per força havia de ser el següent pas.
La cursa de la Badwater recorre el punt més baix de tot l’hemisferi oest, a 86 metres per sota el nivell del mar, en una zona desèrtica anomenada Death Valley de l’estat nord-americà de Califòrnia, unint-lo amb el punt més alt, el Mount Whitney de més de 4000 m al llarg d’un recorregut de 217 km. Sent un lloc on les temperatures a l’estiu poden sobrepassar els 54ºC i l’asfalt pot arribar als 96ºC, no sembla el lloc ideal on celebrar-hi una cursa però per a en Dean i pel grup de selectes atletes de la ultradistància, aquesta era la quinta essència del desafiament.
Va ser durant el segon parell de vambes foses que en Dean Karnazes va aprendre que si volia sobreviure havia de córrer resseguint la línia blanca de l’asfalt on part de la temperatura emesa per l’astre rei, rebotava retornant al cel permetent-li poder avançar sense fondre les soles de les sabates. Degut a les dificultats evidents i als perills derivats d’una pujada sobtada de la temperatura corporal, era obligatori que cada corredor dugués un equip de suport que vetllés contínuament per a la seva seguretat. Normalment aquests equips anaven proveïts de ruixadors amb què anaven remullant els soferts corredors i molts duien una banyera carregada de gel a on submergir-los intermitent-ment. L’equip d’en Dean, però, no duia la banyera i per molt que s’hi esforçaven l’aigua que escopien els seus ruixadors no aconseguia arribar-li a la pell. S’evaporava abans de ni tan sols tocar-la. En aquestes condicions, i tot i haver “sobreviscut” a la primera nit amb temperatures de fins a 44ºC, en Dean finalment va col·lapsar prop del km 110.
Després de la seva desfeta, però, ràpidament en Dean va arribar a la següent conclusió: “Havia lluitat cara a cara amb la cursa a peu més dura del món i havia perdut. Tot i els meus grans esforços, la Badwater m’havia matxacat fins a la submissió. Va ser una derrota pura i dura, sense adulterar. Però vaig arribar a adonar-me de camí a casa que havia estimat cada segon en què n’havia format part.” Així doncs en Dean només tenia una opció: intensificar la duresa dels seus entrenaments i retornar l’any següent per passar comptes.
dean-karnazes_blog_2--8351734.jpg
Reptes i curses solidàries
Com tot addicte a la ultra distancia, en Dean necessitava posar-se a prova a cada nou repte. Participar a les curses més dures del món no és que fos una empresa fàcil, òbviament, però un cop has aconseguit l’objectiu, repetir-les ja no suposa un desafiament com el de la primera vegada. Dit això val a dir que en els següents 10 anys, en Dean Karnazes retornaria 9 vegades a la Western States, repetiria i guanyaria la cursa de la Badwater, correria pel Pol Sud, participaria en curses de llarga distancia pensades només per equips en les quals competiria com un equip d’un (com la vegada que va participar en una cursa de relleus de 320km non stop), encapçalaria campanyes per recaptar diners per ajudar a nens amb malalties minoritàries donant cada km corregut, correria una marató consecutiva en cadascun dels 50 estats de Nord Amèrica en 50 dies, etc.

Actualitat
Mentre segueix corrent i, gràcies a la popularitat que ell mateix i els seus sponsors han sabut promocionar, Dean Karnazes continua difonent el seu missatge inspirador a través de llibres i xerrades que han donat la volta per tot el món.

ARAESPORT n.6 Per Jordi Camprubí

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.