TRESMILS EN FAMÍLIA - PICS D’ASTAZU

La Vall de Pineta, d’origen glaciar, es troba situada dins del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Osca). Entre els cims propers, i de gran renom, destaquen el Mont Perdut, la Munia o el Cilindre de Marboré. Però les immenses parets que s’erigeixen des dels peus de la Vall amaguen dos cims que no tenen res a envejar: el Petit (3.015 m) i el Gran Astazu (3.071 m), coneguts aquests també amb el nom de Marmorés del Cul.
La seva ascensió transcorre pel Balcó de Pineta, un fantàstic mirador natural que ens permet admirar el que sens dubte és un dels paisatges més bonics de la província.

Natàlia: Roooc, ja has preparat la roba? Aviat marxarem!

Síííí, mama!
Ostres! Ara estava dibuixant i ja veig que no podré acabar! Amb la mandra que em fa a mi, haver de sortir un divendres a la tarda, després d’estar tot el matí al casal d’estiu. I a sobre, encara m’he de preparar JO, la roba!! No és just!!
A veure, repassem: samarreta, jersei, pantalons, els calçotets -que ja els porto posats-, … No sé, però crec que em deixo alguna cosa… Buaaah!!! Els mitjons!!! Sort que els he agafat que, si no, em cau un sermó de ca l’ample.
Mama, ja ho tinc tot, estic a punt!

Com bé deia, avui marxem cap a Aragó. Volen anar a pujar els pics d’Astazu. Per cert, no sé massa bé si es diuen Astazu o Astazú -ho he llegit de les dues maneres-. El que sí que puc dir és que el seu nom sembla sortir de la paraula “asta”, que vol dir corn, i del sufix augmentatiu -azo. Així doncs, vindria a ser el cornàs. Què us sembla, el meu català? Perquè després diguin que els adolescents d’avui en dia no en sabem!
Bromes a part, aquest cap de setmana pujarem el Petit i el Gran Astazu, separats els dos pel coll de Swan.
Fa més d’un any que no fem cims en família, i no sé gens com aniran les forces. L’estiu passat, l’Aran…

Aran: Ara em donaràs les culpes a mi, oi? No vaig fer cap bestiesa, per trencar-me la cama d’aquella manera. Ja saps que sóc com el pot de la pega, jo.

Roc: Només ho volia explicar i prou! És que tens la pell molt fina, tu!

Doncs això, que no vam fer res en tot l’estiu.
I ara… veurem si tenim les cames ben engrassades. És cert que durant l’hivern hem anat fent cimets; i també anem a córrer a l’Escola de Trail de la Laia Díez, eh!!! M’encanta sortir a córrer pel bosc -quan ja és fosc- amb el frontal al cap, i poder fer curses amb els companys a veure qui arriba el primer.

Sortim amb la furgo carregada com un ruc -ja no hi quep ni una agulla!- i enfilem cap a Aínsa. Recordo que fa uns anys vam estar passejant per aquest poble -punt de pas per a molts muntanyeros- i és molt guapo! Hi ha una plaça enorme, uns carrerons medievals plens de bars per poder-hi menjar, i un castell. Val la pena, parar a estirar les cames abans d’arribar a lloc.
Finalment ens aturem a dormir a Labuerda -o alguna cosa així- perquè està al costat de la carretera i tenim el cul quadrat, de tants quilòmetres. Demà acabarem d’arribar a Pineta, des d’on començarem la nostra excursió. Allà no ens hi deixen dormir amb la furgo perquè forma part del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut; però des d’aquí on som ara no ens falta gaire, per arribar a lloc.

Sortim a donar un volt abans de sopar, mentre el papa es queda a fer el seu repertori de fotos. No està gens malament, el lloc, per haver-lo trobat de casualitat. La furgo l’hem deixat en un punt súper tranquil i el poblet també té el seu què. Per cert, a la plaça del poble hi hem trobat el Museo de Ingenios Musicales -com seria, ingenios, en català?-. Crec que a la Neus, de “El Búnquer”, de Catalunya Ràdio, li encantaria visitar-lo perquè aquesta temporada explica tot tipus de curiositats sobre la música. Ei, us agrada el programa? Nosaltres els hem escoltat tots!! A mi m’encanten, les biografies! I la música!! Ja fa sis anys que toco la guitarra i… voleu saber una cosa? Amb uns amics de la classe vam fer un grupet; ens dèiem Els Bona People. Teníem samarreta i tot, i vam fer algun concertillo als companys del Paidos! Flipeu!

Ens llevem ben d’hora per poder començar a caminar tan aviat com sigui possible. Avui ens espera un dia mooolt llarg.
Quan arribem a l’aparcament de Pineta, un senyor molt simpàtic ens cobra 2€ per poder-hi deixar la furgo. És un espai molt ampli, i podem escollir amb comoditat el millor racó per aparcar. El papa ja fa els seus càlculs per saber per on ve el sol o, millor dit, per saber com es belluga la terra, i evitar així que hi toqui el sol de ple. Hi ha zones amb arbres que fan ombra i d’altres, ben pelades. Suposo que d’aquí una estona això estarà ple a vessar.

Comencem a caminar vora les nou del matí, amb la ruta marcada al GPS i les motxilles carregades a les espatlles. El primer tram -força curt- passa per un bosc, com en diria la mama, frondós, sí! Està ple de plantes per tot arreu, com si ens trobéssim en plena selva amazònica. i la sort és que aquí no hi ha tants animals salvatges!
Passat el bosc ja trobem davant dels nostres nassos una immensa paret que, com és obvi, haurem de pujar. Potser ara us en riureu però m’imagino aquells gladiadors, a l’època dels romans, quan sortien a lluitar a l’amfiteatre, envoltats per les altes graderies, plenes de gent que els aclamava o els escridassava. Per cert, heu vist la peli de Gladiator, una passada!!! No voldria fer spoilers però és una mica trista. Doncs de debò, entre vosaltres i jo, ara que no m’escolten els meus compis, em sento aclaparat davant d’aquestes enormes parets i aquest brogit que se sent. Molt a prop d’aquí hi ha un salt d’aigua que baixa des de ben amunt; i fa un espetec tan gran, en caure, que fa una bona fressa.

Valentí: És la cascada del Cinca. Quan éreu molt petits ja hi vam venir d’excursió, amb vosaltres. Però clar, no us en recordeu.

Doncs el cert és que no.
Bé, seguim endavant per un corriolet que no té cap mena de pèrdua. Va resseguint la paret, fent ziga-zagues per alleugerir una mica el desnivell. Davant nostre baixa un grupet de gent i un d’ells rellisca i cau de cul. Jo diria que són catalans perquè el renec que acabo de sentir era molt nostrat. Però, quines casualitats, ara resulta que el papa coneix a un dels homes del grup; havien estudiat junts, de joves, i ara feia molt que no es veien. Tela!!!! Mira que trobar-se aquí! Jo aprofitaré per seure una estona i desconnectar.

Valentí: -Sí, perquè blablabla… què dius, ara?

Com a mínim si tingués els meus auriculars per escoltar música, però es veu que aquí millor no portar res, de tot això!
Ei, crec que ja acaben. Som-hi, doncs! Amunt que fa pujada! El papa es despedeix del seu amic Jordi i continuem.

El camí va pujant sense donar treva fins arribar al Balcó de Pineta. Estic mort i ara, a sobre, fa un fred que pela!! Ja hem fet 1.458 metres de desnivell positiu, amb poc més de 6 quilòmetres! Els que sapigueu una mica de què va, podeu fer els càlculs; mooooolt dret!!!

Després d’haver aconseguit arribar fins aquí em sento igual que un triomfador, com a la pel·lícula del Rocky Balboa quan està entrenant per lluitar a l’últim combat i surt pujant les escales, amb la cançó de Bill Conti “Gonna fly now”. Jo sí que podria volar, des d’aquí!

Per sort, ara arribem a un tros planer que ens conduirà fins al llac de Marboré, una àrea plena de bivacs fets amb pedres estratègicament col·locades, per poder-hi plantar la tenda o estirar el sac i aturar poc o molt el vent que pugui bufar de nit.

Ja hem arribat! Que bé! Ara podré deixar la meva motxilla, m’abrigaré una mica i suposo que dinarem aviat, que ja tinc gana, jo!

Tallarines a la carbonara! Mmmm, estan boníssims!!! És el que té de bo, venir a la muntanya, que aquests dies ens donen coses fàcils -diguem-ne, processades- i a casa, d’això, bé, diguem que no n’hi ha massa.
Mentre la mama prepara el dinar, el papa es passeja per aquest espai immens buscant el millor racó per arrecerar-nos i deixar les coses ja instal·lades.

No som els primers d’arribar; deu ser gent que hi és des del dia anterior, perquè no recordo que ens hagi avançat ningú.

Mira, mira, Aran! El papa ja torna a parlar amb algú! Qui deu ser? Algú que acaba de conèixer o un amic de tota la vida?

Valentí: Ei, nois! Us presento el Pol, un noi de Santpedor. Ara feia molts dies que no ens vèiem. Ell i el seu amic Arnau també venen a pujar els pics d’Astazu, com nosaltres; però diuen que hi pujaran ara a la tarda. Què us sembla si nosaltres també hi pugem avui? Així demà només haurem de baixar.

Ja hi som! Propostes d’última hora. Clar, no seré jo qui digui que no, oi? Bé, el cert és que si no hi anem ara, què farem fins a la nit? Això d’estar sense fer res, sense música ni ordinador… potser millor que digui que sí!
Doncs vinga! Acabem de dinar, endrecem les coses i les deixem una mica amagades. No som els únics que ho fem, perquè veig altres motxilles mig dissimulades entre les roques -amb aquests colors tan llampants de les motxilles, com pretenen que no es vegin!-. Vull pensar que ningú ens tocarà res. Per si un cas, intentem deixar-les en un punt poc concorregut, no?

Mentre ja veiem la silueta del Pol i l’Arnau ben petites un tros enllà, arrenquem de nou muntanya amunt, com si el desnivell que ja hem fet durant el matí no hagués estat res. Sembla que hem recuperat lleugerament les forces o, si més no, m’agrada la idea de fer tot el desnivell avui i demà tenir un dia més de chill. Tot i així, les cames ja em pesen i el que semblava ser poca cosa, té una bona pujada!

Per accedir al Petit Astazu hem de pujar fins al seu coll, i us puc ben assegurar que és dret de nassos! Des del coll, a mà dreta, encarem l’últim ascens pedregós que, en poca estona, ens deixa ja al primer cim del dia, el Petit -però no per això menys important- Astazu.

Però i ara, què fa el papa? Ah! Ja ho veig. Està intentant fer fotos als companys catalans, que ja comencen a pujar cap el segon cim. Ens porten una mica d’avantatge i, des d’aquí, semblen formiguetes.

No sé si és cosa de boomer o del papa, però això de fer fotos i carpetes de totes les coses que fem, em treu una mica de polleguera! Bé, ara ens toca a nosaltres. Una foto dalt del cim i cap avall, que aquí hi fa una mica de fred!

Resulta que per pujar al Gran Astazu hem de tornar per on hem vingut i, des del coll, cal vorejar el cim per la falda fins arribar al coll de Swan, des d’on pujarem fins a l’últim cim.

Aquest tram que ens toca fer ara és molt pedregós i cada dues passes endavant en fem una endarrera; just el que faltava! Crec que ja no puc més! I si em quedo aquí palplantat?

Natàlia: Tu mateix però, pel que ens queda, ara et faràs enrere?

Ara em farà sentir malament. Però t’asseguro que la setmana que ve no em bellugo de casa, eh!

Natàlia: Au, va! Cap amunt, que fa pujada! I sort que no portem el pes de les motxilles sobre les espatlles!

Finalment arribem al coll de Swan i, des d’aquí, de nou cap a la dreta en direcció al cim del gran Astazu. Una bona pujada que ens queda encara però, com em diuen sempre, “tu fes com els burros: mirada endavant, sense aixecar la vista del terra, i d’aquí no res ja hi seràs”. Doncs així ho faig. Un pas rere l’altre, explicant batalletes amb l’Aran -perquè si no, m’avorreixo-, i abans del què pensava, ja hi som!

Ara sí, per fi, puc dir que ho hem aconseguit! “Weee are the Chaaampions, weee are the Chaaampions!!!”. Quina cançó més bona! I quin cantant! El Freddie, un artistàs. Us recomano la pel·lícula de la seva biografia, em va encantar.

Per fi ho hem aconseguit! Fa uns moments pensava que no podria, que ja no volia continuar, però ja sé que les forces surten d’allà on sembla que no n’hi havia, i la satisfacció de poder explicar que ho hem aconseguit és total!

Un cop fetes les fotos dalt del cim, al costat d’aquest monòlit de pedres, encarem la baixada intentant fer drecera. La ruta no està massa ben marcada i, per poder arribar ràpid al llac de Marboré, intentarem obrir via per allà on li sembli bé al papa. Sí, dic “li sembli” perquè no sé si ens estem embolicant; i jo ara no estic per fer invents. Necessito arribar al bivac i poder descansar!

Ara a l’esquerra, ara a la dreta, tornem un mica enrere, i ara continuem. Només faltava això, per acabar-ho d’arrodonir. Totes aquestes voltes, quan ja vas de tornada, són mortals!

Per fi! Jo diria que ens trobem sobre camí. Ja puc respirar tranquil i deixar anar les cames.
Em sembla que demà no em podré llevar, de tan cansat com estic! Desitjo que arribi el moment d’estirar-me dins el sac i…

Aran: Home, què vols que et digui! El terra no és massa còmode, per descansar!

Ja ho sé prou bé això, però tinc la sensació que avui, fins i tot podria dormir dret!

Recuperem les motxilles de l’amagatall -jo diria que estan exactament com les havíem deixat- i plantem la tenda. Aquesta vegada dormirem sota cobert perquè fa força fred i els nostres sacs no són prou potents per suportar temperatures molt baixes. Col·loquem les màrfegues, els sacs i cap a dins hi falta gent.

De nou, el papa surt a immortalitzar el cel i les panoràmiques que es veuen des d’aquí mentre la mama contempla bocabadada com es pon el sol.

De fet, si t’ho pares a pensar, no està gens malament això d’aquí! I el cert és que, un cop fets els cims, les coses es veuen d’una altra manera. La nit és plàcida, no fa massa vent i dins el sac s’hi està de luxe!

Però la meva intenció de dormir fins ben tard queda en no res. Soc matiner de mena, i qui ho té del néixer, no ho deixa! Malgrat tot, costa molt sortir d’aquí dins, a fora fa taaant fred, però la gana apreta, i res millor que un bon esmorzar amb Weikies, els meus preferits!! La llet en pols no m’agrada gens, però amb el cacao ben calentó, es posa prou bé.

Per variar, l’Aran encara dorm i, mentre el papa i la mama van a veure un refugi -crec que es diu Tucarroya- jo em quedo a esperar-los. M’han demanat si els volia acompanyar però està un bon tros amunt. Ja en tinc prou, jo, aquesta vegada!
Quan l’Aran es lleva, encara no han arribat, però ja els veiem a fer el camí de tornada.

Des d’aquí estant hi ha unes vistes privilegiades, és un lloc increïble!

Valentí: Ei, nois! Per cert, Aran, bon dia! Hem vist el Pol i l’Arnau, que han dormit al refugi de Tucarroya. Sort que no heu vingut perquè hi feia molta pudor; la gent hi llença de tot i algú havia vomitat. Mira que el lloc on està situat, és fantàstic, però crec que és millor dormir sota les estrelles.

Després de recollir tots els trepants i no deixar cap rastre del nostre pas per aquell indret, comencem ara sí el retorn cap a la furgo.

És sens dubte una de les tornades més plàcides que es poden fer, sense massa dificultats pel camí i cap més pujada inesperada.

Ja dins la furgo, de camí cap a casa, tanco els ulls i penso en tot el que hem viscut. “Here comes the sun, doo-doo-doo-doo. Here comes the sun, and I say: It’s alright!....”.

Aquestes muntanyes us les dedico a vosaltres, bona gent!

Publicat a l'Araesport n.40