Tancar
02 Maig 2020
Històries de muntanya

HISTÒRIES DE MUNTANYA

TEQUILA En Willy va seguir conduint per aquella carretera envoltada de grans muntanyes i horitzons llunyans deixant rere seu un núvol de pols com un rastre de pólvora a punt d’explotar.

HISTÒRIES DE MUNTANYA
En Willy va seguir conduint per aquella carretera envoltada de grans muntanyes i horitzons llunyans deixant rere seu un núvol de pols com un rastre de pólvora a punt d’explotar. Amb les mans arrepenjades al volant i la mirada clavada més enllà del vidre clapejat de pols i dels cossos aixafats d’un exèrcit de mosquits kamikazes, podia veure el llac acostant-se com una onada de tristesa, pàl·lida i estàtica, sense vida. Per tot arreu, els rierols, amb les seves aigües gelades i cristal·lines, davallaven serpentejants des dels cims nevats fins a les planures clafides d’avets i de pins sobre una gruixuda i esponjosa catifa de molsa.
Deurien ser pels volts de les 9 de la nit quan en Willy, abatut pel llarg viatge, va aturar el cotxe al davant de la casa solitària. Va baixar i, en prémer el timbre, el seu so familiar s’obrí pas, veloç, entres capes de records. La porta va fer un clec i una llum va il·luminar les escales. “Puja”, li va indicar una veu des de darrera les cortines. En entrar, una forta olor a resina i a espai tancat.
Va seguir caminant mentre el terra crepitava sota els seus peus confonent-se amb l’espetegar de llenya de la llar de foc.
- Seu. Vols prendre alguna cosa? Un cafè?
- Potser sí. Un cafè, gràcies. De totes maneres crec que em costarà dormir aquesta nit.
La casa seguia igual que com ell l’havia deixada. Mentre l’Ona endollava la cafetera i treia un parell de càpsules de cafè del moble de sobre, els seus ulls van recórrer d’esma la cuina. Objectes que en un altre temps li havien estat tant quotidians, ara se li apareixien freds i distants com si tingués al davant la fotografia d’unes vacances que amb prou feines podia recordar.
- Fas bona cara. Estic contenta que hagis vingut. Feia temps que volia parlar amb tu.
- No fa falta que dissimulis, Ona. Faig pena! Però no em queixo. Hi ha gent que en la meva mateixa situació s’enfonsa i es queda allà, al fons. Jo,simplement, m’he deixat anar. La diferència és subtil, però per mi marca la diferència entre sobreviure o estar mort.
L’Ona va sospirar i, aixecant la tassa, va fer un xarrup de cafè. Es va quedar estudiant atentament el rostre d’aquell home que tenia al davant. Els seus ulls pàl·lids envoltats per fissures profundes com horitzons, la seva pell morena, aquella olor a sol i a neu i a espais oberts que desprenia. Es podria dir que encara l’estimava. Com podia no fer-ho si havien passat més anys junts dels que podia recordar, si les seves mirades havien apuntat cap als mateixos somnis compartits. Era estrany tenir-lo allà i pensar que, fet i fet, ell havia estat l’home de la seva vida i, tot i així, ja no significava gran cosa més que algú proper a qui coneixia massa bé.
- Vas deixar d’anar a teràpia i vaig pensar que havia de donar-te espai i temps perquè trobessis el teu propi camí. No volia forçar-te a superar una situació en la qual no hi tenies el més mínim interès. Vaig deixar de trucar-te. Hauries preferit que ho fes?
En Willy, que ja feia temps que havia deixat de tenir esperances, va intentar suavitzar la mirada i esguardant-la directament als ulls va dir-li:
- Vas fer bé. L’únic que hauries aconseguit hauria estat fer-te més infeliç i hauries deixat de trucar-me de totes maneres. Necessitava allunyar-me de tot però no podia si tu seguies estant a la vora. La mort del meu pare només va fer que tirar més gasolina al foc. Vaig marxar després del funeral.
- Ho sé. Vaig parlar amb en Pol i em va dir que feia més d’un mes que no apareixies pel parc de bombers i que li semblava que havies agafat la baixa. Estaven tots molt preocupats per tu i em va dir que et donés records si et veia. Vaig venir a l’enterrament, vaig quedar-me a fora del refugi. Va ser bonic. Vaig marxar just després que s’acabés la cerimònia.
- Se’n va encarregar el meu germà. Jo vaig ser incapaç de preparar res ni de trucar a ningú. Al principi em vaig recolzar en l’escalada com a una taula de salvació. M’havia servit tantes vegades de sac de lluita contra el qual
descarregar la meva ràbia i espantar els meus dimonis, que vaig recórrer a ella novament. Desitjava tant trobar-hi la pau i fer callar aquell soroll eixordador que em trencava per dins... Al cap d’un temps, però, va deixar de servir-me i vaig començar a no sortir de casa. Em passava els dies assegut bevent i amb la televisió encesa tot el dia. Quina manera més trista de veure com una vida plena d’expectatives es consumia sobre un vell i esparracat sofà. Però suposo que al final tots topem de morros amb la crua realitat i jo no estava preparat per entomar el cop.
- Va ser un enterrament bonic. La música del Rollings de fons i el paisatge majestuós dels voltants del refugi irradiaven una energia especial. Al teu pare li hauria agradat. Se l’estimava molta gent. Et va sobrepassar, és normal. Per mi no va ser gens fàcil prendre la decisió, tampoc. Vaig trigar anys i, quan per fi ho vaig fer, no va ser ni tan sols un alliberament. Durant molt de temps vaig dur el pes de la culpa sobre meu.
Eren les 11 de la nit i, a fora, havia amainat el vent que havia estat bufant amb força durant tot el dia, deixant un rastre de fulles escampades per tot el porxo de la casa. Era un edifici petit de pedra i fusta, amb uns grans finestrals a la primera planta i unes llargues escales que duien al pis de dalt a on hi havien la majoria de les habitacions i una llar de foc voraç com la caldera d’una locomotora. Els joves, àvids d’experiències i d’oportunitats, havien anat abandonant el poble, a uns cinc quilòmetres més avall en línia recta, i els estrets i llòbrecs carrerons s’havien anat omplint de parelles grans que passejaven entrelligats la seva familiaritat i la seva soledat compartida. Els dos feia temps que ambicionaven el somni d’anar-se’n a viure en algun poblet perdut de muntanya, així que quan l’Ona va veure l’anunci penjat de la porta de la petita tenda de queviures, un cap de setmana que havien decidit anar a fer una mica de senderisme, no li va caldre insistir gaire per convèncer-lo amb el seu entusiasme. Volien tenir un fill i aquell semblava un bon lloc per veure’l créixer fort i vital. En Max encara trigaria un any a arribar. Quan per fi els hi van donar la notícia el temps es va accelerar.
- No et culpo de res, Ona. Jo vivia en un món on els somnis tenien forma de
muntanyes i, sincerament, creia que aquell era també el teu de món. Però em
vaig equivocar i vaig donar massa coses per descomptades: silencis que creia
que tenien algun significat, mirades que deien més del què jo era capaç de
llegir-hi,... Quan em vas deixar, vaig pensar que tot tornaria a ser com abans,
que passat un temps t’adonaries que em trobaves a faltar i em demanaries que
tornés a casa, a la nostra casa. Que faríem les paus i que tot tornaria a ser igual. I encara que vaig estar preparant-me cada dia durant els dos primers mesos per respondre a la teva trucada, em vaig equivocar.
- Jo tampoc les tenia totes, Willy. I et prometo que hi havia dies en què dubtava si hauria sigut suficientment forta per dir-te que te n’anessis si haguessis aparegut per la porta sense avisar.
L’Ona va abaixar la mirada i es va perdre sobre el líquid fred i negre de la tassa que sostenia entre els seus dits en un silenci incòmode.
- Recordes aquell dia en què en Max em va preguntar per què hi havia pares que no vivien junts a casa amb els seus fills? Suposo que ho hauria llegit en alguna banda o algun nen ho hauria comentat a classe. Encara eren petits però ja intentaven entendre les coses que passaven al seu voltant. Tirant de tòpics, vaig recórrer a tres frases fetes sobre l’amor etern i aquestes coses creient que havia aconseguit esquivar el tema, però ell va insistir tant que al final em va acorralar: “Pare, has pensat mai en separar-te de la mare?”, em va preguntar. No vaig poder dir-li la veritat perquè em feia por que alguna cosa que per a ell era sagrada es pogués trencar, i vaig silenciar dins meu l’eco de totes les nostres darreres discussions. “Mai, Max, mai”. Però mentre les paraules sortien dels meus llavis era com si davant meu pogués veure desfilar tots els retrets dels darrers anys, tots els desitjos inconfessables, les poques vegades que fèiem l’amor, la fredor dels nostres petons.
- I per què no me’n vas dir res? Per què vas deixar que el temps arrasés amb tot i perdéssim la capacitat d’estimar-nos? De sortir-nos-en? Per què em vas obligar a mi a fer el pas?
- Per por, Ona. Per por a estar sol; per por a haver fracassat; per por a repetir els mateixos errors que havien comés els meus pares; per por a no haver estat capaç de triomfar en res, ni tan sols en nosaltres; per por a acceptar-me tal i com sóc.
En Willy va apartar la tassa buida i, arrepenjant els colzes sobre la taula, va amagar la cara entre les seves mans obertes. L’Ona va veure el reflexa d’una llàgrima recorrent-li la galta. Va empassar saliva. De lluny, el porticó d’una finestra colpejada pel vent va sonar com l’eco d’una bufetada.
El rellotge de la cuina marcava les onze i deu. De fons, el so del tic-tac constant del forn que mai no havien sabut com programar. L’aire semblava que podia tallar-se amb un ganivet, com si les últimes paraules haguessin quedat suspeses en una gravetat que les feia incòmodes. L’Ona es va aixecar sense fer soroll i, arrossegant els peus, es va acostar fins a l’armari de sota el microones. Va treure’n una ampolla de tequila i va omplir-se’n un got de xupito. Se’l va beure d’un sol glop.
-En vols un? Va dir-li sense mirar-lo. La última vegada que n’havia begut va ser quan vaig saber de la mort de la Chavela Vargas. Vaig brindar per ella i per totes les nits en què m’havia acompanyat mentre tu estaves en alguna de les teves maleïdes expedicions.
En Willy va aixecar el cap i eixugant-se al voltant dels ulls amb el puny del seu jersei, va assentir malgrat sabia que feia més de tres setmanes que no havia provat res i que el tequila se li regiraria a l’estómac.
L’Ona va agafar l’ampolla i un segon got de xupito i els va deixar tots dos sobre la taula mentre omplia el d’ell i es reomplia el seu.
En Willy va agafar el vas i el va acostar al d’ella per brindar. Sense mirar-se als ulls, dringaren els gots i d’un sol glop es van empassar el líquid amb una barreja de fàstic i de ritual que els hi cremà la gola.
L’Ona va ser la primera en trencar el silenci.
- En Max no va saber mai que te n’havies anat amb una altra dona. Per ell sempre vas ser el millor pare del món. Potser ni tan sols no sabies que jo ho sabés, però ho vaig acceptar i vaig callar. Mai vaig voler preguntar-te qui era ni què havia significat per tu. Em vaig limitar a llepar-me la ferida i mirar cap endavant. Com quan m’havies ensenyat a dominar la por enmig d’un pas difícil d’escalada i em deies que havia d’intentar avançar sense cedir al pànic. No vaig voler-ho saber mai.
En Willy va deixar de jugar amb el vas i, aixecant els ulls sorprès, va mantenir la respiració durant uns segons fins que es va atrevir a parlar.
- Sempre vaig pensar que per força havies de saber alguna cosa. Per bé o per mal no he sigut mai gaire bo dient mentides. Però suposo que era massa covard per plantejar-t’ho i ja m’anava bé creure que havia aconseguit amagar-t’ho.
De nou aquell silenci que els cremava per dins més que el tequila que els hi regirava la panxa, va ensenyorir-se dels seus pensaments.
- S’està fent tard, va dir l’Ona. Potser hauries de marxar. Demà m’he d’aixecar d’hora per anar a treballar.
- Està bé. Ho sento, Ona. Com està en Max? Fa dies que no em truca. Suposo
que això deu voler dir que no necessita diners.
- Té 26 anys i sap espavilar-se sol. Va marxar quan encara no feia ni un any que ens havíem separat. Suposo que en això us assembleu. Ell també necessitava distanciar-se de tot, fugir.
- Ho sé! Vaig anar-lo a veure durant un parell de dies. El vaig notar distant i amb ganes que fotés el camp. Així que el vaig deixar sol. No volia ficar-me en la seva vida i jo ja en tenia prou amb la meva.
- Què faràs a partir d’ara, Willi?
- No ho sé. El metge m’ha dit que hauria de replantejar-me el tornar a la feina,
que potser em faria bé. Veure les desgracies dels altres, deia, podria ser una espècie d’antídot per superar les meves.
L’Ona es va aixecar i va anar fins a la nevera. Va treure’n un tupper i el va embolicar dins d’una bossa de plàstic.
- Potser t’ajudi estar amb gent, li deia mentre li allargava la bossa per sobre la
taula.
- He pensat que t’agradaria menjar unes quantes empanadilles recepta de l’àvia.
En Willy va dibuixar un somriure tímid i es va aixecar de la cadira. Va agafar la jaqueta que havia deixat recolzada al respatller i, sense dir res, es va dirigir fins a l’entrada. L’Ona, gens amant de les parets plenes, havia tret tots els quadres de quan vivien junts. Molts d’ells paisatges de muntanyes que ja mai més no visitarien. Una lleu olor a encens li va arribar des de la porta entreoberta del menjador.
- Ho sento, Ona. Va dir-li girant-se cap a ella. No va significar res.
- Ho sé, Willy. Si no ho hagués sabut, no hauria pogut continuar amb tu.
Deixe-m’ho. M’ha agradat tornar-te a veure.
- A mi també.
Es van fer un petó i es van acomiadar a la part de dalt de les escales. En Willy es va posar l’abric mentre notava com el fred es filtrava com un gas per sota de la porta que donava al carrer. Sempre havia pensat que aquelles escales eren massa altes. En sortir, inspirà una glopada d’aire fresc i alçà la mirada cap al cel estrellat que li recordava que mai no havia estat capaç d’aprendre’s el nom de les estrelles. Es va allunyar tranquil·lament mentre la imatge d’un Post-it que havia vist sobre la porta de la nevera amb les paraules “T’estimo!”, li retornaven com el gust metàl·lic del tequila enganxat a la gola.

Article publicat a l'Araesport n.14
Jordi Camprubí Ruiz

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.