Tancar
02 Maig 2019
Ciclisme BTT

IRON BIKE

MÉS QUE UNA CURSA DE BICICLETES Tant fàcil de contestar en altres pedalades o curses però tan complicat d’explicar en el cas de l’Iron bike en aquestes quatre ratlles. Crec que l’Iron bike és una manera d’entendre l’esport, una manera d

IRON BIKE
Què és l'Iron bike?
Tant fàcil de contestar en altres pedalades o curses però tan complicat d’explicar en el cas de l’Iron bike en aquestes quatre ratlles. Crec que l’Iron bike és una manera d’entendre l’esport, una manera de veure el món de la bicicleta tot terreny, és sense dubte, una manera de dur a l’extrem no només un recorregut, que això és fàcil de fer i de trobar en altres llocs, sinó l’experiència.
Amb aquest article i els posteriors que hi haurà, intentarem d’explicar què és l’Iron bike, per la gran majoria, la cursa més dura del món en BTT. Aquesta etiqueta ha estat mal utilitzada moltes vegades en altres esdeveniments, fins i tot posant-se de moda, més com a reclam que altra cosa, per atraure el públic mes “friki” o “pijo”, que després presumeix a les xarxes de ser “lo más”. En el cas de l’Iron bike, no només és el recorregut sinó que, el què envolta l’esdeveniment en si continua essent extrem i sobretot, desguarnit de privilegis.

L’Iron bike és una cursa aspre i dura, tant mentalment com físicament, però aquestes mateixes raons la fan atractiva i alhora gairebé objecte de culte per alguns.
Les dades de l’Iron bike són el més fàcil de dir: 8 etapes, 27.000 metres acumulats de desnivell positiu, cims per sobre els 3.000 metres, participants vinguts de tot el món, etapes de més de 4.000 metres de desnivell, obligatori dormir en tenda i pocs luxes, sobretot pocs luxes.

Es celebra des de fa 25 anys als Alps Italians, a la zona del Piemonte que limita amb França.

Hi ha moltes curses amb recorreguts molt durs, amb etapes infernals, però en moltes d’elles quan acabes et tracten com un príncep, tens menjar de qualitat, dutxa calenta i un bon llit per reposar. L’Iron fuig de tot això, li fa angúnia, no li agrada o senzillament, logísticament gaires comoditats no són possible.

Es busca el mínim luxe segurament també perquè l’entorn on es realitza la prova no dóna per més: final d’etapes en pobles petits, en refugis a més de 2.000 metres d’altitud o simplement en un prat o un càmping improvisat en una pista poliesportiva a l’aire lliure. L’aigua calenta al final de les etapes és un bé molt escàs i, si el clima no és bò, com acostuma a passar el mes de juliol als Alps, la situació dels finals d’etapa gairebé és més èpica que durant el mateix recorregut.

Però el que és interessant de l’Iron no són només els 8 dies de cursa sinó tot el que has de fer per anar-hi, tot el camí, tota la preparació, tots els mesos o anys abans que et prepares per estar al màxim durant aquests 8 dies i tenir garanties de poder acabar la cursa, ja que en molts casos, més de la meitat no acabaran passant els talls horaris de l’organització i per tant, no seran finishers reals de la cursa.

Crec que hi ha dos tipus de persones que s’apunten a l’Iron bike, els que saben on van realment i en són conscients i els que es pensen que ho són i ho descobreixen quan són allà. En el meu cas gairebé podem parlar que ha sigut un projecte de vida esportiu, ja que des de feia molts anys n’havia sentit a parlar i quan un bon amic d’Olot va participar-hi, fa uns 6 anys, vaig tenir clar que tard o d’hora, hi acabaria anant.

En aquest punt inicial on es decideix fer l’Iron bike, el més sensat és buscar informació, però quan t’hi poses, veus que és complicat trobar informació fiable, organitzada i coherent de l’esdeveniment, segurament perquè l’Iron bike en si mateix és totalment el contrari a aquestes tres paraules. El seu espai web deixa molt que desitjar però segurament als de l’organització els hi és igual, busques informació de les etapes i hi ha moltes incongruències, ja que els km i el desnivell no lliguen, per tant una de les coses més importants per afrontar aquesta fase és ser conscient que t’hauràs d’adaptar al que hi hagi i deixar de voler controlar fins l’últim detall.
En les curses més “conegudes” o més locals hi ha molta informació, tens fins i tot un track i saps perfectament el desnivell, els quilòmetres, els punts de pas, etc. Si pretens anar a l’Iron bike, amb tanta fiabilitat i coneixement t’equivoques, allà ho sabràs tot a última hora o encara més, ho sabràs quan ja hagi passat. Etapes que s’allarguen quilòmetres, fas el doble de desnivell del què preveies o hi ha controls que no existeixen. Per l’Iron bike aquests “luxes” no són importants, per ells l’impressindible és un “bon recorregut” i la “seguretat”, això sí, els mitjans mèdics i d’atenció sanitari hi són molt presents i és que si t’ho poses a pensar, anar en bici per aquelles muntanyes a 3.000 metres i en cas de mal temps, és per tenir un bon operatiu de seguretat, d’aquí que, entre altres coses el seguiment es faci amb helicòpters i motos.

Continúo amb el moment inicial de la cursa, quan decideixes que hi aniràs, i és que com veieu, és complicat centrar l’atenció de l’Iron en un sol punt, ja que és tanta la vivència que és fàcil perdre’s en els detalls, que tot i això espero poder anar explicant en capítols posteriors. Així doncs, decideixes anar-hi i aquest camí el podem dividir en tres etapes, una és tota la planificació d’entrenaments que has de fer, rutes llargues, alimentació, dies consecutius de grans esforços, en definitiva fer bestieses per preparar el cos per una matxacada inhumana, en segon lloc la inscripció que com veure-ho no és gens fàcil i en tercer lloc el viatge cap allà uns dies abans.

Respecte a la preparació la tònica habitual és que sempre et quedaràs curt, per moltes bestieses que facis per aquí, mai arribaràs a entrenar ni una etapa de l’iron, però si és cert que has de preparar el cos per molts dies consecutius de pedalar més de 7, 10 o 15 hores seguides. Quan arriba el moment de la inscripció també és força curiós i segurament és quan comences a veure que això és diferent de la resta. Les inscripcions es poden fer directament a la pàgina web de la cursa, però és recomanable preregistrar-te en una plataforma, per així quan s’obrin anar més ràpid i poder beneficiar-te d’un millor preu, que tot i això, considero que és econòmic, ja que tot l’esdeveniment val de 600€ a 800€, àpats inclosos. Un cop fet el pagament, no reps massa informació de l’organització tal com habitualment es fa, aquí fins uns dies abans i amb una mica de sort no rebràs la informació de les etapes que has de fer, però com va essent la tònica això és l’Iron bike, si no t’agrada, no t’apuntis.

La llista de material per emportar-te també és llarga i complicada, des de la tenda, el sac de dormir i algún matalàs inflable o alguna cosa per descansar dignament, fins i tot el material de la bici quant a recanvis, que bàsicament es resumeixen en portar una segona bici, per si, com és habitual, es trenca alguna cosa, rodes, pedals, seient, etc.....És cert que al final de les etapes hi ha un servei tècnic fiable, que si pagues t’arreglarà qualsevol cosa, però segurament l’essència de la cursa és que un mateix es pugui espavilar. Un tema important en el material per anar a l’Iron bike són les bateries externes, tant pel GPS, com pel mòbil, ja que al finalitzar les etapes de vegades és complicat trobar un endoll. La llista de detalls prèvis es fa gairebé infinita i segurament no aportaria gaire en aquest article. Per últim, hi ha el viatge cap al campament de sortida per recollir dorsals, fer el briefing, acreditar-te degudament, això es fa un dia abans de la sortida i fins el 2018 es feia a la localitat italiana de Limone situada a la regió de Pimonte. És molt recomanable que aquest dia previ dormis en un hotel amb un llit com Déu mana, ja que els pròxims 8 dies dormiràs malament segur. Un cop ets a Limone i ja tens el teu dorsal, començarà l’aventura amb una etapa pròleg que en qualsevol altra cursa ja seria una etapa normal però que aquí fer 45km i 1.500 metres de desnivell la consideren un pròleg per poder fer una classificació a la verdadera etapa 1, però això ja és un al tra història que explicarem al següent article, on començarà de veritat l’aventura.

Raül Montfort

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.