TRESMILS EN FAMÍLIA - ELS PICS DE VALLIBIERNA I LA TUCA DE CULEBRAS

Els pics de Vallibierna són un conjunt de quatre cims entre els quals trobem el Pic de Vallibierna (3.067m) i la Tuca de Culebras (3.062m). Aquest conjunt de cims es troba en una posició isolada, lleugerament separats del pròxim massís de la Maladeta. Des de la seva posició -al vessant sud del massís- es poden admirar muntanyes de gran renom com l’Aneto, la Maladeta, el Tempestades, el Margalida entre d’altres.

Un dels atractius principals d’aquesta contrada és la gran diversitat geològica que conforma el terreny, passant per roca calcària, granítica i pissarra. Aquesta riquesa geològica, juntament amb els plegaments tan peculiars en forma serpentejant, donen al paisatge una tonalitat cromàtica molt atractiva.



No ha passat ni un mes de l’última aventura a la muntanya i ja en tornem a preparar una de nova. Aquesta vegada hem decidit anar cap al poble d’Aneto, a la vall de Barravés (Osca), i des d’allà dirigir-nos per una pista un xic tortuosa fins a la presa de Llauset. Aquesta pista, d’uns 8 quilòmetres aproximadament, es va construir per poder edificar la presa, finalitzant les seves obres l’any 1983 i essent l’últim gran projecte hidroelèctric de muntanya als Pirineus.

Aquesta presa, que utilitza un sistema de volta per la forma còncava dels seus murs, té una característica molt particular i és que les seves aigües difícilment es glacen a l’hivern, fet que resulta insòlit en aquelles alçades. L’explicació rau en la reutilització continuada de l’aigua de l’embassament.
La central hidroelèctrica, anomenada de bombeig o reversible, genera energia amb el potencial del salt de l’aigua que cau des de la presa; durant la nit, en hores vall, es retorna l’aigua cap a la presa per reutilitzar-la quan la demanda energètica ho requereixi. Aquest moviment constant de l’aigua provoca que no es congeli amb facilitat.
Per arribar fins a la presa però, abans ens hem d’endinsar a la gola del llop.

ROC: “Què vols dir? Que haurem de passar per dins d’aquest túnel? Prefereixo no mirar!!! I com és que un túnel fa pujada? No ho havia vist mai!”.

El túnel que tanta impressió ha causat al Roc…

ARAN: “I a mi, mama…, i a mi!”

…és ni més ni menys que un passadís estret, fosc, fred i humit, amb parets de pedra excavada a la roca, sense polir, que s’inclinen sobre els nostres caps talment com si se’ns volguessin engolir. Pels amants dels espais tenebrosos, és un indret digne de veure!
Malgrat tot, la sortida a l’exterior val realment molt la pena ja que davant nostre apareix majestuós l’estany de Llauset. Sí, la mà de l’home hi és ben palpable però… és realment bonic.

L’embassament, en un primer pla, apareix envoltat de cims que el custodien. Entre aquests cims trobem les nostres properes fites, la Tuca de Culebras i el Pic de Vallibierna, dos 3.000s de poca nomenada però no per això menys importants.

La ruta es pot fer fàcilment en una jornada, quan s’hi està avesat, però nosaltres ens hem proposat fer nit a mig camí, ja de tornada; serà la primera vegada que el Roc i jo fem bivac sense la tenda!
L’aparcament és un espai no massa gran i, justament avui que arribem com els marquesos, serà difícil trobar lloc per deixar la furgoneta. Si hem de tornar enrere, passat el túnel, se’ns endarrerirà molt la marxa i els nens començaran a neguitejar-se.
Estacionem en un racó de l’aparcament amb l’esperança que ben aviat arribi algun excursionista i en tregui el seu cotxe.

ROC: “Ei! Crec que sento veus! Mireu, sí, sí! Ve algú per allà al fons!!!”

Hem estat de sort. Si no haguéssim pogut ubicar la furgo a l’aparcament, hauríem hagut d’invertir massa temps en iniciar l’excursió, i aquests contratemps amb canalla no ajuden massa. Em sembla que avui tot ens anirà de cara!

Motxilles a l’esquena, ulleres de sol i gorres al cap, i comencem a caminar vorejant l’estany per la dreta, amb el cel serè i una previsió fantàstica.

El camí que hem de seguir, traçat amb marques vermelles i blanques del GR11, comença planer. Va resseguint la falda de la muntanya, ben a prop de les aigües calmades del Llauset, fins arribar a creuar un pont metàl·lic des d’on iniciarem l’ascens. Per cert, ara que anomeno el pont, què tenen de màgic els ponts que, quan en veiem un, ja ens hi fem una foto? No sé vosaltres però per a mi tenen un gran magnetisme.

ARAN: “Això deu ser als grans perquè a mi, l’únic que m’hi enganxaria, seria si jo fos un iman.

No es pot dir res! Ja està l’Aran fent les seves brometes!

Un tros més endavant trobem un encreuament. La major part de la gent, quan fan la ruta circular dels dos cims, agafen el trencall de la dreta; però nosaltres farem la ruta passant pel mateix camí d’anada que de tornada. Així doncs, tranquem cap a l’esquerra, en direcció oest, ja que el camí per aquí és clarament més curt.

ROC: “Podem parar aviat? M’estic pixant, ja no aguanto més!”

No trobem ningú pel camí; em sembla que aquestes muntanyes es consideren de segona categoria. Ben a prop d’aquí s’hi erigeixen cims de gran prestigi com l’Aneto, la Maladeta, el Tempestades entre d’altres; així doncs, no és massa difícil trobar un raconet on amagar-se per poder regar les flors.

Ja estem arribant a la part final de la zona herbada, i a partir d’aquí comença un ascens per camí de pissarra negra, que es va enfilant sense aturador fins assolir el coll de Llauset. Aprofitem doncs i busquem unes roques per poder seure i dinar, abans de començar el camí pendent amunt.

Descansem, agafem forces, i col·loquem les motxilles en un amagatall per poder encarar l’ascens amb total llibertat de moviments.

Aquesta ruta guarda una sorpresa, just entre els dos cims, que posa un punt d’emoció a la ruta; i és que per creuar d’un cim a l’altre cal travessar el pas del cavall, punt delicat en el que qualsevol sobrecàrrega pot augmentar la perillositat. També cal dir que, si no ens sentíssim prou valents per creuar-lo, podríem desviar-nos per una pendent que permet evitar-ne el pas.

ROC: “Què vols dir? A mi no em feu passar per llocs difícils, eh! Encara ploro quan recordo la Torre del Terror d’Eurodisney!! No sé per què hi vaig pujar!”

Valentí: "Tranquil, Roc, que si veiem que no podem passar, no ens arriscarem".

El Valentí sempre és molt prudent, amb els nens, fent muntanya. En tot moment està al seu costat quan el terreny ho demana i, si no ho veu clar, reculem i aquí no ha passat res. Per la meva banda, això m’ha obligat a espavilar-me en molts moments delicats i a treure forces d’allà on no creia que n’hi havia. Però ara veig que és la millor manera d’encarar les pors i veure que tu sola també te’n pots ensortir.

Aquest pas del cavall, famós pels amants de la muntanya, es coneix amb aquest nom per la postura que molta gent adopta en passar. Però no em vull avançar; ja ens el trobarem més endavant.

ARAN: “Jo voldré una foto fent de genet! Oi que me la fareu?”

Clar que sí!
Inicem doncs la pujada per el caminet de pissarra negra que ens va empolsinant les cames i les botes d’una capa ben fosca; caldrà trobar un rierol per netejar-nos les cames i els peus abans d’entrar a la furgoneta!
El camí, que no té cap dificultat, es fa una mica costerut perquè el coll es veu llunyà i les forces van minvant.

Veiem ara sí un grup de tres dones i un home. Salutacions de rigor, en castellà en aquest cas. A muntanya s’agraeix unes paraules de cortesia, especialment amb els més xics que sovint reben paraules d’elogi i d’ànim. No serà però aquest, el cas! El senyor que ens hem creuat, per no anomenar-lo d’una altra manera, va i ens etziba: “Chicos, todavía os queda un montón!!”, i marxa rient la gracieta amb les acompanyants. M’imagino que s’ha volgut fer el milhomes i en realitat una de les dones ens ha mirat amb cara d’avergonyida.

VALENTÍ: “Ei, nois! Si avui ens tornem a creuar amb aquest senyor, us ensenyaré què vol dir “fer un calvo”!”

ROC: “Què has dit, papa? No he entès la paraula; m’ha sonat a calbot. No és fer un cop al cap? No m’he guanyat cap calbot, jo!”

ARAN: “No, no!! El papa no vol dir això. Encara ets massa petit per entendre-ho!”

El Valentí s’ha enrabiat, i de valent.

Continuem la pujada fins al coll, que s’hi arriba amb força rapidesa. Però com en moltes altres ocasions, quan creus que ja falta ben poc per arribar al cim, davant teu apareixen noves pendents que des de baix quedaven amagades. Ja era ben cert el comentari d’aquell paio!.

Però també és veritat que, quan creus que aquella paret de blocs de pedra serà una tasca dura i difícil, grimpant de mica en mica, ara una mà, ara la cama,.. no te n’adones que ja has arribat. I així és com, en un tres i no res, assolim el primer cim: la Tuca de Culebras.

És la tarda i estem sols. A l’horitzó, un mar de cims que embelleixen el paisatge; i al cel, uns núvols de cotó fluix que completen la imatge. Les fotos són testimoni d’aquest moment, però no hi ha imatges que puguin descriure la sensació que es viu en moments com aquest.

Seguim el camí, ara sí encarats cap al pas del cavall. Es tracta d’una fina aresta d’uns 30 metres que uneix ambdós cims i que, si bé pot generar certa sensació de vertigen, amb precaució i una actitud decidida, es pot superar sense problemes.

ARAN: “Cap problema! No cal que m’ajudeu. Això ja m’agrada, a mi!”

El Valentí, que com deia abans sempre ha tingut molta cura del que els pugui passar als nens, decideix creuar amb tots dos, en posició de protecció, per la pendent de l’aresta. Cal anar amb precaució, qualsevol pas en fals pot ser fatídic; però si es passa sense por i mirant de col·locar els peus en els punts clau, no hi ha massa dificultat. Camença passant l’Aran i després, el Roc. Primer es fa una mica el ronso, però en veure que l’Aran el travessa sense problemes, finalment es decideix.

Des de l’altra banda del pas ens fem les fotos com uns autèntics genets, i acabem d’arribar al Pic de Vallibierna.


El cim no té cap creu que testimoniï el pas per aquest indret, però una fita de pedres s’alça fent equilibris amb una placa de fang blanc als seus peus. En aquesta placa hi ha gravats el nom i l’alçada del Vallibierna; i ben a prop de la placa, algú hi ha deixat un pom de flors. Quina meravella!


ROC: “Papa, allò que has dit abans, que m’ho ensenyes? Com era, un calbot?”

VALENTÍ: “Deixa-ho, Roc. No em facis cas”.

El Roc segueix donant-li voltes al comentari del Valentí, però això ja ens va bé perquè així està ben entretingut pensant en què deu haver volgut dir el papa.

Ens disposem a tornar pel mateix camí que hem fet, i això significa creuar de nou el pas del cavall; però l’experiència anterior ha sigut positiva, i això ajuda molt a la bona predisposició per part de tots. Amb calma i tranquil·litat, especialment per aquells que creuen ser invulnerables, es recorre de nou l’aresta extremant de nou totes les precaucions.
Superat el tram, la resta del camí no té més complicació que qualsevol altra muntanya. El cansament i la necessitat d’arribar al punt de pernocta són aspectes que ara poden jugar males passades, però la distracció amb acudits o jocs de paraules fan més amena la baixada.

Arribem ara sí al punt on hem deixat les motxilles, tot segueix al seu lloc. El neguit per deixar les coses enmig de la muntanya encara em fa males passades, però de moment sempre hem estat de sort.

ROC: “Ja sé què has dit, papa! Crec que has dit calvo! Això vol dir calb, en castellà, oi? Però aquell senyor tenia molt cabell!”

Ja hi tornem a ser; al final crec que se li haurà d’explicar!

Estirem sacs, màrfegues traiem els entrepans i mengem una mica abans d’anar a dormir.

Em fa una mica de por, això de no sentir-me protegida per la tenda. Com serà l’experiència? Tindré fred? Vindrà algun animaló? Val més no pensar-hi. Això sí, abans d’anar a dormir, rentarem dents i farem un riuet; no vull haver de sortir del sac a mitja nit!

Dins del sac estant, encara és clar. Amago el cap per no veure la claror de fora. L’esgotament fa que, en poca estona, caigui en un son lleuger. No tinc gens de fred, estic ben calentona; ja el vam comprar pensant en com en sóc de fredolica. Fins i tot, crec que avui potser tindré una mica de calor. Per cert, com deuen estar els nens? Espero que no tinguin fred. Els sento respirar profundament, dormen com soques. Bona senyal!

Les hores de la nit van passant, mig desperta mig endormiscada; potser no tindré un son del tot reparador. Però hi ha una cosa que no té preu: obro els ulls i veig el cel completament estrellat. Quina passada!!! Dins del sac imagino els pirates, anys enrere, quan en els seus viatges mar endins podien contemplar les estrelles, que els hi servien de guia per poder arribar al seu destí.
Ara el firmament s’obre davant meu; que petits que som i com n’és d’immens l’univers.

Les hores passen i comença a despuntar el dia. Trec el nas i noto la fresca del matí.

Esperarem a que els primers rajos de sol ens escalfin un mica i esmorzarem arraulits, amb la tassa de llet ben calentona als dits.

Després d’esmorzar, i un cop recollit tot el material, repassem que no quedi cap resta de brossa pel terra i tornem cap a la furgoneta.

Hem finalitzat una nova aventura, acumulant dos cims més de 3.000 metres, i gaudint d’una experiència fantàstica fent bivac. Segurament que aquesta serà la primera de moltes altres nits sota un cel estrellat.

ROC: “Sí, sí! Però ara espero que m’expliqueu allò! Eh, papa!!”

Article de:
Natàlia Rodríguez i Valentí Pons
Publicat a l'Araesport n.36