TRESMILS EN FAMÍLIA - El Taillon (3.144m)

El Taillon (3.144m) és un dels grans pics que podem trobar dins del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Espanya) i del Parc Nacional dels Pirineus (França).
La seva ascensió ens porta per indrets tan excepcionals com la Bretxa de Rotllan, un esvoranc que segons explica la llegenda va obrir Rotllan -nebot del gran emperador Carlemany- amb la seva famosa espasa Durandal, abans de perdre la vida en la batalla de Roncesvalles. També podem gaudir de la bellesa del Circ de Gavarnie i la seva gran cascada, la més alta de França i la segona més alta d’Europa (la primera és la Cascada de Röthbach, a Alemanya) si no tenim en compte les de Noruega, on hi ha 16 cascades que superen en alçada les dues anteriors.

Estem a finals de juliol. Ha passat un any des que vam anar a la Pica i ara l’Aran i el Roc, de 12 i 8 anys respectivament, ja són una mica més grans per poder encarar amb molt bones condicions una nova fita. Són dies calorosos i es presenta una bona previsió meteorològica. Així doncs, aquesta vegada agafem la nostra furgoneta i viatgem una mica més lluny, concretament a Osca. La nova aventura familiar comença a San Nicolás de Bujaruelo amb l’objectiu d’assolir el segon 3000 en família: el Taillon o Punta Negra.
Certament la ruta s’escurça molt si es pot accedir amb cotxe fins al Coll de Tentes (França), però el trajecte amb la furgo per arribar fins al punt d’inici s’allarga més de dues hores. I com molt bé diem a casa, “com més kilòmetres per la muntanya, més diversió!”.

ARAN: “Au va! I què més! Molt millor en cotxe, que no cansa tant!”

Així doncs, després de gaudir d’una nit plàcida a la nostra furgoneta en un entorn privilegiat com la vall de Bujaruelo, iniciem la marxa creuant el riu Ara per sobre d’un bonic pont romànic, testimoni del pas d’un gran nombre de traginers que creuaven els Pirineus fugint dels seus captors en períodes de guerra.

Ens endinsem en un bosc de teixos centenaris i de faigs que ens proporcionen una frescor i un ambient ombrívol que finalitza més amunt, en una gran línia d’alta tensió que trenca l’harmonia d’aquell paisatge muntanyenc. Fent incís en aquest punt, ja a l’any 2008 es va signar un manifest a Tremp per constituir la “Plataforma Unitària Contra l’Autopista Elèctrica” que s’oposava al pas de la línia elèctrica per espais amb un gran valor paisatgístic, ecològic i patrimonial. Quantes vegades hem fet fotos a la muntanya buscant l’angle perfecte per evitar l’aparició de grans construccions i cablejats que ens trenquen la bellesa del moment. Una de les coses que més em captiven de la muntanya és la seva manca d’elements testimonials del pas de l’home per aquells paratges, i aquestes torres gegantines fan difícil gaudir-ne plenament.

ARAN:“Bufa! I ara hem de passar per aquest pedregar?”

Sí, ara se’ns obre davant nostre un camí còmode però pedregós que es va enfilant, resseguint el barranc de Lapazosa. A la vora del camí trobem la cabana que rep el nom de Eléctricas, un refugi precari però que pot ser un bon amagatall en cas de necessitat.
Ja hem superat més de 800 metres de desnivell positiu des de l’inici de la ruta i davant nostre podem començar a admirar les grans parets vertiginoses que s’alcen davant nostre, amb tota la seva magnificència.
Creuem un torrent i, després de caminar per zona herbada, fem ara sí les últimes llaçades per encarar els darrers metres fins arribar al Port de Bujaruelo.

La primera vegada que vam venir aquí amb el Valentí, ara fa un any, vam xalar de valent amb la presència descarada de marmotes que no s’escapolien davant nostre. Elles sempre tan temeroses davant la possibilitat de ser atacades, emeten un sorollós xisclet per avisar les seves companyes quan des de la distància veuen el que podria ser un depredador. Avui però, la gran quantitat de gent que arriba des de França, pel Coll de Tentes, crec que les ha fet més prudents i segueixen amagades dins dels seus caus.


”ROC: “Però com pot ser? Quina morra! Hi ha gent que ha pujat amb cotxe fins aquí i nosaltres caminant com rucs. Fa molta calor i crec que estaria millor a casa jugant amb els meus Super-Zings!!”.

Són moments durs, d’esgotament i una certa tensió. Cal aquí saber capgirar la truita i buscar un tema de distracció per aconseguir que els peques es motivin i segueixin endavant. Uns dies inventem històries, altres juguem amb les paraules o inventem poemes,... però el que compta és mantenir els nens entretinguts.
Després de prendre alè durant una estona i reposar del pes -que es fa feixuc- de les nostres espatlles, continuem el camí ara en direcció cap al refugi de Sarradets. La calor apreta de valent i tan bon punt trobem un rierol, ja hi posem peus i cames, i amarem les nostres gorres per refrescar-nos bé la clepsa.
El camí va resseguint la falda nord del Taillon i, a mesura que anem avançant, comencem a sentir el brugit de l’aigua que baixa amb força de la seva glacera. En aquest punt es troba possiblement el pas més complicat de la ruta, malgrat que no podem dir que tingui massa dificultat.

ROC: “Sí, sí! Que m’ho diguin a mi! Aquesta part és molt difícil!!!
Hi ha unes roques SÚPER grans amb aigua per tot arreu, i no sé per on puc passar. Que m’ajudeu?
Clar, com que vosaltres teniu unes cames taaan llargues, quan voleu pujar amb un salt, jo n’he de fer dos o tres a la vegada!”

Com molt bé diu el Roc, es tracta d’un pas en el que cal travessar el riu fent grimpada per unes roques amb unes marques vermelles que ens tracen una possible via d’ascens; no obstant això, el cabal d’aigua que baixa ens fa difícil poder veure clarament el camí.
Un cop superat aquest pas ja només queda fer les últimes ziga-zagues per arribar al Coll de Sarradets, punt des d’on veiem el Refugi i la majestuosa Bretxa de Rotllan.

Aprofitem aquest espai per buscar una zona tranquil·la on poder escalfar amb el fogonet el nostre dinar muntanyenc: tallarines a la carbonara per a la canalla i risotto de bolets per a nosaltres, un menú de cinc estrelles.

ARAN:“Com que canalla? Que ja som molt grans, nosaltres! No veus fins on hem arribat! I encara podria pujar dues o tres muntanyes més! Per cert, … quan estarà a punt el dinar?”

Mentre els nens juguen amb la neu que han trobat en una raconada, reposem de la llarga pujada i contemplem les muntanyes de la vessant francesa que tenim per davant.
Amb tots els estris plegats i les motxilles de nou a l’esquena, mirem bé de no descuidar-nos res i enfilem el camí cap al refugi de Sarradets (2.587m), en aquests moments tancat per reformes. Malgrat tot, aprofitem la font per carregar aigua als bidonets i poder afrontar l’últim tram del dia i part de l’endemà. És molt important en aquest punt la correcta hidratació, ja que l’esforç és gran i a aquestes alçades les ombres escassegen.

ROC: “Quina pujada més dreta que ens espera! S’assembla una mica a la tartera que vam fer a la Pica, i les pedres es belluguen molt. Vigileu que ningú ens en tiri cap, eh!”

Un cop superades les llaçades de pedra descomposta en forta pendent, i després d’aprofitar la Bretxa com a taló de fons per fer-nos algunes fotos, arribem a la zona de la glacera que any rere any veu disminuïda les seves dimensions. Les condicions de la neu a aquestes hores ens permeten caminar per sobre sense necessitat de grampons, així és com enfilem l’un rere l’altre el camí traçat per la munió de gent que dia a dia ressegueix el sender.
Passada la neu, grimpem ja les últimes roques i assolim per fi la magnífica Bretxa de Rotllan, de 40 metres d’ample i 100 metres d’alçària.

ROC: Eeeeoooo! Ara sóc a França… i ara ja no! Que curiós, oi? Però, i la línia que ho separa, on és? Jo no la veig.”

Des de dalt ja podem admirar territori francès i espanyol a la vegada. El primer cop que vaig arribar a aquest emplaçament vaig creure que mai trobaria un indret tan sorprenent i meravellós com aquell. Era obvi que més tard o més d’hora hi havíem de venir plegats.

En aquella ocasió, el Valentí i jo vam fer una ruta espectacular per diferents cims de més de 3000 metres: Casc, Torre, Cascada, Marboré, Mont Perdut… Bé, però això ja és una altra història.

Per avui ja hem espremut la jornada al màxim, i ara ens cal trobar un aixopluc per poder plantar la tenda i protegir-nos del vent. Deixem doncs la Bretxa, i girem a mà dreta per un camí enganxat a la paret de la muntanya; és allà on trobem bivacs estratègicament ben situats per poder fer la nostra parada i passar la nit. Els nens han d’estar rebentats, així és que les últimes hores del capvespre les aprofitarem per assaborir aquest descans ben merescut. Demà encara ens queda remuntar l’última pujada per assolir el pic del Taillon.
Les vistes davant nostre són indescriptibles, i amb la calma d’aquelles hores sembla que el món s’hagi aturat.

ARAN: “Però jo vull dormir fent bivac, eh! perquè també sóc valent com el papa. Oi que tu papa dormiràs amb mi? Així, si ens despertem a mitja nit i obrim els ulls, podrem veure el cel de mil-i una estrelles.
I en podrem veure alguna de fugaç?”

Qui ho sap…, potser sí.
L’Aran i el Valentí aprofiten la bonança d’aquesta vetllada per dormir fent bivac, però el Roc i jo ens embolcallem dins la tenda per sentir-nos més protegits.
Després d’una nit plàcida i tranquil·la, escalfem motors amb un bon esmorzar, recollim els estris per evitar deixar cap rastre de la nostra petja i, tal i com havíem fet ja a la Pica, ens apartem lleugerament del traçat per amagar l’equipament i poder encarar sense pes l’últim tram fins al cim del Taillon.
Per arribar-hi, cal vorejar el que tothom anomena Dit, una columna de roques que s’aixequen imponents cap al cel. Des d’allà ja veiem clarament el camí cap al nostre punt final, una última pujada per terreny de nou pedregós.

ROC: “Ja hem arribat!! Mira, mira, som els primers! Que guai! Veus, Aran, com ens havíem de llevar d’hora!”

Matinar de vegades té aquestes recompenses.
Per uns moments podem gaudir del silenci i la quietud que es respira dalt del cim; no tarden però a arribar una parella de bascos amb la seva filla. Ens comenten que van pujar ahir des del Coll de Tentes i que han fet nit prop del refugi de Sarradets. Per l’hora que és, deuen haver matinat de valent!

ARAN: “Tant com nosaltres segur que no! Encara tinc molta son, jo…”

Un cop fetes les fotos per immortalitzar el nostre pas pel cim del Taillon, emprenem el camí de retorn ara clarament en baixada. Abans però recollim els trepants que hem amagat en un racó i enfilem la marxa que ens portarà de nou a San Nicolás de Bujaruelo.

ROC: “Aquestes flors tan grogues, que són pixallits? O es diuen dents de lleó? Però em sembla que són una mica massa grans, oi? I per què n’hi diuen pixallits?”

Les flors que trobem nosaltres, d’un color groc intens, en realitat són flors d’àrnica, conegudes per les seves qualitats medicinals i remeieres que ja s’empraven a l’Edat Mitjana. Els seus beneficis sempre han sigut altament apreciats; tan és així que fins i tot existeix l’expressió “demanar àrnica” (avui dia en desús). Aquesta frase s’utilitzava per designar aquella gent que demanava el perdó o la compassió, fent al·lusió als poders místics de la flor.

La baixada, amb un sol encegador que no ens abandona en cap moment, és distesa i alegre.

ARAN: “Mireu, allà dalt es veu el dit! Sembla tan petit com el meu!”

ROC: “Ei! Veieu com jo també hi arribo!”

Així doncs, a poc a poc i amb bona passa, desfem la ruta que ahir vam iniciar.
Acabem per fi una nova aventura que de nou hem pogut aconseguir, remullant-nos al riu Ara i penjant una bandera més al nostre mapa de muntanyes.

Article publicat a l'Araesport n. 35
Natàlia Rodríguez i Valentí Pons