01 Setembre 2020
Salut i rendiment esportiu LESIONS TENDINOSES, LA FORÇA COMA A ALIADA
Dolor i pèrdua de funcionalitat en el tendó. Els estudis més recents sobre com recuperar aquesta funció i alleugerir el dolor són una mica “trencadors” amb la línia de tractament seguida en el passat
Avui parlarem de les tendinopaties, és a dir, dolor i pèrdua de funcionalitat en el tendó. Els estudis més recents sobre com recuperar aquesta funció i alleugerir el dolor són una mica “trencadors” amb la línia de tractament seguida en el passat. Fins fa poc, l’enfoc era disminuir el dolor, emprant tècniques passives i de repòs del teixit lesionat. D’aquesta manera potser sí que aconseguíem rebaixar el dolor però no arribàvem a crear una estructura resistent a les càrregues que es pogués trobar. Amb això vull dir que massatges, estiraments, ganxos, ones de xoc, medicació antiinflamatòria...es queden curts a l’hora de resoldre el problema, i en segons quin moment s’apliquin, inclús el poden empitjorar.
Els tendons són una estructura forta i elàstica que uneix el múscul amb l’os. Perquè un tendó es consideri sa aquest ha de tenir una organització interna ben alineada, de tal manera que la força es transmeti ràpidament i hi hagi un retorn ràpid i elàstic d’aquesta. Quan sobrepassem la seva capacitat de càrrega, exercim moviments repetitius amb compressió o patim algun cop violent sobre el tendó, podem arribar a generar una tendinopatia.
Per exemple, si augmenteu de cop el volum de quilòmetres setmanals; baixeu del Puigmal a tota pastilla quan fa temps que no ho
fèieu; durant el confinament vau fer exercicis de salt sense estar-hi acostumats o bé passeu per una època d’estrès i no descanseu suficientment, estarem guanyant punts per acabar generant una tendinopatia. Aquell tendó acostumat a certa càrrega es veurà sobrepassat, no haurem respectat la seva capacitat d’adaptació i acabarà entrant en la fase de tendó reactiu, és a dir notarem un dolor que pot arribar a limitar-nos el moviment habitual, amb possible engruiximent i crepitació en palpar-lo. Arribats a questa fase, encara som a temps de revertir la situació. Com? Doncs disminuint la càrrega. Si no ho fem, podem arribar a crear un tendó degenerat, amb una estructura alterada i poc funcional. Hem de tenir en compte que el tendó degenerat, amb estructura disfuncional, no provoca dolor. El dolor sol venir més de les capes externes del tendó, que són les que reben innervació sensitiva i les primeres en reaccionar retenint aigua i modificant en part les seves cèl·lules en nombre i quantitat. També són les més modificables amb la rehabilitació.
Per tant, primer de tot hem de disminuir la càrrega aplicada al tendó, eliminant les activitats que més el sol·licitin, que són les d’emmagatzematge i alliberament d’energia, i fent-ne d’altres com ara bicicleta o natació. Aquí les tècniques passives indirectes sobre el tendó hi poden tenir cabuda. Però tan aviat com sigui possible, quan ja no notem crepitació i inflamació, hem de transmetre a aquest tendó, un element essencial, la força.
Estudis amb forta evidència científica destaquen que el fet de generar tensió sobre les fibres del tendó, en forma de contracció muscular, estimula la fabricació de noves fibres de col·làgen (que és la proteïna més important de la seva estructura), i a la normalització de l’organització interna de la part del tendó reactiu i lesionat. A més, treballant amb força, ja estem millorant la seva capacitat de tolerar càrregues i d’adaptar-se a l’estrés mecànic. Fins al moment actual, el millor analgèsic que es coneix pel dolor tendinós és la contracció muscular isomètrica (és a dir sense moviment). Per tant, el primer pas a seguir és fer contraccions isomètriques d’uns 20-60”. Aquesta contracció hauria de ser el més semblant possible al moviment que ha provocat la tendinopatia. Quan siguem capaços de fer vàries repeticions de 60” amb un dolor no més que moderat el dia següent a la realització dels exercicis, podem passar a treballar la força amb moviment, després la força dins d’un moviment semblant al de l’activitat que practiquem, primer lent i després més ràpid, treballant la força-velocitat. Fins acabar treballant el moviment ràpid d’emmagatzematge i alliberament d’energia, els pliomètrics. Evidentment que no tothom haurà d’arribar a superar totes les fases, tot depèn de cada persona i el seu context personal. Però fem l’activitat que fem, tinguem l’edat que tinguem, hem d’acostumar al tendó a tolerar forces externes. De tal manera que desenvolupem una estructura forta i resistent a les noves situacions en què es pugui trobar.
Bibliografia
Jill L. Cook, Eboni Rio, Craig R. Purdam, Michael Girdwood, Silvia Ortega-Cebrian, Sean I. Docking. El contínuum de la patologia de tendó: concepte actual o implicacions clíniques
Alfons Mascaróa, Miquel Àngel Cosb, Antoni Morralc, Andreu Roigb, Craig Purdamd, Jill Cook. Load management in tendinopathy: Clinical progression for Achilles and patellar tendinopathy
Ponència Alfons Mascaró I Jornada Mediterránea de Fisioterapia Online 2020. Mecanotransducció i gestió de les càrregues en tendinopaties.
Dominic Chicoine, Podiatre. Tendinopathie ou dysfonction du tendon tibial postérieur ? Une pathologie pas comme les autres.
Guillem Puig Junyent
Fisioterapeuta col·legiat
núm. 8369. Especialista en Teràpia Manual en el Concepte Maitland, Dolor Miofascial, Punció Seca i Control Motor.
Article publicat a l'araesport n.16
Els tendons són una estructura forta i elàstica que uneix el múscul amb l’os. Perquè un tendó es consideri sa aquest ha de tenir una organització interna ben alineada, de tal manera que la força es transmeti ràpidament i hi hagi un retorn ràpid i elàstic d’aquesta. Quan sobrepassem la seva capacitat de càrrega, exercim moviments repetitius amb compressió o patim algun cop violent sobre el tendó, podem arribar a generar una tendinopatia.
Per exemple, si augmenteu de cop el volum de quilòmetres setmanals; baixeu del Puigmal a tota pastilla quan fa temps que no ho
fèieu; durant el confinament vau fer exercicis de salt sense estar-hi acostumats o bé passeu per una època d’estrès i no descanseu suficientment, estarem guanyant punts per acabar generant una tendinopatia. Aquell tendó acostumat a certa càrrega es veurà sobrepassat, no haurem respectat la seva capacitat d’adaptació i acabarà entrant en la fase de tendó reactiu, és a dir notarem un dolor que pot arribar a limitar-nos el moviment habitual, amb possible engruiximent i crepitació en palpar-lo. Arribats a questa fase, encara som a temps de revertir la situació. Com? Doncs disminuint la càrrega. Si no ho fem, podem arribar a crear un tendó degenerat, amb una estructura alterada i poc funcional. Hem de tenir en compte que el tendó degenerat, amb estructura disfuncional, no provoca dolor. El dolor sol venir més de les capes externes del tendó, que són les que reben innervació sensitiva i les primeres en reaccionar retenint aigua i modificant en part les seves cèl·lules en nombre i quantitat. També són les més modificables amb la rehabilitació.
Per tant, primer de tot hem de disminuir la càrrega aplicada al tendó, eliminant les activitats que més el sol·licitin, que són les d’emmagatzematge i alliberament d’energia, i fent-ne d’altres com ara bicicleta o natació. Aquí les tècniques passives indirectes sobre el tendó hi poden tenir cabuda. Però tan aviat com sigui possible, quan ja no notem crepitació i inflamació, hem de transmetre a aquest tendó, un element essencial, la força.
Estudis amb forta evidència científica destaquen que el fet de generar tensió sobre les fibres del tendó, en forma de contracció muscular, estimula la fabricació de noves fibres de col·làgen (que és la proteïna més important de la seva estructura), i a la normalització de l’organització interna de la part del tendó reactiu i lesionat. A més, treballant amb força, ja estem millorant la seva capacitat de tolerar càrregues i d’adaptar-se a l’estrés mecànic. Fins al moment actual, el millor analgèsic que es coneix pel dolor tendinós és la contracció muscular isomètrica (és a dir sense moviment). Per tant, el primer pas a seguir és fer contraccions isomètriques d’uns 20-60”. Aquesta contracció hauria de ser el més semblant possible al moviment que ha provocat la tendinopatia. Quan siguem capaços de fer vàries repeticions de 60” amb un dolor no més que moderat el dia següent a la realització dels exercicis, podem passar a treballar la força amb moviment, després la força dins d’un moviment semblant al de l’activitat que practiquem, primer lent i després més ràpid, treballant la força-velocitat. Fins acabar treballant el moviment ràpid d’emmagatzematge i alliberament d’energia, els pliomètrics. Evidentment que no tothom haurà d’arribar a superar totes les fases, tot depèn de cada persona i el seu context personal. Però fem l’activitat que fem, tinguem l’edat que tinguem, hem d’acostumar al tendó a tolerar forces externes. De tal manera que desenvolupem una estructura forta i resistent a les noves situacions en què es pugui trobar.
Bibliografia
Jill L. Cook, Eboni Rio, Craig R. Purdam, Michael Girdwood, Silvia Ortega-Cebrian, Sean I. Docking. El contínuum de la patologia de tendó: concepte actual o implicacions clíniques
Alfons Mascaróa, Miquel Àngel Cosb, Antoni Morralc, Andreu Roigb, Craig Purdamd, Jill Cook. Load management in tendinopathy: Clinical progression for Achilles and patellar tendinopathy
Ponència Alfons Mascaró I Jornada Mediterránea de Fisioterapia Online 2020. Mecanotransducció i gestió de les càrregues en tendinopaties.
Dominic Chicoine, Podiatre. Tendinopathie ou dysfonction du tendon tibial postérieur ? Une pathologie pas comme les autres.
Guillem Puig Junyent
Fisioterapeuta col·legiat
núm. 8369. Especialista en Teràpia Manual en el Concepte Maitland, Dolor Miofascial, Punció Seca i Control Motor.
Article publicat a l'araesport n.16
Compartir
Escriu el teu comentari
Vols rebre
el newsletter
de la revista?