Tancar
11 Novembre 2019
Caminant entre Gegants

EMIL ZÁTOPEK “LA LOCOMOTORA HUMANA”

El què comptava no era només el ritme dels seus entrenaments, sinó sobretot la seva capacitat per sostenir aquell esforç de manera continuada. Un esforç que esdevenia més agònic a cada sèrie, a cada volta de més. Al cap d’un temps, quan el

EMIL ZÁTOPEK “LA LOCOMOTORA HUMANA”
Durant els primers anys de vida de l’Emil, poques coses podien fer augurar el seu futur com a llegenda de l’atletisme i per molts, el millor atleta de tots els temps. Fill d’una família pobre de set germans, el seu destí, com el de tantes altres famílies humils del període d’entreguerres a la Txecoslovàquia comunista, semblava lligat, inexorablement, a continuar el fat familiar com a treballador de la fàbrica d’automòbils de la ciutat on vivien. D’aspecte magre i malgirbat, mai va mostrar cap mena d’interès pels esports, i la única que albergava certes esperances en què el seu fill pogués capgirar el seu inevitable destí era la seva mare, la qual confiava en què la vivesa i la intel·ligència naturals de l’Emil l’ajudarien a creuar el llindar social per esdevenir mestre. Malauradament, l’Emil va ser refusat de l’escola de mestres per la seva negada oïda musical i, amb setze anys, va decidir seguir el seu propi camí, es va mudar de ciutat i es va convertir en treballador d’una fàbrica de sabates de dia i en estudiant de nit.
Un dia de l’any 1941 quan l’Emil tenia 18 anys, l’encarregat de la línia de la fàbrica on treballava i estudiava, va obligar a tots els estudiants de quart any a prendre part en una cursa atlètica que tindria lloc pels carrers de la ciutat. Reticent a participar-hi pel seu nul interès en els esports, l’Emil va fer veure que estava lesionat però en ser-li denegada la baixa, va optar per participar-hi com la majoria d’estudiants. Molts, a cobert de la mirada del seu encarregat, van abandonar la cursa en girar la primera cantonada, inexplicablement però, en sentir el tret de sortida, un desig irrefrenable de guanyar es va apoderar de l’Emil i va córrer amb totes les seves forces enmig de centenars de crits d’ànim. Cap al final, a la recerca d’un extra d’oxigen, l’Emil va començar a respirar més depresa, però a pocs metres de l’arribada li van fallar les forces i un atleta més experimentat que ell el va avançar. No li va importar en absolut i envigorit per aquella eufòria i per les felicitacions de molts dels seus companys de la fàbrica i del seu encarregat, tots li van aconsellar que comencés a entrenar amb l’equip d’atletisme. En aquell moment, però, l’Emil va riure com dient que ni boig tornaria a córrer mai més.

Mica en mica i després d’haver cedit a acompanyar a la resta d’atletes en les seves rutines diàries, va descobrir que eren precisament aquelles sortides les que el feien sentir lliure de veritat i la seva vida va donar un tomb. No és que deixés de treballar a la fàbrica ni abandonés els estudis, simplement tots els seus pensaments, el seu temps lliure i les seves relacions, van començar a girar al voltant de la seva nova passió: el córrer. I l’Emil volia saber-ho tot: com col·locar els peus i les cames de la millor manera, com fer treballar els braços, com sostenir el tors,... Era insaciable i a les curses no hi havia manera d’aturar-lo.

Van passar tres anys fins que l’Emil no va guanyar la seva primera cursa. Tres anys de treballar dur, de sacrificis i de constància, però al final l’esforç va donar els seus fruits. Feliç de no haver tirat la tovallola, l’Emil no va poder deixar de mirar aquells 4’01” impresos al diari de la seva primera victòria als 1500 metres en tota la nit. Va ser aleshores que l’Emil faria una cosa que transformaria per sempre la manera d’entendre els entrenaments. En comptes de centrar-se en córrer per sota de la velocitat amb què competia com feien la resta dels seus companys, va decidir augmentar-ne la intensitat i quan ja no pogués més, reduir-la fins que se sentís preparat per reprendre-la de nou. Fos totalment intuïtiu o bé influenciat pel què feien d’altres atletes del continent com els Escandinaus i sobretot els Finesos que ja coneixien els fartleks, el cert és que en Zápotek havia inventat l’entrenament per intervals. Al cap de dos anys, això ho canviaria tot. El mateix Emil diria en una entrevista 20 anys després: “No m’interessava saber durant quan temps era capaç d’aguantar, sinó en quin temps podia creuar la línia de meta”. El què comptava no era només el ritme dels seus entrenaments, sinó sobretot la seva capacitat per sostenir aquell esforç de manera continuada. Un esforç que esdevenia més agònic a cada sèrie, a cada volta de més. Al cap d’un temps, quan el seu cos i la seva ment s’havien adaptat al desafiament constant, el què calia ara era augmentar el volum. Si abans s’havia centrat en sèries de 200 i 400m amb una distancia equivalent de recuperació, ara la sèries serien de 300 i 400m reduint la distancia de recuperació a uns 150m. I si amb aquells 150m el seu cos no en tenia prou, s’hi hauria d’acostumar. L’Emil era inflexible. I mentrestant prenia notes, observava, comparava, experimentava. La seva fórmula era simple però clara: quantitat més intensitat multiplicat per una persistència implacable, equival a una ferma millora de capacitat. I el sofriment repetit infinitament esdevé resistència. Amb tot, a vegades els seus experiments ratllaven l’absurd: com el repte que tenia de creuar l’avinguda que duia a la fàbrica sense respirar, cada vegada un arbre més enllà; o com quan s’entrenava corrent amb botes per la neu; o quan corria amb la seva muller carregada a l’esquena; etc. Un a un, els seus companys d’entrenament van deixar d’acompanyar-lo. Ja no el podien seguir i la majoria dubtava del seu mètode i, sobretot, de la seva salut mental. Inclús entre els més puritans i no pocs periodistes, n’hi havia que el criticaven pel seu estil malgirbat i, en certa manera, antinatural de moure’s, al qual l’Emil responia que de moment l’atletisme no es valorava per criteris estètics com el patinatge artístic i que l’únic que l’importava era córrer el més ràpid possible: “No tinc prou talent per córrer i somriure al mateix temps”, diria. Ell, mentrestant, convençut del seu sistema, persistia.

La primera vegada que el nom d’Emil Zátopek va inscriure’s al llibre dels records fou durant un entrenament que els mateixos treballadors de la fàbrica van procurar que fos públic per tal de donar un aire “d’oficialitat” a l’esdeveniment. La distancia escollida foren els 3000 m i amb els seus 8’34’’8, l’Emil va superar per més de vuit segons l’existent marca nacional. A la setmana següent, per tal d’aprofitar el seu fantàstic estat de forma, els encarregats de la fàbrica van oficialitzar una altra temptativa. Aquest cop, però, la distancia seria la dels 5000 m. i de nou l’Emil va polvoritzar el record amb uns 14’55’’, vint segons més ràpid que el record nacional i 32 segons més ràpid que la seva millor marca anterior. Reconegut ja a nivell nacional, l’Emil se sentia invencible.

Però va arribar la guerra, i després d’un període d’incertesa i de bombes al seu voltant, l’Emil va decidir que ja no tenia res més a fer-hi a la fàbrica i es va allistar a l’exèrcit. En el moment d’allistar-se, la guerra ja havia acabat però tot hi així l’Emil va disfrutar amb la mateixa intensitat de les maniobres, els exercicis i els entrenaments que ocupaven la major part de les seves noves taques com a soldat. A més a més, gràcies a la simpatia que despertava l’atletisme entre algun dels seus comandaments, l’Emil va poder seguir competint i ampliant el seu palmarès de records. Era evident que l’ambient de l’exèrcit li era plaent: menús regulars, un lloc on dormir, uniforme, roba neta, tasques físicament exigents, aire fresc i oportunitats inacabables d’exercitar-se, així que allà s’hi feu una carrera. Fou durant els primers anys a l’exèrcit, que l’Emil va participar en nombroses competicions internacionals i, malgrat guanyar-ne la majoria, no va voler rebre mai ni un sol premi en metàl·lic per por a perdre la seva condició d’atleta amateur i desaprofitar per tant la possibilitat de participar als Jocs Olímpics, però també per no patir represàlies com a membre de l’exèrcit txec dominat pels comunistes.

I l’Emil es va seguir entrenant com no ho havia fet mai ningú abans, posant a prova en cada entrenament el què era humanament possible. Entrenava corrent pel bosc, a l’hivern, amb les botes de l’exèrcit posades i lluitant contra l’adversitat del terreny, el temps i la neu. Sempre era el que feia més sèries que ningú i el que menys reposava, portant contínuament el seu cos al límit amb total solitud. Sense d’altres companys, doncs els qui podien haver-lo acompanyat ja no podien seguir-lo en el seu nivell actual, sense entrenador i sense cap mena de supervisió de ningú, corria per pur instint i experimentava amb ell mateix. Sol amb el seu sofriment, amb la seva agonia, amb els pulmons cremant-li per dins i les cames implorant-li clemència, l’Emil no només entrenava, sinó que educava cada fibra del seu cos en el sofriment fins a acceptar-lo. Aleshores va començar a doblar els entrenaments. Era el moment de començar a augmentar les distancies, i la seva primera cursa de 10.000 i sobretot la segona van confirmar-li que, efectivament, anava pel bon camí. 29’37’’01, 6 segons més lent que l’aleshores record del món. En els mesos previs a les Olimpíades de Londres, ja estava triplicant entrenaments amb sessions que podien arribar fins a les 60 sèries de 400m per dia fins a córrer uns 32km diaris. Dominat per una fe quasi religiosa, segurament mai ningú abans que Zátopek s’havia preparat amb aquesta brutal intensitat per participar en un Jocs Olímpics.

“Va ser un alliberament de l’esperit ser allà a Londres. Després d’aquells dies foscos de la guerra, dels bombardejos, dels assassinats i la fam, el renaixement dels Jocs Olímpics era com si el sol finalment hagués tornat a sortir. De sobte no hi havien fronteres, ni barreres, només gent que es reunia”, diria l’Emil.

Llavors van arribar els Jocs i en la primera prova, que era la dels 10.000m, l’Emil va batre els seus rivals amb una superioritat incontestable amb uns 29’59’’6, rebaixant en 12 segons l’anterior record olímpic i doblant o bé eliminant la resta de competidors menys dos. En els 5000m la cosa no va anar tan bé, i malgrat aconseguir la plata, una sensació agredolça de missió incomplerta es va abatre sobre l’Emil i es va prometre a si mateix fer tot el que estigués al seu abast per rescabalar-se’n. “Quan ja no pots seguir, ves més de pressa”, seria el seu mantra des d’aleshores.

El record de l’hora

El 29 de setembre de 1951, fou el dia en què l’Emil Zátopek es va proposar de donar 55 voltes a una pista d’atletisme i portar, de nou, el seu cos al límit. L’objectiu era batre dos records simultàniament: el de recórrer la distancia més llarga en 60 minuts i el de rebaixar el record mundial dels 20 km. L’estadi estava abarrotat. Tothom volia veure de nou l’heroi nacional donar a Txecoslovàquia un nou record del món i aquesta era una lluita que l’Emil només podia fer contra si mateix. Els primers 5.000 m els va córrer en 14’56’’, els 10.000m en 29’54’’, els 16.000m en 48’12’’, fins que llavors el sofriment es va fer insuportable i va perdre la noció del temps. A falta de 4.000m l’Emil no sabia si estava per sota el record ni quantes voltes li quedaven, i aleshores, de cop i volta, va passar una cosa que no li havia passat mai abans: el patiment va arribar a uns límits tan insuportables que va deixar de sentir-lo. A manca de 3 o 4 voltes i en una demostració de coratge indescriptible, l’Emir es va llençar a per l’últim km com si li anés la vida. El resultat: 2’51’’8, el més ràpid de tots els 20. Finalment va creuar la línia de meta havent rebaixat la barrera dels 30 minuts en cadascun dels 10.000m que havia corregut, una fita que només 5 persones al món havien aconseguit, i ell ho havia fet per partida doble i sense descans. Aquell record trigaria 10 anys a ser superat. Després d’aquella gesta, però, allò ja formava part del passat i per l’Emil només hi havia una cosa encara més enlluernadora: la possibilitat mai aconseguida abans ni repetida després, de guanyar tres medalles d’or en uns mateixos jocs Olímpics en tres distancies diferents: els 5.000m, els 10.000 m i la Marató. I l’Emil era la única persona capaç de fer-ho.

La Locomotora Txeca

Dir què va fer de l’Emil Zátopek un corredor excepcional, a voltes inimitable, és difícil de dir. Però allà queden els números: va establir 18 records del món, va guanyar 5 medalles olímpiques (de les quals 3 ors van ser en un espai de 8 dies de diferència) i durant 6 anys consecutius no va perdre ni una sola cursa de més de 10.000m. El secret, però, és inqüestionable: allò que el va convertir en un corredor capaç de deixar enrere a tots els seus competidors i doblar-los, deixant en evidència els millors atletes del moment i sense afluixar mai el pas malgrat l’avantatge descomunal, va ser la seva brutal capacitat d’entrenar més dur, més llarg i amb més ferocitat del què mai no ho havia fet ningú abans. Pels seus contemporanis i adversaris fou, a més a més, la seva generositat, la seva esportivitat i el seu sentit de l’humor el què el feren veritablement únic. D’ell deien que era com un nen gran amb una energia voraç i insaciable, una barreja de científic, artista i somiador.

Zátopek i el Comunisme

Més controvertida és la seva relació amb el Comunisme. Devot com era de la llibertat que li reportaven els seus èxits esportius i de la solitud dels seus entrenaments junt amb la possibilitat de viatjar per tot el món fent allò que més li agradava, com a membre de l’exèrcit txec (va assolir el rang de coronel) l’Emil no podia sinó acatar ordres dels seus superiors. Malgrat viure en una època en què li va tocar conviure amb 6 anys d’ocupació nazi i un post Segona Guerra Mundial tirànic pel què fa als mecanismes repressors i autoritaris dels comunistes, l’Emil mai va voler involucrar-se políticament en públic i fou precisament per això que alguns criticarien la seva excessiva indulgència i permissivitat amb les atrocitats que el règim comunista cometia i que eren de domini públic. Arriscar-se a posicionar-se en contra, no només hauria significat la fi de la seva única font d’ingressos com a membre de l’exèrcit, sinó també el final de la seva carrera esportiva i molt segurament la seva deportació a un camp de treball o una condemna.

Els últims anys

Malauradament no tot va ser un camí de roses per a l’Emil. Mentre que durant els anys més foscos del comunisme txec alguns van acusar-lo de connivència amb la repressió de l’estat, en els anys de la guerra freda i enmig d’un període de fortes revolucions socials i culturals, Zátopek, va donar suport públicament a les demandes dels seus conciutadans en múltiples ocasions, cosa que va acabar provocant la seva expulsió de l’exèrcit i el va obligar a treballar durant quatre anys en una mina d’extracció de recursos naturals així com a desenvolupar diferents tasques entre les quals la de traductor gràcies a la seva habilitat amb les llengües. No fou fins als seus darrers anys, quan rebé finalment el reconeixement internacional que la seva figura es mereixa i va ser guardonat amb la insígnia de Pierre de Coubertin del Comité Olímpic Internacional així com també el de nombrosos països com el de Finlàndia i Austràlia on el nom d’Emil Zátopek havia estat de gran influència per a la promoció dels valors de l’esport.

Quan Zátopek va morir l’any 2000 a l’edat de 78 anys, va ser acomiadat en un funeral multitudinari al Teatre Nacional de Praga amb la presència de nombroses personalitats internacionals del món de l’esport. L’any 2012 va passar a formar part dels 12 primers atletes que conformarien el saló de la fama de la IAAF (Associació Internacional de Federacions d’Atletisme), i actualment és un dels 4 únics atletes de tots els temps que disposen d’una escultura als jardins del Museu Olímpic de Lausana.

Jordi Camprubí Ruiz
PUBLICAT A ARAESPORT N.8

Escriu el teu comentari

Comentari