LA SÉQUIA DE MANRESA, ON L’AIGUA ÉS EL CAMÍ

Cada any per aquestes dates s’organitza la Transéquia, un esdeveniment esportiu, patrimonial i cultural que porta a resseguir el canal medieval a milers de persones. Però la Séquia es pot recórrer tot l’any per descobrir-ne els colors i el pas de les estacions tot fent esport.

És un camí planer, que segueix l’aigua del canal i separat del transit rodat, on anar-hi a caminar o passejar, tant si és per lleure com per fer esport. Aquest ús actual s’afegeix a l’original, que tenia una funció de gestió i vigilància: facilitar la feina dels guardes de la Séquia, els sequiaires, que l’utilitzaven per controlar el seu estat, evitar el furt de l’aigua al llarg del canal, i controlar el bon ús del regadiu, entre d’altres feines.

La Séquia es va construir a mitjans del segle XIV, quan després d’un episodi de sequera i fam el Consell de la ciutat de Manresa va planificar la construcció d’un canal que permetés regar el seu terme. Amb la concessió d’un permís per part del rei Pere III, l’any 1339 començà la història de la construcció de la Séquia i després de patir uns quants entrebancs, van concloure 44 anys més tard. Des de fa quasi 700 anys l’aigua no ha parat de circular per la Séquia i segueix portant l’aigua del riu Llobregat, que es capta a la resclosa dels manresans a sota mateix del turó del castell de Balsareny.

El recorregut comença a Balsareny, per un primer tram que alterna el bosc de ribera amb petites hortes. Segueix pel costat d’antigues fàbriques tèxtils, com la fàbrica del Molí o de Can Vinyes i més endavant, la fàbrica de Vilafruns. Un cop la Sèquia entra al municipi de Sallent, degut a la inestabilitat del terreny i pels efectes de les subsidències causades per les extraccions de sals, hi han trams on l’aigua circula soterrada. El pont del Vilar és testimoni d’aquests canvis i no serà fins passada l’estació abandonada del ferrocarril de Sallent que retrobem el canal a cel descobert. La muntanya de residus salins de la Botjosa, marca el canvi, de les activitats mineres a l’agrícola i forestal.
Uns primers tombs i la Séquia passa per la mina del Mas de les Coves, a partir del que s’endinsa a la plana, primer la que domina l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc i posteriorment el Pla de la Sala, alternant un mosaic de camps i boscos. No serà fins als Plans de Santa Anna on l’amplitud de l’horitzó prendrà tota la seva magnificència.
Ara, mentre la Séquia va resseguint les ondulacions acompanyada pels terrenys agrícoles, concentra, en aquesta part, les millors panoràmiques de Montserrat. Un cop es deixa enrere la casa dels Sequaires i el riu d’Or, la Séquia supera el coll de l’Om i enfila cap a Sant Iscle, llogarret ja a les portes de l’Agulla, el final del recorregut del canal principal.

El Parc de l’Agulla amb el seu llac dona la benvinguda a la ciutat de Manresa, a la que s’accedeix pel camí de les aigües fins a la Masia de Can Font i els dipòsits nous des d’on es pot baixar al centre de la ciutat. Però també, és el lloc d’on parteixen dos grans braçals, el de Viladordis i el del Poal, que alimenten la xarxa de recs que porta l’aigua per tot el regadiu de Manresa.

Camins de la Séquia són les propostes que el Parc de la Séquia ha elaborat per posar en valor el camí de servei del canal que recorre la part central del Pla de Bages, connectant el riu Llobregat amb la ciutat de Manresa.

La Séquia és oberta a tothom, gent gran, parelles, grupets i famílies i, com que és un recorregut lineal, per evitar anar i tornar pel mateix camí podem utilitzar transport públic que connecta els pobles per on passa la Séquia i tenir una experiència el més autèntica possible.

I si volem que ens ho organitzin tot, Camins de la Séquia www.caminsdelasequia.cat es la proposta de turisme tranquil que hem creat des del Parc de la Séquia per a gaudir d’aquest canal sense preocupacions.

Article publicat a l'Araesport n.25