TUC DE MOLIÈRES CIRCULAR AMB ESQUÍS

Fitxa tècnica

Punt de sortida i arribada: boca sud del túnel de Vielha i boca nord del túnel de Vielha (calen dos cotxes).

Distància recorreguda: 19,28 km.

Durada: 5.50 hores.

Desnivell: 1455m+ i 1683m-

Dificultat: mitja, ruta llarga i exigent físicament però sense passos tècnics. L’ascens a la collada Molières pot presentar una petita grimpada enn condicions mixtes, depenent de l’època.

Altura màxima i mínima: 3.010 (Tuc de Molières) i 1.363 (boca Nord del túnel de Vielha).

Material: esquís, botes d’esquí, grampons piolet i casc.

Cartografia utilitzada: Alpina Valh d’Aran.


Inclòs dins la llista dels 100 cims de la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) i sent un dels onze tres mils del Pirineu català (el més a l’oest), el Pic de Mulleres o Tuc de Molières (3.010m), és una muntanya que sobresurt a les capçaleres de les valls de Molières (Val d’Aran) i l’Escaleta (Alt Éssera), a cavall entre el Pirineu català i l’aragonès. Sens dubte, un mirador privilegiat de la cara nord est del massís de l’Aneto, amb tres grans glaceres als seus peus: la de Tempestats, la de Barrancs i la de l’Aneto.

Si ens endinsem a la Vall de Molières (ubicada a la boca sud del túnel de Vielha), destaca l’espectacular contrast entre els boscos de ribera amb grans extensions d’avets i faigs a la part baixa amb les parets escarpades (Serra de Gerbosa al sud i Cresta del Feixan al nord) i els estanys (Estanhots de Molières) d’origen glacial en les parts mitges i altes. Un entorn de gran interès geològic i biològic que forma part de l’espai protegit de la Capçalera de la Noguera Ribagorçana.

Per la seva banda, la Vall d’Arriu Nere (ubicada a la boca nord del túnel de Vielha), destaca per la seva llarga extensió en un entorn solitari i feréstec on despunten dos gegants com el Tuc dera Gerbosa (2.846m) i el Malh des Pois o Forcanada (2.882m). Des del Coth d’Alfred segueix el curs de la Ribera del riu Nere fins a la base, on el bosc de Saplans canvia la tonalitat de la vall. Una altre clàssica vall de caràcter alpí i d’origen glacial on predominen les parets escarpades de gneis (variant del granit) els estanys com el Lac deth Horo i els matollars, com el Neret, capaços de sobreviure en climes extrems.

Una clàssica del Pirineu que aporta una de les millors baixades (calen dos cotxes).Deixem un cotxe a la boca nord i l’altre cotxe (el de la sortida) al refugi de Conangles a la boca sud del túnel de Vielha i ens endinsem a la vall.








Des d’un inici ja amb vistes al Tuc de Molieres al fons a l’esquerra. Seguim el riu i travessem el bosc fins a trobar les primeres pendents. Podem pujar per la dreta, directes al refugi de Molieres, o per l’esquerra, fent un curt flanqueig per sota les roques que ens portarà també sota el refugi.

Arribats a la meitat de la pujada (700m + aproximadament), toca remuntar per darrere del refugi, amunt i amb tendència a la dreta primer i a l’esquerra després per creuar una llarga llengua de neu per sota la carena rocosa (passat el Pic dera Gerbosa) i arribar al coll. Els metres finals al coll són una grimpada en terreny mixte d’uns 15 metres. Sortim al vessant nord per tornar a calçar-nos els esquís i pujar ja directes al cim.

La baixada és totalment diferent i discórre per una vall salvatge i molt espectacular. Els primers metres els fem resseguint el coll per on hem pujat però per l’altra vessant, fins a superar tota la cresta i un cim molt estètic, el cap de Toro i ens enfilem al coll de continuació, el Coth d’Alfred.

Cal estar atents de no baixar directament avall des del cim, ja que és la baixada a Aigualluts. Un cop entrem a la vall, la baixada és clara i molt evident, només cal escollir l’orientació que més convingui i seguir la Ribereta deth Nere.

Més avall la mateixa orientació presenta neu dura i crosta, de manera que tracem una diagonal a l’esquerra i les condicions canvien completament. Trobem neu primavera molt cremosa que s’esquia de meravella fins a la part més plana, després de deixar a l’esquerra el Tuc de Forcanada. Les parets rocoses a banda i banda són espectaculars, amb multitud de canals que surten de les parts altes i que suposen futurs projectes. Una vall remota i molt autèntica (fruit del seu origen glacial) plena de possibilitats. Després de superar un tros pla afrontem els últims metres de baixada, per la dreta fins a creuar una zona de vegetació i arribar a la pista. Si hi ha neu es pot arribar amb els esquís posats fins a la carretera, just al revolt on hi ha el pont de la boca nord del túnel de Vielha.

Una de les grans clàssiques del Pirineu amb vistes precioses de tota la cresta de Selenques i Tempestats, al costat de la glacera de l’Aneto i tots els seus veïns, la Espalda, la cresta del Medio, Abadías i la Maladeta.

Oriol Estefanell
Article publicat a l'Araesport n.30