Tancar
31 Agost 2020
Hoquei patins

DINAMISME EN ESTAT PUR

En aquests moments, l’hoquei patins és, segurament, l’esport no minoritari (malgrat la seva difusió sigui encara limitada) que més està fent realitat l’equilibri entre jugadors i jugadores sobre la pista.

DINAMISME EN ESTAT PUR
Deixeu-me que comenci aquest article amb una experiència personal. Era cap a finals de la dècada dels 70 quan el meu germà i jo ens tancàvem alguns vespres a la cuina de casa. Damunt la taula hi teníem un enorme transistor, d’aquells que, de nit, augmentaven la seva capacitat de freqüència i permetien sintonitzar emissores radiofòniques llunyanes.

Aquelles estranyes jornades nocturnes davant del radiocasset coincidien amb els dies que un equip català d’hoquei patins disputava un partit europeu davant d’un conjunt portuguès.
A Portugal, l’hoquei és un dels esports rei des de fa dècades, motiu pel qual li dedicaven ja en aquells temps retransmissions radiofòniques quan hi havia enfrontaments rellevants. Per al meu germà i jo, era una de les poques oportunitats de seguir en directe, encara que només fos mitjançant la veu i en un idioma (el portuguès) que no dominàvem (però intuíem), l’esdevenir d’aquells conjunts de casa nostra que ja regnaven a Europa en un esport que pràcticament desconeixíem, però que ens començava a captivar.

Ens atreia, i molt, tot i que gairebé mai no en feien partits per televisió, que tot just en aquells temps hi començava a introduir el color. I malgrat en el nostre entorn geogràfic no existia. Les nostres escasses referències pràcticament van ser unes poques cròniques amb fotografies en diaris esportius en blanc i negre. Però suposo que van ser aquelles imatges de jugadors sobre patins, amb aquells equipaments per a nosaltres estranys, però alhora espectaculars (sticks, genolleres, espinilleres, els jugadors; guardes, guants i màscares, els porters) les que van captar la nostra atenció. Això i, encara més, el fet que fos un dels únics esports rellevants on equips catalans començaven a excel·lir i regnar a nivell europeu. En aquell moment, ja el Voltregà, el Reus i el Barça havien obtingut màximes corones continentals.

Un parell o tres d’anys després d’aquells episodis de retransmissions seguides des de la cuina de casa (concretament, el 1982), el meu germà i jo ens convertíem en els porters dels dos primers equips que formaren un dels clubs d’hoquei naixents al Bages: el Club Hoquei Castellet.

Han passat pràcticament quatre dècades des d’aquelles experiències iniciàtiques en un hoquei que a Catalunya ja tenia un profund arrelament. I, tot i que amb alts i baixos i des de perspectives molt diferents (jugador, entrenador, afeccionat, delegat, pare de jugador/a), ja mai més me n’he desenganxat.

Deixem per a una mica més endavant els motius pels quals, penso, aquest esport s’ha convertit per a mi en una addicció (sana, justa i mesurada). Ja ho reprendré, però faig un punt i apart.

En aquests quaranta anys, l’hoquei patins a Catalunya ha experimentat una enorme evolució, sobretot en aspectes tècnics, físics, tàctics i reglamentaris. Ara que per Internet és possible veure vídeos de tot i d’èpoques llunyanes, només cal recuperar un partit dels anys vuitanta i noranta per adonar-se que aquest esport ha multiplicat per molt la seva velocitat, i que ha afinat, també per molt, les habilitats dels que el practiquen. Una suma que es tradueix en una major plasticitat. En més atractiu i vistositat, en definitiva.

Segurament, el gran dèficit segueix sent el de la visibilitat (concepte diferent al de la vistositat), mortificada per unes instal·lacions (pavellons) massa anacròniques, unes retransmissions poc estudiades i massa austeres per projectar-ne tot el dinamisme, i uns sistemes de competició (parlem dels màxims nivells) que perjudiquen més que no pas ajuden a fer-lo créixer de cara enfora. En això, hi ha esports (per exemple, el futbol sala) que no només l’han atrapat, sinó que s’han posat clarament per davant.

Però les xifres demostren el seu creixement com posava de manifest, per exemple, un reportatge publicat al diari L’Esportiu de Catalunya (8 d’agost del 2019), que em permeto referir parcialment. En aquell article, el periodista Joan Martí detallava que l’hoquei sobre patins català va tenir en el curs 2009/2010 un total de 815 equips inscrits en els sortejos dels calendaris de les diferents categories. Deu anys després, el nombre de conjunts no havia parat d’augmentar, fins a arribar fa dues temporades als 1.237 equips, 63 més que el curs anterior i 78 més que feia dos anys. Aquesta xifra, per tant, suposava un increment de més del 51% en la darrera dècada. “Tot un èxit dels 123 clubs de la disciplina censats en el curs 2018/2019, i de la mateixa federació a pesar d’un entorn multiesportiu complicat”, subratllava el periodista de L’Esportiu, que apuntava alguns aspectes d’aquest creixement: “l’ebullició del femení, la consolidació del masculí, l’auge dels veterans i la creació de noves categories són alguns dels factors que expliquen l’èxit en un esport de repercussió mediàtica limitada”. I, com a dades, hi afegia que en aquell moment, ara fa un any, la Federació Catalana de Patinatge tenia presència en 40 de les 42 comarques, aplegava 431 clubs i disposava de 25.466 llicències repartides entre les seves onze disciplines. D’aquestes, 12.131 eren de la modalitat d’hoquei sobre patins. Deu anys enrere n’eren 9.015, fet que representava un creixement substancial del 34%. Parlem, per tant, de més de 12.000 practicants de l’hoquei patins ara mateix a Catalunya. Déu n’hi do.

Alguns dels factors que expliquen aquest creixement són, en part, els que també explicarien la meva passió per aquest esport, aquell fil que havia deixat parcialment de banda uns paràgrafs més amunt. I alhora són arguments que esgrimiria si hagués de convèncer una mare/pare perquè introduís la seva filla o fill en aquest esport, si el té a l’abast. Un dels més rellevants, des del meu punt de vista, és l’esclat de l’hoquei femení. Tot indica, a més, que el fenòmen hauria de continuar o fins i tot adquirir més magnitud. I aquest és un aspecte que té un ‘plus’. En aquests moments, l’hoquei patins és, segurament, l’esport no minoritari (malgrat la seva difusió sigui encara limitada) que més està fent realitat l’equilibri entre jugadors i jugadores sobre la pista. Tot i que el nombre de llicències està encara desproporcionat, els equips mixtes són una realitat fins a pràcticament l’avantsala de la categoria sènior. I en molts equips i categories, les noies són autèntics motors.
Un altre factor que enganxa de l’hoquei patins és que, per les seves característiques, ofereix partits de nivell excel·lent, de gran vistositat, des de les competicions més petites per edats, i des de les categories més baixes de les lligues sènior. Unes característiques (domini del patí, domini de l’stick, capacitat tàctica) que fan que el físic no sigui un factor tan transcendental, i que facilita així una pràctica més longeva d’aquest esport.
Però, si hagués de convèncer algú perquè apostés per l’hoquei patins com a activitat per als seus fills, o li hagués d’argumentar el perquè a mi m’ha enganxat, li diria, senzillament, que s’apropés a qualsevol pavelló on es practiqui. Descobrirà un esport ple de dinamisme, d’enorme plasticitat i de formació física d’allò més completa.

Per acabar. En l’àmbit territorial de difusió d’aquesta revista, el Bages, certament encara avui no és del tot fàcil introduir-se en l’hoquei patins. Malgrat hi tenim tres clubs (Castellet, Manresa i Navarcles), la major part dels quals, amb els seus alts i baixos, sumen més de tres dècades de trajectòria i dels que han sortit jugadors de primer nivell. Però és veritat que és una comarca on ha costat i està costant la seva plena consolidació, sobretot per l’efecte expansió cap a altres zones de l’entorn on aquest esport acumula més tradició, més clubs i, en definitiva, més potència. Però cal dir que, des que hi va néixer, l’hoquei patins s’hi ha mantingut sense interrupcions. I que els tres clubs treballen incansablement perquè arreli amb totes les forces i perquè, mitjançant el patí i l’stick, creixin noves fornades de jugadores i jugadors que no només practiquin una activitat física, sinó que, sobretot, es formin en els valors de l’esforç col·lectiu que aporta un esport d’equip que dona identitat al nostre país.

Article de David Bricollé
Publicat a l'ARAESPORT N.16

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.