Tancar
03 Novembre 2020
Bàsquet

RAFA MARTINEZ AGUILERA

Rafa Martínez, és estimat i respectat per jugadors i afició de qualsevol equip. “En el bàsquet només fas amics, no hi han enemics”, diu. A València va néixer la seva filla Paula, a Bilbao el seu fill, l’Adur. Rafa Martínez torna...

RAFA MARTINEZ AGUILERA
Tota una vida lligada al bàsquet, ha passat la major part de la seva carrera al València, on hi va jugar onze temporades, fet poc habitual actualment, en un mercat tant obert. Hi va ser capità, va aconseguir 3 Eurocups, va guanyar la Supercopa d’Espanya i una Lliga ACB.

Una lesió al cartílag el va fer passar pel quiròfan el 2018 i va deixar de tenir minuts en l’equip, aleshores va fitxar pel Bilbao Basket. Va ajudar als bascos, acabats de tornar a l’ACB, a classificar-se per la Copa, ser cinquens a la lliga i disputar la fase final extraordinària.

Rafa Martínez, és estimat i respectat per jugadors i afició de qualsevol equip. “En el bàsquet només fas amics, no hi han enemics”, diu.
A València va néixer la seva filla Paula, a Bilbao el seu fill, l’Adur. Rafa Martínez torna després de 12 anys al seu poble natal, Santpedor per iniciar una nova etapa que desitgem sigui plena d’èxits esportius i personals. Ha volgut acabar la seva carrera esportiva al club que el va veure créixer, defensant de nou la samarreta del Baxi Manresa. La seva veterania i experiència de ben segur seran un actiu molt valuós per a l’equip.

Avui l’entrevistem al pavelló municipal de Santpedor, que porta el seu nom...

Tornes a casa després de 12 anys, t’hi has trobat canvis al Club? Com ha canviat el teu rol en l’equip, ja de veterà?

El Manresa és un petit gran club, humil en quant a pressupost però a les seves vitrines té una lliga ACB, una Copa del Rei, Lligues catalanes, campió de la LEB... no gaires clubs estan a l’alçada del Manresa. S’hi pot treballar tranquil en aquest club, busca jugadors molt identificats que puguin créixer, com és el cas del Guillem Jou. El club està més o menys igual, la mateixa estructura i la mateixa filosofia de quan vaig marxar. El meu rol és un altre, evidentment, després de 12 anys a nivell físic no em trobo igual, és cert que tinc un pes important dins el vestuari i ajudaré en tot el que pugui a la pista, estic preparat per poder jugar en qualsevol moment i sobretot molt il·lusionat, que és el més important.
A nivell d’experiència, un equip sempre ha de tenir jugadors veterans per segons quins moments del partit i també per al dia a dia. Potser ara es fixen més en mi que abans, m’he adonat que aquests últims anys la gent jove que comença em veu una mica com un referent, al portar molts anys a alt nivell i ser un jugador nacional que ha crescut a la cantera del Manresa i que ha passat per la LEB2, LEB i l’ACB.

Com veus el teu equip, amb el que porteu de temporada, fins on creus que podeu arribar? Quines expectatives teniu?

Tant el club, com l’aficionat toquen sempre de peus a terra, som un dels pressupostos més baixos de la categoria i el nostre objectiu principal és que la gent estigui compromesa, tenir un equip competitiu i lluitador que pugui guanyar en qualsevol lloc i després, poder salvar la categoria. Si a partir d’aquí es pot competir per més coses, benvingut sigui.

En camp contrari no heu perdut cap partit, el factor pista desapareix al no haver-hi públic, com afecta la manca de grada?

Jugues en un escenari que mai has viscut, tan és jugar a fora que a casa, el públic no hi és per pressionar en segons quins moments als àrbitres o per donar-te aquell toc d’adrenalina que et cal per arribar a una pilota i decidir un partit. Però ens hem d’adaptar, crec que es veuran resultats sorprenents.

Quins han sigut els teus referents?

Sempre m’havia fixat ens jugadors nacionals, que jugaven al TDKManresa o a l’Unió Manresana, en Román Montañez, Joan Creus, Joan Peñarroya, per exemple, gent que ha crescut a Manresa, ells eren tot un referent per mi, el fet d’arribar on van arribar ells. Està clar que jo mai vaig pensar que faria la carrera que he fet. Em fixo en jugadors que tenen el mateix ADN que jo. Quan jugava amb el Manresa, per a nosaltres era un premi entrenar al Nou Congost, veure’ls entrenar, tenir els teus ídols tan a prop et feia moltíssima il·lusió.

El teu quintet ideal, europeu i de l’NBA?

N’hauria de fer 2 o 3! A veure... Sergi Llull, Juan Alberto Espil, Fernando San Emeterio, Víctor Claver, són tots amb els que he jugat, Bojan Dubljević,... De l’NBA, dels anys 90 que seguia més partits, ara ja no tant, et diriaTim Hardaway, Kobe Briant, Michael Jordan, Kevin Durant, Shaquille O’Neal, i Kavin Garnett.

Creus que la lliga Europea serà cada vegada més important respecte a la lliga domèstica?

Espero que no, perquè la lliga ACB és la més potent d’Europa sense cap dubte, qualsevol equip et pot guanyar, es veu també reflectit en les competicions europees que tant Eurocup, com Champions i Eurolliga hi han equips espanyols lluitant pel títol això vol dir que tenim una lliga molt competitiva el que està clar és que s’haurà d’arreglar el tema del calendari, perquè tants partits i jugant-hi tant en cada partit és complicat, per això hi ha tantes lesions, no tens temps de recuperar, són partits molt intensos, a l’NBA és diferent, ells només juguen, no entrenen, aquí si no entrenes quasi no pots competir cada partit t’hi jugues molt, espero que tard o dora es posin d’acord FIBA i Eurolliga pel bé dels jugadors.

Un cop acabis la teva carrera esportiva, vols dedicar-te al bàsquet formatiu?

No ho sé, ara estic en l’impàs de veure què faré en el futur, està clar que m’agradaria continuar vinculat en el món del bàsquet perquè és el que he viscut en els últims 20 anys, és la meva passió. També tinc clar que haig de fer una parada, descansar, estar amb la família i fer coses que durant aquests anys no he pogut fer!

Creus que hi ha un bon planter de jugadors al Bages?

El nivell de la base és molt més alt que en altres llocs, en són l’exemple jugadors com Marc Peñarroya, Toni Nasple o Pau Triviño. Sóm una comarca de bàsquet, i hi ha molt bons formadors.

Què marca la diferència entre els millors jugadors, que tècnicament són excel·lents, forts i ràpids, creus que el factor mental és decisiu?

El que marca la diferència primer de tot és el treball, si et penses que sense treballar tot et vindrà sol, t’equivoques. Sí que hi ha hagut casos, però és excepcional. Penso que a nivell mental cada cop és més important la figura del coaching o psicòleg esportiu, jo l’he fet servir, en una època de la meva vida que no estava a gust amb el meu rendiment, ni mental ni físic, ja de més veterà, quan et comencen a vetar, et diuen que no pots jugar, aleshores la situació t’afecta i penses que ja no pots més, però no és real. La figura de del psicòleg esportiu a l’NBA està molt consolidada tots els equips en tenen, en el món del futbol també. Encara no hi és en altres esports però tard o d’hora arribarà.

Com t’han tractat les lesions al llarg de la teva trajectòria? Què ha de fer un jugador per evitar les lesions?

La meva primera lesió greu va ser amb 36 anys gairebé al final de la meva carrera, he tingut sort en aquest aspecte. Em van operar, l’any passat va ser un any dur, aquest any em trobo molt millor.
Per prevenir-les, molt de treball amb el preparador físic, tenir sort i cuidar-se molt físicament, també amb l’alimentació.

De quin entrenador has après més coses, quin ha sabut treure el millor de Rafa Martínez?

He tingut molts entrenadors, no sé si és bo o dolent, he treballat amb els millors, amb Pedro Martínez, amb Spahija, amb Pessich, cadascú té la seva filosofia i crec que m’he sabut adaptar bastant amb tots. Però si m’hagés de quedar amb un, em quedaria amb els que em van fer el seguiment des de les categories inferiors i que em va donar l’oportunitat de pujar al primer equip, que són en Ricard Casas i en Xavi Garcia, ells van ser els que van creure més en mi. Després t’ho tens de guanyar tu a base de treball.

El fet que hi hagi el Pedro Martínez al Baxi et va ajudar a prendre la decisió de venir
a Manresa?

Era molt important que hi hagués en Pedro, per mi la decisió no era fàcil perquè després de tants anys a l’elit necessitava que algú amb garanties entrenés a Manresa i sé que amb ell, a part de tenir-hi feeling, serà un equip treballat i competitiu i que jugarem bé a bàsquet això era molt important per mi.

Parlem del Campus Rafa Martínez, hi ha la intenció de que evolucioni cap a una escola de bàsquet, ens pots avançar alguna informació?

Aquest any per la pandèmia hem hagut d’anular el Campus d’estiu, després d’un munt d’anys de celebrar-lo i ha sigut una pena. És cert que hi han noves idees sobre la taula, per començar a veure si podem fer unes estades per Nadal, i jornades de tecnificació. Intentarem anar creixent com a escola o com a campus, d’idees en tenim moltes!

Em pots explicar una anècdota de les que explicàveu al programa que fèieu amb el teu company i amic Fernando San Emeterio “Charlas de cafè”? La del singlot per exemple?

El programa en si era per treure ferro al que és el món dels jugadors professionals, nosaltres som persones ben normals i corrents, quan érem joves ens agradava sortir com a qualsevol, ens passen les mateixes coses que a tothom. El programa el vam fer per passar-ho bé i a la gent sembla que li va agradar. Lo del singlot me’n recordo com si fos ahir perquè estava amb el meu cosí a València, vam arribar de Badalona, ara crec que va ser un tema nerviós, vaig arrossegar el singlot durant 3 dies!. Quasi sóc baixa en un partit, vaig intentar-ho tot, beure al revés, prendre’m infusions, vaig anar a l’hospital i tot i tampoc van saber què fer-me. És ben real.

Acaba les frases:
Sens dubte, el que m’ha canviat la vida ha sigut/va ser...
Doncs jugar a bàsquet. Gràcies al bàsquet he conegut a molta gent, m’ha donat els valors que tinc, he viatjat molt i a nivell cultural he après molt.

Em vaig equivocar fent /no fent...
Durant la teva carrera esportiva la cagues molts cops, és la única manera de créixer. Durant l’època que vaig agafar el suport d’un coaching, em vaig equivocar en creure el que em deia la gent i el que havia de fer era creure en mi i seguir endavant.

Per acabar:

Un grup de música, una cançó?
Qualsevol tipus de música, però et diria AC/DC Higtway to Hell.

Un llibre?
“Los renglones torcidos de Dios” de Torcuato Luca de Tena.

Una pel·lícula o sèrie?
La peli “Braveheart” i la sèrie “True Detective”

Un costum o una superstició?
M’agrada menjar un kinder bueno abans d’un partit!
rafa_martinez_araesport--7653824.jpg
Gràcies Rafa i molta sort !
Santpedor, 20 d’octubre 2020.

Entrevista publicada a l'ARAESPORT N.17

Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.