Tancar
01 Abril 2019
Trail / Ultratrail / Running

JOAN BENOIT La reina de la marató

De sobte tot es va enfosquir i a la Joan la va embolcallar una sensació d’ingravidesa. Els seus pensaments, fins llavors concentrats en la cadència de les seves cames i el ritme de la seva respiració, van deixar de pertànyer-li.

JOAN BENOIT La reina de la marató
De sobte tot es va enfosquir i a la Joan la va embolcallar una sensació d’ingravidesa. Els seus pensaments, fins llavors concentrats en la cadència de les seves cames i el ritme de la seva respiració, van deixar de pertànyer-li. Per uns instants que van semblar-li eterns, el seu cos va deixar de ser esforç i angoixa i lluita, i el món es va convertir en un murmuri llunyà de crits i aplaudiments reverberant en cadascuna de les parets del seu ésser. Van ser només 50 metres, però el record d’aquell precís moment en què tot estava a punt de canviar per sempre, l’acompanyarien la resta de la seva vida.

Quan per fi va creuar el túnel de l’estadi, la cridòria era eixordadora. La llum, potent com un far, la va encegar com si s’hagués capbussat en un mar de claredat i va buscar en va protegir-se els ulls amb el palmell de la mà. Estava a punt de guanyar la primera marató femenina de la història dels Jocs Olímpics, ho havia aconseguit.

Filla d’un ex-membre de les forces armades reconvertit a propietari d’una botiga de roba per a homes, la Joan havia crescut essent la tercera i única noia de tres germans en un entorn en el qual tots eren tractats com a iguals. Això feia de la llar una atmosfera igualitària però alhora exigent per a la Joan, ja que tenia que esforçar-se el doble per a poder seguir el ritme dels seus dos germans més grans que ella.

Fou durant les habituals escapades familiars d’esquí, a on la Joan, més jove i menuda que els altres, aprendria sense saber-ho algunes de les seves primeres lliçons i que amb els anys acabaria aplicant a la seva manera de córrer: resistència, determinació i mai, mai, permetre’s demanar permís per a res a ningú.

A meitats dels anys setanta, sense massa referents femenins en el món dels esports, era lògic que la Joan s’inspirés en aquelles dones que sí que havien aconseguit excel·lir en les seves disciplines, sobretot tennistes i esquiadores, i que busqués emular-les. Per això va convèncer-se a si mateixa que arribaria a ser la millor i va somiar a convertir-se en campiona olímpica de descens.

Lamentablement, un accident esquiant als seus 14 anys, truncà el seu somni d’infantesa però no aconseguí acabar amb la seva determinació. Era obvi que calia trobar alguna cosa amb la qual omplir la seva avidesa i el running va complir amb escreix aquesta funció.

De seguida va començar a guanyar curses individuals i inclús alguns diaris locals es van començar a fer ressò dels seus primerencs triomfs: “Haig de sortir a córrer diàriament”, deia en una primera entrevista, “si no ho faig, em sento culpable”.

Tot i aquests inicis tan prometedors i a despit dels seus mals resultats escolars sobretot en aquells que feien referència als esports d’equip, la Joan reconeixeria, anys més tard, que en aquells primers anys no se sentia del tot còmode corrent tot sola, un fet no gaire habitual en aquella època, i confessa que en creuar-se amb algun cotxe durant algun dels seus habituals entrenaments, molt sovint procurava dissimular fent veure que admirava les flors dels vorals o s’ajupia per a col·leccionar pedres.

Sense ser-ne del tot conscient i influenciada de ben segur per aquella atmosfera familiar que no havia fet distinció entre els seus germans i ella, la Joan estava seguint l’estela d’altres dones que, abans que ella, havien també desafiat al masclisme i els estereotips de gènere com els que pretenien que les dones no podien córrer grans distàncies a risc de danyar irremeiablement els seus òrgans sexuals.

Quan el 1967 el director de la Marató de Boston es va adonar que darrera de les sigles de K.V. Switzer s’hi amagava el nom d’una dona, aquest va voler apartar-la de la competició de males maneres. Van ser els altres corredors que corrien al costat d’ella els qui van impedir que Jock Semple se sortís amb la seva i la fotografia va donar la volta al món. Segurament, l’impacte d’aquella imatge deuria influenciar a la Joan d’alguna manera i alguna cosa va canviar a partir d’aleshores.

switzer_marato--2585592.jpg

Switzer va acabar aquella marató en quatre hores i vint minuts, gairebé dues hores més tard del què ho faria Joan Benoit en la marató dels Jocs Olímpics de Los Angeles 1984, on precisament Switzer era l’encarregada de la retransmissió esportiva: “Aquella cursa va ser la culminació dels meus somnis”, diria Switzer, rememorant la gesta de Benoit i parlant com a membre del Comité Olímpic Internacional. “De fet, crec que la marató olímpica va ser, en molts sentits, tan important com aconseguir el dret a vot per a les dones. Va fer falta arribar fins allí per a demostrar al món fins a on podien arribar el físic i el poder de les dones”.

roberta_gibb--975144.jpg

Abans que Switzer, però, i molt menys reconeguda que ella, Roberta “Bobbi” Gibb, pot vanar-se d’haver estat la primera dona a córrer la Marató de Boston. Gibb, que tenia, diuen, una gràcia natural per al running, era capaç de cobrir grans distàncies pel simple plaer de fer-ho. En una de les seves sortides habituals corrent durant hores per les platges de Sant Diego, Roberta, sense voler-ho, va anar corrent fins més enllà de la frontera amb Mèxic i la policia fronterera la va detenir per semblar-li sospitós que una dona estigués corrent tota sola. Gibb, que rarament duia vestits, no era de les que es veien a si mateixes casant-se ni sotmetent-se a les costums de l’època, i es podia passar hores i hores jugant a atrapar amb els seus cosins o bé corrent envoltada dels gossos dels seus veïns, que veient la seva inclinació natural, li havien demanat que els exercités fent-los córrer pels boscos.

L’any 1964, Gibb, acompanyada pel seu pare, va anar a Boston el dia de la marató i en va quedar fascinada a l’instant.

Veure tota aquella munió d’atletes corrent amb aquella naturalitat, va ser per a ella com una rebel·lació, i aquella mateixa tarda va decidir que algun dia ella també correria la Marató de Boston.

Més tard afirmaria que allà on ella només havia vist corredors, ni s’havia adonat que tots eren homes. Determinada, l’any 1966 la Roberta va enviar la seva sol·licitud de participació a la prova. La resposta va ser clara: les dones no hi podien prendre part i, a més a més, cobrir tals distàncies podia posar en perill la seva salut, afirmaven.

Així que sense avisar, el 19 d’abril es va presentar a Boston i, amagada rere uns arbustos, es va esperar a sentir el tret de sortida per ajuntar-se, segons després, a la resta de corredors. La Roberta no sabia com reaccionarien els homes en veure-la, però tampoc semblava preocupar-la que tots fossin homes, hi estava acostumada. La seva sorpresa va ser quan, en adonar-se de la seva presència, la reacció dels altres corredors no va ser la que ella s’havia esperat: “Tots, sense excepció, em van aplaudir i em van animar, encoratjant-me a seguir i prometent-me que no deixarien que res ni ningú s’interposés entre mi i la línia de meta”. A la seva arribada, alguns periodistes que s’havien assabentat de la seva participació, l’estaven esperant per entrevistar-la: “Els vaig dir que només estimava córrer i que no havia corregut la marató per a desafiar a ningú, sinó que ho havia fet per canviar la percepció que les dones no podien fer-ho. També els vaig dir que les dones podien ser femenines i fortes i atlètiques al mateix temps”.

Malgrat les objeccions d’alguns dels altres corredors i encara que Gibb havia acabat per davant de la majoria dels altres participants masculins amb un temps no oficial de 3 hores i 21 minuts, el director de la cursa no va voler donar el seu temps com a oficial.

Gibb va tornar-hi el 1967 i el 1968, guanyant la Marató de Boston tres vegades consecutives. No va ser fins el 1996 en el centenari de celebració de la Marató de Boston, quan els seus organitzadors van demanar perdó pels errors del passat i van reconèixer finalment a “Bobbi” Gibb com la legitima vencedora de la Marató de Boston en les edicions de 1967, 1968 i 1969, atorgant-li la medalla d’or que l’acreditava com a legítima guanyadora de la prova.

Joan va saltar a la pista sentint a cada gambada tot el pes de la història sobre els seus peus. Per a ella era un somni fet realitat, impensable quan tan sols dos mesos enrere s’havia hagut de sotmetre a una artroscòpia de genoll i no havia pogut entrenar-se amb normalitat. I aquí estava, victorejada per milers i milers de persones, sense saber que estava a punt de convertir-se en un símbol per a milions de dones d’arreu del món que a partir d’aleshores ocuparien els carrers de les principals ciutats del planeta en plena efervescència de la febre pel running.

En aquells últims cent metres de cursa, en un esforç que tenia més de batalla contra la història que contra el crono, ressonaven anys i anys de lluites de centenars de dones que, menystingudes, mai havien deixat de somiar ni de creure en elles mateixes.

Dones que, com en molts d’altres camps de la societat, de la cultura i de la política, havien hagut d’enfrontar-se en soledat a homes incapaços de veure mes enllà dels seus prejudicis i, sobretot, dels seus complexos.

La Joan es va llevar la gorra i saludant al públic de l’estadi amb la cara coberta de llàgrimes, va travessar la línia de meta en uns estratosfèrics
2h 24’52”. Era la primera dona en la història a guanyar una marató olímpica.

Un minut per darrere seu quedaria la que fou, segurament, una de les mes grans maratonianes de tots els temps: Grete Waitz.
La noruega que guanyaria nou vegades la Marató de Nova York. Una gesta que mai ningú no podrà repetir.

grete_waitz--967557.jpg
Joan Benoit, preguntada sobre què havia de dir a totes aquelles dones per qui la marató olímpica femenina havia estat només una fantasia, contestà:
“No estic a la mateixa lliga que aquelles pioneres del running que m’han precedit. Elles van ser les que realment van canviar la història. Tenien coratge, tenien talent i, per sobre de tot, van tenir la passió de lluitar per l’esport que estimaven”.

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.