Tancar
04 Abril 2020
Històries de muntanya

MAZEAUD

Es va despertar d’un salt amb els ulls esbatanats i cobert d’una suor freda que li xopava tot el cos. Aterrit, va palpar-se la cara, les orelles, el tors. Enlloc no hi havia ni rastre de la neu que l’havia sepultat com una llosa

MAZEAUD
El 1961, el gran alpinista italià Walter Bonatti, es va proposar ser el primer home en assolir un dels darrers grans reptes de l’escalada de dificultat que encara romanien intactes: el Piló Central del Freney, al Massís del Montblanc. El 10 de juliol, acompanyat per dos compatriotes seus, Bonatti es trobava ja al peu de la muntanya quan, inesperadament, hi coincidí amb una cordada francesa que perseguia el mateix objectiu. Passada la sorpresa inicial, italians i francesos decidiren unir esforços i uns i altres iniciaren l’atac a la paret com un sol equip.

Es va despertar d’un salt amb els ulls esbatanats i cobert d’una suor freda que li xopava tot el cos. Aterrit, va palpar-se la cara, les orelles, el tors. Enlloc no hi havia ni rastre de la neu que l’havia sepultat com una llosa, però la podia sentir a dins estenent-se-li com una taca de fuel, encartonant-li els membres. Amb el cor encara accelerat pel pànic, va sortir del llit i va anar directe cap a la dutxa. Va estar-s’hi fins que l’aigua bullint li nafrà la pell, intentant esterilitzar la por a còpia de fogor.
En sortir no va voler saber res del món, aïllant-se encara més en el seu confinament. Amb el cap entumit pel poc descans i amb aquella sensació d’irrealitat arrapada a sobre, va fer-se un cafè i es va asseure a la banqueta que hi havia just al dessota d’aquells grans finestrals des d’on la llum tènue de l’albada es filtrava enmig dels 30 horitzons de la persiana, mentre amb els peus jugava a perseguir les llepades de llum esteses sobre la moqueta. Va ser llavors quan, amb els ulls clavats a la tassa fumejant, unes paraules com vingudes d’un altre món li ressonaren per dins en un eco infinit: “Mazeaud, Mazeaaaaud!!”, no parava de cridar-li la veu.

Els set homes, que havien estat avançant a bon ritme durant tot el dia a través de fissures i desploms amb una sincronia quasi perfecta, finalment van cedir als núvols amenaçadors que feia hores que els perseguien i, separats els dos equips per uns pocs metres de diferència, s’arrauliren sobre dues lleixes per protegir-se de la tempesta elèctrica que se’ls havia abraonat al damunt. Van restar quatre dies en aquell espai minúscul enrigidits pel fred i lluitant desesperadament contra la fam i la bogeria.

Cavant en el seus pensaments com qui a pelades espera buidar de mica en mica la cova de la memòria, finalment va recordar-se de què li sonava aquell nom que li havia ressonat per dins amb aquella potència eixordadora però desconeixia quin significat podia tenir en aquell precís moment. Pierre Mazeaud, es va repetir en veu alta, alpinista francès culpable, entre d’altres, de dirigir la primera expedició francesa que assolí el cim de l’Everest cap allà el 1978. Però què volia dir allò? I per què el nom de Mazeaud se li havia aparegut de cop i volta? Atrapat entre aquelles quatre parets des de no sabia quant, el seu cervell emmandrit per la manca d’estímuls havia perdut embranzida i al cap d’una estona de barallar-se ordenant un puzzle impossible d’idees confuses, va desistir. Duia tant endins seu l’estupor del confinament que a vegades es movia per casa com qui camina d’esma amb un parrac balder i amb poca traça, i encara no se’n feia a la idea. Al principi li havia costat acostumar-s’hi i s’hi havia rebel·lat en contra, però aviat va comprendre que aquella era una lluita estèril que el debilitava més que no l’enfortia i que més li valia aplegar esforços. Així que tal hi com havia llegit en alguns dels esfereïdors relats dels supervivents dels camps d’extermini nazis, ell també, com ells, havia acabat imposant-se unes rutines per tal de no cedir a la desídia o pitjor encara, a la desesperació; perquè si per ells deixar de fer el simple gest de rentar-se la cara o fer-se el llit cada dia, significava donar als seus captors un motiu menys per a tractar-los com a bèsties, per ell era també la manera de no deixar escapar del tot aquella que havia estat la seva vida d’abans i no rendir-se.

Al límit de les seves forces i per pur instint de supervivència, al cap de quatre dies d’estar atrapats a més de 4500m d’alçada, Walter Bonatti va decidir que la seva única oportunitat de sortir-ne vius era intentant desfer la paret que havien ascendit per mitjà d’una sèrie de ràpels impossibles. Era una decisió arriscada, sí, però quedar-se allà hauria significat la seva sentència de mort.

Inquiet encara per l’enigma no resolt del nom de Mazeaud, va decidir furgar una mica més en la seva biografia i endinsar-se en els aspectes més rellevants de la seva persona confiant que així aconseguiria trobar-hi la peça que li mancava a aquell trencaclosques indesxifrable: va mirar fotos, escalades, ressenyes d’antigues expedicions, mencions acadèmiques, reconeixements públics, trajectòria professional, etc. Semblava talment com si el mateix Mazeaud hagués viscut mil vides al llarg d’una sola vida, però no hi havia res que pogués explicar-li el perquè d’aquella aparició tan sobtada. Va ser en un moment en què estava distret fent alguna cosa banal per la cuina, quan es va recordar que no feia gaire temps havia llegit alguna cosa sobre el tal Mazeaud. Era quelcom ocorregut 60 anys enrere. Una ascensió mítica amb un nom llegendari: Walter Bonatti i una tragèdia terrible que havia colpit el món de la muntanya i havia catapultat a la categoria de mites els que en ella hi prengueren part. Pierre Mazeaud n’era un. Sabia que havia de tenir-ho en algun lloc, però on?

”A les 6 en punt del matí de divendres, vaig començar a baixar al buit tempestuós, a cegues, sense saber on podia parar. De seguida vaig tenir la sensació que em trobava a mercè del mar en plena borrascada. En un dels ràpels, vaig trobar que se m’havia acabat la corda i que no m’havia pogut assegurar. Vaig quedar suspès en l’aire. Llavors vaig demanar a crits que em llancessin una altra corda per poder unir-la a la meva i buscar algun punt on ancorar-me. Després d’uns arriscats moviments pendulars al buit, per fi vaig poder agafar-me a una agulla de roca. En dir als amics que podien iniciar el descens, de cop vaig veure com la corda corria lliurement per entre les meves mans i s’escapava muntanya amunt lluny de la meva visió. I allà em vaig quedar, sol al bell mig de la paret i sense cap altre mitjà per continuar el descens. Van passar uns minuts llarguíssims d’angoixa fins que una taca fosca va anar apareixent per sobre meu entre el temporal. Era la figura d’un dels francesos”.

Va passar un altre dia llarguíssim reclòs en aquell món seu de 75m2 amb dues habitacions, una cuina-menjador i un balconet que donava a la banda de mar, com li agradava presumir a ell. Un mar que, fet i fet, quedava a uns 60 quilòmetres de distància però que saber-lo allà, encara que lluny, el reconfortava. Com una d’aquelles coses immutables de la vida que sempre hi són i sempre hi seran. I a l’hora d’anar a dormir, esgotat de no sabia ben bé què i amb un efímer però esperançador sentiment de victòria per un altre dia guanyat en aquella lluita tenaç contra el temps i el desànim, va agafar un antic número d’una revista que havia arreplegat en alguna banda i que ja ni recordava que tenia, i en obrir-la a l’atzar per una de les seves pàgines va llegir-hi:

Quan a la matinada del setè dia Bonatti va entrar arrossegant-se dins d’una cabana que feia de refugi, els que allí hi havia el reberen atònits. Tothom sabia ja de la tragèdia que havia colpit als escaladors del Freney. Per tal de fer-lo entrar en calor, entre tots el taparen amb mantes i li anaren servint una tassa rere un altra de caldo calent que el de Lecco s’empassava amb la mateixa devoció de qui s’aboca sobre l’aigua d’un oasi al bell mig del desert. Passats uns minuts, Bonatti, exhaust, caigué rendit en un somni profund del qual es despertà poca estona després com si des del lloc més profund del seu ésser hagués recordat alguna cosa. “Anava darrera meu”, barbotejava atropelladament, com posseït. “L’he vist en sobrepassar aquell ressalt de neu i li he dit que em seguís que allà no ens hi podíem quedar. La neu queia amb més força i ell m’ha contestat que s’esperaria un moment i que ja m’atraparia. Llavors, de cop i volta, recordo haver vist el refugi i en girar-me, ell estava ja mig colgat per la neu. Fins que m’he despertat”. Després de lligar-se a corre cuita els grampons a les botes amb els seus dits maldestres i inflats, Bonatti obrí la porta del refugi i cridant amb totes les seves forces pronuncià el nom del seu amic que ressonà per entre les muntanyes i per dins els que allà l’acompanyaven, com un lament insuportable de dolor: Mazeaud, Mazeaaaaud!!”
article_bonatti_web--5895468.jpg



Jordi Camprubí Ruiz
Article publicat a l'ARAESPORT n.13

Escriu el teu comentari

Comentari