Tancar
06 Gener 2021
Escalada

David Palmada

Conegut com el “Pelut”, David Palmada és un referent a nivell mundial en escalada artificial extrema. La roca el va captivar ja de ben petit, ha practicat tot tipus d’escalada i amb els anys, ha obert vies arreu del món.

David Palmada
En l’escalada artificial es valora la dificultat de col·locar els ancoratges, que sense perforar la roca, sustentin el pes de l’escalador. En canvi, en l’escalada lliure, s’utilitzen les preses de la mateixa roca.

La roca el va captivar ja de ben petit, ha practicat tot tipus d’escalada i amb els anys, ha obert vies arreu del món. La devoció per l’escalada l’ha acompanyat sempre, tots els seus projectes són fruit de pura passió. L’estiu passat va baixar fent espeleologia al segon pou més profund del món, situat a Cantàbria, per pujar-lo escalant (projecte Black Hole). Va estar 9 dies incomunicat sota terra penjat de la paret, acompanyat d’Ernesto Berenguer. Aquesta ha estat una de les activitats que el marcaran per sempre, per la seva duresa i compromís, però de gestes inèdites i extremes n’ha viscut moltes més, com el projecte Three From Hell a les Mystery Towers (EUA); l’estada a l’illa de Bafin (Pol Nord) durant 40 dies; l’obertura d’Abdruits, al Petit Dru, en la paret emblemàtica del massís del Montblanc, la mateixa en que Walter Bonatti va fer història…

Fou premiat per la FEDME a la millor activitat d’escalada en paret, el mateix any que el seu amic Pau Escalé, ho fou en la categoria d’escalada en gel i dry tooling, el 2010.

En una època en que es busca escalar lleuger i ràpid, el David es manté fidel a l’estil clàssic i d’aventura, obrint vies i progressant amb els seus propis mitjans. Cal conèixer la tècnica això sí, i no tothom en sap, has d’anar carregat de material: cunyes, pitons, ancles, rups, xapes, totem cams, camelots, aliens, empotradors, ganxos i un llarg etc. Has d’anar col·locant ploms, claus i el que calgui i durant el temps que calgui. La nit no és problema, per això hi ha les hamaques per dormir enganxat a la paret.

L’escalada artificial doncs, té una part molt important de tècnica, cal saber a on i com col·locar els ancoratges que et faran possible avançar i en això, en la tècnica, poques persones al món superen en coneixement i experiència al Pelut.

El risc i la pressió també són presents en la seva vida professional, és tècnic de treballs verticals i mecànic de motos de carreres, parlem amb ell just abans de marxar al que serà el seu 19è Dakar. Durant tots aquests anys, ha format part dels millors equips del país i en aquesta ocasió amb FNS Speed Team i els pilots Joan Pedrero i Tosha Schareina.

També és representant de marques d’esport d’aventura (Rock Empire), i instructor IRATA.

Hem compartit una molt bona estona amb ell, coneixem una persona captivadora i magnètica, que transmet unes immenses ganes d’aventura i de viure, enamorat de la muntanya i amant de les parets, preferiblement les que cauen a trossos:


projectes_david_palmada--9948975.jpg

Com vas iniciar-te en l’escalada i l’espeleologia? qui te’n va ensenyar? Un referent?

Als 8 anys em van apuntar al Mijac del Poblenou i allà va començar tot, la primera sortida a la muntanya, la primera tirolina, el primer pont de mico...Quan vaig ser més gran, amb la paga setmanal em vaig comprar els primers peus de gat i me’n anava a Collbaix a escalar tot sol, vaig comprar 30 metres de corda, que tenia amagada sota el llit perquè ma mare no la veigues i vaig anar fent, amb les quatre maniobres a la corda que m’ensenyaven al Mijac i de manera autodidacta. M’emportava als meus col·legues a baixar per qualsevol paret, els arnesos ens els fèiem amb cinta, una cinta plana i dos mosquetons de ferro, si no ens vam matar llavors....Posava una manta de ganxet de la meva àvia a la roca perquè la corda no es trenqués... Més endavant vaig anar coneixent una colla d’escaladors de Manresa, com l’Enric Poblet, el Jordi Coma, el Chacó, el Carles Barés,... i vaig començar a sortir una mica més a roca. El meu “mentor” va ser l’Enric Poblet, un escalador 100% montserratí amb el qual vaig viure una de les etapes de la meva vida més intenses i autèntica, no hi havia telèfons, no teníem cotxe i cada cap de setmana era una aventura. Va ser aleshores quan em vaig forjar com a escalador montserratí, a la cara nord de Montserrat. Vaig establir un vincle amb la muntanya que ha marcat el meu tarannà fins ara.

ojupeligru_cim_esther_olle_pelut_2--6630588.jpg

Des de sempre has format part del Centre Excursionista Montserrat?

Primer vaig estar al CE Bages pel tema de l’espeleologia, perquè era molt punter en aquesta especialitat, però em vaig apuntar a un curs al Montserrat i des d’aleshores en formo part. Allà juntament amb uns amics vam agafar la secció de l’EDER (Equip d’Escalada en roca) que estava una mica abandonada i la vam començar a portar nosaltres, fins avui en dia, que encara hi som. Ara estem preparant el centenari del centre Excursionista. Sempre que faig alguna activitat a fora m’emporto el “banderí” del meu centre, forma part de mi. Quan estic una mica xungo, saber que tinc una sèrie de gent al darrere m’ajuda.


(...) el que m’atrau és haver de pujar per una paret neta, ser jo qui posi els seguros (...)


guadanaman_pelut_1--597765.jpg

Per què t’has decantat més per l’escalada artificial? En què es diferencia de l’esportiva a grans trets?

He fet tot tipus d’escalada i al final la que més m’omple es l’escalada clàssica o artificial, és a dir, pujar per una paret col·locant l’auto-protecció. Avui en dia es vol “confort i seguretat” disfrutar en una escalada segura, forçant el cos això sí, buscant els teus límits i pujar el grau. En canvi a mi m’atrau l’aventura d’haver de pujar per una paret neta, ser jo qui poso els seguros. Hi va haver una època que vaig fer esportiva i vaig assolir algo de grau, però la feina no em permet estar cada dia en un rocòdrom entrenant i el grau baixa molt de pressa. En canvi l’escalada artificial, és una escalada tècnica i quan saps com funciona, i adquireixes experiència, sempre és el mateix, tindràs més o menys sang freda per pujar o no aquell dia. En canvi l’escalada lliure o de consum, necessita entrenar molt al rocòdrom per sortir a la roca i superar aquell grau que vols. A mi això no em motiva. M’agrada sortir i gaudir d’una línia i d’un lloc, a poder ser que no hi hagi ningú, en canvi l’escalada de consum està massificada. L’artificial al ser minoritària i en roques sovint molt dolentes, mai hi trobes a ningú.


(...) He fet tot tipus d’escalada i al final la que més m’omple és l’escalada clàssica o artificial (...)

petit_dru_pelut_3--8780455.jpg

Per què aquesta debilitat per les parets que es desfan?

Les sensacions que experimentes en una roca dolenta no són les mateixes que en una roca bona. En una roca bona, tothom hi sap escalar i en una de dolenta, no. Durant anys he buscat el màxim de dificultat, a veure què era capaç de fer i per on sóc capaç de pujar. Actualment busco més aviat l’aventura, compartir l’experiència i pasar’m-ho bé, deixant una mica la dificultat. Ja tinc assolit un nivell alt en l’escalada artificial ( A6+) és cert que s’ha de seguir avançant però arriba un punt en l’escalada extrema que ja no pots pujar més.

(...) les sensacions que experimentes en una roca dolenta no són les mateixes que en una roca bona (...)

enbuscadelaplacaperdida_pelut_4--5614812.jpg

Quins elements ha de tenir un repte perquè t’enganxi?

M’ha de motivar, és la sensació que em genera, no és dir: què hi ha per fer que no hagi fet ningú? No, això no és, però ha d’estar per sobre les nostres capacitats i coses que haguem aconseguit fins ara. Jo estic obert a suggerències i el que faci falta.

black_hole_pelut_8--3307303.jpg
Quant de temps vas dedicar a preparar Black Hole Project? Ets molt minuciós, penses fins a l’últim detall o bé deixes espai a l’atzar o improvisació?

En projectes “d’alt nivell” si els hi vols dir així, sóc molt minuciós, em miro tots els aspectes, procuro no deixar cap fil suelto, com si planegés atracar un banc. Ho haig de tenir tot lligat, per on entraré, per on sortiré, quin impacte mediàtic tindrà, què diran, què poden dir. En el cas del Black Hole, estem parlant d’escalar un forat, un avenc i el primer que haig de saber és que no hi hagin formacions, que no hi hagin bitxos, que es pugui escalar, que no es trenqui res, que tingui el mínim impacte, quin material entraré, que l’hauré de tornar a treure tot, els dies que hi estaré, què faig per cagar i pixar, ho deixo, m’ho emporto? Són detalls que durant més d’un any m’hi he estat barallant. Hi ha coses que estan molt clares des del principi però d’altres les vaig polint i canviant. Amb aquest tipus de mogudes ho tinc tot molt clar i sí que comentem les coses amb els companys però ho dono tot molt mastegat.
Sempre penso què faré si falla alguna cosa, què faré si em faig mal, què faré si…. Al Black Hole tenia un grup de rescat pendent de nosaltres amb els que vam pactar que si al cap de 12 dies no donàvem senyals de vida, entressin a buscar-nos, però què hauria passat si el primer dia que ens quedem sols algú dels dos es fa mal? Hem d’esperar 12 dies a que ens treguin.... Llavors aquí es on es genera el pacte amb el col·lega si ens passa algo a tu o a mi sortim a buscar ajuda perquè si no, cascarem els dos i, si quan tornes jo ja he cascat, doncs no et sentis culpable, és un pacte que vam fer amb l’Ernesto d’assumir la situació.

Això és part de la moguda, acceptar el repte i el joc que vas a jugar.


(...) L’autoestima és la clau, creure-t’ho, és el més important en tot el que facis. (...)

És difícil trobar companys amb qui compartir aquests tipus d’experiències extremes?

És difícil trobar companys que estiguin disposats a sacrificar el 110%, de companys per anar a escalar n’hi ha molts, que després estiguin disposats a renunciar a segons quines coses és més difícil. Jo per sort no he tingut mai aquest problema, sempre he tingut companys estables amb qui escalar amb els quals disfruto, depenent de les èpoques he anat amb uns o uns altres. La gent va sortint de la línia jo estic com encarrilat a la via del tren i els demés van saltant, ara un que ha sigut pare, un altre que s’ha lesionat, un altre que ja no el motiva. Jo hi continuo estant, ara em dono compte que de cop i volta estic sol al davant, sóc la màquina del tren en el què anava i el que vol pujar puja i els que volen baixar, baixen.

paranormal_activity_pelut_7--8837040.jpg
Quins projectes tens en el futur?

En tinc molts! M’havia preparat, per primera vegada, una bona agenda aquest any, anar a Amèrica amb el Joan, que encara tinc el bitllet, anar a Perú, a Anglaterra. Tot d’activitats que vull fer abans no em mori, però amb la pandèmia, ni una n’he pogut fer. El primer confinament ens va agafar a Chamonix anàvem al Dru, però no va poder ser. De projectes en van sortint. Per això treballo!

Què recomanaries a algú que vol començar a escalar? apuntar-se a un rocòdrom és un bon inici?

El millor és que algun col·lega t’hi acompanyi, o que t’apuntis a algun lloc com un centre excursionista i hi facis un curs, alguna sortida, que coneguis a algú. En els cursos que faig jo, de grups de 10 a 15 persones la gent connecta i en surten varies parelles per escalar.

bafin_pelut_8--202772.jpg

On físicament no pots més, hi arribes gràcies a la fortalesa mental?

El poder mental sempre és més poderós que el físic, quan estàs al límit el que no et pot fallar mai és el poder mental. Ja pots ser el tiu més fort del món que quan comencis a dubtar de si podré o no, malament, el cervell ha d’estar al 100%. L’autoestima és la clau, creure-t’ho, és el més important en tot el que facis.

També has fet curses de llarga distància, com et prepares?

N’he fet unes quantes i mai n’he preparat cap, és simplement les ganes de fer-la i que em motivi. El tema està en dosificar-se, em programo el cervell per fer 120Km i després ja em puc morir. La primera que vaig fer, al desert de Los Monegros, de 120 Km, el mes de juliol a 40º i 12Kgr de motxilla ho vaig passar malament, vaig posar el cos al límit, em feien mal parts del cos que ni sabia que existien. Punxades al genolls, llagues als peus, rampes, vòmits. A l’aconseguir l’objectiu que era arribar a la meta, no vaig poder fer ni una passa més, em van haver de portar al cotxe. Totes les que he fet les he acabat i cada vegada millor, quantes més en fas més et coneixes. Havia fet atletisme, velocitat i llançament de javelina al CAM i m’agrada córrer, però tinc els genolls trinxats i em fan mal i, com que el que més m’agrada és escalar, intento allargar-ho el màxim i si faig gaires curses d’aquestes no podré fer ni una cosa ni l’altre, ni treballar.

Hi ha algun repte que tinguis pendent que se t’hagi resistit?

Al Bagirati (Índia) vam haver d’avortar missió, tot eren senyals que ens deien que no era el moment, una sensació interior, vibracions negatives, vas tenint avisos, primer la paret que queia a trossos, després quan ens vam posar en una altre va caure un bloc que em va pentinar l’esquena... Al deixar el material sota el camp base, quan feia deu minuts que baixem, va caure un altre bloc que va fer malbé tot el material. Si hagués passat deu minuts abans ens mata als dos. Els telèfons ens els van prendre els policies només arribar, no teníem comunicació.
Aquestes expedicions t’ensenyen, són molt bèsties i enriquidores però alhora has d’invertir-hi molt de temps i diner, això ens ho paguem nosaltres. Vaig estar quasi 40 dies sense escalar res, només caminant això sí 500 km amb tot el material a l’esquena, el camp base, mal d’alçada...
Per això sempre em quedo al Capitàn (Yosemite EUA), on en 20 minuts de camí hi tens 1.000m. de la millor roca del món, sí que és un lloc de consumisme, però tinc poc temps i el vull disfrutar.

Un lloc on sempre tornaries a escalar?

Amèrica, sempre! Per mi és un lloc molt especial, les experiències que he viscut al desert de Utah a les Fisher Towers i les Mystery Towers no ho he trobat enlloc més. El silenci, observar el moviment de les torres a mida que es desplaça el sol...S’ha de viure, no t’ho imagines. Sents les serps de cascavell, és brutal, no he trobat cap lloc amb tanta màgia. Hi he estat moltes vegades i tinc varies vies obertes, i també hi he fet moltes repeticions. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi, és brutal. Només veig que línies i llocs per pujar.

(...) les experiències que he viscut al desert de Utah a les Fisher Towers i les Mystery Towers no ho he trobat enlloc més. El silenci, observar el moviment de les torres a mida que es desplaça el sol...s’ha de viure, no t’ho imagines.(...)
three_from_hell_pelut_6--8370571.jpg

Com has encaixat la mort d’amics que han perdut la vida escalant?

No l’encaixes, la primera t’afecta molt, la segona et continua afectant molt i la tercera també i sempre m’afecten molt però cada cop les portes més bé. Em serveix per dir-me, nano espavila a escalar que igual demà et toca a tu.
sagrada_familia_pelut_11--1445704.jpg
En quant a la teva faceta professional, entre d’altres coses, ets mecànic de motos de carreres. Parla’ns de la teva participació al Dakar, aquesta és la teva 19 edició.

El que m’agrada és treballar sota pressió, després de cada etapa la moto ha d’estar a punt per al dia següent. Faig el manteniment, el checking general i a part, les incidències que hagi patit el pilot. El que m’agrada de les carreres és la pressió del moment, prendre una decisió de tot o res. Dir-me,“ei! canvio això” i et surt bé i guanyes. Canviar una culata calenta en 6’ en plena carrera, un pistó en 4’, canviar un embrague amb 12’ en carrera, en calent. A les 24 hores de Montmeló quan anàvem amb Ducati amb els germans Boltó, entrava la moto havíem de canviar rodes com a la F1, et senties part de la carrera, el rellotge no es parava. Ara és diferent.
La Baja Aragón abans es feia per tot Espanya era non estop amb l’Agustí Vall... Hi ha sensacions que encara me’n recordo ara.
dakar_21_pelut_9--9411498.jpg
Per acabar...

Una pel·lícula?

Te’n diré tres: “Màximo Riesgo”, “El Asalto de los hombres pájaro” i “Áligas de Acero”.

Un disc o grup de música?

Tot el relacionat amb el Heavy Metal.

Un costum o superstició?

No sóc supersticiós però sempre em poso primer la sabata dreta i no em diguis per què. Una altre, si puc evitar passar per sota d’una escala, no hi passo.

Un llibre?

“Historias de escalada”, de Jim Bridwell i “La Illa de les Tres Taronges”, de Jaume Fuster.





Gràcies Pelut! que tinguis molta sort en els nous projectes!

Manresa, desembre de 2020.


Escriu el teu comentari

Comentari

Vols rebre el newsletter
de la revista?

Accepto rebre el Newsletter i la política de privacitat.