PASSIÓ PEL TRAIL

I vaig decidir viure, somriure i desgastar-me al màxim. Perquè per molts mals moments que pogués tenir, aquell moment hi seria per sempre, de manera inesborrable en el meu cor i en el meu cap.

Menorca m’encanta. Té alguna cosa especial que em fa créixer davant les adversitats i treure el millor de mi. La seva gent, l’aire que es respira, el soroll del mar, les seves cales d’aigües infinitament cristal·lines... Vaig començar la cursa abraçant a l’Elisa, la meva ombra, ella sempre hi és i la seva aportació és imprescindible per mi, sense ella tot això no seria possible. Vaig descarregar els meus nervis als seus braços, portava dies esperant aquell moment, havia arribat el gran dia, la Trail Menorca Camí de Cavalls, de nou la volta a una de les illes més boniques del món. I allà estava, rodejada de grans corredors i recolzada per l’organització, els speakers i la seva gent que em feia sentir la seva escalfor i només això ja em donava força per iniciar l’aventura que feia dies que no em deixava dormir.

Estava a punt de viure de nou la llegenda, recórrer pas a pas els 185 km començant per la Plaça des Pins de Ciutadella. 10, 9, 8...el Depa cridant les seves ja famoses “arriba manos cornudas” i fer-nos vibrar intensament. Els cavalls negres de les meves ja anuals Festes de Sant Joan fent els seus botets i els meus ulls humitejant-se, el cor bategant a altíssimes pulsacions i les cames preparades per la batalla.

Kilòmetres inicials ràpids, sobre l’asfalt. El vent bufant fort a l’inici de Camí de Cavalls, sort que les 10 bossetes de 100 ml de sèmola d’arròs que sempre preparem pre cursa, em compensaven i m’ajudaven a mantenir els peus al terra. Primeres hores gaudint del mar, de les impressionants vistes, intentant combinar-ho amb la dificultat del terreny i aguantant que la gorra no em sortís volant.

Pont d’en Gil, Punta Nati, Morell, anaven avançant els kilòmetres i anava primera de noies. Les sensacions eren boníssimes i el somriure m’acompanyava en tot moment. No parava de visualitzar coses positives, les gometes del cabell de les meves filles lligades al meu canell, em feien saber per qui corria, les tindria allà en els moments difícils que sabia que vindrien.

Seguíem avançant, km 32, el Pilar, un dels meus avituallaments predilectes per l’alegria dels voluntaris. Acabava de passar una de les meves zones preferides, la platja d’Algaiarens és la 1a que anem sempre quan passo uns dies de vacances amb les meves 3 princeses.

Tot estava sortint rodat, les pujades no les notava gens exigents, em notava forta, ràpida, però quedava tant... i s’acostava la part on als altres anys sempre em trobava malament. I resulta que el psicològic deuria influir perquè a Cala Tirant vaig tornar a vomitar i amb l’estómac regirat. Però l’ajuda incondicional de l’Elisa, l’empenta del Pau Capell, somriure permanent de la Marta Hidalgo i la Sònia ajudant en tot moment, em van fer sortir com un fuet mantenint la meva 1a posició.

El “baixón” em va durar una horeta més i això va permetre que la Lucia, la meva perseguidora, m’avancés. Però quedava molt i sabia que tornaria a donar el màxim de mi.

Érem al km 60 i fins al 100 ja no tenia un bon avituallament de la meva ombra, així que torno a carregar de sèmoles i patates triturades amb caldo de verdures. Es començava a fer fosc i va tornar a venir la millor versió de mi. Plovia i davant els factors adversos és quan més gaudeixo. Em vesteixo de gladiadora i el meu cos dóna el millor de si. Corria amb l’impermeable, la cara plena de gotes de pluja i avançava a bon ritme, anava veient la llum dels frontals dels altres corredors davant meu i sabia que una d’aquelles era la meva principal rival, ella estava fent una gran cursa.

Km 100, Es Castell, punt bàsic com m’havia dit la meva nutricionista l’Anna Grífols, aquí començava la cursa, fer tota la Costa Sud de Menorca, els últims 85 km, com si comencés una ultra de nou. És ben bé que el cap ja governava totalment les meves cames cansades.

Després de 12h havia fet el Nord, arribava en bones condicions i ara em tocava fer la 2a part de la cursa, la més planera però amb el cos esgotat. Allà hi tenia l’Elisa amb tot absolutament a punt i la Fani al·lucinada de la gran assistència que tenia, on ella també es desvivia perquè no em faltés de res. Una gran abraçada a les 2 i gas que tocava intentar posar-me primera.

El meu timming de cursa estava molt per sota del previst, estava volant, si seguia així, destrossaria el meu temps del 2013 i del 2016. Els entrenaments amb xispa i més planers del què estic acostumada del Dani estaven donant els seus fruits i gaudia com mai corrent i a sobre en el meu petit paradís.

De cop i volta, al km 122, 2/4 de 4 de la matinada vaig visualitzar el Som i Serem del Toni Garcia, acompanyat del David, quina il·lusió veure’ls, quina dosi d’energia més immensa! Ells havien sortit 6 hores abans que jo i ja teníem parlat que si els avançava seria perquè estava fent una gran cursa, i així era. Ells estaven adormits però estaven corrent molt bé, acabarien fent 4h menys que l’any anterior. Felicitats nois, orgullosa d’estar al vostre costat!!

Vaig seguir, el meu ritme era molt alt, vaig arribar al km 129, diria que va ser el moment que em notava més forta, espectacular. No hi ha millor medicina que tenir pensaments alegres i jo només tenia en ment expressions de les meves petites, moments viscuts a l’illa i el què més m’ajuda quan estic fent una cursa d’aquesta exigència: pensar en què faré quan acabi, això em dóna molta, moltíssima força. A l’arribar a Cala’n Porter em van dir que tenia la 1a allà mateix, però sabia que era una gran professional i que li quedava res per proclamar-se la reina de la cursa, no m’ho posaria gens fàcil.

Sant Tomàs, de dia ja. Era feliç perquè sempre hi arribava a mig matí i aquesta vegada era molt d’hora, no hi havia pràcticament ningú. L’Elisa va fer una obra mestra com sempre i em vaig posar les meves cançons de la banda sonora d’ha nascut una estrella, per acabar de fer bé l’última marató que em quedava.

Cala Galdana, Son Saura...feia estona que havia deixat de ploure, la immensa lluna de la nit m’havia omplert d’infinits moments feliços i ara començava a apretar el sol. Les cales donaven el millor color blau que un es pugui imaginar però la calor em començava a passar factura.

Sorra, corriolets, pedra, roca, camins tècnics, pujar, baixar...els últims kilòmetres es feien llargs. Finalment arribava a l’últim avituallament, Cap d’Artrutx, la cridòria de la gent era considerable, em sentia tan estimada, la meva 2a terra... L’Elisa em va recordar que aquells últims 12km sempre els feia a un ritme frenètic, els conec com si fos el pati de casa. I vaig sortir a donar-ho tot. Però ara ja el cansament era gran i una sobrecàrrega darrera el genoll no em deixava anar a 5’ el km, m’havia de conformar a anar quasi a 7, per tant vaig fer-ho com vaig poder, però això si feliç d’estar a punt de tocar el cel amb els dits.

A 4km de meta m’esperava el Tito, amb la seva bici per acompanyar-me i guiar-me fins a meta, on m’esperaven el Dino i el Depa. Feia exactament 1 any havia demanat 1 desig: arribar amb ells 2 esperant-me a la línia d’arribada, els meus 2 speakers preferits. I allà estaven el Dino a 100m de meta per ensenyar-me el camí cap a la glòria i en Depa amb la seva incondicional i excel·lent rebuda, simplement espectacular. No oblidaré mai aquella sensació. Ulls humits, pell de gallina i infinita abraçada a la “meva ombra”, la mereixedora absoluta de la meva gran cursa.

I en aquell moment el Depa deia: 22h32’, brutal, havia baixat 5h el meu rècord de cursa, la que havia guanyat el 2013 i el 2016. Guanyadora d’aquestes 2 edicions i aquest 2019 m’havia superat sobradament, només amb una puntualització...m’havien guanyat per 16’ de diferència, la Lucia Pasamar havia creuat la línia d’arribada amb la cinta entre els seus dits, una petita desil·lusió davant l’eufòria desbordant que tenia. Em vaig abraçar a la meva vida, l’abraçada més llarga que mai li he fet, em vaig fondre, plorava, feliç d’haver acabat, d’haver donat el millor de mi, d’haver baixat 5h, d’haver fet la cursa de la meva vida, d’haver-me trobat molt i molt bé, d’haver corregut per la meva illa i també, una mica, per haver perdut la 1a posició absoluta de dones. Però em quedava amb el Top Ten de la general, 10a absoluta.

Però la vida té aquestes coses, només puc felicitar a la guanyadora perquè s’ho mereix. Felicitar a l’organització, en especial al Dino, Víctor i al Mito, voluntaris i gent de Menorca per recolzar-me com ho fan sempre, a Otso per començar amb molt bon peu, a tots aquells que m’heu seguit i amb una sola paraula, un comentari o una mirada m’heu donat una força gegant, felicitar a tots els finishers de totes les curses i donar les gràcies als fotògrafs per captar preciosos moments, als periodistes per fer molt bé la seva feina, al Dani Tristany, l’Anna Grifols per estar al meu costat i en especial al meu equip de WAA, els de RunBikeProtect, Eassun, Nutritape, Sixpro, Disfasan. Gràcies companys de l’escola de trail, sou collonuts (Toni Garcia, David Tena, Rosa Ma Martínez, Jordi Rangel, Mercè Finestres, Fani Sánchez, Sònia Magro, Jordi i Gerard Rangel i Albert).

Elisa, com sempre aquesta cursa és teva, em fas gran, ets tu la que sempre em posa el camí quan les coses no van bé.

LA VIDA ET POSA OBSTACLES, PERÒ ELS LÍMITS ELS POSES TU, SEMPRE ENDAVANT, MÉS I MILLOR!!

Laia Díez Fontanet