TRESMILS EN FAMÍLIA - ELS PICS DE L'INFIERNO

Veure VÍDEO DELS PICS

Els Pics de l’Infierno, anteriorment coneguts amb el nom de la Quijada de Pondiellos, és una muntanya de la vall de Tena (Osca) formada per tres cims, separats entre ells per una aresta de poc més de 400 metres. La cresta que uneix aquests tres pics posseeix un element emblemàtic i corprenedor que ens permet reconèixer la silueta de la muntanya des de la llunyania: la Marmolera. Es tracta d’una beta de roca blanca que despunta d’entre la roca vermellosa granítica del massís.

Els tres cims, de poc més de 3000 metres cadascun, reben el nom segons la posició que ocupen: Infierno Occidental (3.073m), Infierno Central (3.082m) i Infierno Oriental (3.076m).


Estiu del 2020. El món s’ha aturat.

Per un espai de temps massa llarg de les nostres vides, allò que teníem com a normal s’ha vist trasbalsat per un virus, el SARS-CoV-2, i la nostra rutina quotidiana ha quedat enrere. Amb aquest trencament, s’han vist interromputs molts anhels i il·lusions de llibertat; hem vist coartada la capacitat de decidir i de fer allò que volíem, per sotmetre’ns a unes directrius provinents d’altes esferes.
Malgrat tot, no hi ha mal que cent anys duri; així és com, en un moment de calma en l’avenç de la pandèmia, aprofitem per sortir del cau i anar a la recerca d’una nova aventura: els Pics de l’Infierno!

“Però, per què es deuen dir així, aquests cims?
Això dels Infiernos no m’agrada massa; a veure si hi trobarem algun volcà, per allà!”

El nom d’aquests cims sovint s’ha atribuït a Henry Russell, comte francès que fou un dels pioners en l’exploració dels Pirineus; però en realitat ell ja el recull d’altres fonts.
Després de tants dies d’inactivitat, traiem la pols de les motxilles, preparem el material necessari i carreguem la furgoneta en direcció a la vall de Tena.

El viatge es fa amè. De nou veiem moviment per les carreteres i s’intueix una certa activitat pels carrers, malgrat que molts restaurants i botigues petites romanen tancats per manca de clients.
En poc més de tres hores i mitja arribem al Balneari de Panticosa, un paratge situat en un entorn privilegiat però amb unes instal·lacions força deteriorades. Quina llàstima!

“Què en fem de les mascaretes? Ens les hem de posar?”

Fa força mesos que les hem incorporat en el nostre dia a dia i ara es fa difícil prescindir-ne; la sensació d’inseguretat es percep en l’ambient, ningú gosa apropar-se massa als desconeguts. Però en aquesta ocasió les mascaretes restaran desades a les motxilles.
Carreguem tot el material sobre les nostres espatlles i comencem la ruta, que avui ens portarà fins als ivons Azules, on passarem la nit.

“He vist unes pintades vermelles i blanques! Oi que aquestes marques es troben als Grans Recorreguts?”

“Un moment!!! Però que haurem de caminar gaire?”

No, no us espanteu. El camí que hem de seguir ressegueix un petit tram del GR-11, el sender que travessa els Pirineus des del Cantàbric fins a la Mediterrània. Però nosaltres haurem d’abandonar les marques ja que, en aquest cas, la nostra fita no és tan ambiciosa.
Iniciem doncs el camí, que fa pujada, zigzaguejant pel costat dret del riu Caldarés fins arribar al mirador de la Reina, un punt estratègic on agafar aire i observar des de certa alçada el gran complex dels Banys de Panticosa.

“Ostres! Hem fet una bona pujada! Des d’aquí els cotxes es veuen com formiguetes!”.

Seguim pujant acompanyats pel riu, que sovint ens convida a refrescar-nos en cascades i tolls d’aigua; però no és fins arribar al Prat de Bozuelo -on ja portem una hora caminant- que ens descalcem les botes feixugues, remullem els peus i traiem el ventre de pena amb alguna xocolatina i fruits secs. En aquests moments de descans i distensió és quan el Valentí aprofita i s’escapa amb el seu mòbil per fotografiar escenes divertides o imatges idíl·liques. Aquests són petits detalls que ajuden a mantenir el record ben viu en la memòria.
Amb les botes ben cordades de nou, reprenem el camí en direcció nord cap al que es coneix com la Cuesta del Fraile. Es tracta d’una pujada entre roques granítiques que, sense ser difícil, impressiona per la seva imatge imponent: en un quilòmetre aproximadament cal pujar uns 200 metres de desnivell. Com diria el Valentí, “gairebé un Collbaix”.

Avancem pel marge dret de la cascada del Fraile, que baixa amb força i ens remulla les cames, tot resseguint les llaçades que ens condueixen de dret cap al refugi de Bachimaña, un refugi guardat tot l’any i que pot ser un bon punt de pernocta si volem fer cims propers o caminades com la Ruta dels 3000 ivons. Aquesta travessa, amb diferents itineraris i modalitats, és una més de les fites que encara tinc pendents.

“Sí, home! Jo només vull fer els Pics de l’Infierno. Això de 3000 ivons deu ser molt llarg, no?”

Un dels grans atractius d’aquesta zona dels Pirineus és el gran nombre d’estanys i rierols que es poden trobar al llarg del recorregut, Així queda ben palès en el nom de la Ruta..
Deixem a la nostra dreta el pont que travessa l’embassament de Bachimaña Baix i que dóna accés al refugi abans esmentat, i continuem la nostra via seguint les marques vermelles i blanques, vorejant l’ivó per l’esquerra. En pocs minuts arribem a l’embassament de Bachimaña Alt, molt més gran que l’anterior.

De sobte, quelcom ha canviat al nostre voltant. Podem sentir clarament les pedres com rodolen sota els nostres peus, el repic dels bastons com colpegen el terra, la remor de l’aire al nostre voltant…

La fressa dels caminants que ens ha acompanyant fins aquí ara s’ha esbaït i ha deixat pas a una calma molt preuada.
Fins als embassaments que acabem de deixar enrere, la ruta és altament freqüentada ja que la distància i la dificultat no són excessives. Però en aquest punt del camí l’afluència de gent disminueix i podem començar, ara sí, a assaborir tots els matisos que ens ofereixen els nostres sentits.

Travessem l’estany de Bachimaña Alt pel seu marge esquerre fins a trobar el rierol que mena dels ivons Azules.

“Mireu, mireu! Com és que el riu fa aquestes esses? Sembla com si algú les hagués dibuixat amb un llapis!”

El pas del riu pel prat herbós en el que ens trobem ha format uns meandres, erosionant la terra al llarg dels anys i dibuixant les formes sinuoses que veiem.

“Aneu en compte, nois! No trepitgeu l’aigua, que si us mulleu els peus agafareu fred”.

“No, papa. Que portem tres o quatre mitjons de recanvi!!!”

Remuntem de nou una petita pujada i arribem per fi al primer ivó Azul, l’Inferior. El reflex del cim dels Infiernos sobre les seves aigües ens mostra la magnitud de les muntanyes que ens envolten, i apareixen ja davant nostre les primeres congestes de neu. Som al mes de juliol i sovint, a aquesta època, la neu encara es manté a cotes baixes.
Deixem enrere ara l’ivó i observem des d’una certa alçada l’encisadora tonalitat blava de les seves gèlides aigües, fent honor al seu nom.

Amb poc més de 15 minuts arribem a l’ivó Superior, on avui s’hi concentren un bon nombre de tendes repartides per la gran esplanada.
Busquem un raconet per plantar el nostre refugi i no molestar la resta d’excursionistes. Quan es va amb canalla -l’Aran que JA té 13 anys i el Roc, de 9- ja se sap que el silenci és més difícil d’aconseguir, i sempre hem cregut important mantenir la tranquil·litat dels demés. Malgrat tot, amb el cansament de la caminada, crec que aquesta nit cauran aviat. Ssst!
Ens llevem ben d’hora, fa molt fred a fora! Cal abrigar-nos bé: jaqueta, gorro, guants… Aquest és un dels moments més durs; cal plegar sacs, tenda i motxilles amb les mans totalment congelades. Sort que el Valentí ens prepara sempre una bona tassa de llet ben calenta.

“No, no! Això no és pas llet!!! Aquests polvos (llet en pols) a mi no m’agraden!”

Bé, hi ha gustos per a tots. Però amb una mica de cacao baixa molt bé.
Ja han sortit els primers rajos de sol i amb l’energia i l’empenta de les primeres hores del matí, emprenem de nou la via ara en direcció al coll de l’Infierno. La neu que ens trobem, encara dura per la fresca de la nit, ens obliga a calçar-nos els grampons i poder anar més segurs a la pujada.

“No m’agrada portar grampons! Jo prefereixo pujar amb les botes i prou, perquè així puc córrer més. I si rellisco, no passa res! M’encanta patinar de cul”

Malgrat no tenir una pendent molt pronunciada, el gel ens pot fer una mala jugada i podem lliscar sense aturar-nos, impactant amb alguna roca. Cal ser prudents, especialment amb els nens.
Arribem a dalt del coll i descobrim un nou estany, l’estany de Tebarray d’origen glacial; i al seu darrera s’alça el Pic de Tebarray, amb una forma clarament piramidal.

En aquest punt ja ens traiem els grampons. Comença aquí un camí pedregós en el que cal deixar les marques del GR-11, que ens han anat fent de guia al llarg del camí, per seguir unes fites que marxen en direcció sud.

“Crec que allò és una fita!
O potser només són un pilot de pedres? Que difícil que és, trobar el camí. Era més fàcil seguir les marques de pintura”

La ruta, que fins ara estava ben senyalitzada i no mostrava una dificultat excessiva, comença a ser intuïtiva i un xic perdedora. Avancem buscant les fites i guiant-nos per la gent que trobem al nostre davant; cal però ser prudents, ja que no tothom sap per on ha de passar.
Ens dirigim vers un tímid coll, punt de pas clau per accedir cap a la Marmolera, que ens situarà ja a l’avantsala dels tres cims.

“Em fa una mica de por mirar cap abaix! Hi ha una pendent molt gran i allà es veu tot molt petit. Què em passarà, si caic?”

Cal extremar les precaucions ja que, sense ser molt difícil, són moments delicats en els que cal assegurar molt bé les passes. Anem pujant sense presses, els petits entremig del Valentí i jo per si els haguéssim de donar un cop de mà o una empenteta per darrera; tota mesura de seguretat és bona.
Finalment, després d’unes grimpades i superat el collet, passem per sobre de la magnífica Marmolera! Que petit i insignificant es veu tot des d’aquí. Sens dubte és un punt màgic i imponent; quina sensació de plenitud!
Remuntem els últims blocs de roca i arribem per fi al pic de l’Infierno Occidental (3.073m).

Cofois i orgullosos d’assolir la primera fita, després d’admirar el mar de cims que tenim al nostre davant, ens dirigim per sobre de l’aresta de la Marmolera de nou, cap a l’Infierno Central (3.082m). El pas és impressionant per la sensació d’exposició, però la major part del recorregut és força ample i no comporta massa perill. Arribem així en poc més de 10 minuts al segon cim, el més alt dels tres. Tornem a contemplar de nou el paisatge que ens envolta… però hi ha algú que ja frisa.

“Va, no us encanteu, que jo ja vull arribar al tercer!”

Doncs, som-hi! Continuem endavant i, després de baixar a un petit coll i fer una última grimpada, arribem al pic de l’Infierno Oriental (3.076m). Ho hem aconseguit. Aquests nois són uns campions!!
Però ja sabem que tot cim té un camí de retorn i, per tant, ara ens toca descosir el que amb tant d’esforç hem aconseguit.
Anys enrere el Valentí i jo vam pujar els pics de l’Infierno fent una ruta circular. L’itinerari -en sentit contrari a les agulles del rellotge- passava pels ivons Azules, com hem fet també en aquesta ocasió, fins als pics de l’Infierno; i continuava cap al coll de Saretas per poder fer altres cims propers: el Garmo Negro, l’Algas i l’Argualas. Però arribar fins el coll de Saretas no va ser un camí de roses. La baixada, per una canal amb roca molt descomposta, pot comportar la caiguda de pedres amb molta facilitat. Per aquest motiu, decidim fer la tornada seguint les mateixes petjades que ja hem traçat.

Amb calma, i posant tota l’atenció, anem resseguint de nou el camí en direcció als ivons Azules. Cal ser molt prudents en la desgrimpada; hi ha força gent a aquestes hores i el pas és bastant estret. Malgrat tot, progressem sense massa dificultats.
En un tres i no res ja tornem a ser al coll de Tebarray, a punt per travessar la congesta de neu…

“Ara no calen els grampons, la calor ha desfet la neu! A veure qui em guanya? Segur que jo arribo el primer!”

Els nens i no tan nens es llancen per la pendent per ser els guanyadors, mentre jo asseguro els passos per no caure de cul.
De nou als ivons Azules parem per dinar i, amb l’empenta i la il·lusió del moment, proposem a l’Aran i el Roc fer una nit més, en aquest cas a l’ivó d’Arnales, per pujar l’endemà el Garmo Negro. L’eufòria de sentir-se vencedors en haver assolit els pics de l’Infierno els porta a acceptar l’oferiment. Així doncs, descansem, agafem forces i ens encaminem de nou cap al refugi de Bachimaña on, després de continuar pel GR-11 uns 400 metres més, ens desviem a mà dreta per un camí marcat amb unes fites.

El sender ara es converteix en una via poc transitada i un xic feréstega; les botes s’entortolliguen amb les plantes i es fa una mica feixuc avançar amb comoditat. Ens manca track i les fites, moltes d’elles ocultes per l’herbissar, fan difícil saber si anem per bon camí. Passen de les 17h de la tarda; aquest matí ens hi hem posat ben d’hora i portem moltes hores caminant. L’esgotament és ben palpable

“Ja no puc més! No vull continuar! Jo em quedo aquí! Estic molt cansat!”

Els nervis estan a flor de pell.
El Valentí s’avança i jo em quedo amb el Roc, provant de refer els ànims. Però és l’Aran qui, amb els seus temes de conversa, aconsegueix que el Roc deixi de somicar i segueixi endavant.
Malgrat la sensació d’haver perdut el rumb, el paisatge és bucòlic. Flors de tota mena -orquídies, violetes, àrnica, geranis…- omplen cada racó d’aquest indret. Possiblement una imatge molt similar als carrers entapissats amb un mantell de flors, per les festes de Corpus.

“Ei! Ja hi som! Correu, veniu! Això és magnífic!”

El paratge és imponent. Davant nostre apareix un escenari presidit pels pics Arnales i el de Pondiellos, que s’alcen com dos sentinelles, amb l’ivó rendit als seus peus. La sensació de plaer i de satisfacció és tan gran que el patiment de fa tot just un moment ja ha quedat en l’oblit.

La nit és plàcida i solitària. Tots junts gaudim, per unes hores, d’un espai que reuneix tot allò que hom pot demanar: pau, bellesa i companyonia dels que més estimes.

De bon matí, i amb la feina feta, decidim deixar que els nens es recuperin de l’esgotament i un cop desperts, enfilar el camí de tornada a la furgoneta; el Garmo Negro pot esperar.


“Heu vist aquestes flors? A l’escola les vam veure, són plantes carnívores. Roc, posa-hi el dit!”

La ruta ens ha donat una nova sorpresa. A la vora de l’ivó, l’Aran acaba de trobar el que es coneix amb el nom d’atrapamosques (Pinguicula longifolia); qui ens ho havia de dir!

Per fi, ja de tornada, l’Aran i el Roc baixen adelerats amb una sola idea al cap: poder assaborir un bon dinar. Aquesta vegada podem dir que se l’han ben guanyat!

Publicat a l'Araesport n.37