MANEL DELI ANDÚJAR, L'home dels 100 Km

“L’atleta d’ultrafons Manel Deli guanya el premi absolut al millor esportista manresà d’aquesta temporada. Deli, es va proclamar vuitè del món dels 100 quilòmetres i primer de la seva categoria el passat mes de setembre a Berlin. És el segon atleta de la història que s’endú el premi gran de la nit, després de l’obtingut per la saltadora de perxa Mònica Clemente, el 2018.” (Fragment extret del diari Regió 7).

Tot i que han passat uns dies, com has encaixat aquesta victòria?

A la meva edat només et pots prendre tants elogis com un regal que et dona la vida.
El 2018 vaig ser 11è absolut en marató al campionat d’Espanya i l’any passat campió d’Espanya en 100km, però és veritat que quedar 8è al campionat del món d’enguany ha tingut molta més repercussió.
Ho visc amb naturalitat. Soc un atleta popular que s’ha colat a l’elit de la ultradistància, però cada dia matino per anar a la feina com tothom i sé que mai seré un professional.

Què et va passar pel cap quan vas aixecar el guardó de millor esportista manresà de l’any?

En aquell moment vaig pensar en la meva dona i el meu fill, els buscava amb la mirada per compartir amb ells el moment.
Estic especialment orgullós per la família de l’atletisme. És un esport molt sacrificat, on entrenem cada dia durament. És un honor ser el segon atleta de la història que aconsegueix aquest guardó. Orgullós de ser un exemple de treball constant que es converteix en resultats. Perquè jo entreno molt, i els que em coneixen saben que entreno intensament, però en l’atletisme no sempre es recullen els fruits en forma de resultats.
També estic orgullós, tal com va dir l’alcalde de Manresa durant la cerimònia, de poder ser un referent per a aquelles persones que entren en la maduresa física. Avui dia es pot envellir activament, amb salut i amb una molt bona condició física.

Vas arribar a imaginar el dia de la prova que podies acabar en aquesta posició?

Al mundial hi havia més de 300 corredors i jo partia amb la 45a millor marca classificatòria. A més a més, arribava després d’un mes i mig de baixa activitat per una lesió a l’isquiotibial. Sense la lesió ja no entrava en els plans fer una classificació destacada. Però un cop passats els primers quilòmetres vaig veure que l’isquio aguantava i vaig decidir mantenir un ritme alt. Passaven els quilòmetres i anava avançant corredors. El campionat del món veterà estava garantit (si no abandonava), ja que portava molt avantatge i vaig decidir anar per la general, un vuitè lloc significa diploma mundialista, i en tenir-lo a l’abast, m’hi vaig llençar, davant la sorpresa del meu propi equip.

Creus que encara tens marge de millora?

Sí, però cada temporada soc un any més vell i això no ajuda. També hi ha sempre el risc de lesió. A la ultradistància en ruta hi ha molts factors imprevisibles i t’ho jugues tot en un únic dia de competició a l’any, però si el dia de la cursa fa vent, o calor, o el circuit és molt revirat, o amb desnivell, o tens problemes estomacals, equivoques l’estratègia...pot canviar-ho tot.
M’hi ajudaria poder canviar rutines que em permetessin descansar més, treballar més la força, els estiraments, doblar entrenaments...però per fer això, cal ser professional.

Com és el teu dia a dia, com és la preparació per córrer aquesta distància?

Entreno un mínim de sis mesos, cada dia. Treballo matí i tarda i al vespre, abans de sopar, entreno. Faig uns 20 quilòmetres diaris de mitjana. Tinc la sort d’entrenar amb un grup nombrós, molts d’ells fan també els 100km. En Joan Lleonart ens prepara uns entrenaments variats, que permeten anar acumulant quilòmetres i intensitats evitant la monotonia. També faig tirades llargues els diumenges, que acostumo a fer sol. Miro de posar-me reptes engrescadors. Per exemple, he fet diverses maratons al Parc de l’Agulla a 2h45’, o he anat i tornat al Monestir de Montserrat des de Manresa, o de Manresa a Castelltallat anar i tornar a 4’10” de mitjana...No acostumo a competir gaire i m’ho jugo tot el dia de la cursa.

I el dia de la prova?

El dia de la prova dormo poc. La cursa comença a les 6 del matí i 3 hores abans em llevo per preparar-ho tot i esmorzar. L’adrenalina em manté despert. Porto cada avituallament molt estudiat i dono indicacions detallades a la meva assistència perquè a cada pas per volta m’ho tingui preparat. Durant la cursa ingereixo uns 12 litres d’aigua. No improviso gens. Em limito a concentrar-me en el ritme de cursa ( a 3’54”el km). La part dura és l’entrenament diari, el dia de la competició només es recullen els fruits de la feina feta, per això m’emociono tant a l’arribada, per la satisfacció de veure que tant d’esforç ha valgut la pena.

Vas començar a córrer per deixar una vida semisedentària i a recomanació del metge. En quin moment va passar a ser el teu estil de vida?

Al principi sortia a córrer amb els amics un parell de dies entre setmana i el diumenge. Corria per fer salut. De tant en tant ens apuntàvem a alguna cursa de trail. Un dia un bon amic em va fer notar que els trams de cursa que no tenien desnivell se’m donaven millor que els altres. Jo en aquell moment m’ho passava molt bé trotant pels camins i muntanyes però la llavor que va sembrar el comentari va acabar fent que em preparés una marató d’asfalt pel meu compte i, com que va anar força bé, vaig decidir picar a les portes del club atlètic Manresa, on deien que hi havia un grupet de veterans dirigit pel Joan Lleonart. Allà em van acollir de meravella.

Al principi vas fer curses de mitja muntanya, fins i tot una Montserrat Nord i la Berga-Rasos-Berga, mitges maratons amb força desnivell, algun dia és possible veure’t de nou a la muntanya, potser en una ultra?

És veritat. Vaig fer el circuit ARCS dues vegades, la cursa del Pedraforca i el circuit de la Copa Catalana, amb els Mountain Runners del Berguedà. Guardo un bon record d’aquella època. Era un atleta molt menys preparat que no ho soc ara. Estem parlant dels anys 2012-2014, tot just començava. No et negaré que la muntanya em tiba molt, és molt més atractiva que l’asfalt. Però les meves característiques no m’afavoreixen. Em defenso pujant, però soc un mal baixador i poc hàbil esquivant arrels. Tinc força ferides de guerra d’aquella època muntanyenca. Acostumo a fer alguna cursa de mitja muntanya fora de temporada per recordar vells temps. Una ultra de muntanya, ara com ara, està descartada perquè no m’hi cap al calendari.

Com treballes l’aspecte mental, fas servir algun mètode específic?

Tot s’entrena. Estar durant tantes hores donant voltes en un circuit és molt monòton i s’ha d’entrenar. Faig moltes tirades llargues en circuits circulars, lluitant contra la temptació d’abandonar constantment. Una altra cosa que faig és mantenir la ment ocupada durant la cursa: faig molts càlculs matemàtics del ritme que porto, de si vaig per sobre o per sota del previst, controlo als rivals o quants minuts em falten per arribar a la meta.

Amb la teva experiència, has pensat mai a fer d’entrenador?

Em plantejo cursar el títol d’entrenador per assolir una base en coneixements d’atletisme que no domino. He acumulat força experiència en la preparació de la marató i de la ultradistància en ruta, que és un món força desconegut, sobretot en l’aspecte mental, que és la clau de l’èxit. Em fa gràcia poder compartir aquest coneixement, però de tota manera, mentre sigui atleta, ho veig incompatible.

Els teus rivals al campionat del món eren maratonians de 2h10’- 2h15’. Tu, en canvi, tens 2h28’ com a millor marca. Això vol dir que com més distància, millor et trobes?

Efectivament. Sembla que la meva forma de córrer desgasta menys i a mesura que allarguem la distància em vaig igualant amb atletes de molta més qualitat que la meva a priori. La força mental també ajuda. Estic preparant mentalment per patir. Jo no gaudeixo corrent, jo pateixo. I quan competeixo necessito tenir la certesa que els que em guanyen són millors que jo i aquesta certesa només la tinc si ho dono tot en cursa.

Mentre el cos aguanti els 100km seran una prova habitual al teu calendari? Penses en una altra distància?

Em dedico el 100% als 100Km i, si competeixo en alguna altra cursa, mai ho faig al màxim nivell sinó perquè em quadra amb la planificació dels entrenaments.

El principal problema de la meva disciplina atlètica és que ocupa sis mesos de preparació i unes quantes setmanes de recuperació. Sotmetem el cos a un càstig molt sever i no es pot competir al màxim nivell més d’un o dos cops a l’any. Està clar que de moment i pels èxits obtinguts, haig de continuar en els 100km, però el següent repte és córrer en competició oficial les 12 hores en pista.

Què ens pots dir del teu club, l’Avinent CAM?

Animo a tot aquell corredor que vulgui millorar i entrenar de forma ordenada, seriosa i científica que s’apunti al club. Molta gent es pensa que al CAM només hi ha l’elit de l’atletisme bagenc i no és cert. Jo entreno amb gent de diferents nivells i edats. Us asseguro que és un goig veure com tothom al cap del temps millora, independentment de si guanyen curses o queden molt més enrere. És un dels objectius del club, ensenyar a entrenar amb un sentit que, inexorablement, comportarà una millora en resultats.

Al CAM he après que l’atletisme és un esport d’equip en el qual només el dia de la competició ho fas individualment. Tenim una colla de nois, noies, joves, veterans i veteranes que ens ho passem d’allò més bé corrent junts. Som una família.

Creus que els 100Km ruta algun dia serà olímpica?

M’encantaria perquè és molt divertida de veure. Com cada corredor gestiona la seva lluita amb els seus propis límits físics i mentals. És brutal. No és una prova massa televisiva i això crec que la penalitza de cara als Jocs Olímpics. També és veritat que cada vegada hi ha més afició a l’ultrafons en ruta i està pujant molt el nivell, s’estan batent molts rècords i potser acaba trucant a la porta del COI. Seria una gran notícia

Entrevista publicada a l'Araesport n.29
Fotografia: Toni Quesada @toniquesadaphoto