Tancar
31 Maig 2019
Trail / Ultratrail / Running

IRONWAR, UNA CURSA DE LLEGENDA

En Mark Allen sabia que si volia guanyar aquella cursa abans havia de dominar la força implacable dels elements: la calor asfixiant, la humitat abassegadora, la llargada del recorregut. I una altra cosa, també, encara molt més difícil i temible:

IRONWAR, UNA CURSA DE LLEGENDA
En Mark Allen sabia que si volia guanyar aquella cursa abans havia de dominar la força implacable dels elements: la calor asfixiant, la humitat abassegadora, la llargada del recorregut. I una altra cosa, també, encara molt més difícil i temible: els seus propis diables interiors que no paraven de xiuxiuejar-li a cau d’orella que tenia els esperits de l’illa en contra i un rival gegantí disposat a lliurar-se més enllà del que era humanament possible.

Cert, havia guanyat cinc vegades consecutives el triatló de Niça i, en arribar a l’illa, duia una temporada perfecta amb 9 victòries de nou curses disputades. Era considerat el millor triatleta del món, però no se sentia complet. Mai no havia pogut derrotar en Dave Scott a la cursa que ell personificava com ningú, la cursa de les curses. Havia de guanyar-lo allà.

Nou setmanes abans de la cita a Hawai, Dave Scott, encès per una ràbia infinita que el devorava per dins quan tothom el donava per mort, havia establert un nou record en la distancia Ironman en una prova celebrada al Japó amb un temps de 8h 01’32”. Era un missatge ple de fúria, sí, que l’home que havia dominat la cursa més dura del món llençava contra els qui l’havien menystingut i, sobretot, un cop de puny que pretenia fer trontollar a qui, segons deien, havia de destronar-lo. Mark Allen hauria de donar el millor d’ell si volia guanyar a l’Home de Ferro.

14 d’abril de 1989

7:00 am

El tret de sortida agafa a Scott per sorpresa i perd uns segons preciosos que li provoquen aquella ràbia que tant anhela en competició. Allen, fidel al seu pla, es manté darrere seu quan veu que per fi el seu rival s’hi acosta amb braçades frenètiques. Ja no és com als vells temps quan ells eren els únics capaços de marcar el ritme. Ara el nivell ha pujat, i per quan arriben a la platja de nou després de nedar els 3’8km del segment de natació amb 51’17” i un segon de diferència entre els dos, els primers fa 2 minuts i mig que han sortit de l’aigua.

De jove la natació havia estat per en Mark una manera d’excel·lir en alguna cosa i buscar així el reconeixement d’un pare que sempre l’havia tractat amb fredor i duresa, i no havia mostrat mai cap signe de compassió o indulgència vers el seu fill. De la nit al dia, el seu pare es va convertir en un suport incondicional de les seves victòries. Però de la mateixa manera que havia començat, l’interès del seu pare es va esvair i en Mark es va sentir de nou abandonat i negligit de la seva aprovació. Això va suposar per a en Mark una manca d’autoestima en els moments crucials de la competició, amplificant les habilitats dels seus oponents en detriment de les seves pròpies. Moments que anys després reviuria amb molts dels seus enfrontaments amb en Dave Scott. Allunyat el pare del seu entorn més immediat per una nova relació, en Mark va sentir-se alliberat per primera vegada i va descobrir el seu talent innat per córrer. Fou durant aquest temps, també, que el seu tarannà introspectiu l’acostaren a l’espiritualitat, i començà a indagar sobre el primitivisme, el budisme i el shamanisme.

En Dave, en canvi, era pura energia sense control. Ja de ben petit preferia desafiar l’autobús de l’escola amb bicicleta que no pas pujar-hi, i sempre era el qui més entrenava i el qui no es donava mai per vençut. Antigament als nens no se’ls hi diagnosticava la síndrome d’hiperactivitat, i en Dave simplement va tornar-se cap a allò amb què millor podia saciar la seva voracitat: els esports. A part d’amb la natació, va destacar en tots els altres esports que es va proposar: beisbol, tennis, golf, bàsquet, futbol americà, waterpolo,etc. I malgrat que no va arribar a ser mai el millor en cap, era sempre el que més intensament ho provava. Com a estudiant d’Educació Física, va entrar a l’equip de waterpolo de la universitat i de seguida es va convertir en el capità i entrenador físic. Una faceta, la d’entrenador, que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Fou també en aquella època que el Dave va descobrir, com una manera de seguir millorant el seu rendiment físic, la importància de l’alimentació, així que va canviar la ingesta de carn i productes manufacturats per aliments més saludables, i degut a les seves exigències físiques descomunals la seva voracitat alimentaria es va multiplicar. Ja fora de la universitat, muntaria amb el seu pare i una de les seves germanes un club de natació per a adults on tindria fama d’entrenador inflexible i despietat però on el nombre d’alumnes no va parar mai de créixer. Fidel al seu lema del “No pain, no gain”, moltes vegades, acabada la seva jornada laboral, se’l podia veure corrent a les 11 de la nit i nedant a la piscina quan ja tothom dormia. Després d’haver tocat sostre amb la natació i en veure que les seves aspiracions d’anar convocat amb la selecció nacional no s’havien complert, va fer el pas a les proves en aigües obertes.

11:25 am

Envoltats per un mar de lava solidificada, els dos homes es queden pedalant en un grup de sis. Només tenen dos homes per davant. Els seus dos estils de pedalar difereixen tant com les seves personalitats. Mentre en Mark pedala en harmonia amb la bici, en Dave lluita contra la seva com si l’increpés per no voler anar més de pressa. En Dave és el que lidera el grup amb una cadència tossuda i inflexible, qui sap si suïcida, mentre en Mark, expectant, tanca el grup com un depredador a l’espera de la seva oportunitat. Arribats al km 140 i abans de començar un nou tram de pujada, en Dave apreta una mica més la seva velocitat i cap, excepte en Mark, és capaç de seguir-lo. “Ara sí. Som-hiiii!!!”, afirma un dels comentaristes que estan retransmetent l’esdeveniment.

Per fi ha arribat el moment que tothom estava esperant, el xoc entre els dos triatletes més grans de tots els temps. Pocs minuts després, els dos homes arriben junts a la zona de transició. El rellotge d’en Mark marca 4h37’52”. La batalla ha començat.

1:27pm

Queden pocs minuts per dos quarts de dues de la tarda i en Mark Allen i en Dave Scott avancen frec a frec per la Queen K Highway. El sol és en el seu punt àlgid quan els termòmetres marquen per sobre els trenta graus. La seva temperatura corporal, però, rondarà el voltant dels quaranta i van perdent a raó d’un litre i mig de líquid cada mitja hora. Porten més de sis hores de lluita ininterrompuda. No s’han intercanviat ni una sola paraula des que han sortit a les set del matí i només el so de les seves vambes impactant contra el terra acompanya el ritme constant de les seves exhalacions. El seu rival més proper, segurament el tercer millor triatleta del món, és a uns tres kilòmetres darrere seu, inofensiu, inabastablement lluny. En Mark, de gambada fàcil, fluida, quasi sense esforç, corre amb un somriure místic i inexpressiu enganxat a la cara. En Dave, abocat cap endavant, ho fa de manera enèrgica, dura, com si en comptes de córrer s’empenyés a si mateix a cada passa. Dos estils que marquen dues maneres d’entendre la vida i l’esport i en què cap dels dos no vol cedir ni un mil·límetre a l’altre. Al límit de les seves forces, lluiten a cor obert d’una forma brutal, despietada, però plena d’una bellesa esglaiadora. En en Mark, que practica la meditació, l’autocontrol i és un fervent defensor de les medicines alternatives, tot és més mesurat, més equilibrat. Conscient de les conseqüències de portar el seu cos al límit, sempre ha entrenat amb intel·ligència permetent-se uns dies de descans entremig i inclús regalant-se nou setmanes d’aturada total a l’any per practicar un dels seus “passatemps” preferits: el surf, que havia descobert mentre feia de socorrista, o per fer un retir en algun centre de recolliment espiritual. Després d’aquesta parada, però, és com si despertés d’una letargia hivernal i tota l’energia acumulada durant aquells mesos explota fins a portar-lo a un nivell nou d’estat físic. Aquest cop, però, i sense deixar de seguir les pautes d’en Phil Maffetone, ferm defensor de “l’anar a poc a poc per anar més ràpid”, qui li limita les pulsacions fins a un determinat llindar d’intensitat per tal d’augmentar l’eficiència muscular i ser capaç després de córrer i anar amb bici a una major velocitat, ha canviat d’estratègia i per preparar-se pel seu atac definitiu a Kona ha augmentat les seves hores d’entrenament fins a més de set hores diàries. Sense ser-ne del tot conscient, Allen està seguint l’estricte règim d’entrenaments del seu etern rival, el qual sempre ha afirmat que per vèncer a l’Ironman s’ha d’estar disposat a anar més enllà que la resta i l’única manera és posant-te a prova en cada entrenament. Per a Allen, aquests entrenaments han estat com si per fi fos capaç de traspassar una porta que li havia estat vedada. Una porta que per força l’ha de dur a l’anhelada victòria de Kona. I en aquests precisos instants, en aquesta carretera fuetejada pel vent, Allen està a punt de traspassar-la per primera vegada. Pel Dave, en canvi, que sembla posseït per un dimoni interior que l’empeny a buidar-se completament en tot allò que fa, aquesta cursa sembla feta a la seva mida. Ja fa temps que ha descobert que el seu límit gira al voltant dels 27.500m nedant, els 620km amb bici i els 112 km corrent a la setmana més les dures sessions d’aixecaments de peses. Per sobre d’això, es trenca. Té clar que no és el corredor més ràpid en distancies curtes, però sap que ningú pot aguantar com ell el seu ritme infernal. En Dave té, a més a més, una altra habilitat que el fa destacar per sobre de la resta: és incapaç d’abandonar. És per això que entre els triatletes és conegut com l’Home de Ferro. L’Home que ha guanyat sis de les set vegades en què ha participat a l’Ironman de Hawai i que acaba d’aconseguir el record de la distància al Japó. En Dave, creu en l’acumulació insana d’entrenament i de sofriment per preparar-se físicament i mental per a la competició, no pas amb la meditació. I com molts atletes, competeix millor quan està enfadat, amb ràbia. Són dues filosofies completament oposades: per una banda en Dave prem l’accelerador quan més derrotat se sent i alguna cosa en ell fa clic quan, sigui durant els entrenaments o durant les competicions (que ell viu de la mateixa manera), se sent impel·lit a anar una mica més enllà. És un ionqui de l’extenuació física. En Marc, té la mateixa capacitat de sofriment però de manera més continguda i infreqüent. Simplement és capaç d’esperar i esperar fins que arriba el moment oportú i llavors llençar-s’hi com un depredador.

2:43pm

Els dos homes corren a una velocitat impressionant, establint ritmes de record a cada control. Les seves assistències, malgrat els nervis i l’estrès que acompanya qualsevol competició d’aquesta envergadura, són conscients que viuen un moment irrepetible i no poden amagar l’excitació pel duel que estan presenciant. Pel km 12 el seu temps pronostica una marató de 2h32’! Mentrestant, a la línia de meta, arriben les notícies de la batalla trepidant que s’està duent a terme i una onada d’energia travessa de punta a punta l’avinguda principal de Kona quan la gent comença a aplaudir i cridar com si en Mark i en Dave haguessin d’aparèixer en qualsevol moment. Inflexibles, els dos atletes afluixen una mica el ritme, però així i tot, segueixen avançant a una mitjana més alta que qualsevol de les maratons que s’hagin registrat mai a l’Ironman i 30 segons per km més de pressa que cap dels seus perseguidors. És evident que aquesta ja no és una batalla d’un contra l’altre, i només aquell disposat a arribar a allà on potser cap home no hagi penetrat mai podrà ser coronat com a vencedor de l’Ironman més dur del planeta. Per en Mark és el final d’un viatge que va començar set anys enrere quan hipnotitzat davant la pantalla de televisió, va veure com la Julie Moss, la parella d’un atleta amic seu que amb els anys acabaria sent la seva dona, després d’una lluita colossal contra el què era humanament suportable, col·lapsava a 50 metres de l’arribada i, aixecant-se de nou, tornava a caure a terra per creuar la línia de meta arrossegant-se de quatre grapes. Aquella imatge el va colpir de tal forma que va ser com una revelació i al cap de poc ja s’havia inscrit a la sisena edició d’aquella cursa bestial. En els mesos previs a la competició, en Mark va prendre part en un dels primers triatlons de distància olímpica que tingueren lloc als Estats Units. En ella s’hi van aplegar els millors triatletes del moment, entre ells Scott Tinley l’actual vencedor de l’Ironman, Dave Scott, the Man, Scott Molina i Dale Basescu entre d’altres. Allen, va sortir segon del segment de natació per darrera d’un tal Dave Scott. En la bici encara molt ben posicionat va perdre posicions per una mala transició, i en la cursa a peu va col·locar-se de nou per darrera de Dave Scott. Al cap d’uns kms cinc corredors el van passar fins que es va quedar despenjat amb un d’aquests. Llavors Allen, portant el seu cos més enllà dels seus límits, va fer callar la veu interior que sempre, des de la seva època de nedador, li havia fet disminuir la marxa. Aquest cop Allen va tapar-li la boca i va acabar sobrepassant al cinquè corredor. Després de saludar-se, aquest últim va sentenciar: “Crec que m’acaba de guanyar el paio que serà el millor triatleta de tots els temps”. A partir d’aquell moment en Mark va tenir clar cap a on volia apuntar el seu futur. L’any 1978, mentre en Dave era a l’illa d’Oahu per participar en una competició de natació en aigües obertes, un home que es va presentar a si mateix com a John Collins, comandant de la marina, li va acostar un flyer de la segona edició d’una cursa que tindria lloc uns mesos després i en la qual només s’hi havien apuntat 12 participants. Constava de 3’8km nedant, 180km en bicicleta i 42km corrent i la cursa es deia Ironman. 12 participants? Baaaahhhh!!!, va pensar en Dave. Ell aspirava a alguna cosa més que això, i va semblar oblidar-se’n. Però l’any a sobre, quan una revista anomenada Sports Illustrated va fer un article parlant de l’esdeveniment, es va lamentar de no haver-hi anat. I com li passaria a l’Allen temps després, la seva vida va fer un gir de 360º. Es va comprar la seva primera bici de carretera i es va apuntar a la seva primera marató finalitzant amb un temps de 2h45’. Un dissabte qualsevol va voler fer un simulacre de Ironman per reptar-se amb la distancia. Veient els resultats, va calcular que perfectament podria baixar de les deu hores (una hora i quart més ràpid que el record establert fins aleshores!). L’any següent, es va presentar a Kona no només amb l’objectiu de guanyar sinó amb la intenció de destrossar-los a tots, i el seu temps de 9 hores i 24 minuts, una hora i cinquanta-tres minuts per davant del record de la prova, van convertir-lo en una llegenda de la nit al dia. Era com si hagués trobat una forma legal per poder justificar la seva addició. Al contrari que en Mark, que sempre buscava la companyia d’amics atletes amb qui poder compartir els entrenaments i la benaurança del temps de les platges de San Diego, en Dave, obsessiu com era, entrenava sempre en total solitud enmig de la duresa inhòspita del desert, repetint una vegada i una altra les mateixes rutines, les mateixes rutes. Milions de girs a la mateixa piscina, milers de km a la mateixa carretera. Memoritzant cada segment, cada distància, recordant amb meticulositat obsessiva els seus millors parcials. Però en Dave també tenia el seu costat fosc i, paral·lelament a la seva imatge d’home indestructible, cíclicament va haver de fer front a batalles emocionals també en forma de lesions. Eren períodes foscos on el seu grau d’autodestrucció s’equiparava a la seva determinació quan s’exigia el 200%. Una de les seves nòvies diria d’ell: “La seva energia i el seu desig eren massa forts pel seu cos, com un motor massa poderós pel seu xassís”. L’Ironman esdevindria per a ell la força d’equilibri capaç de donar-li l’estabilitat física i mental que semblava que cap altra cosa ni cursa podien donar-li. Era, en certa manera, el seu lloc preferit de fúria.

2:58pm

A l’última pujada abans d’emprendre el camí de baixada que els durà cap al centre de Kaliua-Kona, en Mark, buit del tot, aconsegueix distanciar-se d’en Dave. Temps després explicaria que en aquell precís moment va tenir una espècie de visió i que, apareixent-se-li la imatge d’un shaman que havia vist dies enrere en una revista, de sobte va sentir-se embolcallat per una pau interior i per fi va ser capaç de traspassar la porta que no s’havia atrevit a creuar en els darrers cinc intents. Després d’un esforç sobrehumà, l’Scott també s’obliga a seguir-lo. Sap que si en Mark se li escapa de més de 10 o 15 segons, ja no tindrà prou temps per atrapar-lo així que ho intenta amb totes les seves forces. Malgrat portar hores movent-se per pura força de voluntat, en Dave és incapaç d’afluixar i segueix fidel al seu estil del tot o res, deixant-s’hi fins a l’última gota de vida. En Mark, que ha somiat aquest moment centenars de vegades, sap que ara ja no se li pot escapar i deixa que l’embargui una sensació de plenitud mentre s’aïlla dels crits eixordadors dels milers de persones que s’han reunit allà i que són coneixedors de la rivalitat i de l’èpica lluita que els dos atletes acaben suportar.

3:09pm

En creuar la línia de meta i amb el rellotge marcant 8h09’15”, en Mark no pot evitar posar-se a plorar desconsoladament. Potser no tant per haver guanyat la cursa més important del món després d’anys intentant-ho en va, sinó, i sobretot, per haver estat capaç de vèncer les seves pròpies pors i sentir que per fi havia fet alguna cosa increïble als ulls de la gent. El temps final del segment de la marató havia quedat en uns inimaginables 2h39´. En Dave, creua la línia de meta 58 segons després i aixeca el puny en senyal d’agraïment . L’ovació del públic cap a l’home que ha portat a les seves espatlles tot el pes de la cursa i que durant 10 anys ha estat la imatge mateixa de l’Home de Ferro no és, en cap cas, menor que el que li han proferit al vencedor. La gent, corpresos encara per la bellesa de la seva batalla, aplaudeix el seu esforç titànic i a la vegada homenatgen al mite que hi ha darrere de l’home. “Tu no has perdut aquesta cursa, Scott.” semblen dir-li.”I tant que no!”

Epíleg

Mark Allen després de la gran batalla de l’Ironwar aconseguiria cinc victòries consecutives a Hawai.
Dave Scott, apartat de la competició durant cinc anys, va tornar el 1994. Tenia 40 anys i aquell any, en Mark Allen, va decidir no participar-hi. En Dave va entrar en segona posició en 8h24’32”. Un temps millor que els que havia fet les vegades que havia guanyat a Kona, i establint un nou record de grup d’edat de més de 40 anys, superant l’anterior per més de 35 minuts. Quan el 1995 en Mark Allen va tornar a guanyar igualant amb 6 el nombre de victòries que havia aconseguit en Dave Scott a la mateixa prova, aquest havia decidit que seria el seu últim Ironman. Tenia 37 anys. L’any 1996 i acabant 26è el tram de bici, en Dave Scott, ja amb 42 anys, va aconseguir remuntar fins a la cinquena posició. Aquesta derrota i la de l’Ironwar serien recordades per a ell com a les dues millors curses de la seva vida.

Jordi Camprubí







Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.