EL VOLEIBOL AL BAGES

Dediquem aquest espai a un esport ben arrelat a la nostra comarca i que no havíem tractat en els números anteriors. Ho fem a través de l’experiència personal de la jugadora Sílvia Pozo, que amb 43 anys i un extens currículum en el voleibol ha decidit penjar la samarreta.
Ella mateixa ens ho explica...

M’agrada molt l’esport, ja des de ben petita, veure’l, practicar-lo i gaudir-lo. A la meva etapa d’EGB vaig fer bàsquet, gimnàstica artística, natació i futbol; però finalment, potser perquè en aquella època feien uns dibuixos animats anomenats “Juana y Sergio” com ara fan Haikyu, ens van motivar nois i noies a provar el voleibol, o potser perquè em vaig decantar per jugar amb les meves amigues a l’extraescolar de l’escola, no us ho sabria dir. La qüestió és que als onze anys vaig començar a jugar de manera oficial.

A aquella època es feia voleibol a totes les escoles del poble, Esplugues de Llobregat. Hi jugàvem una lligueta interescolar durant la temporada, i el coordinador, juntament amb l’entrenadora del club et “seleccionaven” si els semblava que ho podies fer bé, per jugar al Voleibol Esplugues, l’equip del municipi. I així va ser com vaig començar la meva trajectòria esportiva.

Tinc un caràcter força competitiu dins la pista, soc ràpida, defenso i tinc força, això va fer que durant molts anys fos de les jugadores titulars, atacant per punta. En el juvenil vam arribar als campionats d’Espanya que es van celebrar a Las Palmas de Gran Canaria, va ser una experiència increïble i molt emocionant, quan només tenia 16 anys.

Per mi el problema va arribar en fer-me gran, al sènior, ja que em manca una cosa força important en el volei, l’alçada. El fet és que el meu primer any de sènior, després de ser una jugadora important pràcticament sempre, va canviar del tot, el club va fitxar jugadores més altes i a mi em van proposar d’anar al “B”, per així tenir més minuts de joc i poder doblar amb l’”A” quan fos necessari. D’entrada no m’ho vaig prendre gaire bé, però al final vaig ser realista, ho vaig acceptar i vaig seguir aprenent i esforçant-me.

L’any 1998 va ser important per mi perquè va sorgir una figura nova al voleibol anomenada lliure, una posició on només defenses i reps, mai ataques. Com diu el coordinador del Club Voleibol Esplugues, Alex Gusano “Cuando la Federación Internacional de Voleibol cambió el reglamento y creó la figura del líbero, estoy seguro que lo hizo pensando en ti y por recomendación de Montse” (la meva entrenadora d’aleshores). Doncs va ser exactament així, aquella nova posició al camp va fer que tornés a al sènior “A” i pugéssim dos anys consecutius de 2a a 1a catalana (la temporada 1999-2000), d’aquí a 1a Nacional (la temporada 2001-2002) on ens hi vam mantenir tres anys, hi vam ocupar les primeres posicions, vam anar a fases d’ascens i ho vam passar molt bé, malgrat no aconseguir la recompensa de pujar a Superlliga 2, sempre ens vam quedar a les portes de la que en aquell moment s’anomenava lliga FEV.
Aquest reguitzell de cops, van fer que al 2006 decidís provar de jugar a Viladecans, a lliga FEV (2a divisió Espanyola). Aquell any ja vaig venir a viure al Bages i baixava tres cops per setmana a entrenar, més jugar el cap de setmana per tota la península: Toledo, Granada, Mallorca, Alacant, Almeria… Ho vaig fer un any i prou! De fet, he de confessar que vaig jugar els dos últims partits de lliga embarassada.

Tot això m’ha portat a conèixer grans persones i fer boniques amistats que encara conservo. El món de l’esport és fascinant, comparteixes tants sentiments dins i fora pista, tantes emocions!

La Clàudia, la meva primera filla, va ser el motiu de la pausa esportiva que vaig fer el 2007; de fet, aleshores tenia coll avall que plegava i no tornaria a jugar més, amb vint-i-vuit anys. Però no va ser així, un cop recuperada de l’embaràs i havent deixat de donar el pit, vaig sentir una necessitat enorme de tornar a jugar i competir.
En aquell moment el referent al Bages era el Volei 6, actualment Manresa Club de Volei, i m’hi vaig presentar, però ja tenien l’equip complet. Vaig trucar a l’ASFE i em van posar en contacte amb l’Ivan Pozo, actualment un gran amic, aleshores coordinador i figura importantíssima en el volei Sant Fruitós. Em va dir que no hi havia equip sènior aquella temporada i em va posar en contacte amb un parell de jugadores que pujaven fins a Berga. Quina mandra! Vaig pensar. Però, quan em van trucar i vaig parlar amb elles (avui dia bones amigues) em van engrescar i ho vaig provar. M’hi vaig passar una temporada a 3a i vaig tornar a recuperar les bones sensacions dins la pista, com a atacant.

Al gener del 2010, en tenir la Martina, vaig fer una segona pausa. Les dues temporades següents, només vaig fer d’entrenadora, i d’aquesta manera em vaig vincular al club que em va acollir amb estima des del principi i al qual dec haver pogut tornar a gaudir del voleibol i a recuperar el meu jo individual que no hauríem de perdre mai les mares! Gràcies Ivan! Gràcies Volei Sant Fruitós!!

I el 2012 vaig fer l’última parada, el Sergi va arribar a les nostres vides. A partir d’aquí, les temporades següents vaig fer d’entrenadora-jugadora a l’ASFE; vam anar pujant de 4a a 3a, de 3a a 2a i de 2 a 1a catalanes, no totes consecutives, però gairebé.

Una barreja de moments de tensió, de gaudir molt, de companyerisme, de plorar, de sentir la pressió, de competir… han anat passant jugadores d’Igualada, d’Avinyó, de Vic, antigues jugadores que ho havien deixat, i fins i tot una companya de l’Esplugues que també va venir a viure a la comarca. La petjada que han anat deixant totes i cadascuna d’elles, no l’oblidaré mai.

L’esport d’equip té moltes coses bones, però el millor són les persones amb qui convius i comparteixes tantes hores, amb qui t’abraçes, et dones la mà, et crides des del mig del camp, et mires amb complicitat, et dutxes, t’enfades, fas les paus...I deixeu-me fer un homenatge als entrenadors i a les entrenadores, persones claus en el creixement esportiu dels jugadors. Et guien, t’escolten, t’acompanyen, prenen decisions pel bé de tot l’equip, i asumeixen la responsabilitat d’un grup per a transmetre tot el que saben. Són una figura importantíssima!

Acabaré la meva trajectòria en aquesta última temporada 2022-2023, en què he fet d’entrenadora-jugadora, i he tingut la sort que malgrat no haver guanyat ni un sol partit en tota la temporada i només haver sumat un punt, he conegut a un grup humà digne d’admiració, catorze jugadores que no s’han rendit mai, a qui vaig demanar compromís a principi de temporada i que no m’han fallat. M’han escoltat, han après i han millorat, m’han demostrat que no cal estar a les primeres posicions per gaudir de l’esport i que es pot gaudir fins i tot sent l’últim equip de la classificació. N’estic molt orgullosa!


QUINS EQUIPS HI HA AL BAGES?
Actualment a Catalunya hi ha força seguiment del voleibol (a la pàgina web de la Federació Catalana podeu consultar tots els clubs i categories: https://fcvolei.cat/ ) i, concretament al Bages, comptem amb cinc clubs on s’hi practica aquest esport en diferents categories. Com a referents, ara mateix tenim el Volei Manresa, que és l’equip de la ciutat i té una bona base repartida entre l’Ateneu les Bases, el gimnàs de l’Escola Puigberenguer i l’institut Lacetània. A més a més de comptar amb quatre equips sèniors, dos masculins i dos femenins que juguen a 1a Nacional el masculí A i a 1a catalana el femení A. Per altra banda, el Volei Sant Fruitós, el qual també compta amb tota la base duplicada, entrena a l’Escola Paidos i al pavelló esportiu municipal (ASFE). En aquests moments, en categories superiors té un júnior i un sènior femení a 2a catalana.
Per altra banda, trobem un Volei Santpedor que cada cop té més adeptes. Van començar amb equips de noies de l’institut IES d’Auro i estan fent molt bona feina (infantil, cadet i juvenil/sènior femení), entrenen al Pavelló Rafa Martínez de Santpedor. Aquesta temporada han iniciat un cadet masculí.
I acabem amb dos clubs més, el Club Volei Avinyó, que ara mateix tenen alguns equips de base (infantil i cadet) i un amateur mixt, i a la vegada, bones instal·lacions i entrenadors. I el Volei Castellet, amb un sènior masculí que va millorant.

I A L’ESTIU, QUÈ? QUÈ FEM QUAN ARRIBA LA CALOR?
Cap problema. Podeu seguir jugant a la platja… Al Bages, volei sorra li diem. S’entén perquè, oi? Proveu de jugar-hi amb els amics. Gaudireu d’allò més!


REGLES BÀSIQUES DEL VOLEIBOL
Des que vaig començar a jugar fins ara hi ha hagut alguns canvis significatius.

Es juga en una pista de 9m x 18m, amb una xarxa al mig (que va variant la seva alçada depenent de la categoria), on cada equip disposa d’un camp de 9m x 9m, amb una línia d’atac a 3m. Antigament hi havia una zona marcada de servei a zona 1, ara es pot servir des del fons del camp, sense trepitjar la línia.

Existeixen diferents tipus de servei: el xino saltant, el flotant amb salt, o des de terra, que també n’hi ha dos, el de tennis o el de sac per baix, que es practica a categories inferiors perquè tenen menys força.

Els jugadors dins el camp són sis, més el lliure, que vesteix amb una samarreta de diferent color i canvia per qui li diu l’entrenador o entrenadora (acostuma a ser pels centrals, perquè són més alts, els costa més defensar i a la xarxa fan un treball molt dur de salt, així poden descansar, per tornar a sortir a totes). Té dues normes bàsiques, només pot jugar a les posicions de defensa i cada cop que surt de pista, ha d’esperar un punt per poder tornar a entrar.

La rotació dins del camp va com les agulles del rellotge i en sentit contrari de la numeració, de zona 1 a zona 6, de 6 a 5, de 5 a 4, etc. Tot i anar rodant sempre igual, perquè, si no, estaríem cometent falta de rotació i donaríem punt a l’equip contrari, els jugadors sempre ocupen la mateixa posició dins el camp: els centrals juguen per 3 i 5, les puntes juguen per 4 i 6, i les col·locadores o oposades per 1 i 2. Davant de la línia de 3 m és la zona d’atac i darrere la de defensa, tot i que també pots atacar sense trepitjar la línia de 3 desde zona 6 i 1 (s’anomena atac per saguer).

Hi ha molts i diferents tipus d’atac, el rematador o rematadora s’ha de posar d’acord amb el company que col·loca per saber quin tipus de passada li ha de fer: més baix, més alt, més ràpid, per darrere.

L’objectiu és fer 3 tocs consecutius entre jugadors del mateix equip, on la seqüència sol ser: defensa, col·locació i atac (el bloqueig no es compta com a toc), i la finalitat és que boti la pilota al camp contrari. Anar sumant punts fins arribar a 25 i guanyar de 2. Per guanyar un partit has de fer mínim tres sets a favor i, per tant, els possibles resultats són 3-0, 3-1 o 3-2.

Quant a la puntuació, antigament, tots els sets eren a 15, però només sumaves si tenies servei, si no, només era recuperació de pilota i no pujava el punt al marcador. He de reconèixer que hi havia partits eterns, van decidir canviar-ho i fer-ho fins a 25, però tots els punts valen. Has de guanyar sempre de dos punts i si arribes a un 5è set, és un tie-break a 15 punts. Per això diuen que el primer atac és el sac i la primera defensa és el bloqueig.

Pel que fa a l’equipament, també hi han hagut canvis. Quan vaig començar a jugar, ho fèiem amb calça. Actualment, es juga amb pantalons i samarreta, el vestuari sol ser de licra i força estret perquè dona llibertat de moviments a l’hora de fer els gestos tècnics que requereix aquest esport, que sembla fàcil, però no ho és tant.

Sílvia Pozo
Article publicat a l'Araesport n.33