TRESMILS EN FAMÍLIA - GRAN PARADISO (4.061m)

A la zona més septentrional d’Itàlia trobem la Vall d’Aosta, una regió muntanyenca emmurallada per alguns dels cims més alts d’Europa: Mont Blanc, Monte Rosa, Cerví, Gran Paradiso, tots ells per sobre dels 4.000 metres. La seva ubicació fronterera amb França i Suïssa ha convertit aquesta regió en un pas molt freqüentat al llarg de la història. Tant és així que la ciutat d’Aosta rep el nom de “la Roma dels Alps” pel gran llegat arquitectònic que es conserva després del pas dels romans per aquesta bonica ciutat. Passejar pels seus carrers i visitar les seves muralles, la Porta Pretoriana o el Teatre Romà són alguns dels imperdibles d’aquest indret, de la mateixa manera que cal degustar l’excel·lent elaboració de vi de la mateixa vall.
En aquesta petita regió italiana trobem el parc nacional més antic del país -creat el 1922 per a la protecció de la cabra dels Alps-, que rep el nom del cim més alt de la zona, el Gran Paradiso, únic 4.000 pròpiament italià.

Des de fa aproximadament un mes que l’historial de pàgines més visitades per la mama són el Meteoblue (molt recomanable per saber el temps que farà) i rutes de muntanya per Itàlia. Però no us penseu que vulguin anar a fer una muntanyeta de no res, no! Volen fer ni més ni menys que el cim íntegrament italià més alt de tots: el Gran Paradiso. Supera per poc els 4.000 metres d’alçada però ja és molt més del que hem fet mai, el Roc i jo. Diuen que està valorat com un dels fàcils, però què vols que et digui, em fa una mica de respecte.

Per arribar fins allà haurem de fer un viatge llarg i pesat, com l’any que vam anar a Dinamarca perquè el nap buf del meu germà volia visitar Lego House. Sí, molt xulo! Però el trajecte va ser una pallissa.
A més, no podrem partir el camí en dues etapes perquè cal aprofitar el bon temps que està fent aquests dies; després, la possibilitat de precipitacions és més gran. O sigui que, un cop tenim la furgoneta carregada amb tots els embalums necessaris per poder fer alta muntanya -a més de portar roba per visitar la Vall d’Aosta els dies següents-, arranquem les nostres vacances italianes en direcció al Coll del Petit San Bernard, punt que ja es troba a Itàlia i on passarem la primera nit.

Després d’un dia molt llarg i pesat, escoltant música de boomers -Queen, Red Hot Chilli Peppers,...- i amb el cul ben quadrat, finalment arribem al Col du Petit Saint Bernard, que es troba a 2.188 metres i on hi fa un fred que pela!! Jo volia sortir a estirar les cames però crec que valdrà més quedar-nos a mirar el paisatge des d’aquí dins. No sé pas on tinc la jaqueta i, amb tantes coses per aquí i per allà, valdrà més deixar-ho estar.

És dilluns, 7 d’agost. Ens llevem ben d’hora per aprofitar el dia. Encara hem d’arribar a Pont, punt de sortida de la nostra ruta. Enretiro la cortina per veure les muntanyes, i quedem bocabadats quan veiem que en algunes raconades hi ha una fina capa de neu. És increïble! Amb la calorada que feia aquests dies a casa, ara passarem fred, aquí!
Sense massa visibilitat per la boira baixa que cobreix el paisatge, decidim marxar ben aviat cap a la Vall de Valsavarenche on ens espera el nostre objectiu: pujar el Gran Paradiso.

Una curiositat especial que s’amaga dalt del cim és la presència de la Madonna, una estàtua de la Verge Maria feta de guix. Jo només he trobat creus, a les muntanyes, però una estàtua!!! Estan bojos, aquests italians!
Sembla ser que Pierino Balma, un sacerdot enamorat del catolicisme i de les muntanyes, creia que la Reina del Paradís es trobaria especialment còmoda dalt del cim més alt d’Itàlia ja que sovint es relataven les seves aparicions per aquells paratges. Així va ser com el 4 de juliol de 1954 l’estàtua de la Verge, d’un metre d’alçada i onze quilos de pes, va ser transportada dins d’una motxilla fins al seu punt més alt.

Roc: Molt bé, Aran! Com t’informes!

Se’m fa una mica estrany arribar dalt d’un cim i veure-hi una estàtua però el cert és que ja em moro de ganes de fer-m’hi una foto al costat.

Al final de tot de la Vall de Valsavarenche, a la localitat de Pont, trobem un gran aparcament ple a vessar de furgonetes i cotxes, estacionats l’un al costat de l’altre, sense poder encabir-hi la nostra. Finalment, després de donar algunes voltes i amb els nervis a flor de pell, aconseguim aparcar la furgo en un espai força reduït però suficient per poder fer el nostre parament. No ens hi volem quedar massa en aquell racó ja que la nostra intenció d’avui és: dinar, agafar tot el material necessari i pujar fins al refugi Vittorio Emanuele II.

El refugi rep el nom de qui fou el primer rei de la Itàlia unificada, conegut també amb el sobrenom de “Pare de la Pàtria” i molt apreciat per la seva població. Sembla ser que quan el van proclamar rei d’Itàlia va mantenir el número II, que posseïa com a anterior rei de Sardenya, per no perdre la continuïtat dinàstica. I fou ell qui va possibilitar la creació del Parc Nacional del Gran Paradiso per protegir la cabra dels alps, que es trobava en vies d’extinció.

El trajecte d’avui és fàcil i còmode. En alguns trams hi trobem llambordes de pedra molt ben col·locades…

Roc: Quina bestiesa! Sí que tenen poca feina, la gent, que han de posar pedres als camins. Ja semblen els romans, quan feien les seves calçades. Deu ser cosa d’italians!

Malgrat el sol que espetega just sobre els nostres caps, l’aire és fresc i la caminada no es fa gens feixuga. Anem il·lusionats però amb un cert rau-rau a la panxa per la incertesa d’allò desconegut. Sí que portem força quilòmetres recorreguts per les muntanyes i d’experiència ja en tenim una mica, però el que ens espera demà s’escapa de les nostres mans. Haurem de confiar en l’expertesa del papa, que és qui portarà les regnes de la cordada. Aquests darrers dies a casa hem anat practicant la tècnica de fer el nus de 8, que ens servirà per enganxar el nostre arnés a la corda i poder avançar tots quatre junts per la glacera. Fins i tot competíem per veure qui el podia acabar primer. Però una cosa és veure-ho des de la distància, i una altra és sentir que ja ho tenim a tocar.

Pel camí que va fins al refugi trobem gent de tota mena: des de grups que baixen amb una motxilla petita -possiblement després de passar el dia fora- fins a escaladors que carreguen un gran volum de material, preparats per encarar un o més cims de la zona.

Després de poc més de 5 quilòmetres i un desnivell aproximat de 750 metres positius ja veiem el sostre voltat de xapa que llueix per sobre de l’últim pendent que hem de remuntar. Aquest sens dubte és el refugi més impressionant on he estat mai.

Fora de l’edifici s’hi reuneixen grups de gent que descansen en grans taules de fusta mentre prenen alguna cosa, juguen a cartes o segueixen les indicacions del seu guia, que els instrueix en l’art de l’encordament.
Entrem a l’interior del refugi, ple d’enganxines i de cartells en italià; per cert, no és tan difícil d’entendre com podria semblar ja que moltes paraules s’assemblen al català! Més difícil és entendre’ns amb el guarda que, amb el nostre anglès d’estar per casa, registra la nostra arribada i ens assigna el dormitori on pernoctarem. Ens han col·locat en un edifici extern, petitó però amb més tranquil·litat de la que es respira aquí dins. Això sembla un formiguer!
De camí cap a la nostra habitació ens trobem una parella de terrassencs, l’Anna i el Jordi, (recordeu aquests noms, que tornaran a aparèixer en algun altre indret) que han decidit fer una primera presa de contacte amb el terreny per poder atacar en millors condicions el tram que demà recorrerem a les fosques. Per poder ascendir el Gran Paradiso ens hi haurem de posar ben d’hora!

Al nostre dormitori hi caben unes 15 persones disposades en lliteres de tres. Aconseguim col·locar-nos força junts: el papa a les lliteres de dalt de tot; el Roc a sota, perquè no caigui; i la mama i jo al mig i de costat. Estirem els nostres sacs sobre el llit, preparem la roba per demà i deixem totes les coses ben endreçades per no perdre res. Amb tantes motxilles, botes, cordes, cascs… és un bon embolic! També espero que la gent amb qui compartim habitació no faci molt soroll (ni ronqui!) perquè de vegades he dormit amb l’avi Jordi… i no em deixa dormir!
Sopem ben d’hora i, tan bon punt acabem, ja ens estirem als nostres llits. Són poc més de les 20,30h, no tinc gens de son! Seria molt xulo poder veure les estrelles aquesta nit, des de tan amunt. Però serà millor descansar per reposar forces, que demà les necessitarem totes.


Natàlia: (en un xiuxiueig) Aran, Roc, amunt, que avui és el gran dia!
No pot ser, però si fa molt poc que hem anat a dormir, i encara és molt fosc… El meu rellotge només marca les 3,30h de la matinada…
Ostres, ara que hi penso, avui pugem el nostre primer 4.000. Quins nervis! No sé ni per on començar. Amb feines, mig a les palpentes i únicament amb el llum dels frontals al cap per no molestar els que encara dormen, recollim totes les nostres pertinences per dirigir-nos cap al menjador on ens espera l’esmorzar.
Com pot ser!!! El menjador, immens, està ple a vessar de gent que pràcticament ja estan a punt d’acabar. Per anar bé, hauríem de trobar el nostre nom en algun racó, però amb tant d’enrenou i amb les presses per marxar, ocupem lloc en una llarguíssima taula compartida i esmorzem -amb molt poca gana- torrades i una mica de llet amb cacau.

Encara amb lleganyes als ulls i el cos mig endormiscat, ens avitllem amb tots els estris necessaris (jaquetes, botes, guants, casc, frontal) i engeguem la marxa cap a la glacera del cim. La corrua de gent que ens precedeix formen una filera de llumetes que ens indiquen el camí a seguir. Tots els qui avui encarem a aquestes hores l’ascensió al Gran Paradiso ens convertim, per uns moments, en les fites que marquen la ruta, la majoria per davant i una minoria per darrere nostre però amb un objectiu comú: coronar el cim.

El primer tram, de blocs de pedra i amb alguna grimpada, es fa força amè i sense massa dificultats. En aquest curt espai de la ruta avancem alguns companys que, amb menys bona forma física, perden una mica l’alè en l’esforç de la pujada. Un cop superat doncs el terreny més pedregós ja podem desar els frontals. Ara ve el que, des de fa dies, tan esperàvem: la glacera. Aquí és on, en un reduït espai per a tanta gent, ens posem els grampons i ens encordem tots quatre junts per poder assegurar la pujada.

Valentí: Ja us ajudo jo a posar-vos els grampons, que si no es fa prou bé podem tenir problemes.

El papa sempre ens ha d’ajudar a cordar-nos bé els grampons perquè no aconsegueixo mai que el ferro de la sola quedi ben fixat, i amb les cintes tan llargues… em faig un bon embolic.

Roc: I jo, i jo, però segur que aviat ja ho aprendré a fer.

Un cop calçats i preparats per a la progressió en gel, comencem a avançar lentament per l’estret corriol que el pas de la gent ha format sobre la glacera. Caminar encordats no és senzill, cal estar molt pendent de qui tens davant, del seu ritme i de no trepitjar la corda. Qualsevol pas en fals pot ser molt perillós… Jo vaig a la rereguarda i observo atentament el ritme suau però constant de tots tres. Des d’aquí estant, amb el piolet a la mà, em sento amb la responsabilitat de…

Roc: Papa! No sé què li passa al meu grampó però m’acaba de sortir.

Sí, home! No pot ser. El papa segur que l’ha lligat amb força, això t’ho deu semblar a tu.

Valentí: Mer…!!! No pot ser! Ara veig que s’ha trencat el rebló i no tinc les eines necessàries per arreglar-lo. No podem seguir endavant.

Les llàgrimes corren per la cara del Roc. Tots ens sentim afligits, aclaparats, frustrats, entristits, desolats… però el Roc és sens dubte el que es mostra més abatut.

Roc: Papa, no!! Ho has d’arreglar. Ja hem arribat fins aquí i no em penso conformar!

En un últim intent per aconseguir arranjar el grampó d’una manera segura i ferma, el papa es treu la seva pesada motxilla i, des d’aquell estret corriol on una relliscada accidental ens faria baixar per un pendent força inclinat, aconsegueix trobar l’estri necessari per poder estabilitzar les urpes sota la bota.
Ens han avançat nombroses cordades en aquest lapse de temps, però tenim tot el dia per davant. Així doncs, després de fer les últimes comprovacions sobre el gel, continuem la nostra marxa endavant.
En aquests moments la il·lusió es barreja amb la incertesa, amb la por del que podria passar. Vaig al darrere mirant constantment les botes del Roc, observant si el grampó es manté al seu lloc…, i tot segueix sense problemes. El silenci s’ha apoderat de nosaltres i només se sent el papa que, de tant en tant, ens avisa d’algun punt on cal extremar les precaucions.
No sé si són els nervis o es tracta del mal d’alçada però a mi, des de fa una bona estona, se m’ha ben regirat la panxa.

Valentí: Ei, família! Ara aquí hem de saltar ben lluny, mireu com ho faig jo. Cal fer una bona gambada.
Sabíem que podíem trobar esquerdes sobre el gel i aquí, finalment, n’apareix la primera. No fa massa gràcia haver de saltar perquè no queda clar si a l’altre costat el gel és prou ferm per aguantar el nostre pes. I si no salto prou?
Va, ara em toca a mi. Un, dos, tres… ja!
Ho hem aconseguit.
A poc a poc però sense perdre el temps anem guanyant alçada per aquella glacera, que presenta un estat una mica precari. La calor que ha fet aquest any i les poques nevades han deixat el gel més dur al descobert. La sensació d’inseguretat crec que és més notòria que d’altres anys, així és com un cim considerat dels fàcils acaba essent força més delicat de l’habitual.
Per fi, després d’una altra esquerda i dels últims metres en progressió ascendent pel gel, aconseguim arribar a peu pla. Allà ens trobem amb gent que descansa per encarar els últims metres i d’altres que, després de pensar-s’ho dues vegades, decideixen fer marxa enrere i tornar cap al refugi. Entre ells s’hi compta un grup de catalans que, acompanyats per una guia, posposen aquest cim per una altra ocasió.
Els dubtes em ronden pel cap. No ajuda gens ni mica veure com altres persones desisteixen de seguir endavant. El mal de panxa persisteix i el neguit pel grampó del Roc no me’l puc treure del cap. Però és que des d’aquí estant ja podem veure davant nostre l’últim tram de la ruta. Així doncs, sense pensar-m’ho dues vegades (el papa tampoc em dóna altres opcions) continuem endavant cap a la darrera pala de gel, des d’on accedirem a les roques que cal grimpar per poder arribar al cim.

Aquí dalt el vent bufa amb més força i el gel forma onades de cristalls. És un tram curt i ens amaguem sota la caputxa de les nostres jaquetes, amb la mirada baixa i el pas ferm. Finalment, després de diverses llaçades, arribem als peus de les roques, on ja ens podem deslliurar dels feixucs grampons. Sembla mentida com el simple fet de tocar el terra amb les pròpies botes dóna una gran sensació de seguretat.
Comencem així el camí cap a l’últim tram de roques que ens conduirà fins a la Madonna del Gran Paradiso, ja tenim a tocar el cel.

Roc: No, no! Jo no penso pujar per aquí!

El Roc s’ha bloquejat. Ens trobem davant d’una paret amb clavilles per pujar fins a dalt. N’hi deu haver deu aproximadament i la sensació de caiguda lliure des d’aquelles alçades és força gran. El cansament es nota i els nervis estan a flor de pell.
Finalment, després de distreure’l una mica i d’encoratjar-lo, aconseguim que pugi per la curta Via Ferrata.
Ara sí! Finalment, i després d’unes set hores d’ascens, podem dir que ho hem aconseguit!! El Gran Paradiso és nostre!
Per increïble que sembli, hem de fer cua per poder immortalitzar el nostre pas per allà. Suposo que la finestra de bon temps i les dates en les que ens trobem ajuden a que la muntanya estigui força concorreguda.

Roc: Ara, veniu! Ja ens toca a nosaltres. Una foto al costat de la Madonna, que ens ho hem ben guanyat.

Visca! Ho hem aconseguit. El que semblava avui impossible, amb tenacitat i esforç ho hem aconseguit i ja la tenim a la butxaca.

Valentí: Ei, nois! Ara no ens podem distreure, que hem de desfer el mateix camí per on hem vingut. Però en lloc de les clavilles haurem de desgrimpar per davant. Amb molt de compte, que hi ha una bona caiguda.

Així és! Si el pas de les clavilles era una mica exposat, ara bé el punt que més temo de tots. Per sort, el papa no deixa que el Roc s’ho pensi massa i creuen sense massa dificultats. Ara ens toca a la mama i a mi. Mirem bé on posem els peus, ens assegurem a l’equipament que hi ha fixat per creuar aquest difícil però curt tram i… ja està, l’hem passat.

Encara noto un cert rebombori a la panxa però crec que no ha anat a més. Anem baixant lentament però amb decisió cap al refugi Vittorio Emanuele II on ens esperen les nostres pertinences, que recollim i ens enduem ja cap al nostre destí final, la furgo.

Publicat a l'Araesport n.40