Tancar
11 Octubre 2019
Escalada

LYNN HILL

ESCALANT LLIURE. Per la Lynn, però, per qui l’estil ho era tot, arribar al cim no tenia cap valor si per fer-ho calia sacrificar la puresa de l’escalada

LYNN HILL
El Capitan

La Lynn va aixecar el cap en senyal de respecte cap aquell tros de roca que, amb els seus 900 metres de paret vertical, havia format part de la seva vida durant els darrers 25 anys. Allà hi havia descobert el seu amor incondicional per l’escalada, el desig irrefrenable d’aventura, el valor insubornable de l’amistat, de les passions compartides, del sexe. Tots els seus records, els seus somnis, semblaven reflectir-se espurnejants a través del seu granit daurat, banyat de llum i de sol en aquella hora del dia d’un setembre de 1994.

Un xic aclaparada per les descomunals dimensions, va girar el cap vers les parets de l’altra banda del riu Merced, serpentejant a 600 metres per sota d’on es trobava i envoltat per les capçades d’uns arbres que s’aixecaven majestuosos des de terra però que des d’allà no passaven de ser simples miniatures. Un cor enorme, dibuixat entre aquells ressalts de roca, semblava bategar davant d’ella i la Lynn, sempre oberta als senyals que se li oferien, no va poder sinó veure-hi l’amor de tots aquells que d’una manera o altra havien omplert la seva vida, que l’havien convertit en qui ella era i que, sense ells saber-ho, l’havien conduit fins a aquell precís instant. Sentint-se reforçada per una energia interior que brotava de tot allò que l’envoltava, els seus sentits van semblar entrar en una altra dimensió i s’hi va deixar fluir.

Cm a cm, va començar a atacar el llarg de corda, un dels dos que presentaven les dificultats més altes de la via, en una actitud combativa però sense oposar-hi resistència, esdevenint una part més de la roca. Els seus dits esculpits a base de centenars, de milers d’escalades, semblaven fets a mida per aquella escalada, mentre la fissura, que havia començat ampla com la mida del puny, s’havia anat estrenyent fins a deixar-l’hi penetrar tan sols la primera falange dels dits. Els peus, a través de la mera fricció de les puntes dels peus de gat, cada vegada li exigien d’un treball més intens i l’equilibri era una mera qüestió d’adherència o de confiança. Desafiant les lleis de la gravetat, la Lynn va capbussar-se en un mar de granet infinit.

El Gran Sostre (“The Great Roof”), un dels punts que havien repel·lit a tots els qui havien gosat enfrontar-s’hi, la rebé com una onada gegant suspesa en l’aire on l’únic camí possible per creuar-lo era a través de la finíssima escletxa que els centenars de cordades que per allí havien passat, havien martellejat per introduir-hi les assegurances que els permetrien seguir avançant. Per la Lynn, però, per qui l’estil ho era tot, arribar al cim no tenia cap valor si per fer-ho calia sacrificar la puresa de l’escalada, això volia dir que ella només es valdria de la força dels seus dits, de la resistència dels seus avantbraços i de la fermesa de les seves cames per seguir progressant obstinadament sense permetre’s cap mena d’ajuda artificial ni repòs que no fos el que li donés el final de la llargada de la corda.

Amb el cor accelerat i suspesa només per la punta de dos dits, un dels seus peus va relliscar sentint com l’abisme l’engolia sota seu, i quan, amb els ulls tancats, esperava ja l’estrebada final de la corda, de cop va notar com el seu cap, fent una oposició impossible amb aquella onada gegant invertida, havia frenat la caiguda. Li mancaven dos metres per arribar al final del sostre i feia estona que havia gastat les poques reserves de força que li quedaven. Com va poder, va recuperar l’alè i amb dos moviments ràpids que tenien més de karate que d’escalada, va dibuixar un llançament a l’aire que la van catapultar fins a la última presa del final del sostre. Ara sí! Per fi havia “alliberat” un dels problemes d’escalada més preuats de les últimes dècades.

Els inicis

La primera vegada que la Lynn va tenir alguna cosa a veure amb l’escalada va ser durant la seva adolescència quan, a través de la seva germana i el seu xicot d’aleshores, va descobrir quelcom que semblava que l’hagués estat esperant durant tota la vida: va ser un amor a primera vista. A més a més, el seu cos petit i àgil de gimnasta, s’adaptava a la perfecció als moviments que la roca li requeria i s’hi va sentir atreta immediatament. Des de d’aleshores no hi hauria record ni pensament que no anessin lligats d’una manera o altra a l’escalada. Eren finals dels anys 70, una època convulsa socialment i política, on no només els drets civils sinó també l’empoderament de les dones havia calat amb força a la societat Nord Americana. Malauradament, però, i malgrat per la Lynn això suposés més un repte que una limitació, el món de l’escalada era, com havia estat sempre, un món dominat eminentment pels homes. Si bé era cert que ja hi havia hagut, abans que ella, escaladores que havien reptat amb les seves escalades el masclisme imperant, cap havia rebut la mateixa notorietat que els seus companys homes.

Amb la Lynn, però, pel seu desafiament constant al que se suposava era terreny vetat a les dones, per les seves escalades atrevides que no entenia de barreres de gènere i per la seva pertinaç lluita per posar a prova els dogmes que havien imperat “tradicionalment” en el món de l’esport en general, tot això va canviar. Condicionada pels seus 157 cm d’alaçada, va aprendre que si volia destacar en un món carregat de testosterona i de tòpics, havia de fer el mateix que feien els homes però fer-ho a la seva manera. Ella no tenia l’envergadura d’ells ni tampoc la potència, i no podia, evidentment, competir-hi amb força, per contra, tenia uns dits potentíssims, una flexibilitat guanyada a pols als tartans de la seva infantesa i una determinació a prova de bombes. Tots aquests factors units a unes ànsies voraces de superació, la convertirien en campiona del món d’escalada de dificultat guanyant més de 30 competicions i dominant el panorama internacional de finals dels vuitanta i principis dels noranta, esdevenint una de les millors escaladores, homes i dones, de tots els temps. La Lynn fou a més a més una feroç corredora i inclús va intentar batre el record del món en halterofília en la seva categoria de pes.

Però abans de ser la Lynn Hill i enlluernar al món de l’escalada, era només la Lynn, i amb una carrera a mitges, que reprendria anys més tard i una única cosa al cap: escalar, havia de guanyar-se la vida així que participà en concursos televisius, en espectacles de lluites de fang, va fer de caixera en un supermercat, etc.

The Nose

Des que la via The Nose al Capitan va ser escalada per primera vegada l’any 1958 per en Warden Harding en un esforç repartit al llarg de 47 dies de setge, aquesta havia estat utilitzada com a pedra de toc per a cada generació d’escaladors per establir els límits del que era humanament possible. La segona repetició va arribar poc després en un atac continuat de 6 dies, la primera ascensió en menys de 24 hores va ser firmada el 1976, i des d’aleshores l’objectiu ha estat rebaixar el record de velocitat fins a les estratosfèriques 2 hores i 10 minuts actuals. Però a principis dels 90, la idea de poder escalar tota la via sense fer cap ús de les tècniques clàssiques de progressió semblava pura ciència ficció i només la Lynn, amb la seva visió i la seva determinació, podia plantejar-s’ho com el següent gran desafiament i tenir unes mínimes garanties d’èxit. La Lynn sabia, per la seva ascenció de l’any anterior, que escalar tota la via en lliure era possible, però per completar la seva obra mestra havia de poder demostrar que més enllà dels tres dies que havia emprat aleshores, era factible, a més a més, fer-ho d’una sola tirada i en el dia. Així doncs, per emular les dificultats físiques i mentals a les quals hauria de fer front al llarg d’aquella escalada, la Lynn va voler portar el seu cos al límit i durant els mesos previs no va deixar de córrer i escalar ni un sol dia.

19 de setembre de 1994

L’atac va començar el 19 de setembre a les 10 de la nit sota una radiant lluna plena. Els primers 21 llargs de corda van anar passant d’una manera embriagadorament fluïda, quasi sense esforç, i quan per fi va arribar a les primeres dificultats del Gran Sostre, la Lynn se sentia a punt i amb forces.
La seva intenció era pujar una primera vegada per recordar tota la seqüència de moviments i tornar a baixar fins a on hi havia el seu assegurador per tal de reposar una mica i fer l’intent definitiu quan se sentís preparada. Davant la seva sorpresa, però, i la del seu company, va ser capaç de resoldre els dificilíssims moviments al primer intent i, inesperadament, a les 10:30 ja havia superat el difícil pas. A partir d’aquí les dificultats disminuïen lleugerament, i malgrat algun ensurt per culpa de la caiguda d’alguna protecció i a les possibilitats reals d’una caiguda amb conseqüències letals, la Lynn va ser capaç de seguir avançant amb aquell atreviment que tant havien admirat els qui hi havien compartit escalades en els seus inicis. Cap a mitja tarda eren ja sota el punt que presentava les dificultats més altes. El pas en qüestió s’anomenava “Les cantoneres canviants”(“The Changing Corners”) i constava d’un diedre completament llis sense preses de mans ni de peus, el qual s’havia d’atacar des de l’esquerra i ficar-s’hi a dins amb unes complicadíssimes i extenuants postures acrobàtiques.
Val a dir que, abans de la Lynn, cap escalador havia estat mai capaç de descobrir la manera de superar-lo i que tots, sense excepció, havien fet ús de l’ajuda artificial per tal de superar aquelles dificultats. Les altes temperatures de la roca, però, a aquella hora de la tarda, van suggerir a la Lynn d’esperar durant unes hores en una lleixa que hi havia just al començament del llarg fins que el sol deixés de picar de ple a la paret. Durant aquelles hores d’espera i en un estat semi letàrgic degut al cansament i a la sopor per l’hora del dia, la Lynn va pensar en totes les persones que l’havien inspirat al llarg de la seva vida. Des d’allà estant, a més de 700 metres sobre el terra, podia tornar a sentir-ne la seva força i això li va servir per cultivar la fe i l’energia que necessitava per perseverar.

Cap a les 17:30 hores l’ombra ja banyava la major part del diedre, havia arribat el moment. Sentint-se una mica entumida per la llarga aturada, els primers moviments li resultaren maldestres i sense fluïdesa i, notant com la roca encara irradiava calor, va relliscar-li un peu trobant-se de cop suspesa a la corda. Era la seva primera caiguda del dia, i malgrat la decepcionant reacció per no haver pogut encadenar la via sense cap ensopegada, va esperar vint minuts per tornar-ho a intentar. Després d’aquella van seguir-la tres caigudes més i l’ansietat va començar a fer-li efecte. A la quarta, però, en una actitud més agressiva d’ara o mai, va col·locar el peu dret en un punt més alt de la llisa aresta i pinçant la cantonada amb el palmell de la mà, es va recargolar fins a col·locar-se a la part de dins del diedre. Després de reptar durant uns quants metres més, finalment va poder resoldre el pas clau que li obria les portes a poder fer realitat el seu somni.

Els dos últims llargs, sentint-se pesada i lenta, els feu il·luminada amb l’ajuda del frontal, reduint així les extraordinàries dimensions de l’ascensió a l’escàs metre que quedava il·luminat al seu voltant. Foren dos llargs extenuants que la dugueren al límit de les seves forces, una lluita a vida o mort en la qual sentia com les seves mans maldaven per obrir-se a cada presa i els seus braços udolaven de dolor incapaços de sostenir-la per més temps. Quan per fi arribà al cim després de vint-i-tres hores d’escalada ininterrompudes, dos companys l’esperaven a dalt per brindar per la seva històrica ascensió.
La Lynn trigaria anys a digerir el què realment havien significat aquelles vint-i-tres hores de lluita, però aquella escalada, per la bellesa de la línia, pel pes que ha tingut al llarg de la història de l’escalada i pel seu exemple de superació i determinació més enllà de prejudicis i de diferències de gènere, catapultarien a la Lynn Hill a l’Olimp dels millors escaladors de tots els temps.

La vida després de The Nose

Inevitablement, després de l’assoliment d’un objectiu tant perseguit i anhelat, la Lynn va haver d’esperar un temps abans no va tornar a sentir la força que l’havia guiat en el seu ascens històric a The Nose. L’evolució irremeiable, la més lògica, era la d’ampliar els seus horitzons alpinístics amb els d’aquelles muntanyes més altes del planeta. Malauradament, la Lynn hi havia perdut massa éssers estimats i malgrat alguna incursió en l’alpinisme, de seguida va tenir clar que allò que veritablement tenia sentit per a ella era poder combinar la seva passió per l’escalada amb viatjar a llocs exòtics i compartir-ho amb aquelles persones que estimava i l’inspiraven. Va viure a França, a Itàlia i a Nova York, i sense haver parat mai d’escalar, a l’edat de 41 anys va fer front a la nova aventura de ser mare i a la manera d’harmonitzar la seva recent maternitat amb la passió per seguir escalant al més alt nivell i tenir una vida social plena.

Article publicat a l'ARAESPORT n.7
Jordi Camprubí

Escriu el teu comentari

Comentari