Mar Juárez Gallardo

Ens trobem per fer aquesta entrevista amb la Mar trepitjant la nova pista de l’Avinent Club Atlètic, equip amb el que competeix des del 2016.

Coneixem a una esportista de cap a peus, lluitadora, disciplinada i forta. Parlem amb una persona que s’ha forjat en l’esforç i que traspúa la valentía d’aquells que la vida no els ha regalat res. Vol ser mestre de primària i així transetre als nens i nenes els valors de l’esport.

Aquesta atleta, arribada del Montornés i nascuda a Mollet del Vallès, no tenia en els seus plans ser marxadora però una greu lesió li va impedir seguir corrent i va ser aleshores que va provar aquesta disciplina.

L’any passat, just abans de l’esclat de la pandèmia es va proclamar campiona d’Espanya dels 50Km marxa en ruta.


Com va ser la teva entrada al CAM?

Doncs va ser molt fàcil, tal com ha sigut el pertànyer tots aquests anys en aquest club. Tenia clar que volia estar a un club que fos com una família, on em tractessin com a persona i després com a atleta, i així va ser, només entrar em van rebre amb els braços oberts, vaig trobar grans persones dirigint els atletes. Sempre hi ha hagut un gran ambient, molta i bona atenció a nivell personal i professionalitat a nivell esportiu.
Per tant, no vaig dubtar en entrar en un club amb grans reptes, grans atletes i grans persones.A quina edat et vas iniciar en l’atletisme?

“un club amb grans reptes, grans atletes i grans persones”

Vaig iniciar l’atletisme amb cinc anys, al veure com el meu germà corria en una extraescolar. Poc després de ser espectadora d’una competició de cross que va fer, em van venir les ganes de córrer a mí, fins a l’actualitat, jeje!

Has sigut sempre marxadora?

La marxa la vaig començar amb 13 anys aproximadament, després de patir una lesió al genoll que no em deixava córrer. Vaig veure a una noia que entrenava marxant, i vaig tenir curiositat per com caminava d’aquella manera, ho vaig voler provar i vaig acabar competint. La marxa la vaig començar relativament tard, ja que quan abans comences a marxar, després tens més facilitat amb la seva biomecànica. Tot i això, segur que tornaria a disfrutar corrent, com sempre dic, tinc ànima de corredora. 

“La marxa la vaig començar amb 13 anys aproximadament, després de patir una lesió al genoll que no em deixava córrer”

Quan et vas decantar per aquesta disciplina? tècnicament és molt exigent?

Vaig decidir continuar amb aquesta disciplina quan vaig veure que era competent i que físicament ho podia fer perquè el genoll m’ho permetia. La marxa no és que sigui tècnicament exigent, és clar que és un hàndicap diferent amb relació a córrer, però és un punt més per aprendre, per treballar i gaudir. Cal dir, que la tècnica és un dels punts més forts a treballar, ja que és el que et permetrà després anar més ràpid i seguir en competició.

Quina altre disciplina se’t dona bé o t’agrada?

El que més m’agrada i crec que no se’m dona malament, és córrer llargues distàncies (10-20 km). Em sento molt còmode i em transmet una llibertat que considero que és el motor del perquè em vaig enamorar d’aquest esport.

Quins estudis has cursat?

He cursat el Grau d’Educació Primària amb especialitat d’Educació Física a la UAB. M’agrada transmetre la meva passió als més petits.

Es pot viure de l’atletisme?

Es pot ‘sobreviure’ de l’atletisme, sempre que estiguis a nivell d’elit. S’ha de destacar molt i fer molt de sacrifici per poder aconseguir algun tipus d’ajuda. Actualment, per aconseguir beques necessites sumar punts a encontres internacionals. Per tant, has d’estar i tenir sort aquell dia a aquella hora. A més, concretament a la marxa, disposem de menys proves internacionals, per tant, menys oportunitats per poder sumar els punts que ens demanen per beques. Per això, personalment considero que és molt difícil viure de l’atletisme.
Si es donessin més ajudes, facilitaria millor base, i per tant hi hauria major rendiment.

Com t’ha afectat la pandèmia, la suspensió de les competicions esportives ha afectat en la motivació, la qualitat i intensitat dels entrenaments?

La pandèmia va ser un punt d’inflexió. Vaig passar per diferents episodis (crec que com la majoria de persones), on primerament desconcert d’estar en un gran estat de forma i no poder competir (teníem el d’Espanya poc després del confinament total). Després el no saber si es realitzarien Olimpíades, i quan es podria sortir. Una vegada vaig veure que s’anul·laven les competicions, vaig aprofitar aquell temps per escoltar-me a mi mateixa i millorar els meus punts dèbils. Després de passar la pandèmia, vam poder observar que no havíem perdut tant com pensàvem a nivell de condició física.

Mirem endavant, quins projectes tens, competicions? També has fet un canvi d’entrenador...

Ara estem preparant la Copa d’Europa que es disputa a Podebrady el 16 de maig, en la distància de 35kms, en aquesta competició m’agradaria poder fer un bon resultat, i a partir d’aquí reflexionar amb el meu entrenador sobre el futur. A finals d’any vaig canviar d’entrenador i actualment estic entrenant amb Jacinto Garzón, entrenador de Guadix ( Granada). La decisió de canvi d’entrenador va ser molt difícil, ja que Valentí Massana m’ha tractat com una filla, i ha tret de mi una gran millora, a més, això va comportar deixar el grup d’entrenament on tinc grans amics i companys, i el Centre d’Alt rendiment de Sant Cugat, amb tots els beneficis que comportava viure allà. Així i tot, estic contenta de la nova època que estic vivint, aprenent molt juntament amb el Jacinto i el seu grup d’entrenament, els quals també m’han rebut amb els braços oberts. També treballo la força amb Jordi Queralt i la nutrició amb Carles Tur. Per tant, com es pot veure, tinc un gran equip que em fa costat en tots els aspectes.

“Valentí Massana m’ha tractat com una filla, i ha tret de mi una gran millora”

Com t’han tractat les lesions al llarg de la teva carrera?

En alguns moments, les lesions m’han marcat un abans i un després a la meva carrera esportiva, sobretot, en dues ocasions. La primera, la que ja hem comentat, la lesió de genoll quan era petita que em va fer canviar de disciplina. I després, les diverses lesions que m’han sortit al especialitzar-me en els 50km, ja que en ser una prova de moltes hores, es pateix molt muscularment. Les lesions serveixen per adonar-te d’allò que no estàs fent bé, per escoltar i aprendre del teu cos. Actualment, per sort, fa uns mesos que no pateixo lesions, fet que m’ajuda a gaudir i poder millorar.

“Les lesions serveixen per adonar-te d’allò que no estàs fent bé”

En proves de resistència mentalment es passa per moments difícils, què et dius a tú mateixa per continuar, en què penses?

En proves de resistència cadascú té la seva ‘tàctica’ per poder estar concentrat i ficat en competició durant tanta estona. Considero que aquesta part, moltes vegades és innata i altres vegades s’ha de treballar de manera específica per saber com afrontar psicològicament aquells quilòmetres difícils. Jo sempre intento pensar a millorar tots els paràmetres de la competició, que no són pocs (el ritme, la tècnica, la relaxació, la tàctica en competició, la nutrició, etc). Als quilòmetres de més patiment, recordo tot allò que he treballat per aquell moment.

Què significa per tu l’altletisme? Quins valors aporta aquest esport?

Per a mi l’atletisme és un estil de vida, una manera de veure la vida. Transmet molts, moltíssims valors, que ajuden a afrontar la vida de diferent manera. Els valors amb els quals em quedaria serien el respecte, la constància i sacrifici.

“personalment considero que és molt difícil viure de l’atletisme”

Quin altre esport t’agrada a banda de l’atletisme?

Em considero amant del TrailRunning i del ciclisme. Per la sensació de llibertat que em transmeten.

Entrevista publicada a l'Araesport n.20 (Maig/Juny 2021)