19 Juliol 2022
Entrevista JUANJO BRAU
Juanjo Brau va entrar al Barça l’any 1997 com a massatgista del futbol base i en va sortir vint-i-quatre anys després, com a màxim responsable dels serveis de fisioteràpia del club, un equip format per setanta fisioterapeutes...
Juanjo Brau va entrar al Barça l’any 1997 com a massatgista del futbol base i en va sortir vint-i-quatre anys després, com a màxim responsable dels serveis de fisioteràpia del club, un equip format per setanta fisioterapeutes. Va viure l’època daurada del Barça, envoltat de grans estrelles i treballant amb els millors jugadors del món, la majoria dels quals havia vist créixer.
Tornant als seus orígens, vam entrevistar-lo al camp de futbol Les Roques de Sant Vicenç de Castellet, terreny en el qual va jugar en la seva infantesa.
Vam parlar de la professió, la seva experiència al F.C Barcelona i de nous projectes...
Treballar al Barça suposa estar sota una gran pressió, trobes a faltar aquest aspecte?
M’he tret de sobre el focus i pressió mediàtics però continuo treballant de fisioterapeuta i quan estic amb un pacient, la responsabilitat sempre és màxima. Potser trobo a faltar anar al límit, això sí.
Quan un jugador jove pateix una lesió que l’allunya durant molt de temps del terreny de joc, com es gestiona?
És difícil de gestionar, en part pel seu entorn que no l’acostuma a afavorir: es generen moltes expectatives sobre els jugadors i, essent tan joves, s’acaben angoixant. Cal un missatge comú de tothom i transmetre’ls molta tranquil·litat.
D’altra banda, si una cirurgia fracassa, els fisios hi tenim poca cosa a fer i si la lesió s’allarga, és normal que el jugador es desesperi. La magnitud de jugar al Barça és molt gran i n’hi ha que ho porten bé, però d’altres no tant, depèn del caràcter de cadascú. És clar que hi ha un estrès competicional.
S’entrenen aquests aspectes més psicològics?
Crec que s’haurien d’entrenar més. Els jugadors joves necessiten una tutela professional per conviure amb les emocions que els genera el dia a dia durant les 24h, no només durant la competició. Les xarxes socials, l’entorn, les crítiques a favor i en contra (que són molt destructives) poden generar un estat d’angoixa i malestar que s’han de vetllar. Sempre vaig trobar a faltar un professional que fos a dins de l’staff, cuidant els jugadors. Crec que caldria tenir un psicòleg de forma habitual i no només quan les coses van malament, quan ja hi ha un “problema”. El jugador l’has d’acompanyar. A vegades l’angoixa ve del mateix entorn familiar perquè estan sobreprotegits i hi ha jugadors que es veuen a ells mateixos com una sortida per a tota la família, amb la responsabilitat que això implica, i ho passen malament.
Com ha evolucionat la fisioteràpia en tots aquests anys?
El canvi més important s’ha produït gràcies a la tecnologia. Ara tenim més coneixement i es poden fer millors diagnòstics, que són l’eina a partir de la qual treballem els fisioterapeutes. Tenir una diagnosi correcta és la clau, el pronòstic es pot escurçar o no perquè cada persona és diferent. Ara tenim més coneixements sobre anatomia, sobretot sobre lesions musculars i això ens permet filar més prim a l‘hora de fer un tractament.
Així ja no es produeixen errors de diagnosi?
N’hi ha menys gràcies als aparells més avançats i, cenyint-me estrictament a l’àmbit esportiu, el fet que hi hagi molts més estudis anatòmics ha permès que es conegui millor la biomecànica de certs grups musculars a partir d’uns determinats moviments i això també ajuda a que puguis completar la recuperació amb un coneixement superior respecte el que hi havia abans.
També és cert que anys enrere s’immobilitzava tot i ara pràcticament no s’immobilitza res. Jo vaig ser molt precoç en començar a treballar la lesió, recordo tocar-ho i mobilitzar-ho aviat, perquè veia que donava bons resultats. El coneixement, a part de la ciència, te’l dona el pacient.
Cap a quins aspectes pot millorar encara més la fisioteràpia?
Crec que cal anar cap a conèixer millor les càrregues internes dels jugadors i ser capaços de controlar-les.
Què són les càrregues internes?
El que comentàvem abans, tot el que interioritza un jugador, com li reacciona el cos fisiològicament davant d’un esforç, etc. És una càrrega que encara no es quantifica del tot i que és molt important, perquè malgrat els coneixements que tenim, cada vegada hi ha més lesions…
I aquestes s’evitarien si es fessin més canvis durant un partit?
Sí, evidentment. A la Premier League l’any que ve ja faran cinc canvis. D’aquesta manera tens la possibilitat de substituir gairebé la meitat de l’equip, per la qual cosa disminueixes la càrrega externa dels jugadors i en millores la competitivitat. És qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins i tot en faria sis de canvis i així hi hauria més jugadors que podrien jugar.
Venim d’una herència en què no es feien canvis, per això el jugador no entén que el puguin canviar, ho vol jugar tot. Però això canviaria si es normalitzés que jugarà mitja hora o quaranta minuts, com succeeix en altres esports en que es fan més canvis, com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei, el futbol sala, etc.
Jugar tants minuts és una exigència màxima a la qual s’afegeix un tema que per mi, és la principal causa de lesions: la fatigabilitat. Un futbolista que juga dos partits a la setmana és impossible que es pugui recuperar en 72h., fisiològicament no està recuperat.
El descans és bàsic per a la millora del rendiment…
A vegades és el millor entrenament i quan dic “descans”, parlo de no venir al vestidor, de desconnectar totalment. Per què no donar descans? S’està massa pendent del que dirà la premsa. La nova generació d’entrenadors però, tenen més present la importància d’aquest tema. Recordo una ocasió que el Pep va donar festa un divendres i diumenge jugàvem contra el Real Madrid, crec que així és com ha de ser. El descans és una part de l’entrenament, no pots estar sumant llindars permanentment. Els que no han jugat que entrenin, però a la resta, el que més els convé, és descansar. Al futbol hi ha vint-i-tres individualitats, que formen part d’un col·lectiu, però estem parlant d’individualitats. Si a un jugador en concret li has de donar descans, ho hauries de poder fer amb tota tranquil·litat.
Els jugadors han de ser responsables per arribar al partit en condicions
Una vegada vaig dir a un jugador: “has de patir durant la setmana per gaudir el diumenge, perquè si ho fas a la inversa, ets mort”. Això vol dir entrenar tant com toca, ser responsable, esforçar-te i anar al límit als entrenaments. Exigència màxima durant la setmana per arribar al partit amb més possibilitats de gaudir, perquè t’hauràs preparat per a aquesta competència.
Jugadors desmotivats?
Si un jugador del Barça l’has de motivar, és que alguna cosa passa. Deixant de banda i entenent els canvis emocionals que pugui tenir, si t’agrada el futbol jugar al Barça és el privilegi més gran, no et pot faltar motivació. Quan es diu “aquest equip està desmotivat” és més aviat la dinàmica el que s’ha de canviar, i cal fer-ho de manera personalitzada amb cada jugador.
Segueixes un protocol per a cada lesió?
Hi ha lesionats, no hi ha lesions. I no totes les lesions tenen el mateix pronòstic. El protocol ha de ser individualitzat, flexible i molt variable, hi ha moltes coses que no es produiran. A mi m’agrada treballar amb microcicles de 4-6 dies i objectius. Sempre parlant en l’àmbit de lesions esportives en l’alta competició, no pots protocol·litzar perquè hi ha molta variabilitat.
Que el jugador arribi a jugar un partit, depèn de la teva tasca?
Jo no en sóc el responsable, ho és el mateix jugador, jo no recupero ningú, ell té la responsabilitat de recuperar-se. Jo formulo unes guies de treball, en funció del moment en què es troba el jugador, la situació de la temporada, els partits importants, etc. Hi ha moltes coses a tenir en compte.
En el futbol femení es produeixen el mateix tipus de lesions que en el masculí?
La lesió prevalent en les dones és el lligament creuat anterior. Encara ens falta conèixer molt més sobre la biologia i la fisiologia de la dona en l’alta competició i aplicades al rendiment.
Què fa diferent a Messi?
La intel·ligència futbolística i la competitivitat. Té un nivell cognitiu bestial, pensa i veu les coses més ràpid que els altres i sempre sabia on era la solució. Ho coneix tot del futbol: pots parlar amb ell de qualsevol jugador, de qualsevol equip, domina al 100% el seu esport. D’altra banda, el Barça el va educar per ser competitiu: de jove el vaig tractar durant dos mesos de dilluns a divendres, i el cap de setmana jugava partits amb tres o quatre equips diferents que necessitaven guanyar, això quan tenia 16 anys. D’aquesta manera es va potenciar encara més el seu instint natural i va acabar integrant que ell era responsable de fer guanyar l’equip.
Ara que ho pots veure amb perspectiva, has assimilat tot el que has viscut al Barça?
Haver estat en un club que genera tantes emocions, és molt gran, he viscut l’època més gloriosa amb l’entrenador més impressionant. El Pep va canviar la dinàmica del club. He viscut l’època de Ronaldinho, de Messi i de Guardiola, tres personatges de la història del futbol difícilment repetibles.
Ara miro enrere i veig el desgast que representa guanyar i haver de continuar guanyant. Jo no veia els partits com tothom, estava constantment pendent dels moviments dels jugadors i això era un neguit. Sovint la gent estava contenta per haver guanyat i haver marcat molts gols, però jo estava preocupat perquè un jugador havia tingut molèsties.
Sóc molt patidor, el jugador me l’he emportat a casa, no l’he deixat mai al vestidor. Ho deia sempre a l’equip de fisioterapeutes: “el fet que no vingueu aquesta tarda no vol dir que no hàgiu d’estar pendents de la lesió, penseu què heu fet i què fareu demà per intentar que estigui millor que avui.” Aquesta ha de ser la missió del físio, sempre.
L’objectiu del fisioterapeuta es resumeix així?
L’objectiu del físio és que el jugador arribi a entrenar en les millors condicions, el del preparador físic preparar-lo per competir i el de l’entrenador formar-lo per rendir. Aquesta és una mica la seqüència. No sóc el responsable de que pugui jugar o no el diumenge, sóc responsable de que pugui entrenar. Si entrena en les condicions en que ha d’entrenar, els preparadors físics i l’entrenador ja determinaran si pot jugar o no.
Què fas actualment a nivell professional?
Continuo exercint de manera particular amb jugadors d’elit i també em dedico a la docència. Estic impartint classes de màster a diferents universitats d’Espanya i també internacionals. Encara m’haig de decidir entre les propostes que m’han fet. En aquests moments el dia a dia del món del futbol no el trobo gens a faltar, he acabat molt desgastat i difícilment hi voldré tornar.
Amb la teva experiència pots aportar molt a les noves generacions
Els veterans hem d’explicar als joves la nostra experiència, que a vegades fa trontollar l’evidència. Explico el que faig i el que penso, no el què han de fer ells. Quan vaig començar no es podia quantificar la càrrega d’un entrenament i ara, gràcies a l’especificitat i individualitat, a la medicina i la preparació física, s’ha allargat la vida esportiva en l’alta competició, amb trenta-sis anys hi ha futbolistes que són titulars indiscutibles.
Per acabar, quin esport fas?
M’agrada sortir a córrer, és el meu moment, la meva vàlvula d’escapament.
Una pel·lícula
No sóc de mirar gaires pel·lícules, però la última que he vist és “Coda” i em va agradar molt.
Un llibre
“Los cuatro acuerdos”, que em va regalar Andoni Zubizarreta, és un llibre que s’ha de llegir moltes vegades! L’últim que m’he llegit és l’Evolució tàctica del futbol”.
Quina música escoltes?
M’agrada el blues i el jazz.
Gràcies Juanjo i sort en tots els nous reptes!
Entrevista publicata a l'Araesport n.27
Tornant als seus orígens, vam entrevistar-lo al camp de futbol Les Roques de Sant Vicenç de Castellet, terreny en el qual va jugar en la seva infantesa.
Vam parlar de la professió, la seva experiència al F.C Barcelona i de nous projectes...
Treballar al Barça suposa estar sota una gran pressió, trobes a faltar aquest aspecte?
M’he tret de sobre el focus i pressió mediàtics però continuo treballant de fisioterapeuta i quan estic amb un pacient, la responsabilitat sempre és màxima. Potser trobo a faltar anar al límit, això sí.
Quan un jugador jove pateix una lesió que l’allunya durant molt de temps del terreny de joc, com es gestiona?
És difícil de gestionar, en part pel seu entorn que no l’acostuma a afavorir: es generen moltes expectatives sobre els jugadors i, essent tan joves, s’acaben angoixant. Cal un missatge comú de tothom i transmetre’ls molta tranquil·litat.
D’altra banda, si una cirurgia fracassa, els fisios hi tenim poca cosa a fer i si la lesió s’allarga, és normal que el jugador es desesperi. La magnitud de jugar al Barça és molt gran i n’hi ha que ho porten bé, però d’altres no tant, depèn del caràcter de cadascú. És clar que hi ha un estrès competicional.
S’entrenen aquests aspectes més psicològics?
Crec que s’haurien d’entrenar més. Els jugadors joves necessiten una tutela professional per conviure amb les emocions que els genera el dia a dia durant les 24h, no només durant la competició. Les xarxes socials, l’entorn, les crítiques a favor i en contra (que són molt destructives) poden generar un estat d’angoixa i malestar que s’han de vetllar. Sempre vaig trobar a faltar un professional que fos a dins de l’staff, cuidant els jugadors. Crec que caldria tenir un psicòleg de forma habitual i no només quan les coses van malament, quan ja hi ha un “problema”. El jugador l’has d’acompanyar. A vegades l’angoixa ve del mateix entorn familiar perquè estan sobreprotegits i hi ha jugadors que es veuen a ells mateixos com una sortida per a tota la família, amb la responsabilitat que això implica, i ho passen malament.
Com ha evolucionat la fisioteràpia en tots aquests anys?
El canvi més important s’ha produït gràcies a la tecnologia. Ara tenim més coneixement i es poden fer millors diagnòstics, que són l’eina a partir de la qual treballem els fisioterapeutes. Tenir una diagnosi correcta és la clau, el pronòstic es pot escurçar o no perquè cada persona és diferent. Ara tenim més coneixements sobre anatomia, sobretot sobre lesions musculars i això ens permet filar més prim a l‘hora de fer un tractament.
Així ja no es produeixen errors de diagnosi?
N’hi ha menys gràcies als aparells més avançats i, cenyint-me estrictament a l’àmbit esportiu, el fet que hi hagi molts més estudis anatòmics ha permès que es conegui millor la biomecànica de certs grups musculars a partir d’uns determinats moviments i això també ajuda a que puguis completar la recuperació amb un coneixement superior respecte el que hi havia abans.
També és cert que anys enrere s’immobilitzava tot i ara pràcticament no s’immobilitza res. Jo vaig ser molt precoç en començar a treballar la lesió, recordo tocar-ho i mobilitzar-ho aviat, perquè veia que donava bons resultats. El coneixement, a part de la ciència, te’l dona el pacient.
Cap a quins aspectes pot millorar encara més la fisioteràpia?
Crec que cal anar cap a conèixer millor les càrregues internes dels jugadors i ser capaços de controlar-les.
Què són les càrregues internes?
El que comentàvem abans, tot el que interioritza un jugador, com li reacciona el cos fisiològicament davant d’un esforç, etc. És una càrrega que encara no es quantifica del tot i que és molt important, perquè malgrat els coneixements que tenim, cada vegada hi ha més lesions…
I aquestes s’evitarien si es fessin més canvis durant un partit?
Sí, evidentment. A la Premier League l’any que ve ja faran cinc canvis. D’aquesta manera tens la possibilitat de substituir gairebé la meitat de l’equip, per la qual cosa disminueixes la càrrega externa dels jugadors i en millores la competitivitat. És qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins i tot en faria sis de canvis i així hi hauria més jugadors que podrien jugar.
Venim d’una herència en què no es feien canvis, per això el jugador no entén que el puguin canviar, ho vol jugar tot. Però això canviaria si es normalitzés que jugarà mitja hora o quaranta minuts, com succeeix en altres esports en que es fan més canvis, com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei, el futbol sala, etc.
Jugar tants minuts és una exigència màxima a la qual s’afegeix un tema que per mi, és la principal causa de lesions: la fatigabilitat. Un futbolista que juga dos partits a la setmana és impossible que es pugui recuperar en 72h., fisiològicament no està recuperat.
El descans és bàsic per a la millora del rendiment…
A vegades és el millor entrenament i quan dic “descans”, parlo de no venir al vestidor, de desconnectar totalment. Per què no donar descans? S’està massa pendent del que dirà la premsa. La nova generació d’entrenadors però, tenen més present la importància d’aquest tema. Recordo una ocasió que el Pep va donar festa un divendres i diumenge jugàvem contra el Real Madrid, crec que així és com ha de ser. El descans és una part de l’entrenament, no pots estar sumant llindars permanentment. Els que no han jugat que entrenin, però a la resta, el que més els convé, és descansar. Al futbol hi ha vint-i-tres individualitats, que formen part d’un col·lectiu, però estem parlant d’individualitats. Si a un jugador en concret li has de donar descans, ho hauries de poder fer amb tota tranquil·litat.
Els jugadors han de ser responsables per arribar al partit en condicions
Una vegada vaig dir a un jugador: “has de patir durant la setmana per gaudir el diumenge, perquè si ho fas a la inversa, ets mort”. Això vol dir entrenar tant com toca, ser responsable, esforçar-te i anar al límit als entrenaments. Exigència màxima durant la setmana per arribar al partit amb més possibilitats de gaudir, perquè t’hauràs preparat per a aquesta competència.
Jugadors desmotivats?
Si un jugador del Barça l’has de motivar, és que alguna cosa passa. Deixant de banda i entenent els canvis emocionals que pugui tenir, si t’agrada el futbol jugar al Barça és el privilegi més gran, no et pot faltar motivació. Quan es diu “aquest equip està desmotivat” és més aviat la dinàmica el que s’ha de canviar, i cal fer-ho de manera personalitzada amb cada jugador.
Segueixes un protocol per a cada lesió?
Hi ha lesionats, no hi ha lesions. I no totes les lesions tenen el mateix pronòstic. El protocol ha de ser individualitzat, flexible i molt variable, hi ha moltes coses que no es produiran. A mi m’agrada treballar amb microcicles de 4-6 dies i objectius. Sempre parlant en l’àmbit de lesions esportives en l’alta competició, no pots protocol·litzar perquè hi ha molta variabilitat.
Que el jugador arribi a jugar un partit, depèn de la teva tasca?
Jo no en sóc el responsable, ho és el mateix jugador, jo no recupero ningú, ell té la responsabilitat de recuperar-se. Jo formulo unes guies de treball, en funció del moment en què es troba el jugador, la situació de la temporada, els partits importants, etc. Hi ha moltes coses a tenir en compte.
En el futbol femení es produeixen el mateix tipus de lesions que en el masculí?
La lesió prevalent en les dones és el lligament creuat anterior. Encara ens falta conèixer molt més sobre la biologia i la fisiologia de la dona en l’alta competició i aplicades al rendiment.
Què fa diferent a Messi?
La intel·ligència futbolística i la competitivitat. Té un nivell cognitiu bestial, pensa i veu les coses més ràpid que els altres i sempre sabia on era la solució. Ho coneix tot del futbol: pots parlar amb ell de qualsevol jugador, de qualsevol equip, domina al 100% el seu esport. D’altra banda, el Barça el va educar per ser competitiu: de jove el vaig tractar durant dos mesos de dilluns a divendres, i el cap de setmana jugava partits amb tres o quatre equips diferents que necessitaven guanyar, això quan tenia 16 anys. D’aquesta manera es va potenciar encara més el seu instint natural i va acabar integrant que ell era responsable de fer guanyar l’equip.
Ara que ho pots veure amb perspectiva, has assimilat tot el que has viscut al Barça?
Haver estat en un club que genera tantes emocions, és molt gran, he viscut l’època més gloriosa amb l’entrenador més impressionant. El Pep va canviar la dinàmica del club. He viscut l’època de Ronaldinho, de Messi i de Guardiola, tres personatges de la història del futbol difícilment repetibles.
Ara miro enrere i veig el desgast que representa guanyar i haver de continuar guanyant. Jo no veia els partits com tothom, estava constantment pendent dels moviments dels jugadors i això era un neguit. Sovint la gent estava contenta per haver guanyat i haver marcat molts gols, però jo estava preocupat perquè un jugador havia tingut molèsties.
Sóc molt patidor, el jugador me l’he emportat a casa, no l’he deixat mai al vestidor. Ho deia sempre a l’equip de fisioterapeutes: “el fet que no vingueu aquesta tarda no vol dir que no hàgiu d’estar pendents de la lesió, penseu què heu fet i què fareu demà per intentar que estigui millor que avui.” Aquesta ha de ser la missió del físio, sempre.
L’objectiu del fisioterapeuta es resumeix així?
L’objectiu del físio és que el jugador arribi a entrenar en les millors condicions, el del preparador físic preparar-lo per competir i el de l’entrenador formar-lo per rendir. Aquesta és una mica la seqüència. No sóc el responsable de que pugui jugar o no el diumenge, sóc responsable de que pugui entrenar. Si entrena en les condicions en que ha d’entrenar, els preparadors físics i l’entrenador ja determinaran si pot jugar o no.
Què fas actualment a nivell professional?
Continuo exercint de manera particular amb jugadors d’elit i també em dedico a la docència. Estic impartint classes de màster a diferents universitats d’Espanya i també internacionals. Encara m’haig de decidir entre les propostes que m’han fet. En aquests moments el dia a dia del món del futbol no el trobo gens a faltar, he acabat molt desgastat i difícilment hi voldré tornar.
Amb la teva experiència pots aportar molt a les noves generacions
Els veterans hem d’explicar als joves la nostra experiència, que a vegades fa trontollar l’evidència. Explico el que faig i el que penso, no el què han de fer ells. Quan vaig començar no es podia quantificar la càrrega d’un entrenament i ara, gràcies a l’especificitat i individualitat, a la medicina i la preparació física, s’ha allargat la vida esportiva en l’alta competició, amb trenta-sis anys hi ha futbolistes que són titulars indiscutibles.
Per acabar, quin esport fas?
M’agrada sortir a córrer, és el meu moment, la meva vàlvula d’escapament.
Una pel·lícula
No sóc de mirar gaires pel·lícules, però la última que he vist és “Coda” i em va agradar molt.
Un llibre
“Los cuatro acuerdos”, que em va regalar Andoni Zubizarreta, és un llibre que s’ha de llegir moltes vegades! L’últim que m’he llegit és l’Evolució tàctica del futbol”.
Quina música escoltes?
M’agrada el blues i el jazz.
Gràcies Juanjo i sort en tots els nous reptes!
Entrevista publicata a l'Araesport n.27
Escriu el teu comentari
Altres continguts - 06 Novembre 2024
MARC FONT CARRERAS D’entrenador improvisat en pandèmia a referent en tecnificació amb Step Front
Excursions - 06 Novembre 2024