MARCEL·LÍ MASSAFRET MARIMON

Hem tingut el privilegi de conversar amb una figura destacada del món de l’entrenament d’elit i l’alt rendiment, un santvicentí que ha deixat empremta en diverses disciplines esportives, des del bàsquet fins al waterpolo, passant per la natació i els esports de motor.

Fill de Sant Vicenç de Castellet, on amb la seva gent va començar la formació que el va projectar cap a l’INEFC i el CAR de Sant Cugat, Marcel·lí Massafret és una persona àmpliament reconeguda per la seva polivalència i dedicació en l’àmbit de l’educació física i l’esport.

La seva trajectòria l’ha portat a col·laborar amb grans entrenadors de diferents esports, com en Ninu Buscató, Paco Seirul·lo, Paulus Wildeboer i David Martín, entre d’altres i a participar en esdeveniments de primer nivell com els Jocs Olímpics.

És membre de l’equip tècnic que el juliol de 2022 va portar la selecció espanyola masculina de waterpolo a guanyar el seu segon Campionat del Món i el gener del 2024, i a proclamar-se campiona d’Europa per primera vegada a la història. Aquest equip ha pujat al podi en nou de les deu grans competicions disputades des de l’estiu del 2018.

És llicenciat en Educació Física i Esports i Màster en Alt Rendiment en Esports d’Equip. Ha compartit els seus coneixements com a professor de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a l’INEFC de Barcelona i, com a entrenador, a clubs de bàsquet i de waterpolo, al CAR i a la selecció española de Waterpolo.

Ha estat a l’avantguarda de la introducció de noves metodologies i tècniques d’entrenament, sempre buscant optimitzar el rendiment de les i els esportistes amb els qui treballa.

L’entrevistem mentre es troba concentrat amb la selecció española de waterpolo, a Sant Francisco (EUA), on hi disputen partits de preparació per als Jocs de París.

Hem parlat amb ell dels moments més destacats de la seva carrera, les seves influències i el llegat que deixa en el món de l’esport.

Com va pels EUA? Contents amb la feina que esteu fent? L’ equip del seleccionador estatal David Martín, arribarà en plena forma a la cita de París? Teniu moltes opcions de tornar amb medalla?

N’estem molt contents, els Estats Units és un bon lloc per entrenar, ho fem en Colleges i universitats que disposen de molt bones instal·lacions. Entrenar amb la selecció americana ens va molt bé per la fortalesa dels seus jugadors i la competitivitat de l’equip, això afavoreix que els entrenaments s’acostin més a la realitat que ens trobarem en la gran competició, i aquest és un dels objectius que tenim durant la preparació. Per altra banda, el fet de poder sortir, a altres països, ens va molt bé per continuar fomentant la bona convivència de l’equip. Quan estem concentrats és més fàcil portar l’entrenament més enllà de la piscina i del gimnàs: les hores compartides en el descans, els àpats, els desplaçaments, les activitats que fem entre entrenaments, les xerrades i visionats tàctics, ajuden molt a reforçar la cohesió del grup.

Tindreu temps suficient per entrenar tots junts?

Als entrenadors sempre ens fa la impressió que ens faltarà temps per preparar l’equip, però s’ha de ser realista i crec que per a aquesta cita olímpica en tindrem prou.

Cal tenir en compte que cada any els jugadors ens arriben en millor estat de forma, gràcies als entrenadors dels clubs i a la feina formativa de la RFEN i de la FCN. Podem dir que la preparació comença als clubs i s’accentua quan els jugadors es concentren amb la selecció. Aquí comencem el treball específic que ens ha d’ajudar a assolir els reptes propis de la nostra competició.

Vam començar a entrenar amb un període regeneratiu, els jugadors venien de disputar la final de Lliga amb els seus clubs i necessitaven descansar. Vam continuar amb un microcicle general al CAR per anar recuperant la forma bàsica de tot l’equip i a partir d’aquí, el treball específic desenvolupat en concentracions i tornejos, per arribar a finals de juliol a la fita dels Jocs Olímpics de París 2024.

Com prepareu els entrenaments per les grans competicions de seleccions?

En el waterpolo programem per cicles olímpics. Quan acaba una olimpíada, tens quatre anys per preparar l’equip. En aquest cas n’han sigut tres perquè venim de Tòquio 2021 per l’aturada de la pandèmia. Això et permet un disseny de l’entrenament a mitjà-llarg termini per treballar amb els jugadors que s’incorporen al nou projecte i així poder fer una bona transició amb els que es van retirant. És una feina global de tot l’equip d’entrenadors dirigits pel seleccionador David Martín: l’Svilen, segon entrenador i responsable de la tècnica; l’Antonio, entrenador de porters; meva jo mateix com a preparador físic i col·laborador en la metodologia i el disseny de tasques d’entrenament; en Richi entrenador mental; la Irene, analista; la Dra. V. Pons, fisiòloga, i en Rafa com a director tècnic de RFEN. També tota l’estructura de metges de l’esport i de fisioterapeutes d’Althaia, que vetllen per la salut dels nostres jugadors.

Els entrenadors ens reunim setmanalment per planificar cada un dels quatre anys, definim els objectius d’equip en funció de les competicions i els objectius individuals per a cada jugador en funció de les seves necessitats i del rol de joc principal i del complementari. Dissenyem partint de l’observació del joc, potenciant els nostres punts forts i treballant molt amb els aspectes que hem de millorar. També observem altres seleccions i podem incorporar alguns aspectes interessants que utilitzen en el seu joc. Avancem amb nous dissenys tàctics i els complementem des del punt de vista tècnic, físic i psicològic.

Tot en conjunt es treballa en el període que els jugadors competeixen en els seus clubs. És la preparació teòrica, que es desenvoluparà a la pràctica amb l’arribada dels jugadors a la concentració de la selecció.
Així, no es tracta només de la concentració dos mesos abans dels jocs.

Hi ha molt de treball previ: fer el seguiment dels jugadors, veure les diverses competicions dels nostres clubs, estar al dia de les competicions dels altres països europeus, concretar les concentracions al CAR i fora del país amb les seleccions que ens poden anar millor per entrenar...Aquesta última activitat diria que només passa en el waterpolo, els altres esports d’equip no entenen com podem entrenar amb els nostres rivals directes en les grans competicions.

Quina és la fortalesa més gran d’aquest equip?

És un grup fantàstic. Estem molt de sort de tenir un equip com aquest. Hi ha tres aspectes importants que defineixen aquesta selecció. El primer és el grup humà. Tenim uns esportistes amb una gran solidaritat i molt units, un col·lectiu treballador i cohesionat, i tot això fa que, en moments de dificultat tant en el procés d’entrenament, com en la competició, ens en sortim prou bé. Entrenant sempre hi ha dies complexos, de molta càrrega, en què tothom va al límit, i és aquí que sorgeixen alguns jugadors que esperonen l’equip per no aturar-nos i seguir tirant endavant. I la gran competició, que sempre t’exigeix al màxim: quan el partit no s’acaba de posar de cara, per mals moments individuals, perquè el rival et porta al límit, potser perquè l’arbitratge no té el
seu millor dia, l’equip se’n surt, els jugadors treuen el millor de si mateixos per posar-ho al servei del col·lectiu i això és gràcies a la fortalesa que dona la complicitat i el compromís que hi ha entre tots ells.

Un altre aspecte clau són les individualitats. Podem ser molt forts com a equip, però actualment en l’esport d’equip, es necessiten bones individualitats. I nosaltres en tenim de molt bones. Individualitats destacades que no defugen mai la seva responsabilitat i prenen bones decisions en moments de gran compromís de joc. Això també fa gran l’equip. Un aspecte que, conjuntament amb l’anterior, ajuda a configurar un equip valent i competitiu com el nostre.

I el tercer punt és el David Martín. L’entrenador és determinant en l’equip. Ell coneix el món del waterpolo com ningú i, a més a més, la seva formació com a psicòleg l’ajuda moltíssim a entendre’ns a tots, els que formem l’equip d’entrenadors, però sobretot els jugadors. Interactua amb tots ells, respectant-los i fent los créixer per arribar a formar part d’un equip d’elit. Equip, individualitats i entrenador: una trilogia que ens fa forts per competir i rendir sempre al nostre màxim.

Quins són els principals rivals amb què us trobareu?

Soc incapaç de dir-te com anirà tot això, aquest any ha sigut un any competitivament molt estrany, molt dur, hem jugat l’Europeu a Croàcia al gener i la classificació ha sigut: Espanya, Croàcia, Itàlia i Hongria, quatre seleccions que aspiren a tot, el waterpolo europeu és molt fort. Hem jugat el Mundial a Doha al febrer, i hem quedat: Croàcia, Itàlia, Espanya i França, aquí ja s’hi afegeix una altra selecció. Però és que, si mires la última olimpíada, que, ja que parlem de cicle olímpic, l’hem de valorar, la classificació va ser: Sèrbia, Grècia, Hongria i Espanya.

Per tant, estem parlant sempre d’entre sis i vuit seleccions a les quals has d’afegir, els Estats Units i Montenegro. És a dir, qualsevol d’elles pot tenir medalla i pot quedar campiona. Els quarts de final, com sempre, seran decisius, és el partit més temut per totes les seleccions, o te’n vas a jugar del cinquè al vuitè lloc o te’n vas a jugar del primer al quart. I quan entres a jugar per les medalles, ja tot és possible. I si entrenes molt bé els millors jugadors, el millor equip, alguna vegada pots guanyar l’or.

Has introduït alguna innovació metodològica per a aquesta preparació olímpica?

En l’entrenament hi ha una cosa molt important: la formació continuada, tant teòrica com pràctica. Com que he tingut la gran sort de poder compaginar la vida universitària i l’entrenament a pista o a la piscina, he pogut formar-me constantment. He estat en contacte permanent amb els coneixements teòrics i científics i sobretot amb el saber dels meus companys de l’INEFC, que m’han donat molta força i seguretat en el meu dia a dia. He pogut posar-ho en pràctica, en el bàsquet, en el waterpolo, en el CAR...Quan portes anys integrat en un grup d’entrenament i entrenant un equip amb una base gran de jugadors, has d’anar evolucionant i adaptant l’entrenament constantment, sent sempre coherent amb la metodologia que ens identifica. No cal incorporar massa variables de cop, perquè pots saturar els jugadors, però sí que cal sacsejar el grup, no pots deixar que els jugadors quedin atrapats en una adaptació permanent. A cada temporada hi ha d’haver alguna variable que els faci sortir de la seva zona de confort, has d’estimular-los amb nous conceptes que els ajudin a projectar-se millor en el joc. L’avantatge d’entrenar a una generació tant especial com aquesta i de fer-ho des del 2017 és que hem tingut temps d’introduir variables any rere any que els jugadors han anat fent seves i les han projectat en el joc de l’equip.

En aquest últim tram del cicle olímpic, hem basat la preparació en el model que ens marca la competició olímpica, que és diferent a les altres grans competicions. Busquem l’adaptació a la competició durant tot el procés d’entrenament, concepte que anomenem Simulació preferencial a l’adaptació a la competició. Modifiquem l’orientació de la càrrega, els volums i les intensitats de treball de totes les tasques que fem dins i fora de l’aigua, en funció del dia que jugarem partit o que descansarem. En funció d’aquestes dues variables, hem dissenyat la majoria de microcicles d’entrenament. Simulem la primera i segona setmana de l’olimpíada. Els dies que competirem, l’entrenament està configurat per tasques més específiques, ajustades al que és el joc i els dies que descansarem (perquè jugarem dia sí, dia no) el tipus de càrrega és més general per ajudar a que la càrrega específica es pugui mantenir a un bon nivell al llarg de tota la competició. Això comporta una variabilitat entre continguts i entre tasques, entre dies de molt treball i dies amb més descans. L’objectiu és facilitar l’adaptació dels
jugadors a la competició, a partir d’aquest procés variable i complex.

I com s’aplica la simulació durant tot el procés d’entrenament?

Ja fa uns anys que, amb el professor Paco Seirul·lo, vam anar fent l’evolució de la tasca més unidireccional a la de situació simuladora preferencial, és a dir, quan es construeix qualsevol contingut d’entrenament, el que es busca és simular o apropar-se al màxim a la realitat del joc. Ho aconseguim? No del tot, perquè és impossible simular un partit d’una final olímpica o un partit de quarts de final d’un mundial, però sí que ens hi anem apropant, i els jugadors en son conscients. On ens porta aquest nou disseny? A tenir en compte tots els continguts del joc competitiu en una mateixa estructura pràctica. Els continguts cognitius, coordinatius-motrius-creatius, condicionals, emotius-volitius, socioafectius, interrelacionats entre ells i respectant la preferència bàsica d’un d’ells.

El disseny té en compte la ubicació en l’espai de joc, el nombre de jugadors, el tipus de oposició, el temps de treball en funció del concepte de joc, el ritme de joc en funció del concepte d’atac o defensa, (nombre determinat d’accions prèvies al gol o a la recuperació). Totes aquestes variables ens han de portar a poder simular la realitat de la competició o si més no a optimitzar el nostre joc. Encara som lluny del que volem aconseguir, però més a prop del que fèiem fins ara. Aquest mètode d’entrenament ens permet treballar més a prop del joc, de la realitat de l’esport d’equip.

Ara podem relacionar molts continguts i provocar moltes variables, però encara hi hem d’integrar molt més els conceptes que ens proposa la neurociència, per crear així una estructura més sòlida i coherent d’aprenentatge, optimitzar el temps de pràctica i adaptar els conceptes i continguts en funció de les fases sensibles de cada persona-esportista.

Aquest és un dels avenços que farà la metodologia de l’entrenament dels esports
d’oposició i aquesta és una petita contribució que hem pogut fer el grup del Màster d’Esports d’Equip de Barcelona: modificar la manera de dissenyar les tasques que arriben als jugadors, a partir de la nostra pròpia metodologia.

És un mètode de treball aplicable a tots els esports d’equip, no només al waterpolo?

Sí, és un mètode que serveix per a tots els esports col·lectius, perquè el centre d’interès és l’esportista i la seva projecció en el joc i el mitjà per desenvolupar-lo en els entrenaments és l’esport específic. Aquest paradigma facilita que el mètode s’adapti a cada esport en concret, respectant la seva estructura tècnica, tàctica, reglamentària i competitiva. També l’apliquem a tots els esports que són d’oposició, com per exemple el tennis, o els esports de lluita, on hi ha un contrari que et fa canviar l’estratègia i que et força a fer coses que tu no voldries, alhora que tu pretens que el contrari no pugui aturar el que tu vols crear. Aquest mètode és complex, no és fàcil apropar la realitat del joc a la pràctica diària de l’esportista, però, si ho aconseguim, l’entrenament té més acceptació perquè els jugadors treballen de forma més propera a la realitat del seu esport i això fa que la pràctica els motivi més.

D’on ha sorgit aquesta idea d’entrenament, quin és el seu origen?

Aquest mètode de treball va començar a gestar-se a finals dels vuitanta. L’ideòleg n’és el professor Paco Seirul·lo. Va ser el 1991, a l’INEFC de Barcelona que es configurà un grup ideològic liderat per ell mateix i en el qual vam participar un reduït grup de professors dels esports col·lectius, i amb el temps s’hi van anar incorporant ex alumnes de la casa i, conjuntament, ens hem dedicat a desenvolupar aquesta idea en diferents esports d’equip i de situació-oposició. El 2003 vam generar un màster propi i específic d’aquest mètode d’entrenament, el Màster Professional en Alt Rendiment en Esport d’Equip, per poder difondre la nostra manera d’entrenar. El desembre del 2017 vam publicar el llibre El entrenamiento en los deportes de equipo, a on exposem les bases teòriques i pràctiques de la nova teoria de l’entrenament en els esports d’equip.

I quin paper juguen les relacions socioafectives entre els jugadors en la preparació per a una competició tan important com els Jocs Olímpics? Com s’integra en els entrenaments?

El contingut socioafectiu és molt important, i amb el temps ho serà cada cop més, marcarà la planificació de l’esport. Els equips que no tenen en compte la socioafectivitat és més difícil que tinguin èxit. Els continguts bàsics que sempre hem considerat, com són els motrius coordinatius, la tècnica, els cognitius, la tàctica, o els condicionals, el físic, s’hi ha d’afegir el socioafectiu que els embolcalla a tots. Qualsevol acció en un esport d’equip porta implícita una relació entre persones, fet que s’ha de tenir molt en compte en cada situació de l’entrenament.

Nosaltres integrem l’aspecte socioafectiu a l’entrenament i per això comptem amb en Richi Serrés, que és un dels millors especialistes en aquest terreny. Ell treballa individualment amb cada jugador i paral·lelament amb tot l’equip. En l’entrenament diari fem coses molt senzilles però que ens ajuden en aquest àmbit; per exemple, tenir cura de com distribuïm els jugadors amb els grups de treball d’acord amb els objectius de les tasques, com fem les parelles en funció del nivell de l’exigència competitiva de la tasca. Altres aspectes també significatius són: a quins jugadors els posem handicaps a les tasques o com arbitrem els partits d’entrenament, pressionant alguns jugadors i afavorint-ne d’altres. Jugar amb els temps d’atac i defensa i amb el marcador favorable o no en funció dels equips que has fet... Tot això ajuda a modular la relació entre ells i per extensió a cohesionar el grup. A la gran competició es veu com els equips treballats socioafectivament tenen un punt més de força mental i de cohesió d’equip que la resta, perquè avui en dia els jugadors són tots molt bons tècnicament i tàcticament i tenen un molt bon nivell físic i la diferència la marca la capacitat d’acceptar i sobreposar-se per superar les constants dificultats en què et posa el contrari durant el joc. És a dir, la necessitat de ser fort mentalment i de tenir un equip que et recolzi i en el qual confiïs i que tu donis la mateixa resposta als teus companys.

I en quines altres cites olímpiques has participat?

He participat en tres i si tot va bé, a París serà la quarta, que serà la meva última olimpíada. Vaig començar a Barcelona’92, era molt jove. Vaig tornar-hi a Londres-2012 i a Tòquio-2020/2021. Ara em queda París-2024.

Tots els Jocs han sigut molt especials, enriquidors, plens de vivències, tant pel que hi he après com pel què hi he viscut. Vaig debutar a Barcelona’92, una olimpíada de somni en el meu petit país, a on veies la gent d’aquí il·lusionada, contenta... els meus pares i la gent de la seva generació mai havien imaginat poder participar d’un esdeveniment tant colossal com aquell, al costat de casa. Van ser els Jocs del Dream Team de bàsquet, poder veure els seus partits en directe va ser un privilegi. Com ho va ser viure a las piscines Picornell el waterpolo i la gran final entre Espanya i Itàlia, amb el Manel Estiarte, a qui li van obrir la cella, i l’inoblidable Jesús Rollán, en un partit etern, que es va acabar decantant a favor dels italians. Espanya va competir al màxim nivell en molts dels esports d’equip i va tenir grans èxits en atletisme. Londres va ser el tercer cop que acollia els jocs olímpics; van fer un acte inaugural molt espectacular, amb més de 10.500 esportistes entre els qui hi havia el malaurat Kobe Bryant, i una gran selecció espanyola amb els Gasol, Navarro, etc.

En waterpolo vam quedar sisens. Va ser el comiat d’un gran jugador del nostre esport, l’Ivan Pérez, i la confirmació d’un altre, el nostre capità Felipe Perrone. Des d’un punt de vista personal, va ser l’olimpíada dels meus fills, ja que van venir a Londres i vam poder viure junts moments inoblidables, al voltant de l’esport del més alt nivell. Els Jocs de Tòquio, van ser una olimpíada sense públic. En les dues olimpíades en què havia estat, no podies passar per enlloc de la gent que hi havia arreu. A Tòquio va ser una sensació totalment diferent, va ser una competició amb la graderia buida, sense públic animant. Va ser una sensació molt estranya, la de jugar en unes instal·lacions magnífiques, enormes, i sense ningú a la graderia. Se sentia perfectament l’impacte de la pilota, el que es deien els jugadors entre ells durant el joc, les instruccions dels entrenadors. Hi havia els equips i ningú més, per tant no vam poder anar veure cap altre esport.

Vam quedar quarts i una mica decebuts, estàvem ben preparats i quan faltaven menys de dos minuts guanyàvem Sèrbia d’un gol, podíem jugar la final, però el partit no s’havia acabat i vam perdre, com també el tercer lloc davant d’Hongria. Però ens hem aixecat i hem continuat ferms cap als nostres objectius. Va ser la darrera olimpíada d’en Dani Pinedo i d’en Fran Fernández, dos jugadors molt importants de la selecció.

I ara a París, que és la gran il·lusió de la selecció espanyola de waterpolo. És un repte magnífic, i tots estem engrescadíssims amb aquesta nova oportunitat de competir fidels al nostre estil fins al final. A més, les famílies de tot l’equip podran venir a París, un fet que emocionalment ens dona més força. Quan hem jugat competicions a Barcelona, com europeus o mundials, hem viscut aquest fet de tenir la família al costat i aquesta sensació de tenir un xic més de força per jugar cada pilota.

Particularment, espero poder-ho viure amb la meva parella i els meus fills, que són els que més m’han ajudat a tenir el privilegi de poder ser on soc, sense ells no hauria arribat fins aquí.

I després de París?

Després de París diré adeu a la selecció i l’any que ve serà el meu últim any a l’INEFC i, a partir d’aquí, espero poder començar a viure una nova etapa. Des dels 18 anys hepogut treballar en el que m’agrada, he gaudit molts anys de la meva feina i per tant vull ser respectuós tant amb l’educació com amb l’esport i veig que és el moment de deixar-ho, no em vull eternitzar en aquests llocs tant llaminers, crec que he de deixar pas a altres companys que també mereixen ser-hi.

Quan miro enrere veig la sort que he tingut de fer el que he fet i només puc sentir agraïment i recordar a les moltes persones que m’han aplanat el camí per arribar fins aquí, des dels mestres de l’Escola Montserrat, fins als professors de l’INEFC de Barcelona, des dels entrenadors del CB Castellet i del CN Castellet, fins als molts companys entrenadors amb qui durant tots aquests anys hem compartit coneixement, direcció d’equip, pistes de joc i partits a les banquetes.

Per acabar, què els diries als teus alumnes i especialment a aquells joves que comencen en aquest món?

Que si et dediques a ensenyar i entrenar, perquè és el que t’agrada, has de ser molt coherent i respectuós amb el que portes a la pràctica. Als alumnes, he intentat ajudar-los a aprendre l’esport, a com fer-ho per arribar als seus jugadors. Els he esperonat a fer servir les eines que els poden ajudar a ser independents. Els he proposat trobar les seves eines metodològiques per poder dissenyar les seves pròpies tasques, aprenent a respectar el moment de la vida esportiva dels jugadors que estan entrenant.

Treballen amb grups reduïts, perquè puguin tenir la vivència del que és formar part d’un equip d’entrenadors, en què a vegades estaran a primer pla prenent decisions i, en altres ocasions, estaran en un segon pla ajudant a fer possible els objectius de l’equip.

Han d’entendre que l’entrenament és un procés pedagògic i, en aquest procés, el més important, és la persona-esportista, l’esport és el mitjà que els ha d’ajudar a fer-los créixer i a projectar-se en el joc.

Entrevista publicada a l'Araesport n.39