Marta Muixi. Corredora amateur de curses de muntanya de llarga distància.

Com et vas iniciar en el món de les curses de muntanya?

Vaig començar a córrer perquè sentia que portava una vida massa sedentària i el fet d’incloure l’activitat física al meu dia a dia em va suposar la via per recuperar una mica l’equilibri. Córrer em va anar bé físicament, però sobretot mentalment, i per mi va ser més natural córrer a la muntanya que sobre l’asfalt; no havia corregut mai en una pista d’atletisme, però sí que havia fet molta muntanya, de petita, amb la família.

Poc després d’apuntar-me a un gimnàs de Manresa, vaig tenir la sort de coincidir amb l’Agustí Roc, que dirigia un grup d’entrenament per muntanya. Vaig conèixer a una colla de gent fantàstica que compartia la passió de córrer per muntanya i, amb ells, s’hi va sumar l’objectiu d’esforçar-me per fer-ho el més ràpid possible. Sempre penso com n’estava, de desconnectada, del món de córrer, perquè no va ser fins passats uns quants mesos que vaig descobrir que corria al costat d’un campió del món!

Quan vas fer la primera cursa? De quina distància va ser?

A l’entrenar amb aquest grup, va sortir el tema de les curses, i la primera que vaig fer, va ser una mitja marató a Sant Boi de Llobregat que es diu Cursa de la Roca Negra, el 2011, que ens va plantejar l’Agustí. La veritat és que va anar molt més bé del que esperava; evidentment hi anava sense cap expectativa, i vaig aconseguir fer podi i tot!

D’altra banda, al venir de tradició familiar muntanyenca, el que ja d’entrada em cridava l’atenció era la llarga distància i pujar muntanyes el més ràpid possible, més que les curses curtes. Per això, tres o quatre curses més tard em vaig decidir per inscriure’m a Cavalls de Vent el 2012. Llavors la cursa feia el recorregut original de la circular dels refugis sumant-hi només l’anada i tornada de Bagà, amb un total de 84 kilòmetres.

Aquest objectiu va ser una bona motivació per entrenar tot l’any, però just va coincidir que aquell mateix estiu em va sortir una feina a Nova York i, després d’haver estat pràcticament dos mesos allunyada de les muntanyes tenia dubtes seriosos de si podria completar la meva primera ultra. Tenia tants dubtes, que l’única solució que se’m va ocórrer per dissipar-los va ser fer tot el recorregut en un dia tres setmanes abans.
Vaig tenir la sort de trobar dos amics que s’animaven a fer el track amb mi, un d’ells és el Raül, que ja es veia que no hi era tot, i així ha acabat, sent la meva parella. Aquell dia de prova, em va donar la confiança per saber que sí, que podria acabar-la.

No em va acompanyar la meterologia ni el dia de l’entrenament ni el dia de la cursa, però el fet d’haver patit de fred entrenant el recorregut, em va servir per anar mentalitzada que podia haver de passar penúries i que més valia anar ben equipada. El dia de la cursa vaig estar dinou hores i quaranta-quatre minuts corrent i caminant sota la pluja i, en un punt, fins i tot neu. De fet, la gran majoria de corredores i corredors van acabar abandonant la cursa, però jo anava tan mentalitzada d’acabar-la que no em va passar pel cap la idea d’abandonar-la. Curiosament, el 2019 vaig aconseguir fer el recorregut de 10 kilòmetres més, amb cinc hores menys!

Com et planifiques i compagines els entrenaments abans d’una cursa, com per exemple ara que et prepares per a la UTMB.

Des del 2014 que confio els entrenaments al Rafa Flores. Em dona molta seguretat comptar amb ell i saber què he de fer en cada moment per arribar el màxim de ben preparada amb la disponibilitat horària que tinc. Sempre hi ha setmanes de càrrega prèvies a la cursa, ell entén perfectament la meva situació, què implica la feina i dues nenes petites, i adapta els entrenaments a la meva disponibilitat encara que no sigui la ideal. Ara que ja faran sis anys, és una altra història, però els primers anys especialment amb la lactància materna, van ser més difícils de gestionar.

Qualsevol que hagi tingut la sort de tenir una bessonada, sap perfectament que és l’ultra més dura amb diferència!

El fet de tenir uns entrenaments marcats també m’ajuda a encaixar-los al tetris del dia a dia. Si hem de fer desplaçaments en família el cap de setmana, per exemple, és molt habitual que jo hi arribi corrent o en bicicleta. Al final són moltes hores, habitualment unes 10/12 setmanals que se sumen a la jornada laboral + desplaçament, així que és important trobar el forat per intentar penalitzar el mínim el conjunt de la família.

Combines els entrenaments amb la bicicleta de carretera, algun altre esport, com ara la natació?

Principalment combino amb bicicleta de carretera i gravel i treball de força. Nedar m’avorreix molt, sempre deia que ho deixava per quan estigués embarassada, però realment ni llavors ho vaig fer gaire. Abans m’agradava molt fer també esquí de muntanya, però no és un esport gaire combinable amb la criança i la pandèmia sent del Bages, així que l’he tingut més aviat aparcat. Espero poder-hi tornar una mica més aquest hivern!

On entrenes habitualment?

Entreno sobretot prop de casa meva, a Rajadell. Per aquí no es poden fer pujades continuades de +1000m ni entrenaments molt tècnics, però gaudim d’un entorn privilegiat de muntanyes i corriols bonics. Al llarg de l’any em faig un fart de pujar al Puig d’en Coll, la Pòpia del Montgròs, el Cogulló i les Tres Creus i el Collbaix, les muntanyes que puc fer més ràpidament sortint des de casa. També hi ha dies que si tinc entrenaments més aviat curts surto des de la feina, per Collserola, així ja arribo a casa amb l’entrenament fet.

Quantes hores setmanals hi dediques? Descanses algun dia?

Les setmanes de més càrrega puc arribar a fer unes 14 hores i les que menys al voltant de les 10 hores. Normalment descanso un dia. Procuro complir al màxim amb la planificació, però el dia a dia a vegades ho fa impossible. És important tenir rigor a l’hora de complir, però també la suficient flexibilitat per entendre que hi ha dies que, finalment, pel que sigui, no pot ser i la prioritat és la família i la feina.

Creus que és important tenir professionals al teu costat?

Crec que envoltar-te d’un equip de professionals és clau per poder obtenir els millors resultats dins de les capacitats físiques de cadascú. La nutrició és una part fonamental, i també l’acompanyament psicològic, però això crec que és més fonamental amb els i les atletes professionals, no ha de ser fàcil gestionar la pressió i haver d’estar al capdavant sempre. En el meu cas, que soc 100% amateur, compto amb la figura de l’entrenador i també veig molt habitualment la meva fisioterapeuta, la Sylvie, que és de Manresa. Abans era més punki i només hi anava si m’havia lesionat, ara hi vaig preventivament i per fer massatges de descàrrega precursa; al final acabo fent més de 2.000 kilòmetres un any rere l’altre, si li demano aquesta exigència al meu cos el mínim que puc fer és cuidar-lo una mica.

Un dels aspectes essencials en l’esport és l’alimentació, segueixes algun tipus d’alimentació especial?

No segueixo cap dieta especial, procuro menjar sa i equilibrat per compartir els bons hàbits amb les meves filles. Per mi és important que no sentin la paraula dieta, ni l’objectiu de perdre pes, prou que els inflaran el cap per altres vies, sinó transmetre’ls la cultura de l’alimentació amb productes de qualitat i de proximitat per tenir energia durant tot el dia i créixer fortes i sanes. En la societat en què vivim, aconseguir que tinguin una relació sana amb el propi cos, és tot un repte. Amb aquest objectiu sempre mengem el mateix tots quatre a casa, i així ho hem fet des de sempre.

No obstant això, crec que no m’aniria gens malament comptar amb la figura de la nutricionista per millorar en aquest sentit, tant els hàbits alimentaris del dia a dia, com, sobretot, l’alimentació en cursa.

Parla’ns de l’alimentació en cursa...

És un dels meus punts febles. Em costa bastant menjar i he fet curses molt llargues sense poder menjar gens. Clarament això només va en contra del propi rendiment i he de treballar per millorar-ho. Em faig petits entrepans de pa bimbo blanc amb gall d’indi, gominoles, barretes, gels i si la cursa és llarga una mica d’arròs blanc amb tonyina, però massa sovint arribo a meta amb pràcticament tot el menjar que m’havia preparat sense tocar. Als avituallaments el que normalment em va bastant bé és que hi hagi fruita refrescant, com ara meló, síndria o taronja.

Et fas proves d’esforç regularment? Cada quan vas al fisioterapeuta?

Per les curses de llarga distància és habitual que et demanin una prova d’esforç de menys d’un any de validesa a l’hora de formalitzar la inscripció. Això em força a no deixar passar gaire més temps, però de tota manera ho faria com a màxim cada dos anys. Serveix per conèixer els teus llindars de rendiment, però sobretot per tenir tranquil·litat que el cor funciona bé. Vaig tenir problemes d’hipertensió de molt jove, precisament vinculat a l’estil de vida més sedentària i a l’ansietat, i des que faig esport ho tinc molt controlat, però la prova d’esforç és el que em dona la garantia que malgrat posar el cor al màxim, tot segueix bé.

A la fisioterapeuta hi vaig uns deu cops l’any, normalment abans de les curses per fer la descàrrega i si hi ha alguna lesió, especialment pels meus turmells, que se’m esquincen amb molta facilitat.

Has hagut de parar mai per alguna lesió?

La lesió més greu que he tingut ha sigut una fractura per estrès, però realment me la vaig guanyar a pols. Vaig fer 200 kilòmetres en bicicleta amb pedals de cales i vambes i dos dies després vaig fer l’ultra de Rialp Matxicots, que eren 83 kilòmetres. Vaig arribar a meta plorant de mal, i resultava que m’havia fet una fractura al peu que més que per estrès va ser per ruca. A vegades penso que s’abandona massa ràpid a les ultres, però si t’has de lesionar, no val la pena seguir!

Més enllà d’això, pateixo moltíssim d’esquinços de turmell, el 2019 en vaig tenir set al mateix turmell, i això me’l va deixar tocadíssim. La part bona d’aquesta lesió és que permet fer bici i no t’obliga a parar del tot, però tinc una musculatura ja molt debilitada que he de treballar de valent per recuperar bé.

Quins són els aspectes més importants, els que més et condicionen en les proves de llarga distància? Has pensat mai “què hi faig aquí” què et motiva a continuar?

I tant, el coco és fonamental en les llargues distàncies i d’això normalment vaig prou bé. La sensació en mitja cursa de “qui em manava inscriure’m aquí”, especialment en les distàncies de més de 100 kilòmetres, en algun moment arriba, però és curiós perquè quan arribes a meta ràpidament et trobes pensant en el proper repte.

Pels moments baixos sempre penso en tot el treball que hi ha darrere, sacrificis què hem fet tota la família i l’acompanyament dels meus que esperen que doni el millor de mi. En més de deu anys d’ultres només he hagut d’abandonar dues vegades. Una per socórrer una atleta ferida, i una perquè sortia d’una setmana de gastroenteritis i febre i em semblava que em podia desmaiar i tot.

Ara, penúries, situacions de por per mal temps i moments baixos n’he viscut moltíssims a la muntanya, però encara n’he viscut més de meravellosos en entorns preciosos.

Utilitzes suplements i/o gels?

En cursa utilitzo uns gels molt líquids que es prenen com aigua i són els únics que tolero. Igualment en una cursa llarga, també has de menjar aliments de veritat, no pots pretendre tibar només de gels.
Utilitzo un suplement vitamínic i procuro prendre recuperador després d’entrenaments de més intensitat, però no soc especialment metòdica amb això i la majoria de vegades me n’oblido.

Després d’una prova d’aquestes característiques, què fas per recuperar-te?

Ho passo bastant malament, he arribat a estar pràcticament una setmana plorant. A nivell físic faig recuperació activa amb bicicleta suau que ajuda molt a reactivar cames i tornar a posar el cos a to.

Tens el suport de l’Equip Collbaix, què representa per tu formar-ne part?

Per mi el suport de l’Equip Collbaix és fonamental. El Jordi sempre em motiva a buscar nous objectius i m’ajuda a fer-los realitat. Vaig començar amb l’equip després de guanyar el campionat de Catalunya d’ultres el 2019 i em va motivar a fer la Copa d’Espanya d’Ultres que vaig acabar tercera al mateix any. Sincerament, sense el seu suport no sé si m’hauria acabat animant a fer-la ja que suposaven tres viatges prou llargs, així que li estic molt agraïda per haver-me volgut acompanyar en aquest objectiu.
Tanmateix, formar part de l’equip Collbaix és formar part d’una família i un equip humà fantàstic, en què, més enllà de resultats i objectius de cada un de nosaltres, ens donem sempre suport i sempre que podem compartim bons entrenaments i una copa de bon vi de tant en tant.


A part de l’alimentació en cursa que ja has comentat, en quins aspectes creus que pots millorar?

Pel que fa a l’entrenament hauria de millorar les pujades llargues, moltes noies del meu nivell em treuen temps pujant, i bé, segur que tinc molt marge de millora també quant a l’autoexigència i mentalitat competidora, però alhora penso que això és una afició per a mi. Arriba un punt en què la millora és troba en detalls molt petits i un perfeccionisme excessiu pot tornar-se obsessiu. Jo vull córrer per ser més feliç, no per ser-ho menys!

Arribes ben preparada a la UTMB?

Quan s’apropa la data sempre dubtes, hauria d’haver fet més kilòmetres? em falta desnivell? Més hores d’alta muntanya? Doncs segurament sí, però també és cert que amb la feina i la família, prou que faig entrenant de mitjana unes 10-12 hores a la setmana! Així que l’únic que vull pensar és que arribo el millor possible per les meves capacitats i dedicació tenint en compte les lesions i l’equilibri amb la resta de factors del dia a dia.

Les curses llargues sempre me les divideixo per etapes, tenir petites submetes ajuden a fer passar els kilòmetres millor, sobretot quan arribes a mitja cursa i ja comences a restar!

En el cas de la TDS la primera etapa és de 51 kilòmetres amb +2500, l’objectiu és arribar amb les primeres llums del dia a Bourg Sant Maurice amb les cames fresques i sense haver desgastat massa. La segona etapa és la més exigent, són menys kilòmetres, concretament 40 Km amb +3300 metres i els trams més tècnics de la cursa. Un cop acabada aquestes dues etapes ja s’ha fet la feina més dura. La tercera etapa, de 30 kilòmetres +2000 acaba a Les Contamines i ja amb el frontal de la segona nit. Un cop arribats aquí cal treure forces per la darrera etapa, els últims 24 kilòmetres +1400 que es concentren principalment en la pujada del Col du Tricot.

L’estratègia en una cursa tan llarga és principalment serrar dents per pujar el màxim de ràpid possible i no passar-me de ritme a les baixades. A part dels metres positius que s’han de suar, aquesta cursa té algunes baixades molt llargues de 1500 m negatius i si corres més del compte baixant, tens molts números de patir muscularment.

La família t’acompanya a les curses, com ho viuen les teves filles?

Sí, sempre m’acompanyen. De fet, planegem força caps de setmana segons les curses que tinc i també les vacances d’estiu. Així hem estat tots plegats a Tenerife, Astúries, Finestrat i enguany als Alps i per molts pobles de Catalunya. Com que normalment anem amb l’autocaravana i el Raül, el meu company, es queda sol amb totes dues, no em poden fer el seguiment, però saber que els trobaré a la línia de meta és el millor al·licient.

Elles ho han viscut des de ben petites, els és molt natural estar a l’entorn de cursa, i que jo hi corri. Procurem trobar un equilibri perquè per a elles també sigui divertit, buscant parcs i activitats per la seva edat. Afortunadament, cada cop hi ha més curses que pensen en tota la família i ofereixen distracció adient per als més petits.

Et veus molts més anys participant en curses de llarga distància?

Tan de bo! De fet, en curses de llarga distància hi ha molts corredors i corredores veterans amb grans resultats. Amb els anys, de velocitat no en guanyarem de segur, però capacitat de resistència, autoconeixement i maduresa, que és fonamental per a les curses de resistència, sí.
Sigui com sigui, per mi l’important no és seguir participant en curses tant com poder seguir gaudint de la muntanya. Si pot ser amb dorsal molts anys més, perfecte, i, si no, doncs sense i qui sap, potser per animar a les meves filles si volen seguir el camí!



Per acabar...

Costum o superstició?
No soc supersticiosa, però si és una cursa important m’agrada portar algun record de les nenes. Per exemple per la TDS la Sira i la Naira juntament amb una amiga, la Gina, m’han fet una pulsera que estic convençuda que em donarà energia en els moments baixos!

Un llibre?
Sempre en tinc un o dos llibres a la tauleta de nit. Aquests dies previs a la cursa el llibre que m’ha acompanyat ha sigut ‘L’assassí cec’ de la Margaret Atwood i m’ha agradat molt.
Un altre recent que em va encantar és ‘Per què ser feliç quan podries ser normal?’ de Jeanette Winterson.

Una pel·lícula?
De les que he vist recentment diria ‘Don’t look up’, un retrat tan aterrador com hilarant de com estem vivint com a societat l’emergència climàtica.

Un grup de música o una cançó?
Escolto poca música, però si he de dir una cançó seria Je Veux de la Zaz, és una cançó especial perquè la vam compartir amb el Raül, la meva parella, abans de fer el cim del Montblanc, ara just fa nou anys.

Un lloc on et faria molta il·lusió córrer?
M’encanta la idea de viatjar per fer curses. M’agradaria molt, per exemple, poder córrer a Madeira, que tothom diu que és preciós.
Altres curses que em criden molt l’atenció tenen més format aventura i un component mental, com el Tor Des Géants, de 330 kilòmetres per la Vall d’Aosta o l’Everest Trail Race, que també ha de ser una experiència increïble. Són reptes que em criden l’atenció perquè no sé fins a quin punt tinc la capacitat d’assolir-los, i això em motiva molt a intentar-ho.

Fotografia de Toni Quesada
Entrevista publicada a l'Araesport n. 28