WANDA RUTKIEWICZ “LA CARAVANA DELS SOMNIS”

Wanda Rutkiewicz fou per a molts segurament la millor alpinista del s.XX. Ho tenia tot: coratge, ambició, carisma, una bona condició física i haver nascut en un país amb els escaladors més extraordinaris que ha donat mai l’himalayisme mundial: els fortíssims i indestructibles polonesos. Però la Wanda, a diferència dels Kukuczka, Kurtyka, Wielicki i companyia, era una dona, i a les dificultats evidents per sobresortir en un esport com el muntanyisme en un país devastat i gris, molt tocat encara pels efectes de la Segona Guerra Mundial i amb un futur igualment llòbrec i sense esperances, calia sumar-li una bel·ligerància aferrissada i inqüestionable per competir en igualtat de condicions amb els seus companys d’expedicions sense caure en el victimisme per la diferència de gènere. Però la Wanda tenia molt clar quines eren les seves armes i mai va desaprofitar la ocasió d’utilitzar la seva fama i les seves dots de seducció per aconseguir patrocinadors per als seus projectes. De mirada penetrant i un somriure encantador, l’envoltava una ben merescuda aurèola de dona solitària i difícil amb la qual no era fàcil congeniar-hi, especialment durant les llargues estades als campaments bases de les grans expedicions. Malgrat tot, el reconeixement i el prestigi de què gaudia, obrien portes al finançament i això era suficient perquè els seus companys la rebessin amb els braços oberts.

Una vida difícil

Nascuda l’any 1943 a Lituània però nacionalitzada polonesa, la infantesa de la Wanda no va ser gens fàcil. Marcada per les penúries d’un país arrasat pels alemanys i per la confiscació de les propietats familiars per part del règim soviètic, dos episodis terribles van marcar la seva vida i van forjar un caràcter tan o més dur que el de qualsevol dels altres alpinistes de la seva generació: la mort del seu germà mentre jugava amb una granada de mà i l’assassinat del seu pare a casa seva a mans d’uns lladres. Així doncs, sent encara una nena, la Wanda va haver de fer-se càrrec dels seus germans petits i de la casa. A més a més, es calcula que al llarg de la seva carrera com a alpinista, la Wanda va arribar a perdre vora una quarantena d’amics i coneguts per culpa de les muntanyes.

Els inicis

Estudiant d’enginyeria elèctrica i notable esportista (va arribar a ser seleccionada amb l’equip nacional de volleyball), la seva relació amb la muntanya va néixer de forma fortuïta quan, després que la seva moto es quedés sense combustible, una de les persones que la va socórrer li proposés d’unir-se-li en una escalada. Corria l’any 1961 i a partir d’aquell moment la Wanda ja no deixaria mai de pujar muntanyes ni de recórrer les grans vies clàssiques dels Alps: el pilar est del Troll, el pilar nord de l’Eiger, la primera ascensió hivernal femenina a la nord del Cerví, la est del Gran Caputxí, la Oest del Dru, etc. Junt amb algunes incursions a les grans muntanyes com el Pic Lenin de 7.134 m (el cim més alt de Rússia), o el Noshaq, a la Serralada de l’Hindu Kush (entre l’Afganistà i el Paquistà), de 7.492 m.

El 1975, viatjà com a líder d’una expedició exclusivament femenina (la Wanda creia que les expedicions masculines mai podrien veure a les dones com a iguals) en què per primera vegada s’aconseguiria trepitjar el cim del Gasherbrum II sense l’ajuda suplementaria d’oxigen, però el punt d’inflexió arribaria el 1978, convertint-se en la primera dona europea a pujar el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. Fita a la qual la seguirien el cim del Nanga Parbat (8.126 m) en estil lleuger i en una expedició, de nou, formada només per dones, el G-I (8.048 m) i G-II (8.035 m), el Shisha Pangma (8.046 m), el Cho Oyu (8.201 m), l’Annapurna (8.091 m) i el K-2 (8.611 m), sent primera ascensió femenina i on va perdre-hi dos dels seus companys d’expedició. Cims assolits, tots ells, entre el 1987 i el 1998.

Mai cap dona abans havia pujat vuit cims de més de vuit mil metres i per la Wanda això es va convertir en una obsessió.

La indomable Wanda Rutkiewicz

Amb una voluntat i una tenacitat insubornables, la fortalesa i la independència de la Wanda eren llegendàries. Que fos una dona en un món d’homes era, a més a més, una circumstancia que no li permetia el més mínim error. Per aquest motiu i per les seves continues baralles amb membres del gènere masculí, moltes de les expedicions que va liderar van estar formades íntegrament per dones, convertint-se així en referent i guia per a totes les dones alpinistes que, després d’ella, veieren en el seu exemple per a desafiar un món fins aleshores reservat als homes, una font inesgotable d’inspiració durant més de tres dècades. Esvelta, menuda i d’aspecte delicat, si no fos per la seva mandíbula prominent i per les seves mans musculades i curtides, la Wanda, com la lluna, tenia dues cares. Així, si bé quan era a les muntanyes podia ser una dona impulsiva i imprevisible, ferotge amb les seves decisions, d’una personalitat magnètica i ambiciosa, fora d’elles mostrava la seva cara més tímida i reservada, turmentada per la soledat d’una vida dedicada a l’alpinisme i flirtejant amb freqüència amb la depressió. I al contrari de la majoria dels seus compatriotes escaladors, els quals la majoria es guanyaven la vida pintant les inacabables xemeneies de les fàbriques que havia deixat l’era soviètica, la vida de la Wanda, quan no estava escalant, era a l’alçada de la seva fama: gravava entrevistes, escrivia reportatges, filmava i editava, feia conferències, buscava patrocinadors, etc.

Les lesions

Es diu que per cada muntanya de l’Himalaya que va pujar, la Wanda es va veure forçada a baixar-ne el doble de vegades, sovint per mal temps o condicions perilloses però la majoria de vegades per culpa de les lesions o per malaltia. Una circumstancia, la de la mala sort, que l’acompanyaria tota la seva carrera alpinística i en certa manera reforçaria la seva natural inclinació a demostrar la seva vàlua a ulls dels seus companys masculins.

En una ocasió, i malgrat acabar-se de trencar el maluc i la cama en una expedició femenina al Caucas el 1981, dos dels escaladors més forts del moment (Jerry Kukuczca i Wojciech Kurtyka) i un portejador, van haver-la de carregar fins al campament base del K2 perquè no volia renunciar a fer el cim després d’haver recorregut gran part del trajecte d’aproximació amb unes muletes que li van provocar grans butllofes a les mans i unes dolorosíssimes nafres a les aixelles que la feien retorçar-se de dolor. Una amiga de la Wanda, diria anys més tard que aquella lesió havia condicionat la carrera de la Wanda i que mai havia pogut deixar enrere les seqüeles que li havien quedat després d’una mala recuperació; o com en aquella altra ocasió quan, per culpa d’una meningitis i trobant-se encara a la muntanya, va haver de reaprendre a caminar, menjar i parlar, fins a tornar a estar entre l’elit de l’alpinisme el mateix any que va coronar el cim de l’Everest.

Sentimentalment podríem dir que el seu caràcter independent va marcar no només la seva manera d’enfrontar-se a les muntanyes sinó també la seva relació amb els homes. El 1970, just acabada de casar amb un alt, un ben plantat matemàtic polonès, va partir cap a l’expedició en què assoliria el cim del Pic Lenin. Al cap de tres anys es divorciaria afirmant que: “Tots els intents de limitar la meva independència els contemplo com una agressió”. Anys després, el 1978, just després de patir una caiguda durant una ascensió en què es va fer una fractura oberta en una cama, es va enamorar del seu doctor i s’hi va casar. Dos anys i quatre operacions més tard es divorciaria de nou assegurant que quan es va adonar que les tasques familiars no eren del seu grat, la única solució possible que hi va veure va ser la separació. Hi va haver un tercer home, un neuròleg alemany de qui la Wanda afirmava que s’imaginaven “envellint junts”, cosa del tot excepcional tractant-se de la Wanda Ruckiewicz. Malauradament, en Kurt va morir en precipitar-se més de 400 m per la muntanya que els dos estaven intentant escalar junts, mentre la Wanda era amb ell.
Mai sabrem, doncs, com hauria acabat la seva història d’amor.

“La caravana dels somnis”

“La caravana dels somnis”, va ser el gran projecte de la Wanda i la seva manera de dir al món que, amb quasi 50 anys i amb més dificultats que no pas abans per ascendir depresa i aclimatar-se a l’alçada, les muntanyes seguien sent la seva gran passió i la seva inspiració. Era un projecte ambiciós, sí, potser impossible, però per a la Wanda no hi havia res més estimulant que marcar-se un objectiu i no parar fins a aconseguir-lo. Intentar ascendir les sis muntanyes de més de vuit mil metres que li quedaven en un espai de temps record de 18 mesos i convertir-se en la primera dona en aconseguir-ho, complia perfectament amb els requisits d’un repte majúscul. El seu germà, per altra banda, més conscient de l’espiral d’autoexigència i obcecació que tot sovint dominaven a la Wanda, temia que un cop la màquina de la “Caravana dels somnis” comencés a rodar, la seva germana ja no la pogués aturar fins a les seves darreres conseqüències. La coneixia massa bé. El Kangchenjunga, nom que en tibetà significa “els cinc tresors de la neu” pels cinc cims que la formen i que amb els seus 8.586 m és la tercera muntanya més alta del món, fou la primera de les muntanyes escollides per la Wanda per dur a terme la seva particular caravana. Tenia 49 anys i la fatalitat va voler que aquell somni es convertís en el darrer de l’excepcional escaladora polonesa.

12 o 13 de maig del 1992

Després de formar cordada amb el mexicà Carlos Carsolio, els dos alpinistes comencen l’atac al cim el 7 de maig de 1992. Arriben fins al camp III i en Carlos, millor aclimatat i més ràpid, segueix fins al camp IV. La Wanda, que va més lenta, ha de dormir al ras a 7.400 m d’alçada. L’endemà necessitarà tot el dia per arribar fins a on l’ha estat esperant el seu company. A les tres i mitja de la matinada del dia 12 surten els dos direcció al cim sense equip de bivac, això els hi permetrà economitzar pes però també assumir més riscos, ja que un contratemps a aquestes alçades podria ser letal. En Carlos, després d’obrir traça durant tot el recorregut arriba al cim a les 5 de la tarda. La Wanda, minvada per una infecció respiratòria i esgotada després de les seves dues últimes expedicions al Cho Oyu i a l’Anapurna de les quals encara no s’ha recuperat, s’ha anat quedant enrere. A 8.300 m els dos es retroben de nou. S’ha fet de nit i, arraulida en una cova de neu, la Wanda li comunica respirant amb dificultat a en Carlos que descansarà una mica i continuarà l’endemà. Ella li demana aigua i els seus pantalons de ploma, però trobant-se ell també al límit de les congelacions es lamenta per no poder-los-hi deixar. En Carlos li suplica que renuncii, que és massa perillós i que baixi amb ell, però la Wanda, en paraules d’en Carlos: “Només tenia la muntanya a la seva mirada”. Aquella nit, sense sac de dormir, ni menjar ni gas per fondre neu, devia ser penosíssima per a la Wanda. Ignorant el què la seva companya estava vivint, en Carlos va seguir baixant i va estar esperant-la al campament II on va deixar-li una tenda, un sac de dormir i menjar. Ningú va tornar a veure mai més a la Wanda Ruckiewicz en vida i el 22 de maig de 1992 se la va donar finalment per desapareguda. Mai sabrem si va morir al mateix lloc a on l’havia deixada en Carlos, provant d’arribar al cim o en el descens, però igual que els seus somnis perennes, el seu cos reposarà per sempre entre les neus perpètues d’una de les muntanyes que tan havia estimat la Wanda Rutkiewisc.

Ascensions principals:
•1978 - Everest
•1985 - Nanga Parbat. Junt a Krystyna Palmowska i Anna Czerwinska. Fou el primer equip íntegrament femení a escalar aquest cim.
• 1986 - K2.Fou la primera dona a fer-ne el cim. Allà esperà a Michel Parmentier, Maurice i Liliane Barrard (morts ambdós durant el descens)
• 1987- Shisha Pangma, junt a Ryszard Warecki
• 1989 - Gasherbrum II, junt a Rhony Lampard
• 1990 - Gasherbrum I, junt a Ewa Panejko-Pankiewicz
• 1991 - Cho Oyu, en solitari
• 1991 -Annapurna, en solitari per la cara sud


Article publicat a l'ARAESPORT n.9
Jordi Camprubí Ruiz