Tancar
17 Juliol 2019
Ciclisme BTT

IRON BIKE 2a PART

8 ETAPES COM 8 VIDES, LES 4 PRIMERES En l’anterior article vaig situar quin tipus de cursa és l’IronBike, una de les curses més dures del món en bicicleta de munta-nya, vaig explicar l’essència de l’esdeveniment, la preparació prèvia i

IRON BIKE 2a PART
En l’anterior article vaig situar quin tipus de cursa és l’IronBike, una de les curses més dures del món en bicicleta de munta-nya, vaig explicar l’essència de l’esdeveniment, la preparació prèvia i algún detall de la inscripció. En aquest article em centraré en els 8 dies de cursa, concretament en les 4 primeres etapes i en un altre número, parlaré de les 4 últimes. Intentaré explicar amb detall el lloc on es realitza la cursa i la duresa extrema en què, en alguns moments, es viu.

21 de Juliol del 2018 | Dissabte | Pròleg | 35 km | 1.500m |

Ja som a Limone, al Piemonte Italià, al peu dels Alps més feréstecs, limitant amb França. Hem dormit molt bé en un Aparthotel i hem menjat tot el que hem pogut per tenir prou reserves els dies que vénen. Avui toca el brífing, recollida de dorsals i acreditacions oportunes. Al matí ens han comprovat que el certificat mèdic i la targeta federativa fossin correctes i, després de la corresponent foto amb l’helicòpter que ens seguirà durant tot el recorregut, ens preparem per a l’etapa.

A la tarda, l’etapa, d’uns 35 km i més de 1.500 metres de desnivell. Aquesta etapa pròleg té un tret diferencial fins el 2018, tots els participants entreguen les bicis a l’organització perquè les traslladin al punt de sortida situat a Tende (França), els participants per anar de Limone a Tende ho fan en tren. Un cop ets a Tende on ja hi ha les bicicletes, es dóna el tret de sortida del pròleg, que consisteix a pujar per la zona del Coll de Tende i baixar per l’altra banda de la muntanya fins al punt on hi ha el campament a Limone (on hem agafat el tren inicialment). L’any 2018 el temps no era massa bo i només sortir va començar a ploure, cada cop amb més intensitat. Mentre anaves pujant, primer per asfalt i després per una pista ampla, el fred es feia cada vegada més present, i en aquests casos i encara més en una etapa curta com aquesta, el més prudent és no parar i apretar, cosa que vaig fer, però sempre tenint al cap que la cursa realment començaria l’endemà, on les etapes i duresa no tindrien res a veure amb aquesta.

Com deia, l’etapa pujava per pista (com la majoria de les pujades de l’Ironbike) i a la part més alta de l’etapa, la pluja va ser molt intensa, fins i tot glaçava i notaves com les gotes es clavaven com agulles a sobre la pell, de manera que, el descens fins a meta per a molts es va convertir en un calvari, ja que es realitzava per corriols i trialeres, com la majoria de les baixes del Iron. Aquest descens en condicions normals hauria estat espectacular i per gaudir d’allò més, però aquell dia es va convertir en un problema pels menys tècnics, amb caigudes, hipotèrmies i més fatiga de l’habitual. En el meu cas, vaig veure com uns bascos i asturians, més acostumats al fang i aquestes condicions, em passaven per sobre al descens i, encara ara, em pregunto com s’ho feien per anar tan de pressa i no caure, quan jo amb prou feines podia controlar la bici, en fi, suposo que és qüestió de costum, tancar els ulls i deixar-se portar pel fang.

Un cop a meta, que està al mig del poble de Limone, la sensació de fred és bestial i cal abrigar-se ràpidament, aquí és on començà la segona part de l’etapa... tocava anar a la tenda, agafar roba neta i els estris per la dutxa, això sota la pluja fina però freda del Piemonte. Has de procurar no mullar la resta de la tenda, ni la roba dels pròxims dies, també cal procurar guardar la bici amb cura i protegir-la, en el nostre cas dins del remolc cobert, per evitar robatoris o altres incidents. Tan important és cuidar-te tu com cuidar l’eina que et portarà per aquesta aventura els pròxims dies. Les dutxes d’aquesta etapa pròleg estan als afores del poble, en un càmping proper. Si arribes dels primers, encara tens algun lloc buit però si no, només hi ha 2 dutxes per a uns 150 corredors, amb la qual cosa, comoditat és l’últim que has d’esperar. Anar per feina en aquests casos és un bon aliat i així tenir més temps per descansar, els moments de caos dins els vestidors del càmping són memorables i sobretot en dies com aquests, amb pluja, sense dubte, un bon començament de la cursa més dura del món.
Un cop dutxat, rentes la bici, la deixes a punt i prepares les coses per l’endemà. Sobre les 19.30 h el sopar és a punt, a la carpa gegant de l’organització.

Després de sopar arriva un moment molt especial que és el brífing del director tècnic, el mític Fabrizio (fabri), segurament el brífing més caòtic que he vist mai, sort que com a traductora hi teníem una amiga (la Txell) que després ens feia els aclariments oportuns. Finalment un passeig pel poble per estirar cames i anar a descansar tot el que es pugui. Aquí vàrem pecar de novells, perquè teníem les tendes al costat del servei mecànic, greu error perquè fins ben entrada la nit, el soroll i els nervis ens van complicar agafar el son.

22 Juliol 2018 | Diumenge | 111km | 4.390m |

Despertador a les 6h, tot i que el soroll del campament i els nervis fan que t’aixequis abans, per fi la primera etapa de l’Ironbike. Sortida de Limone a les 7.30 h, en un matí amb poca llum, preludi del què passaria. Com que no teníem molt clar si la méteo ens acompanyaria, el més prudent era carregar a la motxilla el màxim de roba d’abric, aquesta etapa anava fins a Acceglio i tenia 111km i 4.390 metres de desnivell. Bàsicament són dues pujades llargues i complexes, on els cims són a més de 2.500 metres d’altura. Calia controlar el temps màxim per realitzar l’etapa però ja des del principi, vàrem veure que anàvem bé. Tot i això qualsevol entrebanc et pot fer anar al límit i patir més del compte... Al primer cim ja comences a veure de què va el recorregut, pujant per camí, després per un pedregar on costa mantenir-te sobre la bici i finalment amb un porteig que dura gairebé 45 minuts, però amb un paisatge de somni. La baixada tècnica, complicada, amb risc, però espectacular, que et recompensa tot el que t’ha costat fer el Coll de Valscura. En el segon dels cims el temps es va complicar molt i va baixar la temperatura per sota dels 0 graus, causant vàries hipotèrmies, intervencions de l’helicòpter per rescatar a gent i 38 bikers es van haver de retirar, va ser el primer cop de puny de l’IronBike’18. Per sort nostra, la tempesta ens va agafar a la part superior del cim i vàrem decidir no parar i apretar per poder baixar el més ràpid possible d’allà dalt, va ser un encert, ja que la sensació de fred era bestial, el “gore” i els maniguets que ens vàrem posar just abans de coronar ens van salvar la vida. Recordo perfectament que un cop corones el Colle di Salsas Blancias hi ha uns 5 km plans a 2.500 metres d’altitud que es van fer infernals pel fred i tenies la sensació de que si paràves allà, no en sorties. Per sort, va començar la baixada per trialera fins al refugi on acabava l’etapa cronometrada i on l’organització tenia preparat un bon avituallament per refer-se de la duresa de l’etapa, d’allà pràcticament tot baixada per asfalt fins al campament base, on començava l’aventura de la dutxa, eixugar roba i intentar deixar la bici el màxim de digne possible.

Quan arribes al campament el primer que fas és veure qui ha arribat, on són els companys. Aquest cop el campament estava en un descampat, als afores d’ Acceglio i les dutxes eren no més que un bany, però l’aigua era calenta, cosa que s’agraïa. Aquest dia molts amics no van acabar l’etapa i d’altres van tenir molts problemes i això que tot just l’aventura començava. Per part nostre no vàrem tenir cap ensurt a part d’algunes caigudes sense conseqüències. Sopem tot el que podem, esperem el brífing surrealista que aquest cop es fa per torns, primer en anglès, després en Italià i al final en castellà, sort que anem a tots perquè a cada sessió s’expliquen coses diferents... Aquest dia tenim temps d’anar a fer un gelat a un bar del costat del campament, ja hem après de què va això i sempre mirem de sopar el més aviat possible. La gent parla de l’etapa de demà, que puja al mític Bellino a quasi 3.000 metres d’alçada.

23 de Juliol del 2018 | Dilluns | 72 km | 3.800m |

I per fi l’etapa 3, el mític cim del Bellino que tothom en parla, el cim que des de fa anys sento a parlar i que em genera tant de respecte. Com és habitual, l’ordre de sortida a partir d’avui ja és invers segons la classificació i tens una hora aproximada de sortida, això fa que els que van més lents surten primers i els més ràpids els últims, d’aquesta manera durant l’etapa tots ens agrupem. La pujada al Bellino és eterna, concretament 18 km en què es guanya un desnivell d’uns 1.900 metres, però quan ets allà a dalt i veus la magnitud de tot plegat és espectacular. El temps va acompanyar i la pujada, tot i la duresa del tram final, es fa força tros sobre la bici, tot i això no podies parar massa, ni distreure’t, ja que el temps límit per fer-la no era massa ampli, així que el descens intentes fer-lo el més ràpid possible i quin descens!, més de 1.500 m. de desnivell per trialeres d’alta muntanya no és fàcil i alguns companys els veus caure de la bici amb algunes lesions importants que els obliguen a abandonar. Quan sents l’helicòpter et puja l’adrenalina i de vegades és contraproduent. A sota del Bellino avituallament i després un calvari de pujada que molta gent fa a peu, és tant dret que costa que la bici s’aguanti, a més la calor es força insuportable, tot i això la recompensa en forma de trialera al Colle de la Batagliola a 2.248m, es mítica, tancada, obaga, dreta, impossible amb corbes tancades, on els més hàbils com el campió veterà de descens anglès et passa per sobre i fa fàcil l’impossible. D’aquí ja vas cap a l’estació d’esquí de Santpeyre per camins i senders relativament fàcils, on et fan agafar un telecadira per remuntar un tros de pujada i acabar baixant per un bikeparc de somni, l’etapa és una de les més curtes amb només 72 quilòmetres però 3.800 metres de desnivell. Aquest cop el campament és dins una pista descoberta poliesportiva, amb ciment i amb 2 dutxes, però amb aigua calenta i sobretot amb bon clima es viu millor. Com fèiem sempre anem el mes aviat possible a sopar i sort que ho fem, ja que quan acabem ens diuen que el menjar s’ha acabat i que els que encara feien cua per sopar ja no en tenen, això és l’Ironbike. És d’hora i aprofitem per anar a fer un gelat al poble, tot i que toca anar a dormir aviat perquè l’andemà toca etapa llarga i dura. En el brífing de nit ja ens van avisant que la méteo és insegura i que anem alerta, que l’helicòpter volarà al matí per veure com estan els passos d’alta muntanya, ja que sembla que hi haurà neu que ha caigut els últims dies, es preveuen baixades perilloses amb força risc de caigudes. Aquest dia recordo perfectament que estàvem tots molt apretats, tenda amb tenda, no podíem ni col·locar els vents, amb cables i endolls per tot arreu per poder recarregar les “externals baterys”, GPS i telèfons mòbils, qualsevol racó era bo per penjar roba que des de feia dies era molla i calia eixugar-se abans que es podrís i fins i tot en algun cas hi ha qui es netejava la roba, tot dutxant-se aprofitant l’aigua per rentar culottes i mallots i així garantir que tens prou roba neta per cada dia, ja que el temps potser s’espatllava i no sabíem si podríem tornar a rentar la roba. Enmig d’aquest caos la imatge de gent tirada per tot arreu, fent estiraments, respirant aquella olor de crema de massatges i un servei tècnic que anava boig per reparar cada dia més bicicletes, feia pensar que a poc a poc tots plegats ens anàvem acostumant a aquesta rutina caòtica, desendreçada però alhora harmoniosa on la majoria de la gent reia i ens saludava, ja que tot i que tímidament, les cares dels altres a part d’aprimar-se cada dia et sonaven més i fins i tot parlaves amb algú que durant l’etapa havies compartit quilòmetres o havia tingut algun incident.

24 de Juliol del 2018 | Dimarts | 87 km | 3.000 m |

I ja som a l’etapa 4 , la que segons els comentaris i el brífing has de pujar una muntanya pel dret, per un prat de gespa tant dret que gairebé és impossible pedalar, de manera que si algú aconsegueix fer-ho sobre la bici, guanya un pernil. Sigui veritat o no, crec que tothom en algun moment pensa que quan hi sigui provarà pujar-la però quan ets allà i la veus, et dónes compte de que només els extraterrestres ho aconsegueixen, així que es genera una fila interminable de gent caminant amb la bici al coll o al costat i on cada cent metres cal parar per agafar aire. L’etapa són 87 km i només 3.000 metres de desnivell i és la més senzilla de totes. Aquí recordo una anècdota on s’entén el patiment de la gent després de 4 dies, ja que el cos es va acostumant als esforços però el cap, amb l’estrés a vegades et fa una mala passada, és el cas d’una noia que avancem en una trialera de baixada i que està amb una crisi d’ansietat que no la deixa continuar, plora i fins i tot crida i en aquests casos tu també t’angoixes i intentes ajudar al màxim, però no és fàcil, al final va acabar la ruta però el seu patiment estic segur que va ser gairebé infinit i és que quan el cap no et funciona no tens gaires coses a fer.

Un cop fet el primer descens hi ha un tram de carretera “pestosa” fins a enllaçar amb la següent pujada infinita, en aquest tram es fan grups que et permeten fer relleus i “descansar” i també et permeten conèixer gent que avui en dia encara estem en contacte per les xarxes. La pujada és llarga i no gaire agradable, sobretot un tros de porteig que es fa etern i complex, en aquest punt, un company m’explica una bona anècdota d’edicions anteriors, que m’agradaria compartir. Resulta que fa unes quantes edicions, aquest amic anava de líder en parelles però quan van arribar a aquest tram de porteig va patir un defalliment i no podia seguir el ritme del company, motiu pel qual va agafar les dues bicis a coll i va tirar amunt a un ritme tan bestial que ni tan sols el podien seguir els que anaven amb una sola bici a l’esquena, i és que, qui ho feia era un basc feréstec que encara avui el recorden a la cursa i es ben cert que l’Ironbike et trobes amb aquests extraterrestres que tu, per molt que entrenis mai arribaràs ni a la meitat del que són capaços de fer. Al final d’aquesta etapa quan quedaven uns 5 km per acabar ens trobem un noi amb un problema mecànic i miro d’ajudar-lo, és curiós que no porti eines ni res per reparar l’avaria, aleshores és quan veig que no porta dorsal i em diu que està fent l’assistència a un company, tot i això decideixo perdre el temps per ajudar-lo i espero a almenys el seu agraïment a meta, cosa que no arriba i que de vegades et fa plantejar aquestes iniciatives altruistes, però en fi, cadascú fa el que creu millor.

El campament és en un camp de futbol de gespa i fa bon temps, fins al punt que al creuar l’arc de meta ens banyem en una típica font d’aigua freda del poble on apretats només hi cabem 6 persones, segurament és el millor dia, amb més temps lliure, doncs l’etapa només ha durat unes 7-8 hores. Podem rentar bé les bicis, fer reparacions com el canvi de pastilles de fre, que ja comencen a anar justes i compartir estones de tertúlia amb els companys que, segons diuen, ens preparem per a una de les dues pitjors etapes, les més dures i complicades de tota la cursa a l’espera del famós i mític Chaberton a 3000 metres d’altitud, però això ja serà en un altre article.


Per Raül Montfort. ARAESPORT n.5

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.