Tancar
04 Abril 2020
Ciclisme BTT

Iron Bike 3a part 8 etapes com 8 vides, les quatre últimes.

25 de Juliol del 2018 | Dimecres| 93 km | 5.300 m | Etapa 5 Sortim avisats de que venien tres etapes molt complexes i els números no enganyen. Vam començar al poble de Bobbio Pellice, en el que va ser el millor camp base que vam estar

Iron Bike 3a part 8 etapes com 8 vides, les quatre últimes.
En anteriors articles vaig explicar perquè l’IronBike, és considerada una de les curses més dures del món en BTT i que es fa cada any als Alps Italians. Hi participen els ciclistes més experimentats o grillats del món. En la segona part, vaig descriure les vivències de les 4 primeres etapes, ara toca enfocar les 4 últimes, com es passa de l’agonia a la glòria en un moment.
Recordem-ho, són 8 etapes amb més de 650km i 26.000 metres acumulats de desnivell positiu.
Ho vam deixar al 24 de Juliol, en l’etapa que “només” tenia 87 km i 3.000 metres de desnivell, la més senzilla de totes. Aquell dia vam poder descansar per així afrontar els últims 4 dies de l’Iron i el que serien les 3 pitjors etapes en quant a duresa que he fet mai.

25 de Juliol del 2018 | Dimecres| 93 km | 5.300 m | Etapa 5

Sortim avisats de que venien tres etapes molt complexes i els números no enganyen. Vam començar al poble de Bobbio Pellice, en el que va ser el millor camp base que vam estar. A les 7h. és el torn per al primer dels corredors per ordre invers de classificació, fins que a les 8.30h va sortir el líder. L’inici de l’etapa és una pujada bestial asfaltada, el GPS marca 25% de desnivell continuat en trams de gairebé un quilòmetre, quina bestiesa! La pujada passa de l’asfalt a sender camí al km13 aproximadament on arribem al refugi (Barbara Lowrie), les cames ja feien “xup xup” i just aleshores comença el tram cronometrat. A partir d’aleshores encara quedaran 5km més fins a coronar el primer port a 2.280 metres, això vol dir que només començar haurem fet una pujada contínua de 19 quilòmetres i gairebé 1.600m de desnivell, una tortura que et deixa les cames de fusta. Un cop coronat, passem per una baixada per pista que considero perillosa, i arribem a l’avituallament on, com sempre, ens reagrupem i fas colla amb algú del teu nivell. Aleshores comença una pujada que recordaré sempre, per camí i sota el sol, sense cap ombra, cada vegada més dreta i amb molta calor. No sé quantes vegades vaig clicar el canvi de marxes per veure si encara hem quedava algun pinyó més per pujar corones i fer-ho més suau, però ja feia estona que s’havien acabat tant els pinyons com les forces, i en alguns trams, tot i ser camí, degut al pendent i l’esforç, cal posar peu a terra i és que, segurament caminat vas igual de ràpid que sobre la bici. No recordo l’estona de pujada però es va fer eterna. A la meitat, ja a alta muntanya, ens vam trobar una casa amb una taula i Coca-Cola! Era d’un particular i si volies beure, l’havies de pagar! Això al final de l’etapa va ser una anècdota més a comentar, una taula amb Coca-Cola en el lloc més remot possible, fent negoci. La pujada continuava, aquest cop ja amb la bici a coll fins el coll de Guila a 2.451m, a partir d’allà una baixada relativament senzilla per alta muntanya per arribar a una carretera on vam parar en un bike park. Pujada en telecadira i baixada avall esquivant salts i zones complicades, però en definitiva un lloc molt divertit. Continuem per carretera on vam fer més de 10 km, que sincerament tot i no agradar-me ho agraeixes molt, són 5 km de pujada pastosa fins que es transforma en camí. Recordo l’asfalt amb les marques de l’IronBike pintades al terra, amb el cap cot i pedalant de manera rutinària esperant un sender, que acabés la pujada o bé que senzillament algun company digues alguna cosa. Una etapa sense dubte llarga, després de nou a un coll, vam baixar per sender fins el final de l’etapa amb l’helicòpter a la meta, patint com sempre per l’hora i efectivament, tornaria a arribar gent fora de control. En total més de 9 hores i mitja de bici.

Canviar-te, dutxar-te en un espai reduït, on aquest cop compartíem dutxes nois i noies i després posar la bici de nou a punt, collar cargols, que amb tantes hores s’afluixen i assegurar que els pneumàtics estiguessin correctes. En aquesta etapa el lloc de l’acampanada era força agradable, amb gespa, però amb un espai molt petit i amb la furgoneta lluny i en pendent. Vàrem sopar molt bé, segurament el dia que més i va arribar el millor brefing de tota l’Iron Bike, donaven mal temps, ens van accollonir molt, fins el punt que potser una part de l’etapa no es podria fer perquè al coll i havia molta neu. Al matí a primera hora, l’helicòpter diria si es podia fer o no. Arribats aquí només hi havia dues opcions: no sortir l’endemà o sortir amb totes les conseqüències, amb molta roba a sobre per si feia molt fred o plovia i amb molts gels perquè segur que l’etapa seria dura.


26 de Juliol del 2018 |
Dijous | 114 km | 5.200 m
| Etapa 6


Etapa que anava de Pramollo a Usseaux-Refugui Sallieres. Per mi va ser l’etapa mes dura que he fet mai, no tant pel desnivell sinó per tot el que duia acumulat, per les condicions de temps adverses i pel post etapa. Sortim aviat de Pramollo, per una carretera asfaltada, amb els 3 o quatre companys que últimament anàvem coincidint, les cames semblava que aguantaven els dies i ja només quedaven 3 etapes. Després de l’asfalt baixem per pista força estona fins creuar una carretera i comencem a pujar per asfalt, que després es torna camí per acabar en un sender de pujada que fas a peu. Un cop al coll, punta Raccias, les vistes i l’entorn són com sempre espectaculars, però encara és més espectacular quan veiem com ens avancen els primers a la baixada, en un lloc “No ciclable”, veiem el primer com descendeix sobre la bici i el segon i tercer baixen literalment corrent amb al bici al costat. Senzillament al·lucinem de com es pot anar tant ràpid en una baixada d’alta muntanya que en prou feines t’aguantes dret. Un cop a baix de la vall, esns trobem un avituallament molt i molt correcte i d’allà anem pujant sinuosament per una altre vall, amb la carretera de Sestrieres relativament a prop, i per tant força principal. Estem anant cap a la zona on farem les dues últimes etapes del Chaberton i de Sestrieres. Aquesta vall es fa molt pesada, són senders i camins de difícil pedalar però sempre anar pujant, sense grans desnivells, tot i que van fent mal, fins que arribes al següent avituallament on ja estem mes amunt i es veu la vall mes oberta. Estem a Laux, on després tornarem a passar, però on primer cal pujar al infern del Mont de Albergian, pujem per darrera, per les pistes de esqui, on cada vegada es fa més dret i on la part final haurem d’empènyer la bici. Quan ja portes 3 hores pujant i arribes al Coll de Pis (2.613m), no t’ho creus perquè et diuen que hauràs de baixar uns 3 quilometres i després tornar pujar, ara si, fins el coll de Albergian, la vall interior a més de 2.500 metres és un record que guardaré per sempre, es senzillament un lloc màgic i especial. Ja era tard, potser les 16h de la tarda i amb la bici a coll arribes al capdemunt del Coll Albergian a (2.690m) i, per fi, una baixada de somni, llarguíssima, impossible de fer sense parar del mal que et fan les mans. Calculo que varen ser més de 40 minuts de baixada. Allà baixant tinc un ensurt molt important, en una corba molt tancada de la trialera de dalt, la bici se’m descontrola i salto per davant, el pendent es tant fort que jo i bici sortim rodolant muntanya avall i com que hi ha tant de pendent no puc parar. Van ser uns 5 o 10 segons que se’m van fer eterns, amb la sensació que no pararia mai. Per sort, no em vaig fer res i la bici tampoc. La vaig anar a recollir un tros mes avall i vaig pujar muntanya amunt fins trobar de nou la trialera ja de baixada. Em vaig trobar a uns 2.500 metres ben sol. Ja començaven a haver-hi els núvols sospitosos que l’organització el dia abans ens havia dit que segurament apareixerien. Segueixo avall amb mal de braços, potser són 50 metres de baixada no ho recordo exactament però una de les millors que he fet. Arribo a baix a Laux, el suposat final d’etapa. Mengem bé però el temps va empitjorant i es decideix reiniciar la marxa. Seràn 23 km de pujada fins el refugi de Sallieres vivint una odisea per arribar-hi. Som quatre companys que anem junts, ja no és cronometrat però hi ha una hora límit per arribar al refugi i el que també ens preocupa és el fred. Anem pujant per asfalt quan comença a ploure de valent, estem a uns 1.800m, els companys decideixen quedar-se en una espècie de refugi a l’espera de que millorin les condicions, però jo decideixo continuar amunt per les ganes d’acabar l’etapa. El GPS marca que porto 4.500 metres i 1.000km, una bestiesa. Continua plovent i per sorpresa em trobo unes marques que em fan agafar un sender cap avall, molt perillós, ple de pedres molles i que m’endinsa en una vall molt fosca. Passo a través d’un poble abandonat, on hem trobo a un noi irlandès que no es pot ni moure i l’animo a que segueixi amb mi. La situació començava ser un pèl perillosa, plou i trona molt, fa molt de fred. Sincerament no sabíem quant quedava pel refugi. Ens parem 5 minuts sota una casa per agafar forces veient que el tems no millora. Quan veig que la cosa no anirà a millor, decideixo seguir i intentar arribar el més aviat possible al refugi. Aleshores ja sé que es troba a 7 quilòmetres pista amunt i 2.000 m. d’alçada. Avanço a molta agent. Se’m fa molt tard i quan arribo al refugi es un autèntic calvari. Dubto que tothom acabi aquesta etapa, les tendes estan rodejant el refugi. Fa molt de fred. Decideixo prioritzar la meva salut i entrego per primer cop la bici al mecànic oficial perquè canviï pastilles de fre (avui no estic per fer-me el valent) i baixo cap a dins el refugi pensat per 50 persones on avui hi dormirem unes 200. És un caos, amb només dues dutxes. Veient que encara no ha arribat molta gent decideixo dutxar-me de seguida com puc. Quan surto net i polit i amb la roba mínimament recollida i endreçada em trobo a molts companys que els han pujat en cotxe des de Laux. Sincerament m’emprenyo perquè les últimes 3 hores han sigut una tortura que algú s’ha estalviat però alhora estic orgullós d’haver fet tot el recorregut oficial. Aquest es també l’únic dia que decideixo que em facin un massatge, crec que el cos s’ho mereixia després de haver fet els més de 5.000 m. de desnivell i portar-ne més de 20.000 a les cames.
Dormir serà una nova aventura, les esquelles de les vaques són un malson.


27 de Juliol del 2018 | Divendres| 92 km | 5.000 m | Etapa 7

Del Refugui Sellieres a Sestyriera passant pel famós Mont Chaberton. L’etapa més especial, primer perquè quan surts del refugi hi ha la mítica baixada per dins la Fortalesa de Fenestrelle, on es baixen les seves 3.996 escales, ni una mes ni una menys, per dins els passadissos que es van construir a mode de fortificació per la carena de la muntanya. Fenestrelle és un lloc molt especial per tots els que han fet l’IronBike, un lloc del que tothom en parla. El fas amb el frontal al cap i amb el cos desencaixat després de l’especial, però això no és tot, en aquesta etapa tocarà pujar el monstre i el monstre en majúscules, el famós Mont Chaberton on hi ha les bateries antiaèries més altes dels Alps a 3.131m.
El dia comença amb bon temps i sembla que es mantindrà així, per tant el calvari de fred i aigua sembla que ens el podrem estalviar. Després de les escales, toca pujar per la vall de Fiorma no molt complexa fins agafar dos telecadires que ens ajuden a arribar a Sestrieres, l’últim ens puja fins dalt de tot de l’estació que haurem de baixar per les pistes i que sincerament trobo molt perillós. Travessem la carretera principal en un dia de sol i arribem a l’avituallament (Fenils) al peu del Chaberton que ja fa estona que veiem allà dalt. Aquí comença la tortura absoluta de gairebé 14 quilòmetres on es guanyen gairebé 2.000 metres de desnivell. Hi ha zones amb la bici a coll però sorprenentment es fa molt tros sobre la bicicleta, els últims 2 quilòmetres són espectaculars, amb els dos helicòpters que ho controlen tot, és una zona fronterera i hi ha l’helicòpter de l’organització i el de la gendarmeria francesa. Quan arribes a dalt, saps que ja tens un peu i mig a l’Iron i en el meu cas no vaig poder aguantar-me les llàgrimes abraçat a un bon company de viatge, que senzillament amb la seva ironia habitual, em va dir que parés, que havien de mirar de sortir d’allà dalt. La baixada va ser molt complexa amb molts trossos a peu, fins arribar a la Claviere on hi ha una via ferrata en mig de una canal espectacular, jo no recordo haver vist mai un pont tibetà tant llarg, sincerament és un lloc on espero poder-hi tornar. Allà ens trobem amb un altre bon amic i fem el final d’etapa junts, ell havia sortit força abans que jo i pel que semblava ja anava molt al límit del seu temps màxim per acabar l’etapa, per tant tocava apretar perquè no el fessin fora. Arribem a Cesana o hi ha una instal·lació dels jocs d’hivern de Torí i fem una gran pujada pel complex esportiu. Després del Chaberton les cames ja no poden i aquests 20 km finals van ser molt durs fins arribar a Sestreires a l’esprint, per així assegurar que el David arribava dins l’hora. Aquest dia crec que varem treure el millor de cadascú per acabar l’etapa i per fi poder veure que segurament acabarien l’IronBike.
Avui dormíem en un pavelló, amb instal·lacions adequades amb dutxes mes dignes però sobretot sopant a un restaurant que l’organització et paga, un detall i un luxe que s’agraeix molt comparat amb les condicions dels altres dies.

28 de Juliol del 2018 | Dissabte| 56 km | 2.900 m | Etapa 8

De Sestrieres a Saux d’Oux, on s’acaba tot. És un dia especial, potser el que es dorm millor, només hem de fer 56km i es veuen més assumibles, però no deixa de ser molt desnivell a més dels 7 dies que ja portem sobre la bici amb molt de patiment acumulat, especialment el de l’etapa del dia anterior, a Chaberton apretant per no arribar fora de control del company. De totes maneres és sorprenent com el cos reacciona davant l’esforç, tens la sensació de que al cap d’uns dies es pot acabar adaptant i continuar amb el ritme que li demanis, si t’alimentes bé i et cuides, el cos et respon, sempre i quan tinguis el cap prou clar com per trobar l’actitud adient. Bé, sortim de Sestrieres i el primer que fem és agafar un telecadira fins a dalt de tot de l’estació. Un cop a dalt, tot és una mica caòtic, es veu que els primers que han sortit han baixat per on no tocava. Una anècdota més de l’organització de l’esdeveniment, que malgrat reconec que és complexe, a vegades no tot és a l’alçada que es mereix.
La baixada pel bike park es perillosa i amb molta gent. Al ser l’últim dia el que no vols és caure i enviar-ho tot a rodar, malauradament un bon amic cau i es fa mal a les costelles, però tot i el dolor aconsegueix acabar. Un cop acabem el bike park toca, com sempre, una pujada potser mes suau però és pujada. Rodem en grup i arribem al coll de Cima del Bosco a 2.376m, un lloc preciós, potser al ser l’últim dia gaudim més del paisatge i ens sembla tot preciós. La baixada per sender fàcil i amb molt de “flow” és fantàstica, la gaudim i fins i tot ens parem a fer alguna foto, continuem fent carretera secundaria i algun tram de pista asfaltada, amb puja-baixa.
Anem circulat per la Vall de Susa fins que arriba una pujada més llarga que ens porta als afores de Sauze d’Olux on agafem un telecadira que ens puja a dalt de tot del bike park, on es re-agrupa tota la cursa. Mengem i descansem per fer la última baixada tots junts, amb la sortida de l’especial tipus Le-Mans, una bojeria, 150 bikers bojos per fer l’última baixada de l’Ironbike per un bike parc tècnic. Primer 1 km de pujada on jo ho dono tot i cometo l’error de situar-me massa al capdavant, fet que hem fa entrar al sender de baixada al lloc que no hem tocava, els corredors van massa ràpid per mi i faig segurament una última baixada per sobre les meves possibilitats, prenent massa riscos. Si caic i no puc acabar a 4 km de la meta, seria un bany de mala sort. Suposo que acabaria ni que fos de genolls.
Però no passa res, i quan ja entro al poble, amb l’adrenalina del bike parc a tope, em passa tot pel cap, de baixada deixes els frens, et deixes de mans, veus l’arc de meta, escoltes la música, la gent, els aplaudiments de tot el poble, et recordes de la teva família, penses en tu, amb el que has fet, en el què has aconseguit... Acabar la cursa de BTT considerada la més dura del món! Passes sota l’arc i et posen un micro al davant, impossible dir res, només rius, t’abraces amb tothom, amics nous que has fet, coneguts de ruta, i comences a veure als teus, els teus amics amb qui des de fa tant de temps t’has estat preparant i s’esdevé el plor descontrolat i imparable. Et trobes allà en un núvol, ple de llum, i desitges que no s’esvaeixi mai. Hi ha molta gent i alguns moments no saps on pares, busques la bandera del teu país, l’agafes i demanes que et facin alguna fotografia de record, segur que l’ampliaré i la penjaré al menjador de casa. Em vaig relaxant i al cap d’una estona truco a la família per dir-los que estic bé i em torno a emocionar. El cos es relaxa i aleshores t’adones que estàs fet pols. Recordo que hi havia un aparador d’una botiga i m’hi vaig veure reflexat, estava prim i consumit per l’esforç d’aquests dies. Vaig perdre més de 4 Kg tot i controlar molt bé el que menjava i obligar-me a ingerir calories, però la cara que es veia al vidre era de no haver menjat en molts dies, la d’un cos que per dins ja deia prou, que no podia més.
Després de prendre algun aliment, em criden al podi on m’entreguen la medalla i el trofeu de finsiher. Al final tothom es coneix i els aplaudiments són per a tothom, amics coneguts i companys, cada aplaudiment és un reconeixement a molt d’esforç no només d’aquests 8 dies sinó del camí fet per arribar a fins a aquest parc on hi ha el podi de Sauze d’Oulx.
Passats comptes amb el mecànic per si t’ha arreglat alguna cosa algun dia, reculls les teves coses, cal agafar l’últim sospir de forces, ordenar el remolc on portem tot el material, on hi han de cabre les bicis i arrancar el cotxe per tornar a casa, farem nit a mig camí, però un cop seus al cotxe el baixón és màxim, el mal de cap no et deixa gaudir del moment i només vols arribar a l’hotel, dutxar-te com cal, menjar i dormir per l’endemà, acabar de fer el viatge i veure la teva família. Seran 850 quilòmetres per pensar en el que has aconseguit però alhora per plantejar-te un nou repte, una nova aventura. Quan acabes l’IronBike només pots pensar dues coses, si voldràs repetir o no. Jo alguna vegada hi tornaré, ara ja ho porto dins i mai més en podrà sortir. Hi ha qui penja la bicicleta després de l’Ironbike i no vol saber-ne res en una bona temporada però d’altres, als dos dies d’estar a casa, ja tenim ganes d’endinsar-nos pels senders del poble i comprovar que després de la bestiesa que vas fer les teves cames encara poden continuar pedalant, enterament.

Llarga vida al Ironbike!

Raül Montfort
Article publicat a l'ARAESPORT n.13

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.