06 Setembre 2023
Excursions TRESMILS EN FAMÍLIA - LA PICA D'ESTATS
La Pica d’Estats, juntament amb el Pedraforca i el Canigó, constitueix un dels símbols del muntanyisme català.
La Pica d’Estats, juntament amb el Pedraforca i el Canigó, constitueix un dels símbols del muntanyisme català. Amb els seus 3.143 metres d’altitud, aquest cim a cavall entre el Pallars Sobirà i l’Arieja, s’erigeix com la muntanya més alta de Catalunya.
L’ any 1864 Henry Russell i Jean-Jaques Denjean en van fer el que es creu que va ser la primera ascenció; i 19 anys més tard Jacint Verdaguer també hi arribaria des del poble francès d’Auzat.
ARAN:“Ja estic cansat! Portem moltes hores al cotxe i encara no hem arribat!”. Miro per la finestra i veig un poble que em sona. Ah, sí! Jo aquí ja hi he estat: Àreu, on es fa aquella cursa tan dreta, tan dreta. Com es diu…? Ja ho recordo, la Milla Vertical. Jo l’he fet! Bé, la dels peques, però em va anar prou bé perquè vaig pujar dalt de les grades i em van donar una medalla.
Em sembla que ara ja falta poc per arribar. Una pista una mica espatllada que ens durà a l’aparcament de la Molinassa.“Caram, està ple com un ou! Em sembla que aquest cap de setmana ens trobarem un munt de gent pel camí!”
Sortim del cotxe assedegats d’aigua i d’aventures; esperem que aquesta sigui una experiència per recordar: el primer 3000 en família.
Anys abans el Valentí i jo ja l’havíem pujat i conèixer el terreny, el traçat i les seves particularitats ens ajuda a fer-ne un bon plantejament. Així és que, sense presses i fent dues nits al llarg de la ruta, l’Aran d’11 anys i el Roc de 7 ens acompanyaran en aquesta gran fita: la Pica d’Estats.
ROC: Agafem les motxilles. Anem carregats com rucs! Màrfegues, fogonet, grampons i piolet (per si és necessari), menjar per tots els dies, tenda de campanya, jaquetes, roba de recanvi, cartes per jugar,… i la meva llibreta de dibuix!
Per sort, a mi només em donaran dues o tres coses; però és que jo ja sóc molt gran, eh!
Enfilem el camí cap al refugi Vallferrera, punt de trobada de diferents itineraris. Omplim cantimplores ja que aquesta jornada es preveu força calorosa, i seguim la marxa cap al nostre destí d’avui: l’Estany d’Estats.
Anem fent ruta entre roques i herbissars. Al Pla de la Socauba travessem el riu cap al marge esquerre per sobre d’un pont de fusta, i sense perdre la marxa dirigim les nostres passes cap als Plans de Sotllo.
ROC: Ja portem una bona estona caminant, hem parat a menjar i la mama em diu que ara tinc les piles carregades per continuar. Però el cert és que, després d’inventar mil i una històries, ja no puc més. Estic molt cansat i vull arribar JA!
La pujada és molt dura, el final no arriba mai.
Eps! Crec que sento el papa que em crida: - “Roc! Ja hi som! Ja hem arribat!
Per fi! L’Estany d’Estats ja és aquí!”
Allà mateix plantem la tenda. Passen de les 20h del vespre i, per tant, ja podem acampar.
Abans no s’amagui el sol rere les muntanyes i l’ombra que projecten els cims ens envaeixi, podem gaudir dels últims raigs de llum d’aquesta jornada.
L’Estany d’Estats és un punt força freqüentat per la gent que decideix encarar la Pica en dues etapes; però no obstant això, i malgrat el gran nombre de cotxes que ens hem trobat a l’aparcament, aquesta vegada només tenim a la vora un altre grup de joves que gaudeixen de la calma de l’indret (si la nostra canalla els ho permet).
Dins la tenda, i després de l’excitació i el nerviosisme pel que ens espera demà, dormim arraulits en els nostres sacs envoltats pel silenci de la nit desitjant que el proper dia comenci a despuntar.
ARAN:“Ui, quin fred!!” M’abrigo! Em poso guants, gorro, jaqueta… Sembla impossible que a Santpedor ara hi pugui fer tanta calor.
Ens prenem una tassa de llet en pols amb cacao ben calenta i el meu esmorzar preferit -sempre ens el compren quan anem a dormir a la muntanya!-. Mentrestant, el papa i la mama recolliran totes les coses i les amagaran en algun racó perquè no les vegi ningú. A mi això no m’agrada gens ni mica, però el papa diu que així podrem avançar més bé.
Comencem a pujar la tartera en ziga-zaga fins al Port de Sotllo; l’esforç que es requereix per afrontar el primer repte del dia ens envermelleix les galtes. Travessem el coll cap al vessant nord i ja ens trobem les primeres congestes de neu, que es poden sortejar sense problemes: no caldrà posar grampons.
Després de la baixada a un barranc secundari, tornem a remuntar el camí. Ja només queda fer l’ascensió final del nostre primer 3.000 en família, la majestuosa Pica d’Estats que amb la seva gran creu de ferro ens permet testimoniar que “ho hem aconseguit!”.
Aquest gran símbol que corona el cim de la Pica inicialment fou una creu de dimensions més reduïdes, fixada a la muntanya l’any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil. Anys més tard acabaria desapareixent i seria restituïda per una rèplica de la que, a la seva vegada, també se’n perdria el rastre.
ARAN: “Ja hi som! Per fi! Ens farem les fotos de rigor davant d’aquesta creu tan xula! Ja veuràs quan els ho ensenyi als amics. Al·lucinaran!!
Però,... ei! No pot ser! Què sento? El papa diu que, com que està molt a prop d’aquí, també pujarem el Pic Verdaguer. Això és injust! Ja no puc més!!! No en teniu mai prou o què?”
Amb la fita acomplerta ens disposem a desfer el camí, un camí de retorn que serà plàcid perquè la pressa no ens empaita, ja que portem prou provisions per passar de nou una altra nit a la muntanya. Aquesta vegada però plantarem tenda a l’Estany de Sotllo; i d’aquesta manera l’endemà serà més amè.
Així doncs, de retorn recollim les motxilles amb tot el material que havíem amagat, i enfilem el tram final de la segona jornada que ens portarà a una zona solitària i idíl·lica per gaudir d’una vetllada que recordarem al llarg dels anys.
ROC: Quina tarda més xula! He après a jugar a la brisca, he dibuixat la muntanya a la meva llibreta dels records, hem menjat patates amb forma de nas de pallasso i... voleu que us expliqui una cosa? Quan érem a dins de la tenda, els cabells se’ns aixecaven ben drets! M’han dit que és no sé què de l’electricitat. Creieu que això deu ser perillós?
L’endemà, en silenci, el Valentí i jo ens llevem ben d’hora. Tots quatre dins la tenda es fa una mica difícil, però avui no tenim cap mena de pressa. Esperem que es despertin els petits herois i quan ho tinguem tot enllestit emprendrem el camí de tornada, seguint la mateixa traça que el primer dia vam encetar.
Cinc anys després d’aquesta gran aventura el record es manté encara ben viu: el temps va ser radiant, la companyia immillorable i l’objectiu es va assolir. Què es podria demanar més!
Article de Natàlia Rodríguez i Valentí Pons
Publicat a l'Araesport n. 34
L’ any 1864 Henry Russell i Jean-Jaques Denjean en van fer el que es creu que va ser la primera ascenció; i 19 anys més tard Jacint Verdaguer també hi arribaria des del poble francès d’Auzat.
ARAN:“Ja estic cansat! Portem moltes hores al cotxe i encara no hem arribat!”. Miro per la finestra i veig un poble que em sona. Ah, sí! Jo aquí ja hi he estat: Àreu, on es fa aquella cursa tan dreta, tan dreta. Com es diu…? Ja ho recordo, la Milla Vertical. Jo l’he fet! Bé, la dels peques, però em va anar prou bé perquè vaig pujar dalt de les grades i em van donar una medalla.
Em sembla que ara ja falta poc per arribar. Una pista una mica espatllada que ens durà a l’aparcament de la Molinassa.“Caram, està ple com un ou! Em sembla que aquest cap de setmana ens trobarem un munt de gent pel camí!”
Sortim del cotxe assedegats d’aigua i d’aventures; esperem que aquesta sigui una experiència per recordar: el primer 3000 en família.
Anys abans el Valentí i jo ja l’havíem pujat i conèixer el terreny, el traçat i les seves particularitats ens ajuda a fer-ne un bon plantejament. Així és que, sense presses i fent dues nits al llarg de la ruta, l’Aran d’11 anys i el Roc de 7 ens acompanyaran en aquesta gran fita: la Pica d’Estats.
ROC: Agafem les motxilles. Anem carregats com rucs! Màrfegues, fogonet, grampons i piolet (per si és necessari), menjar per tots els dies, tenda de campanya, jaquetes, roba de recanvi, cartes per jugar,… i la meva llibreta de dibuix!
Per sort, a mi només em donaran dues o tres coses; però és que jo ja sóc molt gran, eh!
Enfilem el camí cap al refugi Vallferrera, punt de trobada de diferents itineraris. Omplim cantimplores ja que aquesta jornada es preveu força calorosa, i seguim la marxa cap al nostre destí d’avui: l’Estany d’Estats.
Anem fent ruta entre roques i herbissars. Al Pla de la Socauba travessem el riu cap al marge esquerre per sobre d’un pont de fusta, i sense perdre la marxa dirigim les nostres passes cap als Plans de Sotllo.
ROC: Ja portem una bona estona caminant, hem parat a menjar i la mama em diu que ara tinc les piles carregades per continuar. Però el cert és que, després d’inventar mil i una històries, ja no puc més. Estic molt cansat i vull arribar JA!
La pujada és molt dura, el final no arriba mai.
Eps! Crec que sento el papa que em crida: - “Roc! Ja hi som! Ja hem arribat!
Per fi! L’Estany d’Estats ja és aquí!”
Allà mateix plantem la tenda. Passen de les 20h del vespre i, per tant, ja podem acampar.
Abans no s’amagui el sol rere les muntanyes i l’ombra que projecten els cims ens envaeixi, podem gaudir dels últims raigs de llum d’aquesta jornada.
L’Estany d’Estats és un punt força freqüentat per la gent que decideix encarar la Pica en dues etapes; però no obstant això, i malgrat el gran nombre de cotxes que ens hem trobat a l’aparcament, aquesta vegada només tenim a la vora un altre grup de joves que gaudeixen de la calma de l’indret (si la nostra canalla els ho permet).
Dins la tenda, i després de l’excitació i el nerviosisme pel que ens espera demà, dormim arraulits en els nostres sacs envoltats pel silenci de la nit desitjant que el proper dia comenci a despuntar.
ARAN:“Ui, quin fred!!” M’abrigo! Em poso guants, gorro, jaqueta… Sembla impossible que a Santpedor ara hi pugui fer tanta calor.
Ens prenem una tassa de llet en pols amb cacao ben calenta i el meu esmorzar preferit -sempre ens el compren quan anem a dormir a la muntanya!-. Mentrestant, el papa i la mama recolliran totes les coses i les amagaran en algun racó perquè no les vegi ningú. A mi això no m’agrada gens ni mica, però el papa diu que així podrem avançar més bé.
Comencem a pujar la tartera en ziga-zaga fins al Port de Sotllo; l’esforç que es requereix per afrontar el primer repte del dia ens envermelleix les galtes. Travessem el coll cap al vessant nord i ja ens trobem les primeres congestes de neu, que es poden sortejar sense problemes: no caldrà posar grampons.
Després de la baixada a un barranc secundari, tornem a remuntar el camí. Ja només queda fer l’ascensió final del nostre primer 3.000 en família, la majestuosa Pica d’Estats que amb la seva gran creu de ferro ens permet testimoniar que “ho hem aconseguit!”.
Aquest gran símbol que corona el cim de la Pica inicialment fou una creu de dimensions més reduïdes, fixada a la muntanya l’any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil. Anys més tard acabaria desapareixent i seria restituïda per una rèplica de la que, a la seva vegada, també se’n perdria el rastre.
ARAN: “Ja hi som! Per fi! Ens farem les fotos de rigor davant d’aquesta creu tan xula! Ja veuràs quan els ho ensenyi als amics. Al·lucinaran!!
Però,... ei! No pot ser! Què sento? El papa diu que, com que està molt a prop d’aquí, també pujarem el Pic Verdaguer. Això és injust! Ja no puc més!!! No en teniu mai prou o què?”
Amb la fita acomplerta ens disposem a desfer el camí, un camí de retorn que serà plàcid perquè la pressa no ens empaita, ja que portem prou provisions per passar de nou una altra nit a la muntanya. Aquesta vegada però plantarem tenda a l’Estany de Sotllo; i d’aquesta manera l’endemà serà més amè.
Així doncs, de retorn recollim les motxilles amb tot el material que havíem amagat, i enfilem el tram final de la segona jornada que ens portarà a una zona solitària i idíl·lica per gaudir d’una vetllada que recordarem al llarg dels anys.
ROC: Quina tarda més xula! He après a jugar a la brisca, he dibuixat la muntanya a la meva llibreta dels records, hem menjat patates amb forma de nas de pallasso i... voleu que us expliqui una cosa? Quan érem a dins de la tenda, els cabells se’ns aixecaven ben drets! M’han dit que és no sé què de l’electricitat. Creieu que això deu ser perillós?
L’endemà, en silenci, el Valentí i jo ens llevem ben d’hora. Tots quatre dins la tenda es fa una mica difícil, però avui no tenim cap mena de pressa. Esperem que es despertin els petits herois i quan ho tinguem tot enllestit emprendrem el camí de tornada, seguint la mateixa traça que el primer dia vam encetar.
Cinc anys després d’aquesta gran aventura el record es manté encara ben viu: el temps va ser radiant, la companyia immillorable i l’objectiu es va assolir. Què es podria demanar més!
Article de Natàlia Rodríguez i Valentí Pons
Publicat a l'Araesport n. 34
Escriu el teu comentari
Altres continguts - 06 Novembre 2024
MARC FONT CARRERAS D’entrenador improvisat en pandèmia a referent en tecnificació amb Step Front
Excursions - 06 Novembre 2024