Tancar
12 Març 2020
Articles

EL SÍNDROME DE KORSAKOFF

Dos homes asseguts un a davant de l’altre brinden amb les seves ampolles de cervesa. Sobrepassen la seixantena i vesteixen roba que més aviat semblen parracs, però els seus somriures i la seva pell colrada pel sol destil·len bona forma.

EL SÍNDROME DE KORSAKOFF
(Dos homes asseguts un a davant de l’altre brinden amb les seves ampolles de cervesa. Sobrepassen la seixantena i vesteixen roba que més aviat semblen parracs, però els seus somriures i la seva pell colrada pel sol destil·len bona forma. Exhibeixen com trofeus ferides als artells de les mans i als avantbraços. El local, que podria ser un refugi de muntanya, té les parets folrades de fusta i tota l’estança desprèn una olor de resina i suor que es barreja amb la dels plats que una dona jove i atrafegada va repartint per les cinc taules que ocupen l’espai. Totes les taules estan plenes. Al fons, les últimes clarors del dia penetren amb una llum ataronjada a través d’uns grans finestrals en forma de mitja lluna. Murmuri de converses i arrossegar de cadires)

Cambrera: “Hora de sopar!!”, anuncia amb entusiasme la cambrera.
Home 1: “Quina gana, nanu! Em sembla que feia temps que no tenia tanta gana...”.
Home 2: “La muntanya és com l’aigua, desperta la gana”.
Home 1: I tant!, va dir l’home mentre alçava la cervesa per xocar-la de nou. “Sort que després d’aquell sortint de roca hem decidit tirar cap a la dreta sinó potser encara hi seríem”.
Home 2: “Sí, la ressenya era molt evident fins allà però suposo que els últims despreniments han alterat una mica la ruta. Jo feia molts anys que no hi passava i no ho recordava gaire. Sabia que en aquella savina havíem de muntar reunió i que abans d’arribar el cim havíem de mig grimpar per una cresta una mica descomposta però des d’on érem no es veia res. Llàstima que ja no podem dir allò de la sort dels principiants, eh!”.
Home 1: “Va, va. Si estem a tope. El meu pare, a la nostra edat, ja feia 10 anys que havia penjat els peus de gat. Clar que ell a aquesta època ja havia voltat per tot arreu i s’havia enfilat per les parets de mig món. Allò sí que eren pioners, hòstia! Ei! Però nosaltres encara podem seguir donant molta guerra, eh!”.
Home 2: “Guerra, diu. Això explica-li a la meva dona, que cada vegada que li dic que he quedat amb tu em fa una ganyota i se’m treu de sobre de males maneres”.
Home 1: “Les dones no poden entendre aquesta fal·lera nostra, són diferents. Amb els anys es tornen porugues i s’aferren a les seves petites seguretats. S’estoven. I per molt que els hi ho intentes explicar són incapaces d’entendre-ho. Quantes dones escaladores coneixes? Cap, oi? Bingo”.
Home 2: “No gaires, no. Però la ganyota que fa no és només per l’escalada”.

(La cambrera va deixar-los els plats a poc a poc vigilant de no abocar-ne ni una gota i va somriure’ls educadament. Podia ser escaladora o simplement podia ser que li agradés l’ambient de muntanya, el contrast entre les seves faccions arrodonides i la seva pell constantment exposada a l’alçada i al sol, no la comprometien. Però ja no tenia l’edat d’estar estudiant ni de voler pagar-se els estudis amb una feina d’estiu romàntica però mal pagada. Els dos homes, que s’havien begut les cerveses amb dos glops i tenien una gana atàvica, es van abraonar sobre el menjar)

Home 1: “Ara no et segueixo. Què vols dir?”, va dir-li amb la boca mig plena mentre acompanyava les llenties amb un bon tros de pa.
Home 2: “Vull dir que avui he estat a punt de matar-te”.

(El primer home va ennuegar-se i va començar a estossegar sense control escampant una part del menjar que tenia a la boca per sobre la taula. Va trigar uns segons a recuperar la calma. Després va netejar cap cot el tros del davant que havia embrutat. Entre ells es va fer un silenci eixut, dens com una glopada de llet agre)

Home 2: “Et pensaves que no ho sabia? Que podies seguir actuant com si fossis el meu amic de l’ànima mentre fanfarronejaves amb la teva superioritat i la teva arrogància? M’ho va explicar, sí, i em va prometre que no tornaria a passar. Jo també havia estat amb alguna altra dona i per això no vaig poder culpar-la, però a tu no t’ho perdonaré mai!”
Home 1: “I per què has vingut? Per què no m’has engegat a la merda directament i així ens estalviàvem aquest numeret?”
Home 2: “Per què? Per veure la cara que hi posaves, ves. Perquè dir-te que no et volia veure més hauria estat massa fàcil. No volia perdre’m la oportunitat de veure com et rebolcaves en la merda suplicant-me com un gos i tornar-te una part del dolor que tu m’havies causat. El deixar-te anar mentre escalàvem m’ha vingut de cop i volta. Després del tercer llarg, en aquella reunió just després del desplom, he tingut molta estona per rumiar-hi. M’ha faltat valor. També sé que me n’hagués penedit, és cert, però no per tu, no!, per les teves filles. Elles no en tenen cap culpa que siguis un fill de puta. I tenen tot el dret del món a tenir un pare”.
Home 1: “Va ser un error, perdona’m. (va implorar l’home amb la cara desencaixada) Va passar aquell cap d’any que vam anar tots junts en aquella casa de Saldes. Tots havíem begut molt i tu vas excusar-te ben aviat. Volies aixecar-te d’hora per intentar pujar el Pedra amb esquís i jo encara m’estava recuperant de l’operació de genoll. Vaig servir-me una altra copa i la Magda va dir que ella també faria la última. No hi havia res previst, t’ho juro.” (deia amagant el cap entre les mans)
Home 2: “Estalvia’t els detalls.”
Home 1: “Després d’allò vaig provar de trucar-la per aclarir les coses, em rosegava la consciència, però no em va voler agafar el telèfon. No vaig insistir més. Però com has pogut callar-t’ho durant tot aquest temps? Estàs malalt!”
Home 2: “Perquè si no en parlava era com si no hagués passat. (li va contestar secament i un altre silenci va anar creixent com més gran es feia la dringadissa de plats i converses al seu voltant) Has sentit a parlar mai del síndrome de Korsakoff? (va engegar de nou després d’allò que en diuen una pausa dramàtica) El pateixen els alcohòlics crònics i es tracta de la impossibilitat de crear records nous, com si no poguessin recordar el seu propi passat i haguessin d’omplir-lo amb situacions imaginades. Jo d’alguna manera intentava fer el mateix, buidar el meu cervell dels moments més dolorosos, fer com si no haguessin existit mai. Però avui, mentre recuperava corda en aquella cornisa tot m’ha tornat de nou com una descàrrega. Ha anat d’un pèl que no us llenço corda i tu muntanya avall.”
Home 1: “Merda, nanu. Quina merda!!” (deia mentre acotava el cap i amb una mà recolzada al front el movia d’un costat a l’altre)
Home 2: “No cal fer-ne un drama, tampoc. El més important és que amb la Magda estem en paus. La resta és secundari”.

(durant una estona els dos homes van continuar menjant en silenci. No hi havia tensió però sí certa sensació de desànim, de derrota compartida. Cap d’ells no s’havia imaginat un final com aquell de la seva amistat, si és que allò representava veritablement el final. La cambrera, en el seu frenesí particular, no parava d’anar amunt i avall recollint plats i restes de menjar, tot regalant somriures a banda i banda de la sala amb un moviment de malucs més propi dels restaurants de polígon que d’un refugi de muntanya. Eren les nou de la nit i la majoria de clients començaven a mirar tímidament els seus rellotges amb el cap posat ja en les ascensions de l’endemà. Els dos homes podien sentir ara el pes de la fatiga física i emocional de tot el dia. Va ser en aquell precís instant, enmig d’aquell silenci eixordador, quan finalment van ser conscients de l’esquerda que s’havia obert entre tots dos i que els engolia cap endins com un remolí d’aigua. Van seguir absorts evitant de creuar-se les mirades durant un temps que va semblar-los que s’allargava com una goma elàstica)

Home 1: “Jo tampoc et vaig perdonar mai que la Magda hagués decidit casar-se amb tu (va començar a dir sense alçar la vista amb un to de veu que s’anava obrint pas forcejant a cada alè) Tampoc li puc retreure res, és clar. Jo era jove i estava molt perdut. Quan ets jove ets incapaç de veure les coses amb perspectiva, vius en un present continu i no tens més recursos que el teu orgull i el pur instint de supervivència. Tot és blanc o negre i jo durant molt de temps vaig veure les coses del costat més fosc. Ella, lògicament, se’n va cansar. Al cap d’un temps vaig saber que havíeu començat a sortir, encara que tu no vas dir-m’ho mai, tampoc. No va ser una revenja, t’ho asseguro, però després que passés allò no vaig poder evitar de sentir una espècia de victòria moral. De justícia divina, si vols.

(La cambrera que potser havia intuït la gravetat del moment i no havia volgut tallar-los la conversa, es va estar en silenci durant deu segons aturada enmig dels dos homes amb el davantal onejant-li sobre el cantell de la taula. Els dos homes, amb aspecte abatut, van alçar els caps simultàniament en sentir-la anunciar les postres)

Cambrera: “Què tal? Com ha anat això?” va anunciar amb ànim de distenció. “De postres tenim pastís de la casa, fruita o fruits secs. O si ho preferiu, em podeu demanar els cafès, també”.
Home 2: “Jo ja estic tip, gràcies. Pot ser una copa d’alguna cosa?”
Cambrera: “Oi, tant! Tenim whisky, moscatell, conyac, patxaran...”
Home 2: “Un patxaran, gràcies. Però porta-me’l amb got de tub!”
Home 1: “Per mi un altre, gràcies.”
Cambrera: “Entesos. Això si us sembla bé us ho apuntarem a la reserva i demà quan marxeu ho pagueu tot. Sortireu molt d’hora a escalar? Ho dic per si us hem de deixar a punt l’esmorzar.”
Home 2: “Demà no escalarem. Em sembla que ja hem tingut prou emocions per avui.”
Cambrera: “D’acord, doncs. Ara us porto els patxarans.”

(La gent començava a desfilar cap a les habitacions. Caminaven arrossegant els peus i un somriure dibuixat en els seus rostres cansats. La majoria tenien les mans inflades i els cossos adolorits de l’esforç de tot el dia. No els hi costaria ni dos minuts agafar la son. Anaven pujant les escales a poc a poc i en fila índia, com en un ritual a càmera lenta. Amb la mà esquerra s’ajudaven del passamà de fusta de la barana, una fusta ennegrida pels anys i pel vell contacte de mans endurides i aspres amb el frec de la roca i el vent. Els dos homes van romandre allà, asseguts en silenci i bevent. Cap dels dos va fer l’intent de brindar. Sense cap soroll de fons més que el de les converses i les rialles que els arribaven encotonades des de la cuina del refugi, van enyorar la sorollosa companyia de les taules que ara restaven buides. Un darrera l’altre es van anar apagant els llums de la meitat de la sala que ja no estava ocupada i pensatius, els dos homes van seguir amb la mirada perduda com si poguessin veure-hi a través de l’esquerda que els separava. A fora la nit era estrellada i s’hi retallaven els perfils dels gegants de pedra com soldats fent guàrdia. Un home recorria la passarel·la que hi havia més enllà de la finestra. Fumava i els espirals de fum s’enlairaven dansant fins que desapareixien engolits per la fosca. Va estar-s’hi poca estona, feia fred. Van resseguir el so de les seves passes com gotes metàl·liques sobre el terra gelat, la porta va grinyolar com un udol i la finestra es va tornar a quedar buida, negra com el fons d’una esquerda).

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.