Tancar
03 Novembre 2020
Salut i rendiment esportiu

ENTRENANT A LES FOSQUES

En Teo pateix una malaltia minoritària degenerativa anomenada Síndrome d’Usher. Aquest síndrome és la principal causa de sordceguesa d’origen genètic/hereditari. Una persona amb sordceguesa és aquella que pateix una discapacitat visual i ..

ENTRENANT A LES FOSQUES
En Teo pateix una malaltia minoritària degenerativa anomenada Síndrome d’Usher. Aquest síndrome és la principal causa de sordceguesa d’origen genètic/hereditari. Una persona amb sordceguesa és aquella que pateix una discapacitat visual i auditiva. En cas d’en Teo, els primers símptomes comencen als 6 anys amb la pèrdua d’audició però la ceguera no apareix fins als 14, quan li afecta la visió nocturna, a posteriori la reducció de camp de visió i finalment la visió central.


Tot va començar en una trucada a finals de l’any passat.
En Teo volia seguir entrenant i necessitava trobar de nou un guia i entrenador. Ja havia corregut proves de 5k, 10k, mitja marató i fins i tot la distància marató 42k. Compagina proves d’asfalt, Trail running i també algunes SPARTAN.

Portem des del desembre fent una sortida junts per setmana i després en Teo entrena pel seu compte al Gym amb un entrenament pautat. Això pel que fa al running, ja que la gran dificultad que tenen les persones sordcegues és trobar un guia que els pugui acompanyar cada dia per fer les pràctiques esportives.

Evidentment vam fer una aturada de tres mesos amb el confinament. (Després del confinament ambdós vam notar que havíem fet un retrocés en la seguretat i coordinació, i vam notar els 3 mesos sense poder sortir al camp a entrenar)

Els primers entrenaments van ser especialment d’aprenentatge, però podria dir que el guiatge d’un sordcec no s’acaba mai i sempre dia a dia es va millorant i no hi ha entrenament que no s’aprengui quelcom de nou.

Ràpidament vaig estar buscant informació de l’ABC del guiatge de sordcecs, i la meva sorpresa va ser que no vaig trobar pràcticament res... Així que amb en TEO hem estat aprenent sobre la marxa i hem anat introduint coses que després hem vist que han estat claus per córrer de la forma més eficient, segura i coordinada possible.

Però, com es fa per guiar a un sordcec???

Nosaltres anem agafats amb una corda de la mà. Aquesta corda és circular i depenent del moment anem un a cada extrem, o quan crec oportú li faig una volta més a la meva mà per anar completament compactes l’un amb l’altre. Com més ben agafats anem més seguretat transmet el guia. Sempre que fem sèries, pujades o canvis de ritme fem la presa curta de corda, com també quan passem en zones difícils, estretes amb entrebancs o dificultats.
esteve_camps_teo_marc0_2_web--8951522.jpg
Sempre anem a peu canviat per coincidir de braceig, i el ritme de passes ha d’anar clavat. Entre guia i atleta com més iguals d’alçada i envergadura d’extremitats sempre molt millor.

El braceig doncs serà clau per anar iguals. Ningú pot fer la guerra pel seu compte i mai un dels dos ha d’intentar tibar de l’altre. A còpia de molt entrenament aquesta coordinació va sortint més espontània.
esteve_camps_teo_marco_3--7298079.jpg
La tècnica de cursa d’un discapacitat visual és molt característica, ja que sempre es fa una passa molt generosa aixecant molt les cames i en concret fent treballar molt els flexors de la cadera. El guia serà importantíssim que doni informació del terreny, de quan cal o no aixecar una mica més els peus de terra per estalviar entrebancar-se o alhora ser més eficient i no gastar més energia del compte.

Les consignes que utilitzem són molt importants: 90º dreta, 90º esquerra, clot, regateres d’aigua, zona de pedra solta, baixada, pujada suau, pujada forta, abaixa cap, graó de pujada o baixada etc... I sempre Amb aquestes tres puntualitzacions:

El to de veu de la informació serà clau tenint en compte que correm amb un sordcec.

Brevetat del missatge Excés d’informació no ajuda gens i acaba distorsionant molt la ben entesa d’ambdós.

El moment exacte on es dona l’acció del missatge. Per exemple abaixa cap i passat dos segons arribant al parany..... “ja!”, puja vorera .... “ja!”

El canell és la primera articulació que ja dona informació de la direcció. Però la clau és el contacte amb el braç i colze, en Teo llegeix el guiatge a la perfecció.

La dificultat és molt gran quan fem corbes i en Teo corre per l’exterior, allà és on vam descobrir que afegint un punt més d’ancoratge al colze augmentava molt la seguretat, i confiança d’ambdós i era clau per poder córrer ràpid.

No solament correm sinó que també fem condicionament físic i Entrenament compensatori. L’entrenament de compensació són exercicis que ens ajuden a contrarestar desequilibris que genera la mateixa activitat/esport que es practica.
esteve_camps_teo_marco_mitjabcn_web--2482717.jpg
Als nostres entrenaments no hi falten mai:

·Exercicis d’Esquema Corporal
·Exercicis Vestibulars
·Exercicis Propioceptius
·Estiraments de cadenes ·Exercicis Musculars
·Exercicis de coordinació, etc.

Esteve Camps

Article publicat a l'ARAESPORT N.17

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.