PIC DE SOTLLO (3.073 m) El Parc Natural de l’Alt Pirineu, entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell

El Parc Natural de l’Alt Pirineu, que es troba entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, és un espai àmpliament valorat per tots aquells visitants que hi transiten. En temps de guerra, fou escenari de la fugida de nombrosos exiliats que deixaren les seves pertinences per buscar un nou país d’acollida.

Amb la reintroducció experimental de l’ós bru als Pirineus centrals francesos cap a l’any 1996, el Parc Natural de l’Alt Pirineu també s’ha convertit en un hàbitat molt freqüentat per aquestes espècies. La Xarxa Ós Bru de Catalunya, integrada per membres del Cos d’Agents Rurals i tècnics de la Direcció General del Medi Natural, vetlla per fer-ne el seu seguiment i control.

Entre el gran nombre de tresors que podem visitar en aquestes contrades hi trobem el pic de Sotllo (3.073 m) que, malgrat quedar eclipsat per la notorietat de la Pica d’Estats, es troba entre els cims de Catalunya de més de 3.000 metres d’alçada.


Natàlia

Sembla que va ser ahir, però ja deuen haver passat sis o set anys des que el Valentí i jo ens vam plantejar fer la Porta del Cel, una ruta força coneguda especialment per als amants de les travesses.
Aprofitant que l’Aran i el Roc havien marxat de vacances amb els avis, volíem fer una escapadeta “romàntica” trescant per les muntanyes. Únicament disposàvem de dos dies i, com a conseqüència de decidir les coses a última hora, ens vam quedar sense la possibilitat de pernoctar còmodament en refugis. Així doncs, sobre les nostres espatlles hauríem de suportar més pes del que caldria per poder finalitzar la ruta amb tan poc temps. Sabíem que realitzar aquesta caminada en aquelles condicions era una gesta poc factible però no hi perdíem res per intentar-ho.

La il·lusió per emprendre una nova aventura i endinsar-nos en una zona que encara no havíem trepitjat ens va empènyer endavant amb molta força, però finalment la realitat ens va fer tocar de peus a terra. Després d’arribar al refugi de Certascan, amb un temps força inestable i més tard del que ens havíem marcat, vam decidir fer drecera i recular en direcció a la furgoneta. Però de tornada cap a Tavascan, des d’on havíem començat la nostra caminada, vam descobrir una zona totalment desconeguda per nosaltres i feréstega a la vegada. Ens vam endinsar des del Pla de Boavi cap a la vall del riu de Sellente per poder realitzar l’últim tram de la Porta del Cel; però, el que inicialment era l’últim recurs que ens quedava per poder encarar amb millors condicions el nostre fracàs, es va convertir en una experiència que encara ara tinc gravada a la memòria.

Malgrat la pluja que ens va enxampar tot pujant per aquells paratges, la bellesa de l’entorn i la calma que imperava eren un regal per als nostres sentits. Tant és així que, en aquell silenci embolcallant, de sobte vam percebre un so força llunyà que ens resultava ben estrany. Després de fer un escorcoll acurat amb la mirada per poder localitzar la font d’aquell bram, vam veure la figura d’un ós dalt d’una roca que semblava descansar. La impressió va ser majúscula malgrat la gran distància que ens separava. Havíem de trobar un espai on romandre desapercebuts durant la nit, ja que la nostra intenció era dormir en algun punt d’aquella vall per poder encarar l’endemà els últims quilòmetres de l’anhelada travessa. Després de seguir un tram més pel costat del riu de Sellente vam trobar el que semblava un amagatall sota una paret de roques, punt on prèviament algú ja s’hi havia arrecerat.

Sortosament vam passar una bona vetllada i l’ensurt va quedar en no-res però, el que potser per a molts hauria impactat de manera negativa, a mi em va despertar un fort lligam amb la part més indòmita de la natura.

Valentí

L’experiència que vam viure va ser brutal, aquell indret havia calat d’una manera molt profunda dins nostre i no volíem deixar escapar l’oportunitat de fer una altra ruta per aquell territori tan salvatge.

Així doncs, per engruixir la nostra llista de cims de més de 3.000 metres d’alçada, ens hem plantejat la idea de fer el Sotllo per una via molt menys concorreguda de l’habitual. El nostre plantejament és fer una ruta circular -amb inici des del Pla de Boavi- i dirigir-nos en direcció al refugi de Broate per poder fer la tornada per la vall de Sellente.

Roc: Clar! Nosaltres no hi tenim res a dir, aquí!? I si ens tornem a trobar un ós?

La seguretat dels nanos sempre va per davant de tot, i qualsevol entrebanc al camí pot decantar la balança entre seguir endavant o girar cua. Però mai pots tenir la certesa dels perills que et trobaràs al llarg del trajecte; i cal tenir ben present que en aquest cas la nostra idea és pernoctar dalt del cim, on difícilment trobarem altres perills que el fred o el vent propis d’aquelles alçades.

Amb un cert rebombori per part del jovent de la família, finalment agafem la furgo i estris varis en direcció a Tavascan. Aquest poblet, de poc més de cent habitants, traspua tranquil·litat i calma si obviem el gruix de persones que s’hi atura abans d’iniciar qualsevol caminada. És un lloc amb molt encant on val la pena fer-hi parada.

Avancem amb vehicle tant com ens ho permet el camí i, just a la presa de Montalto, aconseguim entaforar la furgoneta en un espai minúscul i inclinat però perfecte per a l’ocasió. No li farem pas un lleig, doncs! En aquest racó l’aparcament escasseja una mica.

Després de dinar i rentar dents, enllestim les motxilles amb tot el material necessari i comencem la caminada, en un entorn boscós, per una pista que ens conduirà fins al Pla de Boavi. Percebem clarament el silenci que tot ho envaeix i intuïm que sens dubte aquesta serà una ruta molt solitària. Els primers metres transcorren per terreny pla i còmode però aviat se’ns acaba la calma. Després de creuar el pont de Boavi, que ens permet travessar còmodament el riu que recull les aigües dels rius Sellente, Broate i Romedo, comencem el nostre ascens per un corriol empedrat que serpenteja amagat sota un bosc de grans arbres. La seva frondositat fa que aquell magnífic indret adquireixi un caire realment misteriós.

Aran

Ara estic jo per misteris.
La setmana que ve començo les classes. Segon de batxillerat!! Estic fet un flam per la sele. Ja he sentit mil vegades allò de “Aran! Si tu vols, pots!” però… a qui volen enganyar! Això de batxi és molt dur!

Valentí: Va, no et queixis tant. Si finalment el primer curs t’ha anat prou bé. Ara concentra’t en pujar el Sotllo i demostra’ns que, si vols, pots!

Ja hi som una altra vegada amb la dèria de l’esforç!!
Bé, anem guanyant metres ràpidament perquè la pujada és força pronunciada. Ben a prop nostre el riu baixa amb força, empès pel gran desnivell del pendent. De sobte, amagat entremig dels arbres, apareix un petit pont de fusta -la Palanca de Sellente- que ens permet creuar a l’altra banda del riu sense problemes. És fantàstic poder veure l’espetec de l’aigua sobre les roques i sentir-ne el seu so eixordadís.

Roc: Crec que no és “eixordadís” sinó eixordador.

Ui, com dius, Roc? No sento res, perquè aquí hi fa molta fressa!

En aquest punt trobem un indicador que ens marca dos camins: un que es dirigeix cap al refugi de Broate -el que prendrem nosaltres per ascendir el Sotllo-; i l’altre va paral·lel al riu de Sellente, en direcció al refugi de Baborte, per on farem el camí de tornada.

Roc: Ostres! Veig que per aquí no tenen massa ganes d’encaparrar-se buscant noms originals i diferents per als refugis, no? Pel meu gust s’assemblen massa.

Seguim remuntant amb rapidesa el desnivell que ens separa del nostre objectiu, però el bosc que fins ara ens acompanyava ha donat pas a unes grans parets de roca per on llisca l’aigua un xic desbocada. Cal transitar pel seu marge dret tot buscant els punts de roca on poder apuntalar el peu per no relliscar.
Això de grimpar ja m’agrada més a mi, com quan vaig a fer escalada al Pati Vertical. Allà sí que xalo de valent!

Superada per fi la muralla de pedra, restem embadalits contemplant els refrescants tolls d’aigua que s’arreceren als seus peus, d’un to blau turquesa propi de les aigües gèlides de les muntanyes.
Continuem avançant, ara per una zona més planera, i finalment un xic allunyat de la nostra ruta s’intueix la silueta del refugi de Broate, enclavat dalt d’un turó que nosaltres deixem enrere. Davant nostre se’ns presenta de nou, imponent, una paret de roques i herbassar on caldrà emprar peus i mans per avançar amb seguretat. El pes de les motxilles sobre les nostres espatlles comença a fer-se ben notori; aixequem les cames amb pesadesa doncs amb poc més de set quilòmetres pràcticament hem guanyat ja 1.000 metres de desnivell.

Roc

Jo encara tinc forces per això i molt més, ja veureu com us deixo enrere!
El cert és que a hores d’ara ja començo a estar cansat però… ja deu faltar poc, oi?
Bé, continuarem.
Ara sembla que trobem de bell nou un tram planer farcit de roques, i per entremig s’hi dibuixa un corriolet que ens indica el camí a seguir. Malgrat ser una ruta poc concorreguda, la traça és força evident i no hi ha massa possibilitat de pèrdua.
Seguim endavant assaborint ja la proximitat de la nostra fita quan de sobte, davant nostre, apareix solemna una paret molt pronunciada amb una tartera immensa com a única via per accedir fins a dalt de tot. Sovint, quan faig muntanya, algunes zones em recorden altres punts per on he passat; doncs ara, davant d’aquesta vertiginosa muralla, em ve a la memòria el dia que vam provar de pujar la Canal Baridana, amb un vent que bufava amb força i on cada passa endavant semblava tota una proesa.

Valentí: Vinga nois, ànims, que això ja ho tenim! Última pujada del dia!!

Què diré, si no puc fer altra cosa que tirar endavant. Ara no em quedaré pas aquí. Doncs som-hi! Cap amunt que fa pujada!
El primer tram de la tartera és feixuc però la traça ens permet anar resseguint-ne el seu curs. El pendent és pronunciat però anem restant metres per arribar al cim del Sotllo. De sobte però, el que fins ara semblava un caminet a seguir, es perd entremig del gran cúmul de pedres i cadascú de nosaltres busca la millor manera per avançar sense fer massa relliscades. Cada pas endavant es converteix en tres endarrere. Ens agafem fort a les roques aferrades a terra. El pes de les motxilles ens empeny cap avall. Les forces minven. Caic endarrere! Estic extenuat!

Valentí: Ei, nois! Un esforç més, que ja hi som!

Per fi dalt! No puc més!!
Eps…! però si encara no hi som!! Que encara hem de fer l’última part? Això sí que m’ha matat!
Des del coll de Guins de l’Ase emprenem, a mà dreta, el que ara sí per fi és l’últim tram de la jornada, una cresta força senzilla que ens condueix directes fins al cim del Sotllo.

Natàlia

Des del cim, de més de 3.000 metres d’alçada, assaborim els últims rajos de sol i ens disposem a gaudir de la calma i la quietud del moment. Aquesta serà, segurament, una gran nit per veure mil-i-una estrelles malgrat que -en no comptar amb lluna nova- no en podrem gaudir en la seva totalitat.

Ja dins dels nostres sacs, després d’un bon sopar, sentim algú que s’acosta tot xerrant animadament. No s’entén massa el que diu però, pel que s’intueix, deu anar acompanyat d’algú que el segueix més endarrere. Doncs no. Un jove francès arriba ben sol, cansat de caminar tot el dia per aquests paratges i amb moltes ganes de trobar un raconet per poder dormir. El cim no té molts espais per acollir massa gent però, ben arraulits, aconseguim encaixar-nos-hi tots.


Valentí

És molt d’hora però no ens podem emmandrir; cal anar fent via de tornada cap a la furgoneta.
Malgrat que avui no he dormit massa, doncs m’he llevat a immortalitzar les estrelles -una gran afició que em permeten aquestes magnífiques nits dalt dels cims-, em sento tan afortunat de poder realitzar aquestes petites bestieses que l’esgotament queda a un segon terme.

Recollim tots els estris escampats per aquest magnífic bivac, desitgem una bona ruta al nostre company nocturn i iniciem el descens, ara en direcció al Port de Sotllo. Allà emprenem una còmoda baixada que ens condueix fins els estanys de la Coma de Sotllo, i després remuntem fins al coll de Baborte des d’on l’hivern anterior la Natàlia i jo vam poder ascendir el cim de nom homònim; però bé, aquesta és una altra guerra!

Natàlia: Bufa! Quina passada de ruta que vam fer! Ja me’n recordo, amb la neu fins als genolls!!

Tota una altra aventura!
Des del coll de Baborte resseguim un camí que ara ja ens resulta prou conegut. Sense dirigir-nos cap al refugi de Baborte, continuem el camí tot passant ben a la vora de petits estanys i enfilem una curta pujada que, sense massa dificultats, ens situa dalt del coll de Sellente. A la nostra esquerra podem veure el cim dels Tres Pics des d’on, el mateix cap de setmana que vam pujar el cim de Baborte, la Natàlia i jo vam poder contemplar com sortia el sol. Però en aquesta ocasió seguirem el camí que davalla en direcció al riu de Sellente d’on, com ja hem començat explicant, tan bons records en tenim.

La baixada, a diferència de la duresa del dia anterior, és còmoda i tranquil·la. Per un corriol molt ben marcat, anem gaudint d’un paisatge magnífic en un indret plenament en calma.

Natàlia: Ei, nois! Fixeu-vos en aquella paret d’allà al davant. Veieu que s’intueix un petit amagatall? Doncs aquí va ser on el papa i jo vam dormir aquella vegada.

Amb els records a flor de pell, anem baixant sentint la remor del riu que ens acompanya. Retrobem de nou l’indicador a la Palanca de Sellente i passem per sobre del bonic pont de fusta. Ara ja només ens resta baixar l’últim tram de corriol -tot fent ziga-zagues- que ens porta fins al Pla de Boavi. Per fi ja podem dir que hem aconseguit un nou cim de gran alçada.

Roc

Anem xerrant animadament amb la mama pel camí que ens condueix fins a la nostra furgoneta. Sense presses, ara ens sentim pletòrics de pensar que hem fet la feina ben feta.
Davant nostre, l’Aran i el papa han desaparegut ràpidament amb les presses d’arribar aviat i desprendre’s de la motxilla.
Finalment, ara sí, ja sentim les veus de la gent. Devem ser ben a prop dels cotxes i, pel que sembla, el papa ha conegut algú amb qui parla molt animadament.

Valentí: Mireu qui he trobat! Recordeu l’Anna i el Jordi, aquella parella de Terrassa que vam conèixer al Gran Paradiso? Han vingut a fer una escapada, com nosaltres. Quina coincidència!!!

La vida té aquests cops amagats. Qui sap si més endavant ens tornarem a trobar.

A reveure i fins la propera!