Tancar
01 Març 2019
Articles

Ernest Shackleton. L'últim gran explorador polar

Van deixar les seves escasses pertinences sobre els llisos còdols de la platja i van aixecar la derrotada mirada ansiosos d’albirar alguna cosa que com a mínim es pogués traduir per esperança. No trepitjaven terra ferma des de feia 20 mesos,

Ernest Shackleton. L'últim gran explorador polar
Van deixar les seves escasses pertinences sobre els llisos còdols de la platja i van aixecar la derrotada mirada ansiosos d’albirar alguna cosa que com a mínim es pogués traduir per esperança.

No trepitjaven terra ferma des de feia 20 mesos, però aquella victòria, perquè l’era, malgrat el depriment i inhòspit paisatge que s’alçava davant dels seus ulls i de la poca fe que atresoraven, els produí una estranya sensació de buidor semblant a la que havien sentit quan havien hagut de sacrificar als seus lleials i afectuosos gossos d’arrossegament per economitzar les damnificades racions de menjar.

Almenys, es van dir els més optimistes, per fi deixarien de passejar a la deriva enfilats sobre pannes de glaç. La majoria, no obstant, seguirien enyorant amb silenci i obstinada resignació els seus campaments Oceà i Paciència i la benevolència del clima més fred i sec dels gels àrtics en comptes dels violents vents i la humitat de l’Illa Elefant.

Eren homes durs sí, potser tan durs com poden arribar a ser-ho els homes, però la monotonia de la seva dieta a base de carn de foca i de pingüí, el profund i arrelat desconsol pel seu total aïllament i les duríssimes condicions de vida en les quals havien hagut de persistir, havien afeblit els seus cossos i minvat les seves escasses voluntats. Vivien només per sobreviure, i no obstant això, perseveraven.
baner_2_ernest_shacleton_areseport--323258.jpg
L’Endurance, construït en drassanes noruegues, havia quedat engolit pel gel un any després d’haver partit de terres britàniques amb la missió de portar als seus 28 tripulants al punt des del qual iniciarien l’últim gran desafiament de l’exploració polar: la travessia de l’Àrtic.

Corria l’any 1914, Scott havia mort dos anys abans en la pugna contra Amundsen, a favor del darrer, per arribar a ser el primer a assolir el Pol Sud, i en el moment de la partida de l’Endurance, Alemanya acabava de declarar la guerra a Rússia. Ernest Schackleton, líder indiscutible d’aquella aventura, que davant de la demanda de mobilització general havia posat a disposició del Govern Britànic a tota la seva tripulació, rebé una seca i tallant resposta: “Prossegueixin”, donant fe de la importància nacional del seu viatge.

Finalment, després d’un any de navegació i amb els nervis dels oficials destrossats després d’inacabables nits en vela alternant-se en infatigables torns de vigilància, l’esquelet de fusta de l’Endurance va sucumbir a la pressió de les plaques de gel i les seves entranyes, entre les quals el saló batejat com El Ritz, i amb ell el record d’adorables vetllades de teatre, concerts, festejos de final d’any i projeccions fotogràfiques, va quedar reduït a un maremàgnum d’enderrocs fins que va desaparèixer, davant el silenci sepulcral dels mariners, en les profunditats de l’oceà.

La gesta per la qual al final serien recordats va tenir, així doncs, el seu origen en una derrota però la seva aventura fou d’una magnitud tan descomunal que les paraules de l’anunci amb què Schackleton havia reclutat a la seva tripulació i al qual s’havien presentat fins a cinc mil candidats, adoptarien, finalment, un to gairebé profètic: “Es necessiten homes per a viatge perillós. Salaris baixos, fred extrem, mesos de completa foscor, perill constant, tornada il·lesa dubtosa. Honors i reconeixement en cas d’èxit”.

Perdut el vaixell per sempre i després de sobreviure durant sis mesos en els campaments Oceà i Paciència, aixecats sobre plaques de gel a l’espera que els corrents marins els acabessin empenyent a mar obert on confiaven poder usar els tres bots que havien aconseguit recuperar de les restes de l’Endurance, la tripulació, exhausta, es va dirigir desesperadament a terra ferma.

Van estar set dies lluitant amb el mar embravit, calats fins als ossos i sense poder menjar ni beure res calent. Després de quatre-cents noranta-set dies sense trepitjar terra, en el moment de desembarcar molts homes es trobaven al llindar de la bogeria.

El segon de Schakleton ho va relatar d’aquesta manera en el seu diari: “La nit d’ahir, nit de tensió i angoixa, comparable a la nit de la destrucció del vaixell... Augmenten el vent i les ones, vam haver de desembarcar en una vella panna de glaç aïllada i resar perquè romangués sencera tota la nit. Sense dormir durant quaranta-vuit hores, mullats i esgotats, amb un torb del NE... No hi ha terra a la vista i resem perquè s’acabi aquesta situació aclaparant...”.

Passats uns dies i recuperats amb prou feines de la seva odissea, Shackleton, assumint el comandament dels seus homes, prengué una arriscada però necessària decisió: sis homes, entre els quals el “Cap”, que era el sobrenom amb el qual era conegut el capità de l’Endurance, salparien amb el James Caird, un bot obert d’amb prou feines set metres d’eslora, direcció a l’estació balenera més propera a l’Illa de Sant Pere, a uns mil tres-cents quilòmetres d’on es trobaven. Això significava més de deu vegades la distància que acabaven de recórrer abans d’arribar a l’Illa Elefant a través d’un dels oceans més extensos del planeta, a l’hivern i amb les pitjors condicions possibles de vent, fred i onatge.

Estadísticament les seves probabilitats d’èxit eren nul·les i, així i tot, Shackleton va entendre que per fer front a l’angoixa i a la desesperació que començaven a calar entre els seus homes calia brindar-los la més improbable de les esperances perquè s’aferressin a ella. No ho va dubtar ni un moment.

Van carregar aliments per a quatre setmanes i entre tots van enllestir els darrers preparatius per fer el màxim de segur i confortable el bot. Per tan formidable viatge, Schakleton no solament va escollir els més valerosos i resistents homes, els de més confiança, sinó que va ser capaç de convèncer, també, a aquells que pel seu caràcter conflictiu podien haver minat fàcilment les esperances dels qui restarien a l’illa, així que els va demanar que l’acompanyessin.

El que va passar en els disset dies que va durar la seva èpica travessia forma ja part dels relats de supervivència més grans de la història de l’exploració. Junts i recorde-m’ho: en un bot de sis metres! els sis homes van mantenir unes rutines, una estructura de comandament, uns torns de guàrdies.

En arribar a l’Illa Sant Pere, es van adonar que intentar vorejar la costa fins arribar a l’estació balenera era massa arriscat i perillós, així que van decidir creuar-la a peu. Trenta-cinc quilòmetres en línia recta els separaven de la seva destinació, però abans havien de sortejar muntanyes, esquerdes en la neu i vessants empinats de gel.

Van necessitar trenta-sis hores de caminar sense descans al límit de la mort. Quan per fi, van arribar de nou a la civilització després de quasi dos anys, els que els van rebre no van poder amagar les llàgrimes en saber de la seva identitat.

Tothom els havia donat per morts. Van haver de passar tres mesos més fins que no van poder tornar a rescatar els altres membres de l’Endurance que havien restat a l’Illa Elefant. Schackleton, malgrat dos intents fallits a causa de les males condicions del mar que van fer impossible acostar-se a la costa i a les dificultats per trobar una nau adequada per tan arriscat viatge, no es va rendir mai i va posar tota la seva obstinació i determinació a recuperar els vint-i-dos membres que restaven de la seva tripulació sans i estalvis.

Va ser una aventura extraordinària i tots els que la van viure van quedar-ne profundament marcats. La majoria es va passar la resta de les seves vides intentant emular aquella gesta.

Schakleton, quatre anys després de la formidable odissea, retornaria al Pol Sud a bord d’una nau d’exploració on moriria el 4 de gener del 1920. Tenia quaranta-set anys. El mateix Schakleton, encara colpit per la dramàtica experiència, havia escrit això: “En records érem rics. Havíem penetrat el vernís de la superfície. Havíem sofert, patit gana i triomfat; ens havíem humiliat i, no obstant això, havíem tocat la glòria, havíem crescut amb la grandesa del tot. Havíem vist a Déu en la seva esplendor, sentit el text que interpreta la naturalesa. Havíem aconseguit l’ànima nua de l’home”.

Comentaris

1

Escriu el teu comentari

Comentari
  • JORDI
    JORDI

    Gran gesta, extraordinària i única ( en el món mundial ) la de Schackleton i els seu homes, en aquells anys es van convertir en herois nacionals i encara avui molts alpinistes, exploradors i aventurers de tot tipus tenen a Schackleton com a referent de les possibilitats humanes davant de l'adversitat. Es molt difícil imaginar-se la duresa d'aquells dos anys perduts en el gel, tan sols els que van viure l'aventura ( en van sortir tots vius ! ) van poder interioritzar la resta de la seva vida el dia a dia d'aquells dos anys. Honors i gloria per a tots ells per sempre mes.

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.