Tancar
15 Gener 2020
Escalada

WOLFANG GÜLLICH UNA VIDA A LA VERTICAL

El 29 d’agost de 1993, tres dies després d’haver patit un accident de cotxe que el deixaria en mort cerebral, Wolfgang Güllich, pioner de l’escalada de dificultat, era desconnectat de les màquines que el mantenien en vida.

WOLFANG GÜLLICH UNA VIDA A LA VERTICAL
El 29 d’agost de 1993, tres dies després d’haver patit un accident de cotxe que el deixaria en mort cerebral, Wolfgang Güllich, pioner de l’escalada de dificultat, era desconnectat de les màquines que el mantenien en vida. Fou una mort tràgica i desconcertant, com de fet ho són totes les morts que s’escauen de cop i volta, però el seu llegat perduraria per sempre. Tenia 33 anys.


ELS ORÍGENS

El petit Wolfgang va créixer en el si d’una família alemanya conservadora i de classe mitja on l’ordre, el respecte i el treball s’escrivien en lletres majúscules. Amb una mare amb inquietuds socials i un pare llicenciat en química amant de les grans travesses per la muntanya i la gimnàstica esportiva, en Wolfgang, captivat per la imatge d’uns escaladors que havien vist durant unes vacances familiars, es va iniciar a l’escalada gràcies a la seva mare que va incentivar pare i fill a apuntar-se junts a un curs d’iniciació. Tenia 16 anys i aquella primera espurna acabaria convertint-se en un foc imparable dins un noi que era, per altra banda, introvertit i temorenc. Poc interessat en els estudis, el cap d’en Wolfgang de seguida va començar a fantasiejar amb escalades i escapades de caps de setmana, i ni tan sols les noies ni la música, podien evitar que sortís a córrer cuita cada vegada que la campana marcava la fi de la jornada escolar.

A finals dels anys 70, procedent de les muntanyes de l’oest americà, l’escalada, igual que altres aspectes contraculturals de l’època, estava immersa en una revolució que començaria a estendre’s per tots els racons del planeta. Una nova tribu d’escaladors amb aspecte de gimnastes vagabunds amb els cabells llargs i malles llampants, pregonaven per totes les muntanyes del món un nou estil d’escalada amb el qual venien a reemplaçar els antics mètodes artificials de progressió. Aquests nous gurus de la llibertat que amb actitud desafiant i independent havien vingut a plantar cara als encarcarats models conservadors, proclamaven l’escalada lliure (aquella en què només es val de les pròpies forces per avançar) com la única forma possible de valorar la dificultat de l’escalada tan per la seva duresa física com per la seva càrrega psicològica. Yosemite, a Califòrnia, esdevingué així la meca de l’escalada mundial i amb les seves cinc lleis no escrites (escalar, prendre el sol, menjar, drogar-se i anar amb dones) es convertí en un reclam ineludible per qualsevol que pretengués comparar-se amb els millors escaladors del moment. Per en Wolgfang aquest canvi de mentalitat va coincidir amb el seu ascens a l’elit de l’escalada i el 1979 va fer-hi el seu primer viatge. No només el tipus d’escalada el van captivar, que com els llibres d’en Carlos Castaneda eren enteses com viatges cap a l’auto-realització i les experiències al límit, o les majestuoses parets envoltades d’immensos boscos de sequoies gegants, sinó sobretot l’estil de vida americà amb la seva falta de complicacions i la seva extrema afabilitat caçarien a la perfecció amb el tarannà d’algú que sempre procuraria envoltar-se d’ambients que afavorissin la camaraderia, la generositat i la manca de competitivitats. Un lloc en què treballar era una paraula desconeguda i a on, entre cerveses i porros, aquell grup heterogeni d’inadaptats esculpien els seus cossos a base de traccions amb un únic braç i de maratonianes sessions d’escalada al límit de les seves forces. Aquell viatge deixaria una empremta inesborrable en un jove àvid d’experiències: “Aquella vida turbulenta, aquella atmosfera excitant a través de la continua activitat dels escaladors vinguts de tot el món amb els seus diferents interessos i aquella escalada tan especial, atiaven el foc d’una tremenda i vivificant motivació”.

gullich_w_3--2147097.jpg

Wolfgang Güllich que en aquella època i amb només19 anys ja era considerat un dels millors escaladors europeus, va aconseguir aleshores el seu primer contracte de patrocini com a professional de l’escalada. I seguint un sistema d’entrenament totalment intuïtiu però que ja tenia en compte les adaptacions fisiològiques a la periodicitat, els ritmes de càrrega i la recuperació, va ser capaç de convertir-se en un referent mundial de l’escalada a la recerca de les vies més difícils d’arreu del món. Milan Sykora, un dels millors escaladors alemanys i amic d’en Wolfgang diria d’ell:“Mai, en tota la meva carrera d’escalador, he conegut ningú que a la vista d’un objectiu concret pogués incrementar el seu rendiment d’una manera tan extraordinària com ho feia en Wolfgang”.

Aquesta capacitat de donar el 200% quan tenia un objectiu a la vista fou una característica que acompanyaria en Wolgfang Güllich tota la seva carrera esportiva i un dels motius pels quals marcaria el desenvolupament de l’escalada de dificultat com cap altre escalador en tot el món. A més a més, va portar l’escalada lliure als llocs més salvatges i inhòspits del planeta, va buscar les fronteres de l’experiència extrema en l’escalada sense corda, va teoritzar d’una manera incisiva i lúcida sobre el seu esport, va escriure el primer manual d’escalada a Alemanya, etc. I malgrat tot, com tots els grans personatges de la història, en Wolfgang també passaria períodes en què la desmotivació i una necessitat interior de recloure’s fins que tornava a sentir el desig d’expandir la seva creativitat i donar, de nou, sortida a la seva descomunal força, el feien tancar-se a casa. Eren moments foscos però que d’alguna manera li servien per recarregar-se d’il·lusions i de projectes.


UN ESTIL DE VIDA

Durant anys en Wolfgang va dur un estil de vida, perquè per ell l’escalada havia de ser entesa com un estil de vida, que es podria anomenar de bohemi. Les seves magres fonts d’ingressos provenien dels pocs diners que li donaven els patrocinadors, d’alguna col·laboració en alguna revista, d’escadussers treballs com a assessor o guia d’escalada, o de les xerrades que donava per tota Alemanya. El seu estil de vida frugal, la seva nul·la ambició material i la poca importància que donava a aspectes com la roba o d’altres possessions, però, jugaven al seu favor.

Vivia per l’escalada i casa seva, que compartia amb un dels seus amics inseparables, Kurt Albert i la parella d’aquest, la qual al final es va acabar cansant de tanta hospitalitat, es va convertir en lloc de peregrinat-ge habitual entre els escaladors vinguts de tot el món entre els quals s’havia estès la brama que allà hi trobarien dormir i cafè gratis a mansalva. Fóren uns anys en què van ser molt pobres però molt feliços, i sempre va acompanyar-lo la fama que deia que a en Wolfgang se’l podria trobar assaborint un cafè i una pasta a qualsevol cafeteria propera discutint sobre escalada d’una manera relaxada i sense presses mentre la seva única preocupació era decidir a on anirien a escalar. En Wolfgang semblava nodrir-se d’aquest ambient relaxat: “Anàvem a escalar tots els dies, ens assèiem al cafè i a la nit, anàvem a la discoteca o al bar. La resta ens era més o menys igual. Era una fantàstica sensació d’estar vius”. Era lògic, doncs, que en vista del seu caràcter obert i generós, poc propens a les rivalitats, mirés amb desconfiança l’ascens de les noves competicions d’escalada com una modalitat que pretenia obrir un esport que havia restat sempre infravalorat pel gran públic i les grans marques comercials, i que per en Wolfgang incentivaven la competitivitat i els recels entre els competidors, cosa totalment inacceptable per a algú per qui l’amistat i la llibertat eren inseparables d’aquell esport. I malgrat en les poques competicions en les quals va prendre part els resultats mai van acabar d’acompanyar-lo, ja fos perquè l’atmosfera no era l’adequada o perquè l’estil d’escalada s’adeia poc amb les seves característiques d’escalador, com sí que destacaria cada vegada que es proposava apujar el llistó de la dificultat, amb els anys el seu punt de vista es tornaria menys intransigent.

wolfgang-güllich-w2--4405779.jpg


EL SOLO INTEGRAL

L’activitat de l’escalada sense corda és una modalitat que per la seva inherent perillositat, ha estat sempre practicada per un grup molt reduït d’escaladors. En Wolfgang, que no era una persona temerària però sí un cercador incansable de noves fronteres tan en el terreny geogràfic com en el psicològic, en al·lusió a les seves escalades sense corda i a la recurrent pregunta sobre si ho feia perquè s’havia cansat de viure responia d’aquesta manera: “Precisament aquest argument és el més fàcil de rebatre, doncs no existeix cap altra situació a la vida en la que un tingui tals ànsies de viure, en la que un visqui i senti d’una manera tan intensa i en la que es lluiti i es defensi la vida tant tenaçment enfront un risc, que tot i existir objectivament, tenim subjectivament controlat, perquè portem setmanes i inclús mesos ocupant-nos psíquica i físicament d’aquest tros de roca”.

Així doncs, disposat a alçar de nou el llistó de la dificultat d’una modalitat tan arriscada com intensa, escollí una via que amb la seva aurèola mítica havia esdevingut una icona de la revolució de l’escalada lliure que havia tingut lloc a Yosemite a finals dels 70: “Separate Reality”, un sostre completament horitzontal creuat per una única fissura de banda a banda a 200 metres de terra. Era l’any 1986, i les fotos d’aquella escalada, que havia estat ascendida per primera vegada el 1977, van donar la volta al món i es van convertir, al igual que les imatges d’aquells pioners, en un esdeveniment planetari que passaria als anals de la història de l’escalada i que deixaria atònita a tota la comunitat escaladora. Per en Wolfgang “Separate Reality” s’havia convertit en un símbol de l’art de l’escalada lliure i ser capaç d’escalar-la en solitari i sense corda, fou per ell no només una proesa esportiva elevada a art sinó la representació ideal del rendiment extrem. Analític i racional com era, l’activitat va tenir per en Wolfgang més d’exigència psicològica que física i així ho plasmaria en algun dels seus articles: “Ser capaç de refredar el pensament embogit, arribar a dominar una situació, precisar i perfeccionar tot els moviments fins a l’últim detall analitzant tots els error i les febleses, i sobretot, aprendre a sondejar-se a un mateix, a saber canalitzar les pròpies pors i les emocions. És llavors quan saps que estàs absolutament preparat”. La via no seria repetida en el mateix estil fins 15 anys després, i precisament fou el mateix fotògraf que va plasmar l’ascensió d’en Güllich qui s’enduria la segona ascensió. El mateix que havia confessat que algunes de les instantànies fetes aquell llunyà octubre del 1986, havien quedat mogudes perquè no havia pogut dominar la tensió del moment.

En Wolfgang, empès per aquell afany de superació permanent, escalaria d’altres vies en solitari, però per la seva manera d’entendre l’escalada com un procés per transcendir les pròpies limitacions en forma de nous reptes i progressar esportiva i interiorment, cercaria noves direccions. Fou així que des de principis dels anys 80 fins a principis dels anys 90, es convertiria en l’escalador més influent de la seva generació i en un referent indiscutible de l’escalada de dificultat.


LES EXPEDICIONS

Era lògic que algú com en Wolgfang, sempre preocupat en sobrepassar els límits, mirés cap a les parets verges de les altes muntanyes com una tela en blanc on poder plasmar també les seves fantasies. Així doncs, el 1989, com a cap d’expedició i amb un dels equips d’escaladors més forts d’Alemanya, volaria direcció el Pakistan per escalar una de les seves parets més emblemàtiques: La Torre sense Nom al massís de Les Torres del Trango. La via que en va sorgir: “Eternal Flame” es convertiria en la via en altitud més difícil del món. I malgrat una ruptura de lligaments del peu provocada per una caiguda i a les inclemències del temps a més de 6.000m d’alçada, en Güllich va aconseguir trepitjar el cim d’aquella formidable paret gràcies a l’enorme capacitat dels
seus companys d’escalada i a l’ajut de les caixes i caixes d’analgèsics que es va prendre.
Un any després d’aquesta primera aventura alpina la seguiria “Riders on the Storm”, una via que aquest cop portaria l’alta dificultat a les parets de Les Torres del Paine a la Patagonia, un paratge d’una bellesa extraordinària i famós pel seu mal temps, per l’extrema perillositat dels recorreguts, pel perill imminent d’allaus i esllavissades de pedres, pel vent inflexible, etc. I a on haurien de fer front, també, a la desídia per les llargues esperes, al xoc de personalitats entre els membres de l’expedició, a l’enyor de la calor de la llar, etc. Fet que ho van convertir en un repte encara més difícil però a la vegada en més intens i amb el mateix resultat final: aconseguir la via més difícil que s’havia escalat mai en alta muntanya.

gullich_w5--283396.jpg

ACTION DIRECT

Als seus 30 anys, amb tota una vida dedicada a l’escalada, d’haver superat tots els grans objectius que s’havia proposat i d’haver viatjat per tot el món, semblava que a en Wolfgang li havien de quedar poques coses més per fer, però de nou, una nova metodologia d’entrenaments l’havien de catapultar més enllà dels límits de les dificultats conegudes.

Per fer-ho va idear un pla que transformaria per sempre els entrenaments en l’escalada i va dissenyar un aparell que s’acabaria anomenant Campus Board i que es convertiria, des d’aleshores, en una eina indispensable per a qualsevol escalador. Aquesta consistia en una planxa de fusta desplomada a la qual hi va fixar una sèrie de llistons no més amples de dos dits de fondària, i des dels quals anava pujant o baixant alternativament sense l’ajuda dels peus. En fer-ho, en Wolfgang va millorar la seva coordinació ull-mà, va optimitzar la dinàmica dels seus moviments i va augmentar d’una manera brutal la seva força explosiva. Radiant de potència, se sentia a punt per tornar a apujar el llistó, només li calia trobar la ruta adient i sobrepassar les barreres mentals que guien cap a les inseguretats, cap a les pors dels pioners. A en Güllich no li calia res més per estimular la seva set de conquesta, i un cop localitzada la via que volia escalar, es va submergir en un estat febril que irradiava motivació i obsessió a parts iguals. Ara tocava el més difícil: saber mantenir a ratlla aquell estat per no caure en el sobreentrenament i la sobreexcitació. Finalment, després d’11 dies d’escalada repartits en 10 setmanes, va aconseguir superar la complicadíssima i brutal seqüència de moviments dividits en uns escassos 12 metres d’una paret desplomada a 45º. Setanta segons d’art després, en Wolfgang Gullich havia escalat “Action Direct” i per quarta vegada en una mateixa dècada tornava a marcar una fita en l’escalada de dificultat mundial: “Kanal im Rücken” (8b, 1994), “Punks in the Gym” (8b+, 1985), “Wallstreet” (8c, 1987) i “Action Directe” (9a, 1991).


HOLLYWOOD

A meitats de gener del 1992 el Wolfgang va rebre una trucada sorprenent. Silvester Stallone, l’actor de Hollywod, famós pels seus papers a Rambo i Rocky Balboa, el requeria a Los Angeles. Volia rodar una pel·lícula d’acció sobre escalada i que en Wolfgang, l’home capaç de fer traccions amb el dit petit, junt amb el seu amic Ron Kauk, formessin la parella d’especialistes que gravarien les escenes més perilloses. La cinta veuria la llum un any després sota el títol en espanyol de: “Máximo riesgo” i es convertiria en un èxit de taquilla immediat. Amb estades a Los Angeles i a Les Dolomites, i amb un ambient immillorable en el set de rodatge on Güllich va connectar especialment bé amb Stallone, aquella va ser una experiència fantàstica per en Wolfgang. El futur semblava prometedor, i fins i tot li havien ofert la possibilitat de tornar a Hollywood a gravar la propera pel·lícula d’Spiderman, però va arribar aquell fatídic 23 d’agost i l’home, que tothom creia invencible, es va apagar mentre tornava conduint de l’enèssima entrevista radiofònica. Eren les 7.50h. del matí i en aquella maleïda corba d’aquella maleïda autopista, la vida d’en Wolfang Güllich arribaria al seu final havent viscut un vida plena i intensa. Un trist final per una vida de llegenda.

Article publicat a l'ARAESPORT n.10
Jordi Camprubí Ruiz

Escriu el teu comentari

Comentari