Tancar
01 Març 2019
Trail / Ultratrail / Running

Entrevista Núria Picas

“Al final es tracta d’adaptar-se a qualsevol situació

Entrevista Núria Picas
Enamorada de la muntanya, la seva passió per l’escalada i les curses de muntanya han marcat la seva vida. Acumula podis en les curses de llarga distància amb més reputació del món.

Ha publicat “Córrer per ser lliure” (2015) i aquest mes de març publica el seu segon llibre “Ara o mai”. Apassionada de l’alpinisme i l’escalada en roca, la Núria també ha format part de dues expedicions a l’Himàlaia, travesses als Alps en esquís i diverses vies d’escalada arreu del món.

La Núria és una dona apassionada, valenta, fidel seus orígens i les seves conviccions. Una dona hiperactiva, com el mateix Killian Jornet ho escriu en el pròleg del seu primer llibre “Córrer per ser lliure”: La Núria en això s’assembla a mi, pateix hiperactivitat crònica.

Però malgrat aquesta hiperactivitat lligada al seu caràcter inquiet i curiós, se la veu amb la tranquil·litat d’aquells que ja han fet la feina i l’han feta bé, d’aquells que ho han donat tot, que s’hi han deixat la pell...

Tenim moltes ganes de llegir el seu segon llibre “Ara o mai” el primer ens va enganxar des de la primera pàgina i ens va emocionar molt. Quedem amb ella a la plaça de Calders, on viu actualment. Arriba sobre la seva Cannondale i amb un somriure amable....

Comencem l’entrevista preguntant-li amb quin cim ha donat la benvinguda al 2019 perquè ens consta que sol començar l’any d’aquesta manera, no amb un llistat de bons propòsits... que acaben a la paperera...

nuria-picas_entrevista_araesport--5025102.jpg

AE. Amb quin cim has donat la benvinguda el 2019?

NP- Aquest any l’hem començat amb l’Arç i el Roc, els meus dos fills de set anys i la meva parella, esquiant per les muntanyes d’Andorra.

AE. I la primera cursa de l’any?

NP-Extraoficialment l’Hivernal del Bages, una cursa de btt que sempre que l’he fet i em porta bona sort a nivell esportiu. Feia anys que no la feia i tornar-la a fer em va recordar que, hi havia anys que a nivell esportiu no m’acabaven d’anar prou bé i pensava: veus! és que no vaig fer l’Hivernal de Santpedor! I aquest any l’he fet i molt contenta.
Oficialment la temporada començarà a Lanzarote, a finals del mes de gener amb una cursa de 4 dies per etapes amb bicicleta de muntanya, la 4 Stage Lanzarote.

AE Què fas actualment? Et veiem molt amb bicicleta....

NP-L’estiu passat, en una cursa a Madeira, em vaig ressentir d’una lesió que m’ha acompanyat tota la meva trajectòria com a esportista, a l’os astràgal. Em va fer molt de mal, més mal del normal. Vam tornar a fer radiografies i vam veure que el cartílag està molt tocat. El cartílag no es regenera, a no ser que tinguis menys de 20 anys, que no és el cas. Aleshores la doctora Comellas va tornar a veure la ressonància ara fa tres mesos i em va dir: Núria amb aquest peu no pots córrer, però després va frenar: deixa’m veure la de fa dos anys i va dir: fa dos anys tampoc podies córrer!

AE I vas guanyar l’Ultratrail del Món Blanc!

NP- Si... i la doctora Comellas em va dir, què vols que et digui, ets un cas especial, guia’t per tu mateixa, si et fa dolor afluixa i si no, endavant!
Ara mateix estic aturada però estic molt contenta i a més a més em bé de gust, perquè estic redescobrint una altra vegada el món de la bicicleta, que sempre m’ha apassionat moltíssim, es tracta de reinventar-se i és com pluja beneïda, fins i tot a vegades agraeixo el fet d’estar com lesionada per deixar de córrer una temporada i fer altres coses que em vénen de gust i que no he pogut fer durant aquests 7 anys com a professional, per tant, estic contenta i sóc feliç. Si puc tornar a córrer, correré i si no, faré bicicleta.

AE- Quins objectius esportius tens per al 2019?

NP- Del gener al juny sobre rodes i a partir d’aquí ara mateix no em fixo res concret, vaig al dia a dia, si en tinc ganes i estic bé faré dues o tres curses de llarga distància. Potser repetiré la Ultra Trail del Montblanc i la Ultra Pirineu, però només si en tinc ganes, i el juliol estem mirant de lligar una cursa de llarga distància a Finlàndia, que no hi he estat mai.

AE- T’hem vist amb el mallot Team Balles...

NP- Has sentit a parlar de l’entrenament creuat? Es tracta d’entrenar altres disciplines esportives. És molt habitual que els corredors de muntanya facin esquí de muntanya a l’hivern i altres que facin bicicleta. En el meu cas faré mitja temporada de bicicleta, que ja l’he anat fent, sempre he combinat aquest entrenament de córrer per muntanya amb el ciclisme però aquest any ja és més oficial, a més a més, competiré. I això farà que pugui tenir una bona recuperació del peu esquerre, que mantingui la força, l’energia. És un treball de resistència i de força molt important de cara a estar a punt per a les grans cites a l’estiu. Tomàs Ballès també és tornar als orígens, és un equip que ens havia ajudat fa un munt d’anys en els nostres inicis en els raids d’aventures, el Raid Wiar (Woman International Adventure Race), i que ho ha seguit fent fins el dia d’avui. He tingut l’oportunitat d’anar amb altres equips però m’he decantat per ells per aquest vincle més emocional, per un equip de casa que sempre ha confiat amb mi.

AE- Si et diuen que no seràs capaç de fer una cosa, què has de fer?

NP- Fer-la! Si et ve de gust i veus una mínima oportunitat, doncs intentar-ho. Els metges em van dir que mai més podria tornar a córrer però jo en tenia ganes i vaig intentar-ho i fins al dia d’avui prou lluny que he arribat.

AE- I jat’has “revenjat” de l’accident que vas patir ara farà 19 anys...

NP- Més que una revenja seria fer les paus, reclamar allò que em pertanyia i que en unes dècimes de segon es va esvair. Aquell trencament va arribar en un moment molt inoportú perquè just acabava de fer un podi en la meva primera marató de muntanya a l’Aneto i la Selecció Catalana es va fixar en mi. També estava a 2 mesos de córrer el Raidverd, un raid d’aventures molt prestigiós en aquella època. Però al final crec amb la meva estrella i que les coses no passen perquè si, i sabia que en això hi hauria alguna connotació positiva. Ha sigut mirant enrere que crec que potser va ser millor perquè jo vaig acabar arribat als 30 anys amb un estat de forma que, d’altra gent que en el seu moment van esprémer molt el seu cos, no tenien la frescor que jo tenia als 30. Venia d’uns anys de no córrer i en el moment que vaig veure la llum, m’hi vaig llençar! Va ser com si passés un altre tren a la meva vida i m’hi vaig aferrar amb les ungles i les dents.

AE- En la Cavalls del Vent (2011) et vas transformar en un animal depredador...

NP- Jajajaja! Quan surt aquest moment els altres no tenen res a fer! És una llàstima perquè a vegades aquest instint es perd a mesura que vas corrent curses i la motivació disminueix, aquest animal depredador queda adormit o apalancat. Però això és bo, la vida és un canvi constant, jo vaig canviant constantment, és una espurna que es porta dins.

AE- On buscaràs la pròxima “Fine line”?

NP- Aquest risc...ahir mateix vaig estar fent la cresta de Queralt que és un entrenament que es fa al Santuari de Queralt, surts de Berga, puges fins al santuari però per una cresta afilada i clar, hi ha moments que passes per camins estrets i si caus no hi ha pas enrere. Sóc conscient que si vaig molt més depressa tindré més possibilitats de fer un pas en fals, però bé, sé on trepitjo i la “fine line” esta allà. M’agrada córrer sota pressió o fer coses que tinguin cert risc però controlat.

AE- Ja has tingut experiències molt dures, en el nou llibre ens parles del segon 8.000 que vas intentar...

NP- L’any passat, vaig tenir una pneumònia a 7.800 m. d’alçada, allà si que em vaig trobar a les portes de la mort, la vaig palpar, érem jo i ella, va ser un moment de completa solitud, de presa de decisions a 7.800 m., tenia molt pocs minuts o hores de vida. Això ho explico al segon llibre, mentre l’escrivia plorava, quan penso amb els nens, gairebé m’acomiado dels meus fills. Ho vaig sentir realment i se’m van aparèixer l’Arç i el Roc. Estava sola, perquè no tenia prou forces per avisar als meus companys, i jo vaig haver de prendre una decisió i tirar avall fins a 5.400 m. Ho narro tot en el llibre. Van ser uns moments molt delicats, una autèntica fine line inesperada de la que em sento molt orgullosa, perquè en tot moment vaig ser molt conscient de no deixar-me atrapar per l’anomenada febre del cim. Hi ha molta gent que vol el cim a qualsevol preu i fins i tot em vaig creuar alpinistes aquell mateix dia que estaven en circumstàncies similars a la meva però van continuar amunt. Però jo tenia molt clar que en aquell moment, l’èxit era tornar a casa.

AE- Dorsal 777

NP-Ah! El 7 és el meu número de la sort i va ser el meu primer dorsal a la meva primera ultratrail, Cavalls del Vent, el 2011. I la veritat és que va ser gloriós perquè quan me’l van donar vaig pensar, ostres comencem bé! es un número molt maco i tres 7 encara més!

AE- A l’any següent corres la mateixa cursa amb el dorsal n.1

NP-I corrent el Kilian! o sigui, jo aquell 2011 sortint de darrere amb tota la innocència de la primera ultratrail, veient-los a ells a primera línia i envoltats de fotògrafs. I l’any següent ser jo a davant de tot amb el n.1 i al costat del Kilian. Va ser realment sorprenent!

AE- Aquesta cursa la veu fer pràcticament juntes amb l’Emelie Forsberg i l’Anna Frost

NP- El Cavalls del Vent 2012 va ser un moment molt delicat una cursa molt dura que la recordarem tota la vida, de fet ahir vaig estar amb l’Emelie a la presentació del seu llibre i parlant d’aquesta cursa ens vam tornar a emocionar perquè allò va ser com el punt de sortida de les nostres carreres esportives tant la seva com la meva, i aquell toc d’atenció a les ultratrails amb la desgràcia de què una corredora no va tornar mai més a casa, la primera mort que es tingui constància en una cursa de llarga distància i de 1000 corredors, 700 no van poder acabar. Nosaltres estàvem disputant el primer lloc... de fet hi va haver un moment que jo corria per sobreviure també, no em podia aturar, si m’aturava era fatal, per tant s’havia d’avançar com fos i el millor era fer-ho el més ràpid possible perquè aquell infern s’acabés el més ràpidament possible.

AE- Tens en ment tornar a intentar un 8.000?

NP- De moment no ho tinc en ment, però mai se sap. L’experiència ja l’he viscut molt intensament, m’agrada molt explorar i estic satisfeta. És a dir, si podia fer el cim seria com menjar-me la cirereta del pastís, però si no arribo a dalt, tampoc és cap drama, ja m’he menjat la resta del pastís. Està clar que m’hagués agradat acariciar el cim, però aquell no era el dia. He viscut el que és una expedició en alçada, muntar camps, la incomoditat de viure a més de 7.000 mts, compartir-ho, patir-ho i gaudir-ho i també barrejar-me amb la gent del Nepal. No deixa de ser una aventura, la mateixa sensació que he tingut al Makalu, la tindré a l’Everest o al Shishapagma. No ho sé, mai se sap, no es pot dir d’aquesta aigua no en tornaré a veure, hi ha amics que em diuen anem aquí o anem allà, de moment els meus plans a curt termini no són d’anar a un 8.000 més que res perquè el cim no és la meva il·lusió, jo volia viure l’experiència.

AE- On està el límit de les ultra trails?

NP- Tot va a modes, al final la gent que esta organitzant aquest tipus de carreres ja esta començant a veure que la millor carrera no és la més difícil ni la més llarga, sino que es tracta de buscar recorreguts que siguin bonics, atractius, difícils però no impossibles per la resta dels mortals.

AE- I córrer de nit?

NP- Còrrer de nit té lo seu, a mi m’agrada inclús sortir en bicicleta de nit. Em poso una llum al manillar de la mountain bike i estàs tu i la llum del frontal i no existeix el paisatge, estàs com més en consonància amb el què estàs fent i amb el teu cos, es tanca tot, el món es fa una mica més petit i ets tu i el què estàs fent i ja està, aquesta visió de seguir el túnel. A mi m’agrada aquesta sensació i després canvia l’escenari, es fa de dia, tot s’aixampla i ja deixes de ser com invisible i fas exactament el mateix però d’una altra manera. És buscar-li la gràcia també, perquè la nit existeix i per fer el que fem, ens l’hem de passar corrent i pel que fa a la son, no hi ha cap problema, poques vegades ens ha vingut son fent una activitat. Corrent és difícil que et vingui la son.

AE- Vas agafar l’excedència de bomber per dedicar-te professionalment a l’esport, hi has tornat?

NP- No des d’aleshores no hi he tornat, perquè em falten hores a la meva vida i tot no es pot fer. Ara bé, quan veig passar un camió de bombers em cau la bava. No sé si serà d’aquí a dos anys o quatre, però tinc clar que és la feina de la meva vida (la cursa de la meva vida) i que hi vull tornar.

AE- El múscul més important del cos és el cervell...

NP- Els primers setanta quilòmetres es corren amb les cames, la resta es fa amb el cap i amb el cor.

AE- Què has après de les curses de llarga distància que t’hagi servit fora del món esportiu?

NP- La vida és com una cursa de muntanya, tenim moments molt bons i d’altres de més complicats i difícils que hem d’afrontar amb força i determinació. Al final es tracta d’adaptar-se a qualsevol situació, afrontar els problemes de cara i buscar-hi una solució.

AE- Gràcies a l’esport has conegut els espais naturals més bonics del món, algun que et sorprengués especialment?

NP- Nova Zelanda és el país que m’ha sorprès més pel que fa a qualitat paisatgística. Ara bé, quan torno a casa i veig la cara nord de Montserrat penso que és inigualable a qualsevol part del món. No sabem el que tenim!

AE- Quina és la fórmula per progressar esportivament parlant? Un entrenament ha de ser un suplici?

NP- La fórmula és sortir cada dia a gaudir, a explorar la natura i el propi cos. Moltes vegades estem pendents del crono i el que hauríem de fer és deixar fluir més el nostre cos en consonància amb la muntanya i les nostres pròpies sensacions. Variar d’escenari, sortir de mil maneres sol i acompanyat i posar-se objectius difícils però realistes.

AE- Que no et falta mai abans d’una cursa?

NP-Xocolata negra, tranquil·litat, envoltar-me dels meus, un bon somriure i moltes hores de son.

AE- Un esport que t’agradaria provar que no hagis fet mai?

NP- Crec que els he provat tots... hahahhaha!!! Però en un altre vida vull ser triatleta professional de llarga distància Ironman. I també escaladora en roca d’alt nivell ... a la segona altre vida.

AE- Com vius l’experiència de la televisió? De fet, tens un programa fet a mida, estàs en el teu medi, portes els personatges cap al teu terreny...M’imagino que et diverteix. És així?

NP- AIRE LLIURE ha sigut un regal caigut del cel. Per sort ara tenim segona temporada i la penso esprémer al màxim, gaudir-la encara molt més. Al principi tot era nou, i hi havia cert neguit però ens va sortir molt bé. Si al primer ho vam petar, ara ho acabarem de petar del tot!

AE- Per acabar, respostes curtes!

Una cançó o un disc?
NP- “Tougher than the rest”. Bruce Springsteen.

Un llibre?
NP- “Els pilars de la terra” i “El món sense fi”. Ken Follet.

Una peli?

NP- “El primer caballero” Richard Gere i Julia Ormond.

Una mania?
NP- Fòbia a les serps si et serveix.

Gràcies Núria, et desitgem molt d’èxit en tot el que decideixis fer!


El seu palmarès inclou, entre altres premis, la medalla d’or del Campionat del Món d’Ultra-Trail (2012); la medalla d’or als Sky Games dins les categories de marató d’alta muntanya i duatló de muntanya (2012); quatre victòries a Cavalls del Vent, rebatejada el 2013 com a Ultra Pirineu (2011, 2012, 2013 i 2014); l’or (2010) i l’argent (2012) a la marató d’alta muntanya Mount Kinabalu Climbathon; l’or a la cursa d’ultrafons Trofeu Kima (2012) amb récord vigent de la prova, i dues segones posicions a la marató d’alta muntanya Zegama Aizkorri (2012, 2013). En l’Epic Trail del 2014, que tingué lloc a la Vall de Boí, fou la primera dona a completar la prova (100 kms i 8.000 m de desnivell acumulat) i sisena de la classificació general, i el 2015 tornà a guanyar aquesta competició. Ha guanyat també la Transgrancanaria (2014, 2015 i 2017) i l’Ultra Trail Mont Fuji del Japó (2014). Guanyadora dues edicions consecutives de l’Ultra Trail World Tour, (2014 i 2015), un campionat que inclou les deu curses més prestigioses a nivell mundial i de més de 100 km cadascuna. Però la victòria més important arriba el 2017 amb la prestigiosa Ultra Trail Montblanc, després de pujar dues vegades al podi els anys 2013 i 2014 amb dos segons llocs consecutius. El gener del 2016 va rebre el premi a la millor esportista catalana de l’any 2015, juntament amb el jugador del FCB Gerard Piqué en categoria masculina, convocat pel diari Sport.

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.