ENTREVISTA A PEDRO MARTÍNEZ I SALVA MALDONADO

Pedro Martínez Sánchez
(Barcelona, 1961)

Nova temporada, nou projecte a Manresa i torna a tocar refer l’equip en algunes posicions. Podem dir, però que es manté la columna vertebral?

La gran notícia del nostre estiu: el club ha fet un esforç per mantenir els jugadors que van acabar molt bé la temporada i això ens dona una certa tranquil·litat en no començar des de zero amb l’equip, la majoria ja es coneixen , ja saben com volem jugar, però ara mateix encara ens falten dos jugadors per fitxar i fins que no estiguem treballant tots junts, estem amb el neguit de no poder començar a construir.

Una de les incorporacions és la de Salva Maldonado. Torneu a treballar junts? Com d’important és per a tu aquest retrobament?

Hi ha el vessant professional i el personal. Jo sempre he donat molta importància als entrenadors ajudants, sempre m’han semblat que han de ser molt importants i tothom ho hauria de veure així, els jugadors i també ells mateixos, per poder aportar el màxim. Amb el Salva fa trenta anys que ja vam treballar amb aquesta idea. Evidentment, ell serà molt important amb les coses que fem, en atac i en defensa, serà un entrenador que tindrà molta importància. Quant a l’aspecte personal, reconec que em fa molta il·lusió perquè vam començar junts i ara que estem més al final de les nostres carreres tornar a coincidir m’il·lusiona. Té un component emocional molt gran per a mi, i crec que també per a ell. El Salva és una llegenda del club, no és un entrenador que vingui de fora que ningú coneix. Ho va fer fantàsticament bé tant en l’etapa d’ajudant amb mi com després, com a primer entrenador. Té molt de prestigi dins del club i a la ciutat i crec que tothom ho veu com a una cosa positiva.

Quines son les dificultats de sortir al mercat any rere any havent de maximitzar un pressupost limitat?

Hi ha jugadors que al cap de poc de començar a entrenar ja veiem que no jugaran molt de temps al Manresa perquè les limitacions econòmiques del club no ho permetran, però hem d’entendre que això forma part del procés del Manresa i no ho hem de fer servir com a excusa, hem d’entendre que hi ha jugadors que van i venen, d’altres que es queden més anys.

Fer créixer i donar exposició a jugadors és el destí d’un club modest? És a dir, l’èxit d’una temporada pressuposa necessàriament haver d’anar al mercat la següent per suplir els jugadors que han destacat i marxat?

També tenim jugadors amb més continuïtat, com Dani Pérez, Guillem Jou, Dani García i altres jugadors joves que volem que creixin amb nosaltres, com Marcis Steinbergs o Musa Sagnia, als quals volem donar recorregut ja que d’entrada, pel motiu que sigui ara no són jugadors contrastats a la lliga ACB i estem fent el procés per tal que s’hi converteixin.

El Dani Garcia, el Guillem Jou, el Musa, el Marcis, tots aquests jugadors motiven molt l’entrenador, potser no et faran guanyar partits ells directament, però t’ajudaran que l’equip vagi creixent temporada rere temporada i al final són aquests jugadors els que fan molt equip.

I aquest és un dels aspectes gratificants de la feina d’entrenador?

Per un costat el que vols com a entrenador és guanyar un mínim de partits per assolir uns objectius bàsics. Si no els guanyes, ni l’equip ni l’entrenador tindran continuïtat, això és evident. Però després hi ha altres coses que són molt importants i que motiven molt, una de les quals és veure créixer els jugadors, i això, entrenant en un equip com el Manresa, ho trobes. No pot ser que tot sigui: si et classifiques per la copa i pels play-off, has fet una gran temporada i, si no et classifiques, és un desastre. No hi estic d’acord. Cal que es faci alguna altra lectura que valori també el bon bàsquet que fa l’equip, si juga més fort, si els jugadors milloren, si els jugadors creixen... i guanyar també, és clar, però treballar perquè els jugadors millorin i l’equip faci un bon bàsquet són objectius que, evidentment, em motiven molt.

El congost és un fortí i que hi ha poques aficions que “apretin” tant els rivals des de la graderia...

Això forma part de la història del club, l’afició del Manresa sempre hi ha estat, en les bones temporades i en els moments històrics.
És un equip molt sòlid a casa i això és gràcies al fet que l’afició hi està molt entregada, els aficionats estan molt a prop de la pista. La implicació de l’afició fa que el Manresa sigui el que és, perquè els professionals anem passant i en canvi, el pavelló i la seva afició sempre hi són.

Comença la temporada i cal plantejar objectius. Realisme per damunt de tot i permanència com a primer pas a fer?

La lliga ACB s’està convertint en una lliga molt perillosa, fa dos anys van baixar l’Andorra i el Burgos, que tenien un pressupost dintre dels deu més grans de la lliga, la temporada passada el Betis que també disposava d’un pressupost molt alt i va baixar. Amb això vull dir que és una lliga molt igualada i no et pots adormir i que les dificultats per tots els equips són molt grans.

Nosaltres, pel pressupost del que disposem, hem de pensar d’entrada en la permanència, i si després ens encaixa tot com va passar fa dos anys i no tenim problemes de lesions, l’ambició sempre la tindrem! Però també hem de saber contra qui juguem i les nostres possibilitats econòmiques.

No competir a Europa, serà un avantatge o una eina menys per fer evolucionar equip i jugadors?

Jo no ho veig com un avantatge sinó tot el contrari. Primer, perquè hi ha jugadors que ja no volen venir si no jugues una competició europea, per tant, si la jugues tens més possibilitats de fitxar jugadors. En segon lloc, el bàsquet és un esport que permet fer dos partits per setmana, no representa cap problema per als jugadors. Estan preparats per fer-ho. De vegades es comenta que viatjar et fa anar malament, però en general és molt positiu jugar en competició europea perquè els jugadors tenen una motivació extra i també et permet créixer tàcticament, et permet competir. L’objectiu del club ha de ser, sempre que es pugui, jugar una competició europea perquè això ajuda al creixement, no només dels jugadors sinó també del club.

Tal com s’han anat reforçant la resta d’equips, quin tipus de competició preveus. Més exigent? Més igualada? Més trencada en grups en la classificació?

La passada temporada hi va haver un trencament molt clar entre els vuit millors equips, que van ser els mateixos que van jugar la copa i els play-off i a aquests equips potser el Múrcia s’hi pot sumar en aquest grup de favorits. Sí que sembla que hi ha dos nivells, que la lliga estigui trencada en dos. Veu-rem què passa al llarg de la temporada, perquè les lesions o la química dels equips de vegades dona sorpreses. Els equips bons, els que juguen competicions europees de forma continuada, tenen un potencial econòmic i esportiu més gran.

Parlem més de tu, què et fa seguir any rere any a Manresa?

Hi estic a gust, ja hi porto moltes temporades i diverses etapes. És un club en el qual sempre m’he sentit molt valorat. M’agrada l’ambient del dia del partit, em sento molt còmode amb la gent de l’staff i de tot el club, hi estic com a casa.

Has tingut propostes per marxar a altres llocs. Podem dir que a aquestes alçades la cosa va més d’una certa estabilitat any rere any?

Sempre tens la il·lusió d’entrenar equips amb grans objectius i grans possibilitats econòmiques, m’hauria agradat haver-ho fet i m’agradaria que passés en el futur, tot i això, no veig clar anar a un equip que únicament sigui una mica millor econòmicament que el Manresa. Si fos una oferta esportivament i econòmicament molt superior al Manresa aleshores segurament no ho descartaria, però si és millor i prou, prefereixo estar aquí. Aquest és el pensament que he tingut les últimes cinc temporades i amb el qual continuaré.

I a casa? Et pressionen perquè hi estiguis a prop? Com va pesant la família de l’entrenador en les seves decisions a mesura que passen els anys?

La família sempre s’ha adaptat a les meves decisions professionals, evidentment les he consensuat amb ells perquè la seva opinió sempre ha sigut important. Estan contents que estigui al Manresa però saben que la meva feina em pot portar cap a un altre lloc. A ells els està molt bé que entreni al Manresa.

El concepte família, és també un concepte lligat a la gestió estructural del club malgrat la professionalitat de tothom?

No ho veig tant així, el club, amb les seves limitacions econòmiques que sempre estan presents, és un conjunt de professionals, necessitem que tothom faci la seva feina ben feta per tal que el club tingui èxit. No funcionaria si el club fos un grup d’amics que es porten molt bé i que fan el que poden, no. Tenim una gran exigència, cadascú en la seva parcel·la, perquè el club tiri endavant.

No deixes de superar registres històrics a l’ACB. Quin valor hi dones, a aquest fet?

an il·lusió a nivell individual, però l’important són les fites d’equip, m’agrada que l’equip vagi bé, que el club creixi, però sí, a nivell individual reconec que fa gràcia assolir determinats nombres de partits dirigint el Manresa o de partits dirigits com a professional. Tot això em fa gràcia.

Què és el més difícil de fer d’entrenador?

Diferents aspectes; un és conviure amb la frustració, ja sigui perquè no surten els resultats o en veure que les coses no surten com t’agradaria. Un altre aspecte és quan et trobes relacions que no encaixen, quan veus que no arribes al jugador i que això et genera problemes. Un altre moment difícil és quan els resultats no arriben, quan es perd, és complicat conviure amb la derrota.

Quina part de psicòleg fas com a entrenador? T’agradaria comptar amb un psicòleg esportiu en l’equip?

La psicologia és a tot arreu, en qualsevol relació entre persones hi ha psicologia, de vegades no ens n’adonem, però en la nostra forma de parlar i en com diem les coses, hi ha una part important de psicologia i això s’aprèn amb l’experiència. Pots anar millorant o no.

Jo estic molt a favor de tenir un ajut professional, però ara per ara no està molt vist el psicòleg esportiu en els equips de bàsquet. El tema és com fas l’encaix perquè es vegi com una cosa natural, encara no està resolt. L’ideal seria que el psicòleg esportiu formés part de l’staff tècnic i que tothom, jugadors i entrenadors el veiessin com una peça més de l’equip i també que estigués en el seu dia a dia, no una persona externa a la qual li arriben els problemes, perquè segurament la seva opinió no seria tan bona que si ho viu i ho observa des de dins.

Aquesta figura, que crec que acabarà entrant, encara no es té interioritzada com el preparador físic, el metge, el quart entrenador ajudant, tots ells són indiscutibles però encara no ho és la figura del psicòleg.


En alguna ocasió vas dir: “Es el moment de dormir poc i somiar molt”. És una frase inspiradora. En quina mesura l’entrenador pot influir en la mentalitat dels seus jugadors per reconduir una dinàmica negativa?

Sí, amb l’actitud, els jugadors sempre miren els entrenadors, no vull dir que ens estiguin mirant físicament sinó que estan pendents de la nostra reacció, del nostre llenguatge no verbal així com del llenguatge verbal. El que diem abans del partit, al llarg de la preparació, a la mitja part, al final del partit. Tot això suma o resta i a vegades no en som conscients, depèn del què diguis i de com ho diguis condicionarà el següent partit o la relació entre jugadors o entre aquests i tu. És el que dèiem, la psicologia és a tot arreu.

Tens alguna estratègia, per donar un extra de motivació a l’equip en les reunions prèvies al partit?

Abans del partit no cal fer coses gaire extraordinàries, l’important és donar tranquil·litat als jugadors. Seguir la mateixa rutina, fer sempre el mateix, el mateix tipus de xerrada, transmetre que tot està sota control.

El que no hagis fet durant la setmana no ho vulguis fer a la reunió d’abans del partit, ja és tard, la motivació ja ha d’existir en arribar al pavelló, no la pots donar tu en el darrer moment o a la mitja part. Sí que els pots dir alguna frase perquè s’activin, això sí, però si no estan motivats, no els motivaràs o si estan nerviosos, serà molt difícil canviar-ho.

Segueixes als equips base del Bàsquet Manresa? Creus que hi ha un bon planter?

Sí, aquest tema també va lligat a les possibilitats econòmiques del club. Tenim algun jugador becat, per exemple. Per altra banda, quan veig algun jugador amb talent, al final de la temporada o al llarg de la pretemporada, els tenim amb nosaltres per veure com van evolucionant.

Quines capacitats o qualitats valores més en un jugador?

La lliga ACB s’ha tornat una lliga molt física, per tant, és molt difícil que un jugador sense un bon físic pugui arribar a ser molt bon jugador, abans era més fàcil, ara és més complicat, la mentalitat del jugador, si és lluitador, si s’esforça molt, quins són els seus valors…

Això es pot treballar?

Jo crec que sí. Sempre es pot canviar si qui ha de canviar ho vol, si hi ha la motivació i les ganes de canviar. El que no podràs canviar és si un jugador és lent, ja que és molt difícil convertir-lo en jugador ràpid, o l’alçada, evidentment, però sí, si es tenen uns mínims, en gent jove sí que es poden canviar molts aspectes.

Un entrenador que t’hagi influït? Amb quin o quins entrenadors et vas fixar quan vas començar?

Quan vaig començar a entrenar amb el júnior de la Penya per mi van ser referents l’Aíto García Reneses, el Manel Comas o l’Alfred Julve, que és amb qui vaig començar a entrenar, jo en les categories inferiors i ell amb el primer equip de la Penya. Després m’he fixat amb moltíssima gent, aprens dels entrenadors contra els que competeixes, dels entrenadors amb els quals treballes, de tots ells reps influència amb el pas dels anys.

Acabem amb un missatge per a l’afició

Que continuïn igual com sempre, els estic molt agraït! Soc molt entusiasta de l’ambient que creen la grada d’animació. Quan l’equip és capaç de transmetre el que l’afició vol, som imparables, podem guanyar o perdre, però agraïm molt l’ambient que es crea al Nou Congost.
Maldonado, molt estimat a la ciutat, ja va ser assistent de Pedro Martínez entre el 1991 i el 1994 i va aconseguir guanyar la Copa del Rei com a primer entrenador el 1996.


SALVA MALDONADO RUIZ
(Barcelona, 1959)

Hi ha una frase popular que diu així: “Roda el món i torna al Born” i això és que ha fet l’actual seleccionador català, Salva Maldonado, torna a Manresa trenta anys després de voltar món, amb més de 600 partits dirigint les banquetes d’equips ACB com el Joventut, el Gran Canària, l’Estudiantes i el Fuenlabrada i una extraordinària experiència a l’esquena.

Tornes a treballar amb el Pedro i a Manresa. Et va sorprendre la proposta?

Sí que em va sorprendre perquè no m’ho esperava, portàvem trajectòries ben diferents, sempre amb molta comunicació, això sí. Però jo no estava en la línia d’esperar una proposta així. També és cert que després de meditar-ho 48h i d’analitzar tots els temes, vaig veure aspectes positius per als dos, per a l’equip i per al club.

Sou dos entrenadors amb un gran palmarès a l’ACB i ja en el passat us vàreu complementar de manera excel•lent. Podem parlar de tàndem i model més estil NBA de banqueta?

Bé, no es pot parlar de tàndem perquè queda clar que ell és l’entrenador principal i jo soc un entrenador ajudant, com també ho és el Marc Estany. És cert que és un model que no s’utilitza gaire aquí a Europa, que es trobin un dels entrenadors de l’ACB amb més partits dirigits i un ajudant també amb molta experiència i que ja ha sigut primer entrenador, no és habitual. Crec que s’obre una via molt bona per treballar a la lliga.

Com has vist el club en la teva tornada comparat amb el que vas deixar?

Conec molt el club, hi he trobat molta gent de fa anys, que conec de la meva primera i segona etapa quan vam estar a la LEB. Ha millorat molt, quant a estructura i en el funcionament del dia a dia, ara estem a l’espera de l’ampliació del pavelló, unes instal·lacions que cal actualitzar.

A aquestes alçades de la teva gran trajectòria com a entrenador, com formules els reptes per mantenir la il·lusió?

És cert que la meva etapa després de Burgos com a primer entrenador aquesta temporada passada va ser molt negativa i estava una mica tocat i desmotivat en especial per dirigir un grup i portar el dia a dia de primer entrenador, però aquest nou repte de treballar amb el Pedro, en un club que conec després de 32 anys m’il·lusiona molt. M’agrada entrenar i he retrobat la motivació que és cert que havia perdut durant aquest període d’inactivitat.

No vas poder dirigir la selecció al partit contra l’Argentina per culpa de la Covid però sembla que la federació vol repetir experiència al més aviat possible. Ganes que es materialitzi i es concreti aviat?

Va ser una llàstima, però finalment es va fer i va ser un èxit. Desitjo i espero que es repeteixi. Pel que he sentit pot ser que d’aquí un any o dos puguem tornar a viure’n un altre.

Entrevista publicada a l'Araesport n.34