Tancar
17 Abril 2019
Atletisme

NASCUDA PER SER ATLETA

Meritxell Calduch Quantes vegades he sentit “és que tu has nascut per ser atleta”, ja des de ben petita. La meva vida es pot dir que sempre ha girat entorn de l’esport. Vinc d’una família de nedadors, per tant, jo no podia ser menys i als 3

NASCUDA PER SER ATLETA
Quantes vegades he sentit “és que tu has nascut per ser atleta”, ja des de ben petita. La meva vida es pot dir que sempre ha girat entorn de l’esport. Vinc d’una família de nedadors, per tant, jo no podia ser menys i als 3-4 anys ja em tiraven a l’aigua per aprendre a nedar. De fet, vaig ser jo qui ho vaig demanar als meus pares d’anar-hi. I abans no era com ara; abans et tiraven literalment a l’aigua, t’agafes a un pal que acabava en forma de triangle i apa, a nedar! Vaig aguantar fins als 14 anys. Fins als 13 es pot dir que ho feia amb il·lusió i ganes però l’últim any m’havia de llevar a les 6 del matí per anar a entrenar i tornar-hi a la tarda. Allà va ser on vaig veure que aquest esport no estava fet per mi, i no ho feia pas malament però no disfrutava.

Un entrenador em va arribar a dir que jo no faria res en el món de l’esport perquè no m’agradava esforçar-me. Com? Ara si pogués conversar amb ell li diria que m’esforço fent el que m’agrada i la natació me la van fer avorrir. De fet, poques vegades em veureu trepitjar una piscina i menys estar a dins l’aigua.

Després dels jocs Olímpics de Barcelona vaig tenir clar que volia ser atleta. Els entrenaments de la natació i de l’atletisme no tenen res a veure quan estàs en categories menors. Quan acabava l’entrenament d’atletisme tenia la sensació de només haver fet l’escalfament de natació. En volia més però ben aviat van començar a venir les lesions. Amb 15-16 anys la primera fractura per estrès. Va ser quan vaig començar anar al podòleg (una eminència en el seu camp) però vaig sortir d’allà ben desil·lusionada. “tu no serveixes per córrer” em va dir. Una frase molt adient per dir-li a una noieta que tot just comença en aquest món.

Tenia dues opcions: fer-li cas, penjar les vambes i canviar d’esport o la que vaig fer, canviar de podòleg. Porto 27 anys dins el món de l’atletisme i sí, és cert que m’he lesionat i molt! Fractures d’estrès als escafoides dels dos peus, al calcani, a la tíbia, al sacre,...fins a les dues més importants dels genolls.

Es pot dir que dels 27 anys d’atletisme me n’he passat uns 9 o 10 lesionada però això forma part del joc. L’esport de competició és el que té; si entrenes tens risc de lesions, si no fas les coses com s’han de fer, tens més risc de lesions i si a sobre tens punts dèbils com són els ossos i les articulacions,... doncs encara més però sempre he estat conscient que l’esport de competició no és esport salut.

Però han estat uns anys ben aprofitats, al 96 debutava en un encontre internacional junior de cros, al 2000 era internacional absoluta de cros i universitària i finalment el 2009 vaig poder ser campiona d’Espanya absoluta de 10.000 m.ll . Sempre he compaginat l’atletisme amb els estudis universitaris, amb la feina i ja des de fa uns anys també amb la maternitat fet que m’ha fet competir amb inferioritat de condicions la majoria de les vegades però això també forma part del joc que jo he triat.

Què hagués passat si hagués fet cas a l’entrenador de natació o al podòleg? Si una cosa he après, ha sigut a ser conscient de les decisions que he près sempre, de les equivocacions meves i dels altres. No es pot frustrar mai la il·lusió d’un nen o nena. Se l’ha d’animar a fer el que ell vulgui fer, tingui el nivell que tingui però sempre respectant la il·lusió i les seves ganes. Guiant-lo però sempre sabent que les presses no porten mai enlloc. Ser pacient i constant perquè l’experiència em diu que tard o d’hora, tot arriba.

Escriu el teu comentari

Comentari