Tancar
02 Setembre 2021
Entrevistes

TONI BOU Guanyar com a manera de viure

L’estadística dels seus èxits esportius és, senzillament, aclaparadora: 14 títols mundials de Trial outdoor, 14 títols mundials de X-Trial, 15 títols del Trial de les Nacions outdoor i 14 sota teulada, 22 títols de Campió d’Espanya sumant

TONI BOU Guanyar com a  manera de viure
Toni Bou Mena
17/10/1986 - Piera

El desaparegut seleccionador espanyol de futbol Luis Aragonés va dir una de les seves cèlebres frases quan era l’entrenador de l’At. de Madrid; una frase que deia: “Ganar, ganar y volver a ganar, y ganar, y ganar, ganar y volver a ganar....” i així repetit 5 o 6 cops. Aragonés al marge, aquesta frase, lema o mantra és el que defineix la carrera esportiva de Toni Bou. L’estadística dels seus èxits esportius és, senzillament, aclaparadora: 14 títols mundials de Trial outdoor, 14 títols mundials de X-Trial, 15 títols del Trial de les Nacions outdoor i 14 sota teulada, 22 títols de Campió d’Espanya sumant les dues modalitats i 1, el primer de tots al 2003, de Campió d’Europa. Són dades que cap altre esportista del món del motor i de les altres especialitats ha pogut assolir mai. Són les dades que defineixen una manera de veure i viure l’esport i una manera d’entendre la relació del treball i els triomfs.

La primera pregunta és més que òbvia. Guanyar sempre, cansa?

No, no cansa en absolut; sobretot perquè, en el meu cas, el fet de guanyar o l’objectiu final de competir no és el d’acumular títols o victòries pel sol fet d’engrandir el palmarès. Tal com jo em plantejo les coses i la meva activitat professional, guanyar és, o ha de ser, la conseqüència directa de treballar dia a dia per mirar de millorar constantment, i els triomfs només els entenc com a conseqüència de la feina ben feta i la superació constant. L’estadística, les dades, no deixen de ser el reflex d’una trajectòria, però no tenen cap valor si no les poses en clau de superació personal, de mirar de fer cada dia un pas endavant, entrenant i competint en un esport que t’apassiona. Mai no em canso d’entrenar, de provar coses noves, d’analitzar el que faig a entrenaments i competicions per mirar de fer-ho més bé la pròxima vegada. Així doncs, guanyar no em cansa de cap de les maneres perquè és la recompensa de la feina ben feta.

Potser als que els deu cansar, deu ser als teus rivals que veuen com no hi ha manera de superar-te després d’una dècada i mitja?

No ho crec, o, si més no, no ho sé. Això en tot cas els ho hauries de preguntar a ells.

D’altra banda, sembla que pel fet d’encadenar victòries i títols, guanyar em resulti fàcil, però no és així. Tinc un gran respecte per tots i cadascun dels meus rivals perquè sé el que costa arribar a l’elit i ser competitiu en les dues especialitats en les quals sóc Campió del Món; el Trial Outdoor i el Trial Indoor o X-Trial.

Guanyar va molt més enllà de ser millor que els meus rivals, com t’he dit abans, és ser millor que jo mateix, superar-me dia a dia i competició a competició.

D’altra banda, mirant les estadístiques o les classificacions dels diferents títols i triomfs que aconsegueixo es pot tenir una imatge equivocada de tot plegat perquè el cert és que els rivals m’ho posen difícil cada cap de setmana i una part important de les victòries són força ajustades. Això no es reflecteix a l’hora de mirar el palmarès d’una temporada, però queda perfectament evidenciat quan mires els resultats de les diferents proves.

Sí que és cert que, evidentment, l’alt rendiment dels meus rivals i tot el que pressionen, dona més valor a les victòries, però això de cap de les maneres significa que ho estigui fent amb una mà lligada a l’esquena. A més, suposo que el fet de ser qui acumula els títols que hi ha hagut en joc les últimes 15 temporades, soc sempre el rival a batre a totes les curses; és a dir d’una forma més planera, que tots em tenen ganes.

La teva especialitat, ja sigui a l’aire lliure o sota teulada és de les poques del món del motor en la qual la velocitat no és un paràmetre decisiu i, sobretot, on no competeixes al mateix temps que els teus rivals perquè feu les zones en solitari. Què implica això en termes d’habilitat, físic, concentració i mentalitat?

Les tres coses són molt importants a l’hora de competir en Trial. D’entrada, hi ha un fet cabal que és que, en aquesta especialitat, el pilot i la moto han de ser un; en el fons, la moto és una prolongació del nostre cos i això significa que l’habilitat i la tècnica són importantíssimes.

Però no podem perdre de vista que en el nostre esport cada errada es penalitza i no és recuperable. Això fa que la concentració i la mentalitat a l’hora d’afrontar cada zona i cada competició han d’estar al màxim nivell. El nivell de concentració ha de ser altíssim i no et pots permetre el luxe de distreure’t ni una dècima de segon perquè si això passa, acabes cometent una errada, tant pel que fa a la col·locació de la moto dins de la zona a l’hora d’afrontar els diferents obstacles com quan has de ser absolutament delicat o determinat per gestionar el potencial del motor mitjançant l’accelerador de la moto. Tot això comporta un equilibri molt exigent que ha de tenir el suport de la forma física. Segurament, encara hi ha qui pensa que els esportistes del món del motor no fem un esforç tan físic com els d’altres especialitats, però això no és cert de cap de les maneres. Al trial, per exemple, hem de suportar canvis dinàmics i d’equilibri constants i hem de moure el pes de la moto complementant el motor i optimitzant el seu potencial en cada moment; a més, les nostres accions són explosives, instantànies, passem d’estar aturats a superar obstacles de dos metres i l’explosió física que això significa afegida a l’acumulació de les exigències que plantegen les zones al llarg d’una prova donen a la forma física un protagonisme molt important.

Totes aquestes qualitats que s’han d’acabar sumant és el que fa del trial una bona especialitat fins i tot per practicar-ne d’altres del món del motociclisme...

I tant! Hi ha molts pilots d’altres especialitats, com la velocitat o l’enduro i els raids que dediquen una part de la seva preparació a fer trial perquè proporciona molta agilitat a sobre de la moto i obliga a moure el cos constantment per mantenir l’equilibri dinàmic. A més, ajuda a millorar i fer més previs el tacte amb el puny del gas. La mostra més clara d’això és que hi ha hagut un bon grapat de pilots que han començat fent trial i després s’han passat a l’enduro, a l’enduro extrem o als raids i han aconseguit molt bons resultats perquè han pogut dominar a la perfecció les reaccions de les seves motos que, en aquests casos, pesen molt més i tenen unes reaccions molt diferents a les de trial.

I a tu no t’ha passat mai pel cap dedicar-te als raids per córrer proves de l’estil Dakar o a alguna altra especialitat d’aquestes?

No, no. Jo estic molt bé fent el que faig i ho continuaré fent mentre em diverteixi competint i vegi que soc competitiu. No quan pugui deixar de guanyar o no, sinó quan vegi que no puc estar al primer nivell perquè el cert és que els anys van passant, els rivals cada cop pressionen més i exigeixen un esforç més gran; i el rellotge corre per a tothom.

I quan arribi el moment de dir prou, com et planteges la teva relació amb l’esport al qual li has donat tot i t’ha permès consagrar-te com un dels esportistes llegendaris del món del motociclisme?

Vull continuar lligat al món del trial i ajudar els pilots joves i, en general a aquesta disciplina a créixer dia a dia. Estimo molt el trial més enllà dels triomfs i els títols. He tingut la sort de poder practicar l’esport que m’agradava des que era petit i dedicar-m’hi professionalment i tinc molt clar que vull contribuir que d’altres puguin fer el mateix, tant des del punt de vista dels pilots com del punt de vista organitzatiu. És una manera de tornar al trial tot el que m’ha donat i, sobretot, de mirar d’abocar la meva experiència i els meus coneixements en ell, per fer-lo cada cop més gran. Diria que es una barreja de gratitud i sentit de la responsabilitat respecte a un món que m’ho ha donat tot. De fet, amb el meu bon amic i ex-pilot Jordi Pascuet ara fa mig any vàrem crear el Bou Pascu Racing, que és una estructura que neix per ajudar els joves pilots en els seus entrenaments i les seves trajectòries esportives. Disposem de les instal·lacions que té en Jordi a la Seu d’Urgell, el Pascuet Off Road Center i tenim cinc joves pilots als quals estem donant un cop de mà des del punt de vista de l’entrenament i la formació.

Pel fet de ser una especialitat molt individual, l’entrenament pot arribar a ser avorrit?

No, en absolut i per diferents factors. D’una banda perquè sempre intentes millorar allò que fas i no hi ha límit. La perfecció no existeix en aquesta disciplina i això, afegit al nivell d’autoexigència, provoca que no et cansis de buscar la millor manera de superar un obstacle. Sovint, quan entreno i em poso davant d’un determinat obstacle o d’uns quants obstacles seguits, em puc passar hores provant coses per buscar el punt ideal per on passar, per on atacar la secció, el moment d’obrir gas per agafar impuls vertical, el com col·locar el cos i canviar de posició de forma instantània o el d’anticipar un salt. Fins que no acaba sortint com jo crec que ha de sortir al marge que el pugui passar sense posar cap peu, etc., no descanso. De fet, veient els vídeos dels meus entrenaments, me n’adono encara més d’aquesta circumstància, perquè no deixo de renegar i escridassar-me a mi mateix quan no faig les coses exactament com les vull fer. Hi ha dies que em plantejo un obstacle que sembla impossible i fins que no el supero no descanso.

Competir individualment i no poder comparar-te directament amb els rivals mentre estàs fent una zona, pot acabar generant una certa sensació de solitud dins de la competició o un individualisme exagerat?

De cap de les maneres. Està clar que els espectadors ens veuen competir en solitari, però el que fem a les proves que disputem és el resultat del treball de tot un equip, que no té una presència potser tan destacada des del punt de vista visual quan competim, però fa una feina molt important i aporta moltíssim per aconseguir tot el que assolim. El motxiller és la persona que passa més temps amb el pilot i té un lligam i complicitat molt directes ja que, en tot moment, ens dona indicacions sobre com hem plantejat o hem de plantejar una zona un cop som dins, com afrontar un obstacle, quant temps queda per poder fer una zona o una volta del recorregut i molts altres missatges que són d’una importància transcendental perquè en aquell moment, el pilot està concentradíssim mesurant visualment els obstacles, visualitzant on col·locar la roda davantera de la moto i preveient el moviment de cames, de cintura o de braços que ha de fer per tirar endavant. D’altra banda hi ha els mecànics que ens acompanyen a les proves i a un bon grapat d’entrenaments que, al marge de la feina de posar a punt les motos, el recanvi, etc. a la seu de l’equip, a les curses treballen amb molta pressió i han d’estar preparats en tot moment per resoldre en el mínim temps possible qualsevol contingència. Cal tenir en compte que més d’un cop i més de dos, la moto i el pilot acabem per terra i sempre hi ha alguna cosa a fer a la moto en temps rècord. El Team Manager, que en el meu cas és el manresà Miquel Cirera, de Repsol Honda Team, té una gran i valuosa experiència de dècades i és qui planifica i marca les directrius en tots els aspectes esportius i estructurals. Ell escriu el full de ruta i la resta el desenvolupem fent cadascú la seva tasca. Definitivament, l’equip és importantíssim al trial malgrat ser un esport que, en la seva execució quan arriba el moment de competir, és individual.

Tot i haver començat pilotant una Beta, la immensa majoria de la teva carrera esportiva l’estàs fent amb Repsol Montesa. Sens dubte és com la “casa gran” en el món del trial ja que estem parlant d’HRC i per tant d’Honda.

Sí, estic molt orgullós de formar part de la gran família Honda a través de l’equip oficial de trial. Evidentment és un orgull competir de la mà dels número 1 que són un referent en totes les especialitats del món del motociclisme. El potencial, la capacitat de treball i la manera de fer les coses a la marca és impressionant. Al marge del lligam i la dependència respecte el Japó, la nostra activitat com a estructura es localitza a la seu d’Honda que està situada a Palau Solità i Plegamans. Quan ets allà, sents i veus la mentalitat i ètica de treball japonesa per tot arreu i, a més, perceps i valores encara més el fet d’estar al millor equip del món.

A l’hora de mirar enrere, què creus que et queda dels teus inicis al mon del trial, d’aquell pilot que poc abans de fer 15 anys ja es va proclamar Campió d’Espanya Juvenil?

En el fons queda el més important, l’essència, la fascinació per aquest esport, les ganes de ser millor dia a dia, els pilars sobre els quals s’ha desenvolupat una ètica de treball i una manera d’afrontar i fer les coses que m’ha fet arribar on soc ara. També queden els valors que de petit vaig adquirir en el dia a dia a casa. Des del primer moment, des que vaig començar a fer biketrial, vaig tenir tot el suport dels pares i la meva germana. És clar que sense aquesta base i aquests importants aprenentatges amb els meus, res no hauria estat possible. El talent o la tècnica es van treballant i evolucionen dia a dia, però tot plegat ha d’estar molt solidificat en la base dels valors i aquests els tinc i els porto amb mi des que vaig començar.

Per cert, vas començar amb la bicicleta per passar a la moto. Altres grans campions de trial com el Jordi Tarrés van fer també el mateix. És la bicicleta un inici indispensable?

Evidentment la bicicleta és un molt bon aprenentatge, però tot depèn de l’època. Quan el Jordi Tarrés i els pilots de la seva quinta començaven, el biketrial acabava de néixer i va ser una bona manera d’iniciar-se i passar posteriorment a la moto. En la meva època, la pràctica del trial en bicicleta ja estava molt consolidada i també era una bona manera de començar, però pocs anys després diferents marques van començar a fabricar motos infantils molt versàtils, entre elles les de trial que, ara per ara, permeten als nens començar molt aviat a practicar sobre una moto amb prestacions adients a les seves capacitats i això els permet començar no només en el món del trial, sinó també en el món de la moto en general de forma divertida, senzilla i sense cap mena de risc. A tot això cal afegir que les federacions, i en concret la catalana, ha fet una gran feina organitzant competicions per a nens on, evidentment, el resultat no és el més important, perquè del que es tracta és de formar-los.

El problema per a aquests nens arriba quan han de practicar trial a l’aire lliure, ja que cada vegada es veu amb més reticència la presència de motos al medi natural....

És cert, però crec que en tots els col·lectius hi ha qui respecta l’entorn i la natura i qui no ho fa, hi ha tendència a demonitzar “els de les motos” i es generalitza. Crec que es pot organitzar l’activitat perquè tothom tingui accés al medi natural en uns espais específics. Potser els parcs del motor, zones acotades on es puguin fer certes activitats, podrien acabar sent la solució. Pel que fa a passejar per camins en motos off-road, ja siguin de trial o no, el que cal aplicar és el sentit comú, perquè, qualsevol vehicle de quatre rodes pot malmetre molt més un camí independentment de l’amplada que tingui la via. Tot depèn de l’actitud de qui porta el vehicle, de cadascun dels individus. Hi ha gent que fa molt de mal al medi natural i no han tocat una moto en la seva vida. Només cal racionalitzar les coses i deixar de pensar que només poden ser blanques o negres. Es tracta de conviure, senzillament conviure.

Entrevista realitzada per Pere Flores
Fotografies de Pep Segalés
Araesport n.22

Escriu el teu comentari

Comentari